Menjar-se (literalment) la vida

Un dels honors més grans que vaig tenir en la meua etapa a Bromera va ser contribuir a descobrir als lectors en català Herta Müller, Premi Nobel de Literatura del 2009. La seua obra, aparentment esquerpa, és d'una sensibilitat i profunditat insòlites. N'és bon exemple Tot el que tinc, ho duc al damunt, una història corprenedora, magistral, immensa, sobre els efectes de la penúria, la por i la fam:

"No hi ha mots escaients per a descriure el patiment de la fam. Avui encara haig de demostrar a la fam que me n'he escapat. Em menjo literalment la vida i tot d'ençà que ja no haig de passar gana. Estic empresonat en el sabor del menjar, quan menjo. Des del retorn del lager, des de fa seixanta anys, menjo contra la mort de fam."

Un relat dur però amb una càrrega poètica elevada que t'acompanya durant dies, setmanes i mesos. Jo fa dos anys que el vaig llegir i no he pogut oblidar els passatges més pertorbadors. Un absolut "10 sobre 10", com la va qualificar Time Out.

Aquests dies d'inici de nova etapa, sovint m'assalta la nostàlgia. Nostàlgia d'una època en què vam construir moltes coses, i vam fer algunes petites proeses en el camp editorial, com ara aconseguir (des de València, fet insòlit) els drets per publicar en català i en exclusiva una ben disputada premi Nobel que fins el moment havia estat inèdita en la nostra llengua. En vaig escriure un article a El País sobre la connexió valenciana de Herta Müller.

Avui fa precisament un any que vaig compartir taula (taules, la del sopar i la de la roda de premsa) amb Herta Müller i la bona gent de Siruela. Una experiència absolutament inoblidable que atresore com un dels punts culminants d'aquell moment professional excepcional en què un equip de gent jove érem còmplices d'una passió autèntica per innovar i per elevar el llistó dels nostres reptes, que eren també uns reptes col·lectius. O això m'agrada creure. I tot partia sovint d'una premissa molt senzilla: "I per què no...?".

He recordat tot açò en llegir aquest article a El Punt Avui. David Castillo descriu l'autora amb una pinzellada molt precisa:

"Amable, però una mica incòmoda; educada, però impacient perquè li deixéssim de fer fotos i preguntes..."

Aquesta és, també, la impressió que em va causar en la distància curta aquesta escriptora d'origen romanés, fràgil i menuda. Aquesta setmana, Herta Müller ha estat a Barcelona, i la premsa se n'ha fet bon ressò. Jo ja no hi era. Em queda, però, la vivència, l'experiència, el record inesborrable. I unes ganes renovades de continuar pegant-li mossos a la vida.

Petits grans editors

"No tot és desolació al panorama editorial. Per sort per als lectors. Malgrat els retalls en ajudes, la caiguda de vendes, la reducció de novetats i els comiats a treballadors del sector sota l’eufemisme del “reajustament”, es continuen publicant bons llibres. La concentració de segells ha comportat, en paral·lel, una vivificadora eclosió de noves iniciatives, petites i valentes, que mantenen intacte l’original el gust per l’edició ben feta i la promesa de noves gestes. Són editorials sovint (però no només) “perifèriques” de les urbs on la indústria té més pes. Com si l’allunyament de l’epicentre dels problemes fóra, també, part de la solució."

L'article sencer, publicat a l'ARA, en aquest enllaç.

El mètode definitiu per tenir fills lectors

La Fundació Jaume Bofill és una entitat que treballa per reduir les desigualtats socials, essencialment amb la promoció de l'educació i de la cultura. Ara, en col·laboració amb La Caixa, ha engegat un ambiciós projecte de reducció del fracàs escolar entre l'alumnat del 2n cicle de Primària mitjançant el foment de la lectura (en concret, de la comprensió lectora). 

LECXIT s'ha implantat ja durant aquest curs en 10 centres pilot de Catalunya. Però les accions de conscienciació i d'actuació pedagògica no es redueixen a les escoles, sinó que treballen de manera integral l'ecosistema dels infants per aconseguir la implicació no només del centre escolar, sinó també de l'alumnat, la família i l'entorn. I cadascun d'aquests àmbits està dotat amb recursos específics, que tenen com a eix vertebral el suport de nombrosos voluntaris. 

És un goig per a mi tenir l'oportunitat de col·laborar en aquesta lloable iniciativa mitjançant una petita guia adreçada a les famílies que participen al projecte. Amb el títol (pretesament provocador) El mètode definitiu per tenir fills lectors, prometem consells i receptes miraculoses per garantir l'èxit escolar, però en realitat (com comprovareu, si el llegiu) apuntem quatre possibles passos per promoure amb garanties la lectura en l'àmbit familiar:

Pas 1 – Estimem els llibres i la lectura
Pas 2 – Donem exemple
Pas 3 – Triem el llibre adequat
Pas 4 – Despleguem els nostres encants

Sembla senzill, veritat? I potser ho és! Si voleu conéixer la publicació íntegra, us podeu descarregar el PDF gratuït en aquest enllaç.

Veus (lluminoses) que s'apaguen

Avui finalitza l'etapa de brillant gestió cultural de l'empresa Tornaveu a Teatre El Musical de València. Han estat 8 anys d'una gran feinada que cal valorar i reconéixer.

"A mig camí entre el teatre comercial (Héctor Alterio, Lola Herrera, Pepón Nieto, José Sacristán), les apostes d’autor, les funcions juvenils i didàctiques, la producció pròpia i els cicles musicals o de dansa, el prestigiós Joan Carles Dauder ha sabut encapçalar un equip jove i ben format, amb les idees clares i una concepció global de l’espai, sense complexos per la seua ubicació perifèrica en el mapa de la ciutat. Gràcies al seu esforç ha estat possible bastir una programació potent i arriscada, en bona mesura en valencià (una raresa en la cartellera teatral del cap i casal) i que, en l’apartat musical, ha programat concerts dels Manel, Jaume Savall, Jaume Sisa o Feliu Ventura, entre molts altres. Tot això en un espai de titularitat municipal, en el qual la majoria absoluta de Rita Barberà hi té l’última paraula. I sembla que ja s’ha dit."

L'article sencer, publicat a l'ARA, en aquest enllaç.

Ens quedem sense L'informatiu

Conec Juan Enrique Tur i Julio Gómez des dels temps de la facultat. De periodisme, és clar. Quan un dia d'octubre de 2009 em comentaren que estaven preparant, juntament amb el tercer soci, Sergi Pitarch, el llançament d'un diari electrònic que es diria L'informatiu, no ho vaig dubtar: els vaig dir que estaven bojos. Em comentaren que posarien diners dels seus estalvis (no hi havia ni hi ha hagut mai cap "grup" al darrere) perquè estaven convençuts (i el temps els ha donat la raó) que hi havia massa social que volia, que esperava, que necessitava un mitjà d'informació lliure, valent, independent i en valencià. 

Als amics se'ls ha de dir la veritat, i els ho vaig repetir: "esteu bojos!".

Però en els dos anys i mig últims, d'ençà del llançament del diari, han passat moltes coses, la majoria dolentes, però també algunes ben esperançadores, com comentava ahir mateix el també amic Víctor Maceda en la seua columna. I aspiracions antigues que semblaven utòpiques han esdevingut reals. El trencament del bipartidisme al País Valencià, l'auge del valencianisme polític, el 15M, la primavera valenciana... I en tots aquests fronts i en moltíssims altres ha donat batalla L'informatiu, amb notícies, enfocaments i opinions que no trobem en cap altre mitjà. I que, pel que es veu, ja no trobarem. Avui L'informatiu anuncia que plega, que baixa la persiana. Malgrat els bons resultats d'audiència i la indubtable rellevància assolida a les xarxes socials, no ha aconseguit esdevenir una empresa econòmicament viable. Les institucions i els anunciants no han sabut o no han volgut aprofitar la força d'aquesta plataforma que ara s'apaga (si més no, de moment). 

He tingut el goig de col·laborar-hi durant 83 setmanes: des d'aquesta primera columna (a la secció de Cultura) "No tot serà silenci" sobre la I Festa Estellés, fins aquesta altra de dimarts passat: "És l'hora d'unir les mans". Gràcies a la seua confiança, i a la paciència dels qui heu volgut seguir alguns d'aquests articles i els heu matisat i millorat amb els vostres comentaris, he redescobert la passió pel periodisme actiu. No tinc sinó paraules d'agraïment per als impulsors del diari per la paciència i l'estima demostrada. Sou grans, i heu lluitat fins el final. No us heu creuat de braços, sinó que heu actuat. Us devem molt, els valencians.

Amb el tancament de L'informatiu s'apaga una manera honesta i compromesa d'entendre el món i el periodisme, uns valors que cotitzen a la baixa, arrosegats per l'estultícia generalitzada. La història del periodisme valencià recent ja no es pot escriure sense la valuosa contribució d'aquesta capçalera que algun dia ha de tornar, perquè la continuem necessitant, potser més que mai. El seu silenci és, alhora, el crit d'alerta més sonor que podem escoltar: si no som capaços de mobilitzar-nos en la defensa del país que estimem i anhelem, estem condemnats a la desaparició. I sense mitjans de comunicació propis, mai ens podrem considerar un vertader país. Prenem bona nota tots i totes. També els polítics que aspiren algun dia a capgirar les coses. Perquè aviat no hi haurà res per redreçar i caldrà començar des de zero els fonaments. Una feinada titànica per a la qual no estem preparats.

Gràcies, companys, i fins aviat!

És l'hora d'unir les mans

“Valencians i valencianes, / feu-vos llenya que ve el fred; / no vos la feu d’argelaga, / feu-vos-la de romeret.” Aquesta ‘Jota de valencians’ clou el llibre-disc Coratge, dels Obrint Pas. Un epíleg sentimental que poua en els arrels del nostre poble, en els nostres orígens i que esdevé un cant coral a la rebel·lió, a la unió i al despertar col·lectiu. M’agradaria que la darrera col·laboració a L’informatiu recollira l’essència d’aquest nou himne engrescador. Fem l’article, doncs, multimèdia. Us convide a continuar llegint amb aquesta banda sonora com a rerefons. Si em seguiu la veta, endolleu els altaveus i cliqueu ací.

L’inigualable Xavi Castillo pronosticava, anys enrere, “la fi de lo món”. “La terra està calenta”, ens repetia amb el tanga roig posat. I d’aquella escalfor no només ambiental sinó també política s’han derivat molts incendis desbocats. La capacitat destructiva de la crisi que travessem (crisi econòmica, però també i sobretot de valors) sembla que no té aturador. El Twitter s’ompli de males notícies, d’amics a l’atur, de companys abatuts, de creatius d’àmbits molt diversos amenaçats de comiat laboral o afectats per EROs que els forcen a reconduir les seues vides, a reinventar-se i tornar a començar. Just en el pitjor moment per fer-ho. L’àmbit de la comunicació i de la cultura està abocat al col·lapse, i amb la fuita d’aquests professionals s’empobreix sense remei aparent la possibilitat de mantenir el sentit crític d’una societat que no acaba de reaccionar als esdeveniments. Em fa l’efecte que ja hi ha més gent als marges que a dins, d’aquests sectors estratègics. Mal averany.

Però malgrat tots aquests núvols negres que ens aboquen pedregades de pessimisme, no està tot perdut. Llangueixen o moren projectes que no han pogut o no han sabut adaptar-se als nous temps. Però hem de ser conscients que d’aquestes cendres renaixeran iniciatives noves que reformularan el futur amb les armes del present. Perquè tota aquesta gent íntegra, honesta i sobradament preparada que ara es veu abocada a l’abisme laboral i vital trobarà la manera de continuar combatent l’estultícia i la ignorància en la que alguns ens volen presos. “No descanses, ni claudiques, ni t’entregues, / I al final venceràs”, preconitza Feliu Ventura. Superat el desconcert inicial, hem d’aconseguir refer-nos i continuar avançant sense més excuses. Si pot ser, junts. Amb el cap ben alt i l’esquena coberta per la companyia de tots aquells que, com nosaltres, tenen el coratge necessari per construir fonaments nous per al país i aportar l’esperança que anhelem en un futur més just i més lliure. “Valencians i valencianes, / és l’hora d’unir les mans / amb els qui estimen la terra / i la llengua que ens fa germans.”

Fins aviat, companys!

Aquest és l'últim Tipus mòbils de la temporada a L'Informatiu: "És l'hora d'unir les mans". Han estat 83 setmanes col·laborant-hi. Un plaer i un honor immensos. Ara toquen canvis, en plural. Amb les mans unides per construir junts un futur més just i més lliure. Fins aviat, companys!

La vida amb tots els colors

Durant dues dècades de treball en el sector editorial he tingut el privilegi d’estar a prop de la gent amb més empenta d’aquest país, immensament més ric i creatiu del que sovint aflora; de conéixer autors d’una vàlua extraordinària; d’aprendre tothora de professionals diversos i de companys generosos. I, també, de conéixer persones d’una qualitat humana fora mida. Enric Solbes reunia ell sol totes les virtuts descrites. Ell era una joia preciosa en una societat injusta en què massa sovint s’imposa la mediocritat.

Haver conegut Enric, haver tingut l’oportunitat i el goig de treballar amb ell, de compartir projectes i d’intercanviar opinions durant més d’una dècada, és un dels tresors més grans que herete d’aquesta època que toca a la fi. La genialitat del seu art ha quedat impresa en formats molt diversos, i per a la història del cartellisme i la il·lustració, i en el nostre imaginari col·lectiu, quedaran els homenets voladors que ens regalava en els seus treballs desbordants de talent. Una alegria vital que ultrapassava els marges del paper i que ens encoratja encara a mantenir viu el seu llegat i el seu record inesborrable. Perquè hi ha persones íntegres i nobles que il·luminen el present i deixen petja per on passen. I són aquestes, les que hem de prendre com a referent.

Enric Solbes va morir de manera sobtada el 20 de desembre de 2009. Des d’aleshores, el gris fosc ha guanyat terreny i senyoreja a tot arreu. Aquest dijous es presenta el llibre Enric Solbes, en homenatge, que ha impulsat UGT-PV. En les pàgines d’aquest volum, qui fóra el seu mestre, Manuel Boix, comenta que Enric “semblava una persona que no parlava molt, però tenia un discurs propi”. I aquest discurs l’articulava en les seues creacions. La discreció és un do. A la seua última exposició de pintura, “Retrats de l’invisible”, Enric va deixar constància que de les nostres boques poden eixir flames roges o blaves, que el nostre cos pot esdevenir sinuós o transparent, que alguns porten escrita a la mà la paraula “fiasco” o que el nostre cor es pot tocar amb els dits i amb la imaginació per mostrar els sentiments. I, sobretot, que la vida es pot pintar de mil colors, llampants i texturats, per encomanar l’esperança en el futur. Un futur ple de reptes engrescadors que dibuixem cada dia. Amb coratge. Amb tots els colors de la paleta.

Gràcies, Enric, una vegada més!

La columna d'aquesta setmana a L'informatiu: "La vida amb tots els colors". Com trobe a faltar la mirada neta d'Enric en aquests temps funestos...
Tipus mòbils 82.

Salvem la Fundació Bancaixa

Seu central de la Fundació Bancaixa, a la plaça de Tetuan de València.

Sé que no són bons moments per parlar bé de la banca, però... què n'opineu de l'Obra Social, més necessària que mai? D'aquesta qüestió punxeguda en parlem avui a la columna setmanal de L'informatiu: "Salvem la Fundació Bancaixa".

Els mitjans espanyols es van fer un fart, setmanes enrere, de criticar amb tota l’artilleria patriòtica de què són capaços la renacionalització d’YPF a Argentina. En canvi, ací a València encara hem de donar les gràcies (hem de ser “lleials”, recordeu) perquè Madrid ens expropia definitivament Bancaixa. (Em negue a qualificar de “nacionalització” aquesta presa de pèl.) Gràcies a una història centenària, el que un dia va ser Bancaixa conserva encara les pagues i els estalvis de molts dels nostres majors i, entremig d’alguns negocis servils al poder, ha servit al llarg de la seua existència per facilitar hipoteques i crèdits a famílies, autònoms i empresaris que han generat activitat econòmica i ocupació en aquest país.

Critiquem i denunciem (no pot ser d’una altra manera) la golafreria sense límits de la banca. Però en alguns casos, com era el de Bancaixa, també hi havia un revers positiu i lloable: l’Obra Social, gestionada per les fundacions Bancaixa i Caixa Castelló. Aquest organisme ha estat l’encarregat directe d’atendre econòmicament col·lectius socials desfavorits, d’impulsar i patrocinar el talent dels joves i de donar suport a la cultura: des d’ajudes a associacions sense ànim de lucre que treballen amb persones en risc d’exclusió social fins a beques per a la formació d’universitaris a l’estranger. I, en l’àmbit cultural, no només practica el mecenatge d’auditoris, museus i palaus, depositaris de “l’alta cultura”; també ha programat les millors (i més multitudinàries) exposicions que s’han vist a València en els últims anys i dóna suport a les societats musicals, a la Mostra de Mim i de Titelles, a certàmens literaris, als premis Sambori i a la Fira del Llibre, entre moltes altres iniciatives descentralitzades que generen activitat cultural de base arreu del país.

Ara que les dotacions públiques per a totes aquestes partides tendeixen a zero, esdevé imprescindible la continuïtat i el suport de l’Obra Social. El problema és que la Fundació es nodria pressupostàriament dels beneficis de la participació de Bancaixa a Bankia, i ara tot això s’ha esvaït. El futur de l’entitat i dels seus objectius socials estratègics queda en l’aire. En l’intricada “reestructuració” present de Bankia, aquest és un tema cabdal per als valencians, potser l’últim cartutx que podríem salvar d’aquesta voladura programada del nostre (ex) sistema bancari i financer. Aviat, la meitat de Bankia estarà en mans de l’Estat espanyol. És, per tant, al govern central a qui haurem d’exigir a partir d’ara amb fermesa i contundència, tots a una veu, que mantinga l’Obra Social de la Fundació Bancaixa. La societat valenciana, el país sencer, la necessita més que mai.

Tipus mòbils 81.

Los oficios de la cultura - Editor Jorge Herralde

La 2 de TVE té un programa d'un gran interés, que repassa els oficis de la cultura, i aquest cap de setmana va estar dedicat al d'editor. De la mà de l'admirable Jorge Herralde, s'hi repassa el procés de conversió d'un manuscrit en una obra impresa (o electrònica) a l'abast dels lectors. Entre les perles de saviesa que hi deixa, en destaque les següents:

• "Ser editor es estar atento al talento que va surgiendo en muy diversos países."
• "El editor configura un catálogo editorial que refleja sus entusiasmos y los autores que prefiere, y lo hace de una forma armoniosa."
• "Lanzar una editorial es difícil, y que se consagre aún más. Eso en parte depende del azar, pero también de tener un proyecto editorial muy claro."

Us recomane veure el programa íntegre en aquest enllaç on, a banda d'Herralde, també hi apareix el seu equip al complet, entre altres Ana Jornet i Jane Pilgrem, amb qui hem promogut conjuntament autors com ara Josh Bazell o John Banville.

#nosaltres continuem avançant

Avui celebrem els 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. I Vilaweb ho recorda així.

El treball diari, la constància reivindicativa, la lluita per la dignitat i l’optimisme en el futur faran que #nosaltres continuem avançant!

Venedors d'e-fum

Hi va haver una època (no massa llunyana) en què els actors del món del llibre, des d’editors a escriptors, no podien acabar cap entrevista, conferència o taula redona sense haver de respondre alguna pregunta referida a Harry Potter. Ara és el llibre digital el que ha agafat el testimoni del mag de la senyora Rowling. Tothom en parla, al sector, però el ben cert és que el llibre electrònic viu en una bombolla (econòmica i mediàtica) des del mateix moment de la seua aparició. Si més no, a l’Estat espanyol. Les minses vendes de contingut, que molts no volen veure, ho acrediten. El secretisme pel que fa a les dades és la norma. I entremig hi ha qui s'entesta a reiterar que les vendes d'e-books pugen disparades, imparables. Els anglesos tenen una expressió per a casos com aquest. Ells en diuen self-fulfilling prophecy, és a dir, una profecia que, per la seua pròpia naturalesa, contribueix a acomplir-se. Qui se'n beneficia, d'aquest estat de confusió en un àmbit clau per al futur del sector editorial? En parlem a l'article "Venedors d'e-fum", publicat al Quadern d'El País.

Perdre pes (i aprimar la ment)

Abans que el sistema petara amb tota la seua cruesa i deixara sense paraula els governants, la majoria de promeses electorals ja eren paper mullat. I els acords, per més solemnes que es presentaren, tampoc no servien de gran cosa. El 1998, els partits amb representació a les Corts van consensuar la Llei Valenciana de la Música [http://ivm.gva.es/cms/val/livm/llei-valenciana-de-la-musica.html]. El text, grandiloqüent, perquè les paraules són gratuïtes i el paper del DOCV molt agraït, prometia “el foment, protecció, coordinació, planificació, difusió i promoció” d’aquesta expressió artística, viva i ben arrelada de nord a sud del país. Molts alcaldes, diputats i consellers s’omplin la boca lloant la importància de les bandes de música, de la tradició i de la festa, però les notes que prediquen no lliguen amb el pentagrama numèric que les sustenta. Als retalls en les ajudes a les bandes, s’han unit els incompliments i els impagaments del Consell [http://www.fsmcv.org/news/np%20fsmcv-asamb.extraord.pdf]: encara no han rebut ni un euro dels 6’4 milions que se’ls van assignar per a 2011, any doblement electoral i, per tant, de promeses vàcues al quadrat.

El sector de la lletra impresa (o no) també compta amb una d’aquestes reglamentacions fantasmes: la Llei del Llibre [http://www.cult.gva.es/documentos/LeyLibroCV.pdf], aprovada el 2002. En aquell redactat s’hi parla del llibre com “un bé cultural fonamental que cal preservar i promoure” i “un bé econòmic que, en la nostra comunitat, mou una indústria cada vegada més solvent”. I s’hi parlava d’impulsar “plans i programes d’actuació, anuals o plurianuals, amb la dotació pressupostària adequada”. Res d’això no s’ha produït mai, ni sembla que vaja a produir-se ja mai més en el futur si no canvien les prioritats i deixem de salvar a la banca per salvar les persones i tot allò civilitzat que els habitants d’aquesta part del món hem construït, conservat i perfeccionat amb el pas de les generacions.

Convé recordar-ho, perquè quan s’apliquen retalls d’un 80% a les minses ajudes que hi havia en el sector editorial (ara són més baixes que mai abans en la història de la democràcia) o es deixa de pagar el que s’havia promés al món de la música no és només pel context de crisi. És perquè no s’hi creu, ni s’ha cregut mai, que la indústria cultural d’aquest país fóra un element per protegir i impulsar. La cultura sempre ha estat la “maria” dels pressupostos autonòmics. Excepte per a construir edificis megalòmans buits de contingut. Les conseqüències d’aquesta política destarifada són ja visibles, i fan mal. Es tanquen escoles de música i cau l’activitat cultural en general per falta de públic i d’estímul. Enguany, per primera vegada, el panorama escènic valencià no ha obtingut cap guardó Max, fet que no pot ser anecdòtic. Els valencians hem perdut poder polític i econòmic (si és que n’hem tingut mai), i ara estem perdent a gambades el (limitat) pes que teníem en l’àmbit cultural.

Tal i com afirma el president de les bandes de música, Josep Francesc Almería, “la cultura es paga”. I la falta d’inversions en cultura, caldria afegir, es paga també. I, a la llarga, ix molt més car per a tots. Perquè sense la cultura, la vida és només biologia.

De música i lletra parlem aquesta setmana a la columna Tipus mòbils de L'informatiu per constatar que els valencians estem perdent a gambades el (limitat) pes que teníem en l’àmbit cultural.  

Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç: "Perdre pes (i aprimar la ment)".
Tipus mòbil 80.