La "revolució" editorial valenciana

Els últims mesos, Alfons Garcia ha publicat a Levante-EMV uns articles ben interessants i recomanables per seguir l'evolució dels moviments (alguns, inexplicablement silenciosos) que s'estan produïnt en el sector editorial valencià i que estan revolucionant el panorama d'aquest segment cultural que hauríem de considerar socialment i políticament estratègic. 

Sota una aparença estàtica (en els anys precedents hi havia hagut pocs actors nous) es precipiten ara canvis que s'albiren transcendents. Si ens remuntem uns mesos enrere, Alfons Garcia es feia ressò d'"El abismo del libro valenciano", que seguia l'ERO en què Bromera va reduir la plantilla. Al febrer d'enguany compartia l'anunci de la creació de Sembra Llibres ("Una nueva editorial agita el mundo cultural") i, al poc, ens recordava que "el llibre digital no parla valencià". Aquest divendres, finalment, publicava un reportatge de gran interés, notícies que corrien de boca en boca al "mundillu" però que encara no havien trobat altaveu en cap mitjà (si més no, jo no ho he vist enlloc): "La fábrica de libros se revoluciona" (si punxeu la imatge, podreu llegir-lo en aquest escaneig pedestre).

A l'article comenta projectes emergents i d'altres que es refermen (posa els exemples d'Andana, Onada i Sembra) i, sobretot, les incorporacions que realitza Tabarca (una veterana editorial, hereva en part del catàleg de Gregal, que no mostra signes de penúria econòmica) que evoluciona i creix per convertir-se en un grup editorial. Hi posa com a exemples la compra de dos segells amb llarga tradició que travessaven un moment delicat: Marfil i Ecir. "Incluso no descarta una tercera incorporación", afig encara el periodista, i ens deixa amb la incògnita. Estarem atents, perquè hi ha més segells en la corda fluixa…

Però, com s'afirma a l'article, el sector també dóna mostres de dinamisme: iniciatives com la Plaça del Llibre (que torna a la tardor) i nous segells, als quals caldria afegir SM Arrels (filial del Grupo SM, que engega, entre altres projectes per al sector educatiu, "El vaixell de vapor" en valencià), el reforç literari que està vivint Voramar (segell d'Alfaguara per al País Valencià), el naixement d'El Petit Editor i encara alguna altra sorpresa que potser quallarà a curt termini. 

Ara més que mai seria l'hora que vells i nous actors del món del llibre al País Valencià cooperarem d'una manera oberta i generosa per provocar complicitats, unir esforços i treballar més units per la sostenibilitat i el futur del malmés sector editorial autòcton. Ens cal molta reflexió (i acció) conjunta.

No vull tancar aquest apunt sense recomanar, una vegada més, el magnífic reportatge de Carles Fenollosa al Quadern d'El País, en el qual apuntava també fa unes setmanes algunes claus de la situació "entre la supervivència i la renovació".

Pensaments vibrants

A l'exili inesperat d'Orpesa he gaudit aquest estiu dels Plans de futur (Proa) de Màrius Serra. En tenia moltíssima curiositat i ganes, per l'afecte envers l'autor, pel guardó, per les crítiques, per les recomanacions i perquè el 2011 vaig contribuir a recuperar la seua primera novel·la, L'home del sac (Bromera), en la qual es desplegaven ja molts dels recursos que l'han dotat de personalitat en el món de les lletres catalanes (i més enllà). Especialment el gust pels jocs lingüístics (Ferrans que s'aferren, bromes per sortir de les bromes...). D'aquella promoció conserve una anècdota molt divertida relacionada amb aquesta qüestió que contarem (potser) un altre dia.

No faré una crítica de la novel·la, perquè a hores d'ara ja s'han fet totes les possibles, ben merescudes. Però permeteu-me destacar un paràgraf preciós en què l'autor transmet la sensació profunda que s'apodera de nosaltres quan llegim amb deler una obra que ens apassiona. Disculpeu si no us la contextualitze, però em sembla que s'entén perfectament:

"Ja fa dies que el rei de la Ferriteca és el Curs d'àlgebra superior, de Joseph Alfred Serret, un dels llibres en francès que el Ferran t'ha portat de la Biblioteca de Catalunya. En fas una lectura apassionada. Ahir em vas arribar a dir que no el penses tornar, com si en tornessis mai cap!, però ja es veu que aquest és especial. T'espio i certament et deu agradar molt, perquè tot sovint fas uns sorollets amb la llengua que no t'havia sentit fer mai, com els espetecs golafres de qui mastega una llepolia amb fruïció. En llegeixes un fragment en silenci, atent com si t'hi anés la pell, i quan et sembla que has atresorat prou informació tanques els ulls per assimilar el que acabes de llegir i t'ho deus repetir mentalment, sense sil·labejar-ho. Llavors és quan fas els sorollets. M'agradaria entrar en el teu cervell just en aquest moment de màxima concentració. Estic segura que hi sentiria una melodia feta de pensaments vibrants, una música agradable que em faria completament feliç perquè no l'hauria d'entendre ni explicar. Només sentir-la. Sentir. Podria prescindir de la raó, que encara ara m'enpeny a intentar conèixer el significat exacte de cadascun dels teus pensaments, i deixondir-me amb les melodies que deuen compondre les teves percepcions. Pura música."

Una deliciosa llepolia, Plans de futur!.

Vaig jugar poc, preferia llegir

Amb Erri de Luca i Elena Ramírez, editora de Seix Barral, el març de 2012 a la biblioteca Agustí Centelles de Barcelona.

John Banville i Erri de Luca són els autors internacionals per adults més interessants que continuen publicant a Bromera amb assiduïtat. Recorde la contractació de De Luca, que aleshores estava increïblement orfe d'editor en català (havia estat traduït per Joan F. Mira a 3i4, i també havia publicat a Empúries i La Magrana), com una incorporació de primeríssim ordre: no té (encara) el pedigrí del Nobel, però sens dubte mereix els principals guardons literaris (i alguns, els té ja). Especialment, mereix el reconeixement dels lectors, que a casa nostra encara el segueixen poc, diríem que amb respecte excessiu, tot i la brevetat (i amenitat, i bellesa) de les seues obres.

Aquests dies he comprat (sí, comprat!) i llegit (devorat!) El crim del soldat, l'últim títol de De Luca que vaig negociar. Tot i no ser el seu millor llibre (per a mi El dia abans de la felicitat continua sent insuperable entre la producció recent), sens dubte és també una petita joia (una més!), com tots els treballs de l'autor napolità, l'últim escriptor a qui vaig tenir el plaer d'acompanyar de promoció per Barcelona en l'etapa a Bromera. El motiu va ser la presentació a la premsa i al públic d'Els peixos no tanquen els ulls, i recupere del bagul dels records la foto que encapçala aquest apunt.
Quina jornada més meravellosa, aquella...!
No us faré un resum d'El crim del soldat, però us aconselle que hi entreu a cegues, sense llegir el text de la contracoberta ni la majoria de ressenyes que s'han publicat, i que desvelen (ens xafen la guitarra, vaja) la sorpresa final que ens té preparada l'autor i que lliga tota la narració com un llaç preparat amb cura durant les pàgines precedents.
Us deixe, això sí, amb un tast deliciós sobre la grandesa de la literatura (pàgs. 12-13):

"De la meva infància en recordo llibres i cap joguina. Segur que n'hi havia, però es van perdre. Soldadets, trenets, animals, cases. Els jocs són miniatures del món, útils a un nen per sentir-se gegant. Ajuden a créixer suportant la inferioritat.
Vaig jugar poc, preferia llegir. Dins dels llibres no m'era possible imaginar-me gran. Les històries eren immenses; la meva lectura, en comparació, petita. Moltes coses ni tan sols les entenia. Els llibres em confirmaven la meva talla minúscula. Però alguna cosa al meu interior es feia gran. El metge deia que era el fetge, que aleshores es curava amb oli de bacallà.
A mi, en canvi, em semblava que m'augmentava la capacitat d'aire dels pulmols. La lectura de Stevenson em va inflar amb aire d'oceà. La poesia napolitana em desentortolligava la llengua. London em va ensenyar la neu. Les històries dels desastres de la guerra em feien palpitar la vena del front."

Caitlín agus Cormac

Portades d'Els llibres de Marc i Andrea en gaèlic, publicats per Leahbar Breac.

Fa poc compartíem ací una bona notícia: la publicació de la quarta edició de Llegir per a créixer, tot i que el llibre està en llibreries des de juny (algun dia rebré el contracte corresponent...). Ara, tafanejant per internet, m'assabente que, també pels volts d'estiu, l'editorial irlandesa Leahbar Breac va publicar la col·lecció de llibres de cartó "Els llibres de Marc i Andrea" en gaèlic... i no n'han dit absolutament res!!!
Malgrat tot, em quede, de nou, amb la part positiva de la història. Perquè la veritat és que estic molt i molt feliç que Marc i Andrea viatgen per Irlanda (i qui sap si per altres països que no m'han comunicat!). Pel que he vist a la web, Marc allà es diu Cormac, i Andrea, Caitlín. Els títols en irlandés són:

• An Chóisir ('La festa d'aniversari')
• Lá Mór Fada ('Un dia atrafegat')
• An Phicnic ('Una excursió redona')
• Tabhair Leat do Leabhar ('Fem la maleta!')

Aquest cap de setmana he pogut contactar amb l'editor irlandés, Darach Ó Scolaí, a qui vaig tenir el plaer de conéixer en persona en diverses cites a la fira de Bolonya. A diferència del que fa el "meu" editor valencià, Darach em va respondre d'immediat. És un lluitador entusiasta, d'alegria contagiosa, un resistent, com ho són tots els irlandesos que treballen per mantenir viva la seua llengua davant l'aclaparador domini de l'anglés. Em diu que els llibres estan funcionant molt bé en el mercat irlandés, i que va fer una tirada de 2.000 exemplars de cadascun. Quina meravella! Si Cormac i Caitlín aconsegueixen fomentar el gust per la lectura i per la seua llengua entre els infants d'aquell país, serà un nou motiu de satisfacció. Un més dels molts que m'ha proporcionat aquesta experiència. Malgrat tot.
Go raibh maith agat, Darach!

Menjar-se (literalment) la vida

Un dels honors més grans que vaig tenir en la meua etapa a Bromera va ser contribuir a descobrir als lectors en català Herta Müller, Premi Nobel de Literatura del 2009. La seua obra, aparentment esquerpa, és d'una sensibilitat i profunditat insòlites. N'és bon exemple Tot el que tinc, ho duc al damunt, una història corprenedora, magistral, immensa, sobre els efectes de la penúria, la por i la fam:

"No hi ha mots escaients per a descriure el patiment de la fam. Avui encara haig de demostrar a la fam que me n'he escapat. Em menjo literalment la vida i tot d'ençà que ja no haig de passar gana. Estic empresonat en el sabor del menjar, quan menjo. Des del retorn del lager, des de fa seixanta anys, menjo contra la mort de fam."

Un relat dur però amb una càrrega poètica elevada que t'acompanya durant dies, setmanes i mesos. Jo fa dos anys que el vaig llegir i no he pogut oblidar els passatges més pertorbadors. Un absolut "10 sobre 10", com la va qualificar Time Out.

Aquests dies d'inici de nova etapa, sovint m'assalta la nostàlgia. Nostàlgia d'una època en què vam construir moltes coses, i vam fer algunes petites proeses en el camp editorial, com ara aconseguir (des de València, fet insòlit) els drets per publicar en català i en exclusiva una ben disputada premi Nobel que fins el moment havia estat inèdita en la nostra llengua. En vaig escriure un article a El País sobre la connexió valenciana de Herta Müller.

Avui fa precisament un any que vaig compartir taula (taules, la del sopar i la de la roda de premsa) amb Herta Müller i la bona gent de Siruela. Una experiència absolutament inoblidable que atresore com un dels punts culminants d'aquell moment professional excepcional en què un equip de gent jove érem còmplices d'una passió autèntica per innovar i per elevar el llistó dels nostres reptes, que eren també uns reptes col·lectius. O això m'agrada creure. I tot partia sovint d'una premissa molt senzilla: "I per què no...?".

He recordat tot açò en llegir aquest article a El Punt Avui. David Castillo descriu l'autora amb una pinzellada molt precisa:

"Amable, però una mica incòmoda; educada, però impacient perquè li deixéssim de fer fotos i preguntes..."

Aquesta és, també, la impressió que em va causar en la distància curta aquesta escriptora d'origen romanés, fràgil i menuda. Aquesta setmana, Herta Müller ha estat a Barcelona, i la premsa se n'ha fet bon ressò. Jo ja no hi era. Em queda, però, la vivència, l'experiència, el record inesborrable. I unes ganes renovades de continuar pegant-li mossos a la vida.

Entrevista a La Nit

Us deixe ací l'enllaç a l'entrevista d'ahir al programa La Nit del canal 9/24 de RTVV. Hi vam fer un repàs als 25 anys de Bromera i parlàrem, també, de l'estat actual del sector editorial valencià i de la cadena de valor del llibre. Si teniu un quart d'hora per dedicar-li...

Entrevista a Encontres

El programa Encontres, de RTVV, ha dedicat el seu últim programa als 25 anys d'Edicions Bromera.  Hi parlem de l'evolució de l'editorial durant aquest quart de segle, dels premis literaris, de la distribució, dels autors i... en fi, de l'ofici d'editar en general. Si teniu una estona i us abelleix, ací teniu el vídeo.

Els llibres de Marc i Andrea

Avui vull compartir amb tots vosaltres una alegria immensa de veritat. Aquests dies arriba a les llibreries, després d'anys de preparació i realització, la col·lecció "Els llibres de Marc i Andrea". Es tracta de quatre llibres de cartó per als més menuts que ha il·lustrat magníficament Silvia Ortega i que he escrit jo mateix. Es tracta de la primera aposta de Bromera per la creació pròpia de llibres d'aquestes característiques,. L'objectiu és reforçar l'aprenentatge lúdic de conceptes com ara els números, les formes i els hàbits diaris i, a més, tenen cura especial del foment de la lectura. En parlarem més a fons d'aquest aspecte en un pròxim apunt, perquè pense que és un dels elements distintius més remarcables de la col·lecció.

Els quatre títols són:

• La festa d'aniversari - Per a aprendre els números
• Una excursió redona - Per a aprendre les formes
• Un dia atrafegat - Per a aprendre els hàbits diaris
• Fem la maleta! - Per aprendre a estimar els llibres i la lectura

Els títols es poden adquirir solts o tots junts dins d'una caixa de cartó fort.

A banda de l'edició a Bromera i Animallibres, la col·lecció apareix simultàniament en castellà i en anglés a Algar Editorial, en euskera a Alberdania i en gallec a Xerais. Per a mi és un goig doble perquè estan dedicats al meu fill Marc (obvi, no?), i a les edicions del Grup Bromera s'han sumat les de dos editors admirats com Manolo Bragado, de Xerais, i Jorge Giménez, d'Alberdania. Els agraïsc enormement que també ells hagen confiat i s'hagen arriscat (editar és arriscar-se, sempre) amb aquesta sèrie. Moltes gràcies per la confiança, i espere que tinga l'acollida que a tots els implicats ens agradaria!

Fotografia de Silvia Ortega.

Confie que m'ho sabreu disculpar si em faig pesat aquests dies amb "Els llibres de Marc i Andrea", però me'n faré ressò en aquest bloc de tot allò que es comente sobre aquesta col·lecció (i en tinga notícia, és clar!).

Quan Barcelona no és el centre

Aquest dilluns, La Vanguardia va publicar un reportatge de Josep Massot ben interessant. Sota el títol "Quan Barcelona no és el centre", la capçalera catalana es feia ressò de l'auge (en nombre i en rellevància) de les editorials mal dites "perifèriques". El tema va sorgir a la roda de premsa de celebració dels 25 anys de Bromera el dimarts anterior. "Amb la tecnologia actual, té sentit parlar de centre i perifèria, en el món de l'edició?", va preguntar Massot. La resposta de Josep Gregori va ser molt clara i immediata: "Nosaltres no ens hem sentit mai perifèrics". La premsa (i la repercussió va ser ben notable) va recollir aquesta afirmació.

I és que el sentiment de perifèria és més una qüestió mental que no física ("també era sentimental", cantarien ací els Antònia Font). Depenent de l'actitud que manifestem, de la convicció que hi posem i del treball que desnvolupem, se'ns considerarà (i serem) "perifèrics" (en el sentit d'accessoris, perquè en aquest context s'hi nota una predisposició negativa envers el terme) o "centrals" (ço és, que se'ns té en compte de veritat). Hi ha escriptors que viuen a la vora de les Rambles de Barcelona que tenen una obra volgudament perifèrica (i és una opció ben lloable), i n'hi ha d'altres, en canvi, nascuts a Alcoi, Sueca o Catarroja del tot imprescindibles.

El reportatge de La Vanguardia (el podeu llegir punxant les imatges) es queda curt per desenvolupar com ens hauria agradat aquesta i altres qüestions que s'hi relacionen, però és un primer tast saludable per destapar una realitat inaturable: al procés de concentració que es viu a Barcelona ciutat hi ha un efecte reactiu i proactiu per part d'editorials de tot arreu del territori de parla catalana. I tan necessari és un grup potent com una gran diversitat de punts de vista que el complementen. Ens enriqueix culturalment, sens dubte.

Fóra interessant que el mapa de l'edició en català es completara amb tota la varietat de segells que existeix actualment. Al País Valencià només ja en falten una dotzena llarga de segells, pel cap baix...

Dues joies italianes

Sebastià Bennasar fa un extraordinari elogi a la línia editorial de Bromera al suplement de cultura del Diari de Balears (punxeu la imatge per llegir la ressenya) i recomana dues obres d'autor italià publicades recentment a la col·lecció "L'Eclèctica". Són dues novel·les breus, d'Erri de Luca i d'Andrea Camilleri que, amb estils molt diferents, condensen i ens acosten la vitalitat de la millor literatura italiana actual. Són dues novel·les intenses que jo també m'atrevisc a recomanar-vos encaridament.

Fa uns dies, l'extraordinària traductora d'Erri de Luca, Anna Cassassas, feia esment d'aquest títol a L'hora del lector (minut 44), el programa de llibres de TV3 que aviat s'acomiadarà per a sempre de les pantalles. Al País Valencià fa temps que malauradament no el veiem, però igualment lamentem que es tanque aquesta finestra oberta a la cultura literària, tot i que no s'haja caracteritzat precisament per una especial atenció a la producció editorial valenciana.

Celebració al Posdata

El suplement literari del diari Levante-EMV publica un extens article de Josep Franco sobre els 25 anys de Bromera. El reportatge s'il·lustra amb algunes portades representatives de l'evolució de l'editorial i amb algunes fotografies històriques. En un parell d'aquestes fotos apareix un servidor, amb alguns anys menys... L'acte de presentació de novetats de la foto 3 va ser, possiblement, el meu primer dinar amb mitjans de comunicació. La número 5 em porta molts bons records d'un sopar inoblidable amb el mestre Montalbán, home d'una extraordinària amabilitat que va participar en el programa d'actes dels Ciutat d'Alzira poc abans de la seua mort.

Podeu punxar les imatges per llegir l'article sencer.

Tipus mòbils 21 - Una flama esplendorosa

Avui, a les 19,25h del 25 de gener, se celebra a Alzira el tret d'eixida de la commemoració del 25 aniversari de Bromera. L'acte d'aquesta vesprada té com a eix central la nova versió de la primera novel·la publicada per l'editorial: L'últim roder, de Josep Franco, amb il·lustracions d'Enric Solbes (aquest va ser el primer d'una llarga sèrie de treballs compartits entre els dos amics). És, per això, un bon motiu per agrair, de nou, la impagable professionalitat de l'autor de Sueca, vinculat amb Bromera des dels inicis.

"Josep Franco, que tenia ja a mitjan dècada dels 80 un ben guanyat prestigi literari, va accedir a publicar les aventures del roder idealista Eugeni el Frare en una editorial, Bromera, que tot just s’estrenava amb aquell títol. D’aquella primera edició s’acompleixen, precisament avui, 25 anys. Per celebrar aquest quart de segle d’èxit compartit, l’editorial d’Alzira rellança L’últim roder amb una edició (la número 32) revisada per l’autor. No és gens habitual, ni en la nostra llengua ni en moltes altres inqüestionades, que un llibre acumule vendes pròximes als 100.000 exemplars, ni que continue viu de manera inalterada al llarg de dues dècades i mitja. És això el que converteix L’últim roder en un clàssic dels nostres dies, que cal continuar llegint i recomanant."

Aquest és el tema del Tipus mòbils d'aquesta setmana a L'informatiu: "Una flama esplendorosa".

Bons llibres

Aquesta ha estat una setmana especialment intensa. Dilluns, a Barcelona, vaig conéixer una persona que, pel que sembla, podria ser important en un futur pròxim si... Bé, dimecres presentàrem a València Subsòl, una obra que va començar com un joc literari  i que està creant moltes expectatives.  No és per a menys: set escriptors de reconeguda trajectòria (Alapont, Baixauli, Borràs, Camps, Greus, Lozano i Usó) s'han unit per oferir-nos, sota el pseudònim Unai Siset, un llibre altament recomanable. Dijous, poc després d'inaugurar el cicle de conferències dels Ciutat d'Alzira, marxava a correcuita cap a Xàtiva per assistir a un acte doble: d'una banda, es donaren a conéixer els guanyadors de la present edició (enhorabona, Pep, pel premi i pel "cas" del discurs!) en un acte que va comptar amb la veu i el talent d'un altre Pep, el Botifarra; de l'altra, es presentaven les obres distingides en l'edició anterior. Així doncs, els lectors ja podeu començar a devorar L'estany de foc, una novel·la sorprenent de Silvestre Vilaplana que, si hi haguera justícia en aquest petit món del llibre en llengua catalana, esdevindria un bestseller.

Bons llibres d'autors valencians, doncs, que em produeixen molt de goig!

Divendres tancava la setmana amb dues representacions teatrals. De matí vaig veure el muntatge que ha elaborat Tornaveu a partir d'El meu germà Pol, d'Isabel-Clara Simó, per a públic de secundària i batxillerat. Vaig quedar francament reconfortat per la qualitat de la posada en escena que dirigeix Xavi Lauder i per la capacitat de connectar amb el públic jove, que va emmudir ja en el primer quart d'hora (cosa gens fàcil: n'hi havia més de 300 alumnes!). A la nit, vaig tornar a veure Que tinguem sort!, l'últim espectacle d'Albena, que barreja amb increïble solidesa l'humor i el drama en una obra que ret homenatge a l'amic Enric Solbes (podeu veure un tast ací). Amb el nus a la gola, doncs, arribe al cap de setmana i agafe forces per a la pròxima, que començarà amb un nou viatge a Barcelona, en aquesta ocasió per presentar als mitjans Subsòl, i nous projectes de caire més personal. I és que qui no té feina...

Tanca Bruguera (no Bromera!)

Aquest món (em referisc al del llibre) és un món de tafaners, on els rumors, interessats o no, formen part del dia a dia. I això és el que li dóna "vidilla", tot siga dit. Alguns d'aquests rumors, vés per on, es confirmen i materialitzen tot i que els protagonistes o afectats els hagen negat durant temps. És el cas de l'acord Planeta-Bertelsmann que relatàvem ací. Ara li ha tocat el torn a un altre final previsible. Em referisc al (nou) tancament de l'editorial Bruguera, dirigida els últims anys per Ana María Moix, a qui van acomiadar fa unes setmanes.

Els responsables diuen que la culpa del tancament la té la crisi econòmica (com tot ara, no? Tot el que passa és culpa de la crisi, o de ZP, o de tot plegat), i afirmen també que no hi ha espai en l'actualitat per a l'edició literària. Si ho consideren així, no m'estranya que acaben tancant i aposten, com diuen que faran, per l'edició comercial a Ediciones B (que tampoc no va sobrada) i l'econòmica a Zeta Bolsillo. El ben cert és que la bona qualitat de moltes de les propostes dels últims temps, amb autors com ara Nadine Gordimer, PD James, Doris Lessing o Per Petterson, bé hauria merescut un ressò més ampli. Però els llibres no es venen sols.

Fa molts mesos a Bromera contractàrem la nova novel·la de Margaret Atwood, una autora que perseguíem des de fa temps i que finalment hem aconseguit seduir. Aquest mateix matí, poc abans de saber que definitivament Bruguera tancava, he donat el vistiplau a les galerades de L'any del diluvi, una obra d'imaginació desbordant, en la línia de compromís social i conscienciació mediambiental que caracteritza bona part de la trajectòria de l'autora canadenca. Durant mesos després de contractar la novel·la d'Atwood (i parle de mitjan 2009) vaig tractar de contactar per mitjans molt diversos amb els responsables de Bruguera per veure de coordinar-ne el llançament, ja que la tenien contractada per al castellà. Bruguera ha publicat els últims títols d'Atwood, i em semblava lògic fer un llançament simultani i coordinat, com fem tantes vegades i amb tantes editorials. Imaginava la confusió que podia generar en alguns mitjans aquest doblet Bromera/Bruguera: durant molts anys, al principi de Bromera, quan em presentava a algun interlocutor català del món del llibre i deia que era de Bromera, sempre replicaven: "De Bruguera, dius?".

Doncs bé, mai no vaig rebre cap tipus de resposta, i davant el desinterés envers la proposta, vam decidir tirar pel recte i programar la novel·la per a aquest mes de juny. Així les coses, els lectors en català en podrem gaudir "en primícia" (a partir del 15 de juny) de l'última fita de la sensacional i sempre recomanable Margaret Atwood, gràcies a la impecable tasca de traducció (gens senzilla) que ha fet Marta Pera Cucurell. L'edició en castellà, diuen, la trauran abans que acabe l'any, ja que Bruguera queda "latent" amb el llançament de les obres que tenien ja contractades. Fins esgotar existències. On acabaran els bons autors del seu catàleg? Quins ja no es publicaran enlloc més? Tanca una editorial i s'apaga una llum.

Ha mort Manolo

Bromera està formada per un equip de treballadors i treballadores jove. De fet, en els vora 25 anys d'història de l'empresa, només s'ha jubilat un company: Manolo Ibáñez. Ell va ser el primer comercial de l'editorial, la primera persona que començà, fa vora 15 anys, a visitar i atendre amb una passió innata els ensenyants de tot el país per a presentar-los les principals novetats que hem publicat els últims anys.
L'acte de jubilació el va celebrar a finals de desembre passat. Jo vaig seure en aquell dinar precisament al costat d'Enric Solbes, qui ens deixaria de manera absolutament inesperada pocs dies després. Aquell acte de comiat, però, anava més enllà. Tots els convocats sabíem que Manolo lluitava des de feia uns mesos contra un càncer al que ja no podia oferir molta més resistència. Ningú de nosaltres no podia ocultar l'amargura que envoltaven els discursos, els abraços i les mostres sinceres d'afecte. Va ser la primera i única vegada que el vaig veure plorar, emocionat.
Avui, el maleït càncer ha guanyat la partida a Manolo. Demà dilluns ens acomiadarem d'ell al Crematori Municipal de València, a les 13 h.
Sempre recordarem la seua mirada entremaliada, el seu bon humor i la sornegueria amb què era capaç d'acarar qualsevol circumstància, fins i tot la més difícil. La Fira del Llibre que arranca dimarts ja no serà mai més la mateixa sense la seua complicitat.
Et recordarem sempre, Manolo.

Bon Nadal

Aquesta imatge de les Rondalles valencianes ens serveix a Bromera per felicitar el Nadal. Vam voler, amb la il·lustracio d'Enric, celebrar el Premi al Llibre Millor Il·lustrat de l'any. El primer guardo que rebia Enric com a il·lustrador tot i la seua llarguissima trajectoria.

Aquesta altra constitueix segurament l'ultim treball d'Enric Solbes. Acabada pocs minuts abans de finalitzar la seua darrera jornada laboral, serveix a la Fundacio Bromera i a tots nosaltres per desitjar-vos salut i felicitat per al 2010.

Pagar per la informacio de qualitat

[Disculpeu les molesties, pero no em funciona la tecla dels accents i dieresis, no se per que!]

Repasse els temes que tractarem dema en l'assignatura "Les TIC en la gestio editorial" mentre el doctor House (bentornat!) es planteja tornar a prendre Vicodina. El Pais informa sobre el llançament d'Enclave tot esmentant dos dels autors que hi aporta Bromera: Benjamin Black i Jonathan Lethem. Un dels quatre llibres que la ministra va posar com a exemple en l'acte de presentacio va ser Els sorolls humans, de Joan F. Mira. Una entrada triomfal, vaja, en aquest projecte de digitalitzacio! Pero el que m'interessa per a la sessio de dema es l'anunci de la reduccio de l'IVA per al llibre digital al 4%, tot equiparant-la a efectes diguem-ne legals (fiscals, si mes no) al llibre tradicional en suport paper. Si aquest, com diuen i sembla, ha de ser el format del futur, els lectors estem d'enhorabona.

En el mateix diari trobem una entrevista amb Andrew Langhoff, editor de The Wall Street Journal Europe, que apunta algunes reflexions ben oportunes sobre el futur de la premsa. Hi haura periodics en paper d'aci a 15 anys?, li pregunten, i contesta:

"Sinceramente, no lo sé. De lo que estoy seguro es de que la gente seguirá necesitando información buena, creíble y relevante. Esa información podrá ser difundida en papel, a través de Internet o mediante el móvil."

Sembla obvi, pero en realitat costa trobar algu avui dia que, preguntat per aquestes questions, conteste "no ho se". Tot seguit li plantegen: com fer rendible un periodic en Internet?

"Somos pioneros en el cobro por nuestros contenidos. Siempre hemos pensado que se debe pagar por la buena información. Esta política nos ha permitido continuar invirtiendo en contenidos, en periodistas y en tecnología. [...] El péndulo podría estar oscilando de nuevo hacia una mayor valoración de la información de pago en la Red."

I encara mes afirmacions que apunten en la direccio del que podria passar en el futur en la industria editorial. El sector de la comunicacio apren dels fracassos i encerts de la revolucio que ha patit el mon de la musica. Nosaltres hauriem de mirar directament que esta passant amb els mitjans, que no es tampoc massa encoratjador, per encertar el model de negoci del futur.

Els PLCA als blocs

Hi trobareu moltes notícies sobre l'acte de lliurament dels XXI Premis Literaris Ciutat d'Alzira a la premsa. La informació oficial completa, ací; els comentaris d'alguns dels assistents al sopar, en aquests blocs:

• Esperança Camps
• A l'ombra del prat
• Les tres ben tocades
• Els primers gestos del verd...
• Uendos, greixets i marenostres
• 80 grams
• Més content que un gínjol
• Pica'm

En resposta al que diu Uendos..., doncs sí, el guanyador del premi científic podria haver tingut alguna complicitat lingüística amb l'auditori, però des de l'organització ningú no li va dir què havia de dir (o com ho havia de dir); com a ningú altre. En vista del panorama general, potser seria demanar massa, no?, que un asturià resident a Boston acabat d'aterrar a València per a l'ocasió fera la seua intervenció en valencià... O potser no... no ho sé!

Entrevista al Levante

Fa uns dies, l'edició comarcal del diari Levante-EMV publicava una entrevista amb un servidor.

Com que últimament no done coll per explicar totes les novetats que es produeixen a diari (premis i més premis, negociacions de drets d'obres que encara no es poden confessar, activitats del cicle de conferències dels Ciutat d'Alzira, presentacions, rodes de premsa...), em permet penjar-la ací per tenir-vos entretinguts. Si punxeu la imatge, la veureu ampliada.

Els homes de la dalla

Entre la bona ració de novel·la negra de què he gaudit aquestes últimes setmanes hi ha l'últim llibre de John Connolly publicat per Bromera en excel·lent traducció de Maria Iniesta: Els homes de la dalla (el tràiler, ací). El títol original, The Reapers, va portar alguns maldecaps a l'hora de traduir-lo/adaptar-lo a la nostra llengua, a l'igual que Beat the Reaper, que finalment apareixerà en català com Esquivant la mort i en castellà com Burlando la parca... (Entremig, durant moltes setmanes es va intitular provisionalment Procura no morir-te, però algú va argumentar que sonava a bolero i ens va convéncer a tots per canviar-lo. Què hi farem!)
Tornant a la novel·la de John Connolly, vull aprofitar per recomanar-la a tots aquells amants de la novel·la negra d'arrel nordamericana. L'autor és irlandés però viu a Maine i ambienta la sèrie del detectiu Charlie Parker a la costa Est dels Estats Units. L'acció d'aquesta obra, que es torna més sanguinària conforme avança el relat, no se centra en la figura de Charlie Parker (de fet, paradoxalment, hi apareix molt poc, i només cap al final), sinó en els dos amics que l'han ajudat en tantes altres ocasions: la parella (homosexual, un tabú magníficament superat en aquesta sèrie) formada per Angel i Louis, a qui un enemic del passat amenaça de mort. Però aquesta parella no es deixa intimidar. "El càncer té una taxa de supervivència més elevada que no pas creuar-se amb vosaltres", els diu un dels personatges de la novel·la. I així és.
Com que en aquesta adreça podeu trobar informació sobre la trama, els personatges, el que ha dit la crítica i també el fragment inicial, només em queda destacar-vos pel meu compte un fragment que exemplifica a la perfecció el to i el tipus de descripcions que hi trobarem:

"En aquell instant, el camió més gran que havia vist en tota la vida va aparèixer per l'oest. Era negre atzabeja i tenia unes rodes tan enormes que saltar a terra des de dalt estant implicava arriscar-se a trencar-se un taló amb l'impacte. Quan el van tenir més a prop, en Willie va observar que no semblava que tingués el vidre del davant i que els dos fars frontals estaven trencats. Els seients de la cabina eren prou amplis perquè hi poguessin seure còmodament quatre adults, però de fet en aquell moment hi seien tres homes de mala manera, sobretot perquè dos d'ells eren tan grossos que si s'haguessin quedat en el mateix lloc durant massa estona els haurien qualificat d'estructures il·legals."
(pàg. 322)