Vaig jugar poc, preferia llegir

Amb Erri de Luca i Elena Ramírez, editora de Seix Barral, el març de 2012 a la biblioteca Agustí Centelles de Barcelona.

John Banville i Erri de Luca són els autors internacionals per adults més interessants que continuen publicant a Bromera amb assiduïtat. Recorde la contractació de De Luca, que aleshores estava increïblement orfe d'editor en català (havia estat traduït per Joan F. Mira a 3i4, i també havia publicat a Empúries i La Magrana), com una incorporació de primeríssim ordre: no té (encara) el pedigrí del Nobel, però sens dubte mereix els principals guardons literaris (i alguns, els té ja). Especialment, mereix el reconeixement dels lectors, que a casa nostra encara el segueixen poc, diríem que amb respecte excessiu, tot i la brevetat (i amenitat, i bellesa) de les seues obres.

Aquests dies he comprat (sí, comprat!) i llegit (devorat!) El crim del soldat, l'últim títol de De Luca que vaig negociar. Tot i no ser el seu millor llibre (per a mi El dia abans de la felicitat continua sent insuperable entre la producció recent), sens dubte és també una petita joia (una més!), com tots els treballs de l'autor napolità, l'últim escriptor a qui vaig tenir el plaer d'acompanyar de promoció per Barcelona en l'etapa a Bromera. El motiu va ser la presentació a la premsa i al públic d'Els peixos no tanquen els ulls, i recupere del bagul dels records la foto que encapçala aquest apunt.
Quina jornada més meravellosa, aquella...!
No us faré un resum d'El crim del soldat, però us aconselle que hi entreu a cegues, sense llegir el text de la contracoberta ni la majoria de ressenyes que s'han publicat, i que desvelen (ens xafen la guitarra, vaja) la sorpresa final que ens té preparada l'autor i que lliga tota la narració com un llaç preparat amb cura durant les pàgines precedents.
Us deixe, això sí, amb un tast deliciós sobre la grandesa de la literatura (pàgs. 12-13):

"De la meva infància en recordo llibres i cap joguina. Segur que n'hi havia, però es van perdre. Soldadets, trenets, animals, cases. Els jocs són miniatures del món, útils a un nen per sentir-se gegant. Ajuden a créixer suportant la inferioritat.
Vaig jugar poc, preferia llegir. Dins dels llibres no m'era possible imaginar-me gran. Les històries eren immenses; la meva lectura, en comparació, petita. Moltes coses ni tan sols les entenia. Els llibres em confirmaven la meva talla minúscula. Però alguna cosa al meu interior es feia gran. El metge deia que era el fetge, que aleshores es curava amb oli de bacallà.
A mi, en canvi, em semblava que m'augmentava la capacitat d'aire dels pulmols. La lectura de Stevenson em va inflar amb aire d'oceà. La poesia napolitana em desentortolligava la llengua. London em va ensenyar la neu. Les històries dels desastres de la guerra em feien palpitar la vena del front."

Frases sísmiques

“Llegint, es troben frases sísmiques.” No, la frase no és meua (ja m’agradaria!), sinó d’Erri de Luca. La seua última obra publicada, Els peixos no tanquen els ulls (Bromera) en té moltes, de frases sísmiques, d’aquelles que t’assalten durant la lectura i et fan aturar-te un instant, reflexionar i interrogar-te. És l’efecte més immediat que provoca la bona literatura.

La nova història de l’escriptor napolità (autobiogràfica, perquè considera un “abús de confiança” inventar relats) ens presenta un xiquet de deu anys “aviciat per la solitud” i atrapat en un cos encara petit, reclòs “dins d’una closca que conté totes les formes futures”. És un gran lector que només creu el que veu escrit, i descobreix el significat de la paraula amor (tantes vegades llegida en volums diversos) de la mà d’una xiqueta escriptora a qui festegen tres xics més durant aquell estiu de trànsit cap a la vida adulta en què també coneixerà les diverses accepcions del concepte de justícia.

Erri de Luca va estar la setmana passada de promoció a Barcelona, i va demostrar que un autor pot arribar a ser exactament com la seua obra: intel·ligent, eloqüent i brillant. A cada frase hi destil·lava un pensament. El xiquet del llibre esdevindrà un activista polític, compromés amb l’extrema esquerra italiana. “Un revolucionari té dues possibilitats de fer carrera”, confessa, “o com a president del seu país o com a delinqüent. Jo no tenia vocació de president”. I hi contrapunta els intents revolucionaris a l’Europa occidental del segle passat amb els actuals: “aquesta generació demana compte de la injustícia directament a aquells que la cometen, volen dialogar amb el poder, és una generació fonamentalment democràtica. I les revolucions no ho són”. Així doncs, hi podem aconseguir canvis si persistim i som tenaços, però no provocarem cap sisme.

“La literatura no pot canviar el món, però fa companyia”, diu l’autor. Potser no el món, però si la nostra concepció del món. I no és poca cosa. Per a Erri de Luca, el millor elogi que li pot fer un lector és confessar-li que li hauria agradat quedar-se unes pàgines més en aquella història. A m’hi m’ha tornat a passar amb un dels seus llibres. Estic convençut que no seré l’únic.

Tipus mòbils 74. Publicat a L'Informatiu el 20/03/12.

Dues joies italianes

Sebastià Bennasar fa un extraordinari elogi a la línia editorial de Bromera al suplement de cultura del Diari de Balears (punxeu la imatge per llegir la ressenya) i recomana dues obres d'autor italià publicades recentment a la col·lecció "L'Eclèctica". Són dues novel·les breus, d'Erri de Luca i d'Andrea Camilleri que, amb estils molt diferents, condensen i ens acosten la vitalitat de la millor literatura italiana actual. Són dues novel·les intenses que jo també m'atrevisc a recomanar-vos encaridament.

Fa uns dies, l'extraordinària traductora d'Erri de Luca, Anna Cassassas, feia esment d'aquest títol a L'hora del lector (minut 44), el programa de llibres de TV3 que aviat s'acomiadarà per a sempre de les pantalles. Al País Valencià fa temps que malauradament no el veiem, però igualment lamentem que es tanque aquesta finestra oberta a la cultura literària, tot i que no s'haja caracteritzat precisament per una especial atenció a la producció editorial valenciana.

El llibre és una font d'energia

"El libro de papel es todavía un objeto insustituible. Le han dado por difunto muchas veces pero siempre sobrevive. El libro electrónico depende de la energía, porque debe enchufarse, mientras que el libro tradicional es en sí mismo una fuente de energía."

El gran Erri de Luca en aquesta entrevista a El Cultural.