No ens alimenten les molles

Un dia qualsevol, fa més de vint anys, un home ja major, mestre jubilat d’escola catòlica, va entrar enfurismat al modest negoci familiar que regentaven els meus pares. D’una revolada, ens abocà a crits: ‘Jo diré lo que me done la gana! Adiós!‘ I va marxar sense més ni més. Ens va costar una bona estona entendre que responia amb l’estómac regirat la provocació d’un adhesiu penjat a la porta amb la frase ‘Diga bon dia’, un intent de la Generalitat per normalitzar el més bàsic: l’educació.
Han passat els anys i han passat moltes coses. Aquell mestre amb altes dosis d’autoodi va morir (en tots els sentits) i de les aules han eixit noves generacions que s’estimen un País que encara no ha deixat de ser Comunitat. El canvi que s’ha produït al govern valencià ha despertat una consciència, encara dèbil, de ser poble. Enderrocat el decorat de cartó-pedra que ens emmirallava, els valencians tornem a la realitat amb una política de gestos que supleix les mancances evidents d’uns calaixos buits fruit del balafiament i el saqueig, però també d’un sistema de finançament que ens empobreix irremissiblement. El canvi d’actitud i el tarannà general d’uns governants pròxims i humanitzats ens fan percebre el règim anterior com una cosa llunyana i caduca. Incomprensible, ja.
Però alerta.
Aquest és el primer Nou d’Octubre del canvi, d’un canvi inajornable que ha estat possible gràcies a moltes petites batalles quotidianes, individuals i col·lectives, d’una part de la societat invisibilitzada per les autoritats que ens omnigovernaven. Tota aquesta gent que remava contra corrent va aconseguir salvar el Botànic i bona part de l’Horta; es va manifestar durant anys per la dignitat de les víctimes del metro; o contra els desnonaments; o en favor de l’educació pública i en valencià; o contra la privatització de la sanitat; o simplement creant (música, teatre, literatura) al marge de les institucions i en una llengua que feia nosa als polítics que manaven.
Tots junts formaven una massa creixent i imparable que aconseguí mantenir viva la flama de tot un poble aleshores subterrani però en moviment. Són nombrosos els lluitadors anònims que dalt d’un escenari, darrere d’una pancarta o a peu de carrer han marcat el camí que ens ha guiat a la bona senda. El perill, ara, és que tot aquest actiu social de resistència i rebel·lia, en part pròxim al poder (o en el poder mateix), s’institucionalitze, i que perdem les veus crítiques que ens ajuden a millorar com a poble. Perquè el que aconseguim durant els anys que han de venir ha de construir les bases sobre les quals assentarem el futur. I, com deia l’Ovidi, ja volem el pa sencer.
El dia que aquell mestre jubilat es va molestar per un simple adhesiu vam saber que l’havíem de conservar per sempre. I ho vam fer fins que es va descolorir tant que ja no deia res en absolut. Aleshores ja no feia falta: l’objectiu s’havia assolit, i noves proclames havien pres el relleu.

Article publicat a Vilaweb el 9 d'Octubre de 2015.

Despullar els prejudicis (literaris)

"La fotografia provocadora que encapçala aquest article (confiem no haver ofés cap lector sensible!) ens mostra un grup d’editors i llibreters francesos nus. S’hi presenten d’aquesta manera per reivindicar un dret tan francés i tan universal com la llibertat. La llibertat d’edició, la llibertat de càtedra a les escoles, la llibertat de pares i mares d’escollir les lectures que consideren més adequades per als seus fills, la llibertat dels lectors de llegir allò que els plaga."

Així comença l'article que vam publicar dimecres al blog del postgrau en Llibre i Lectura a la Societat de la Informació de la UOC. Aquest semestre tornem a fer-hi classe, al postgrau. Si n'esteu interessats, encara arribeu a temps: la matrícula és oberta uns dies més!

Trobareu l'article també a Núvol i a Vilaweb, que se n'han fet ressò aquests dies (moltes gràcies!!).

El Gibraltar valencià

"Més sovint del que convindria, els valencians ens calcem les sabates de l’estultícia i ens endinsem en el túnel del temps. Malauradament, sempre apareixem en el mateix punt de la marmota: aquell en què el blaverisme (sovint, castellanoparlant) ens qüestiona d’on ve i com li hem de dir a la llengua que parlem, escrivim i llegim la resta."

Podeu llegir la resta d'aquest article sobre llengua i política en aquest enllaç al diari ARA.

Premis institucionals 'honorífics'

"Hi va haver una època en què les institucions públiques donaven premis que efectivament suposaven un premi. Vull dir, que hi havia una certa compensació pel reconeixement que deien atorgar. Compensació econòmica, per ser més clars.

Ara la crisi aguditza l'enginy en la mateixa proporció en què s'estreten les butxaques. I heus ací com alguns guardons transformen el premi tangible en metàl·lic en una qüestió etèria i "honorífica". L'última transformació en aquesta línia l'hem vista a les bases de la convocatòria als premis als llibres millor editats i a la labor dels llibrers a la Comunitat Valenciana l'any 2012 (sí, del 2012) que s'ha fet pública avui  mateix (podeu consultar-la ací). Si les comparem amb les bases fundacionals d'aquesta iniciativa, veurem que s'assemblen com un ou a una castanya. 

I ens qüestionem la seua utilitat."

Podeu llegir l'article sencer publicat a l'ARA en aquest enllaç.

Política (i) editorial

Som, els editors valencians, massa "políticament correctes"? Ens fa por editar sobre el present? Dijous plantejàvem al Quadern d'El País aquestes i altres qüestions al voltant de l'escassa "literatura" que han generat els nostres polítics. Podeu llegir l'article "Política (i) editorial" en aquest enllaç.

Caminaràs entre elefants, a Columna

Edicions Columna anuncia per al 12 de març el llançament del nou llibre de Ferran Torrent. En aquest cas, no es tracta d'una novel·la sinó d'un llibre d'aquell calaix de sastre que anomenem "no ficció". Caminaràs entre elefants (aquest és el títol) és un retrat (entrevista, conversa) de la diputada de Compromís Mònica Oltra, i promet molt:

"El personal està fart i fotut, no està, diguem-ho clar, per a hòsties. És per això que admire —tot i els meus matisos— Mònica Oltra. És senzilla i directa. No diu allò que la gent vol escoltar, sinó allò que creu que ha de dir."

Vilaweb ens n'avança un tastet en exclusiva. Unes pàgines inicials en què Ferran Torrent relata com va començar a prendre forma el llibre, a partir d'un dinar amb Mònica Oltra en el qual "vaig intuir que el combat dialèctic valia la pena, per a mi i per als lectors (ella hauria dit «lectors i lectores», però la correcció política no figura en el meu manual)".

Tinc molta curiositat per tenir-lo a les mans i llegir-lo. En parlarem, aleshores, un poquet més. De moment, Columna avança en un comunicat que el dia 11 de març es presentarà el llibre a València. Serà un esdeveniment literari-polític de primer ordre. Estarem atents!

Un país que es remou

"Avui, 9 d’Octubre, celebrem el Dia del País Valencià en record a la jornada en què el rei Jaume I va conquerir aquestes terres i va donar carta de naturalesa al nostre estimat país. I avui, 774 anys després d’aquella fita, constatem (per fi) que la gent que l’habita comença a moure’s. Més que a moure’s, a remoure’s, incòmoda, neguitosa, molesta, 'cremada'."

Aquest és el paràgraf inicial de l'apunt d'avui al diari ARA. Una mirada no sé si optimista (bé que m'agradaria), però sí com a mínim esperançada pel futur del País Valencià. L'article sencer, en aquest enllaç: "Un país que es remou".

SOM - Fora del mapa

Estem d'estrena! Avui inicie la col·laboració a SOM, el nou diari valencià que estarà plenament operatiu a partir del mes de novembre. Aquests dies ha començat a caminar en format bloc amb el títol "Espai Valencià" dins Eldiario.es, la nova aventura d'Ignacio Escolar. El projecte SOM l'impulsen quatre periodistes emprenedors i amb molta empenta: Juan E. Tur (cofundador i director de L'informatiu fins fa unes setmanes), Ignasi Muñoz, Belén Toledo i Sergi Tarín. En aquest apunt de benvinguda en donen més detalls.

Jo avui m'estrene amb "Fora del mapa", sobre la intranscendència del debat de política general celebrat a les Corts Valencianes aquesta setmana. Comença així:

"Amb tanta ànsia per situar València en el mapa´' i resulta que, després de balafiar milions d’euros en pirotècnia arquitectònica, marítima, hípica i mítica, ens han esborrat les coordenades. La prova, aquesta mateixa setmana. Sabem que a les Corts se celebrava el debat de política general perquè som de natural inquiets, però la sessió plenària més important per als valencians ha tingut una repercussió residual o inexistent en els mitjans estatals."

 Trobareu l'article sencer en aquesta adreça. Sigueu benvinguts!

I ara, xiquets, els valencians què fem?

"La casualitat (o els fats) va voler que la Diada històrica de Catalunya coincidira amb la desestimació, a les Corts espanyoles, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la Televisió Sense Fronteres. És a dir, que mentre TV3 (supose) informava abastament sobre la manifestació independentista que va traure un milió i mig de catalans al carrer, PP i UPyD (no us perdeu el seu esperpèntic argumentari) vetaven la possibilitat que imatges d’estelades inundant els carrers ens arriben mai amb la nitidesa necessària als televisors valencians. De res van servir les 651.000 signatures presentades a la ILP: Madrid no vol més llengua que el castellà, més cultura que la que encareixen amb l’IVA, ni més informació que la que emana del seu gabinet de premsa (ara dit RTVE). Acceptem-ho, això és així. Ho porten a l’ADN patriòtic."

Podeu llegir l'article complet al diari ARA en aquesta adreça (publicat el 12/9/12).

El país de l''Ecce Homo'

La senyora Cecília es va plantar un dia davant l’Ecce Homo de la seua ermita i va decidir que allò no podia ser. El cristo estava fet un ídem: difuminat, repelat, envellit. El pas del temps, la humitat i la deixadesa dels responsables del manteniment d’aquell indret havien fet estralls en la pintura. Necessitava a crits una restauració profunda. Era ja un clamor popular. I ella se sentia l’escollida. Volia ajudar, contribuir a que l’església fóra menys decadent, que quedara més bonica i lluïdora. En una paraula: que estiguera en el mapa.

Així que no ho dubtà: va anar a la capital i es va comprar uns pinzells i el kit de pintura més complet que va trobar i un dia, de bon matí, conscient que qui matina rep l’ajuda divina, es posà un vestit nou, elaborat en una sastreria amiga per a l’ocasió, i s’assegué amb parsimònia davant aquella obra que representa el Nostre Senyor flagel•lat. Actuà amb ambició, abocant-hi tot el talent que covava des dels temps de les tenebres i que, per circumstàncies històriques que no venen al cas, no havia pogut mostrar encara.

Primer va ser només la capa del Creador. No s’atrevia a més per por a la reacció del públic, de gust clàssic i tradicional. Amb la mà encara tremolosa per l’emoció, imità el color exacte que havia escollit dècades enrere l’artista i li va fer uns retocs lleugers. Aquella primera actuació en el quadre li va quedar tan i tan bé, que quatre anys després, encoratjada pels veïns del poble i pels estaments eclesiàstics, que havien renovat generosament la confiança en la seua persona, es decidí a reprendre l’operació i a fer-hi canvis més profunds.

Fou aleshores quan s’atreví a acarar el rostre.

En aquella ocasió, però, va sentir com un raig travessava de part a part el seu esperit i pouava en les profunditats del seu ésser. Amb la inspiració que provenia directament de Déu, es trobà immersa en un estat de gràcia pròxim a la santedat, que li permetia explorar amb gosadia extramurs de l’ermita i veure allò que encara no havia estat revelat als humans. Es reencarnà en el Salvador mateix i, posseïda de virtuts que desconeixia, actuà amb determinació màxima. Amb els ulls clucs i les orelles immunes a la crítica, donà solta al pinzell i va idear una fesomia innovadora. Havia concebut una imatge grandiosa, plena de llum i color per alegrar els dies tristos dels seus conciutadans i de tots aquells visitants que s’hi volgueren contagiar de l’optimisme aparentment innat dels indígenes.

Però quan aquell flaix de llum celestial es va extingir, es va escoltar un primer fil de veu que criticava la desmesura de la intervenció. No era un retret nou, però fins aquell moment ningú no l’havia volgut atendre. La imatge de Jesús havia transmutat en quelcom híbrid i indescriptible. Els fidels es mostraven incapaços de reconéixer la imatge primigènia perquè no hi quedava ni rastre del dolor que havia estat la seua essència. I a aquella veu dissident se’n van unir d’altres, més altes i més clares, que ressonaven i s’amplificaven entre les parets del santuari.

A poc a poc, s’hi congregà a les portes una munió de vilatans contraris a aquella acció, amb les mans unides en un prec unitari per recuperar la identitat perduda. La premsa, les ràdios, les càmeres de televisió van córrer fins aquella població remota a la qual mai abans no havien dedicat atenció, i van convertir els actes de la senyora Cecília en el barret de rialles general. I allò va indignar encara més la població, que havia de pagar amb el desprestigi col•lectiu les errades personals d’aquella il•luminada. Fins que un dia va dir prou i es va rebel•lar i van fer fora Cecília, el retor i tots aquells que havien estat còmplices de la desfeta i la ignomínia.

La beneïda, que no entenia la reacció irada d’aquells que fins aleshores havien lloat amb belles paraules el seu treball, només repetia una vegada i una altra, amb la mirada perduda en l’horitzó imaginat: “el retor ho sabia, el retor ho sabia!”. I és que ella sola havia aconseguit el que tothom anhelava: posar el poble en el mapa. Això era innegable.

Publicat a l'ARA el 23/08/12.

Valencians "cremats"

"Hem de plantar-nos ja! La “primavera valenciana” ha de donar pas a un estiu igualment reivindicatiu. No hi pot haver ni un minut de treva amb els qui conscientment enfonsen el nostre país. Hem d’exigir responsabilitats i dir prou a tanta ignomínia. Cridar alt i fort que ja no aguantem més, que els valencians tenim dignitat i ens volem forts i units per créixer i poder governar el nostre futur segons les nostres vertaderes necessitats. No pot ser, tanta mentida, tanta corrupció, tanta manipulació, tant de balafiament, tant de negoci tèrbol i tanta marginació i abandonament. Compte amb els valencians 'cremats'..."

L'article sencer, publicat a l'ARA, en aquest enllaç.

Salvem la Fundació Bancaixa

Seu central de la Fundació Bancaixa, a la plaça de Tetuan de València.

Sé que no són bons moments per parlar bé de la banca, però... què n'opineu de l'Obra Social, més necessària que mai? D'aquesta qüestió punxeguda en parlem avui a la columna setmanal de L'informatiu: "Salvem la Fundació Bancaixa".

Els mitjans espanyols es van fer un fart, setmanes enrere, de criticar amb tota l’artilleria patriòtica de què són capaços la renacionalització d’YPF a Argentina. En canvi, ací a València encara hem de donar les gràcies (hem de ser “lleials”, recordeu) perquè Madrid ens expropia definitivament Bancaixa. (Em negue a qualificar de “nacionalització” aquesta presa de pèl.) Gràcies a una història centenària, el que un dia va ser Bancaixa conserva encara les pagues i els estalvis de molts dels nostres majors i, entremig d’alguns negocis servils al poder, ha servit al llarg de la seua existència per facilitar hipoteques i crèdits a famílies, autònoms i empresaris que han generat activitat econòmica i ocupació en aquest país.

Critiquem i denunciem (no pot ser d’una altra manera) la golafreria sense límits de la banca. Però en alguns casos, com era el de Bancaixa, també hi havia un revers positiu i lloable: l’Obra Social, gestionada per les fundacions Bancaixa i Caixa Castelló. Aquest organisme ha estat l’encarregat directe d’atendre econòmicament col·lectius socials desfavorits, d’impulsar i patrocinar el talent dels joves i de donar suport a la cultura: des d’ajudes a associacions sense ànim de lucre que treballen amb persones en risc d’exclusió social fins a beques per a la formació d’universitaris a l’estranger. I, en l’àmbit cultural, no només practica el mecenatge d’auditoris, museus i palaus, depositaris de “l’alta cultura”; també ha programat les millors (i més multitudinàries) exposicions que s’han vist a València en els últims anys i dóna suport a les societats musicals, a la Mostra de Mim i de Titelles, a certàmens literaris, als premis Sambori i a la Fira del Llibre, entre moltes altres iniciatives descentralitzades que generen activitat cultural de base arreu del país.

Ara que les dotacions públiques per a totes aquestes partides tendeixen a zero, esdevé imprescindible la continuïtat i el suport de l’Obra Social. El problema és que la Fundació es nodria pressupostàriament dels beneficis de la participació de Bancaixa a Bankia, i ara tot això s’ha esvaït. El futur de l’entitat i dels seus objectius socials estratègics queda en l’aire. En l’intricada “reestructuració” present de Bankia, aquest és un tema cabdal per als valencians, potser l’últim cartutx que podríem salvar d’aquesta voladura programada del nostre (ex) sistema bancari i financer. Aviat, la meitat de Bankia estarà en mans de l’Estat espanyol. És, per tant, al govern central a qui haurem d’exigir a partir d’ara amb fermesa i contundència, tots a una veu, que mantinga l’Obra Social de la Fundació Bancaixa. La societat valenciana, el país sencer, la necessita més que mai.

Tipus mòbils 81.

Símbols "indecorosos"

La dreta autòctona té obsessió amb les samarretes de Mònica Oltra. Per això volen prohibir-li-les. És indubtable la rendibilitat propagandística i mediàtica que va assolir el primer “Wanted, only alive” adreçat a l’aleshores president de la Generalitat. I el “Canal 9 manipula” en el pseudodebat televisat per la ràdio televisió valenciana. Dues fites d’una estratègia que ha popularitzat (i acostat al debat real, al que es cou a peu de carrer) tant la figura de la diputada com la coalició mateixa. 

Superada aquella tensa legislatura, amb una presència consolidada a les Corts i amb Camps foragitat de la primera línia, semblava sobrer reincidir amb el “No nos falta dinero, nos sobran chorizos”. Tot feia indicar que era temps de passar pàgina a aquella tàctica, que, si bé acapara titulars, pot resultar reduccionista i banalitzar el treball de Compromís a les institucions. Però amb els dies, aquell acte aparentment (només aparentment) ingenu s’ha comprovat altament productiu. Diríem, fins i tot, que va resultar necessari. D’una banda, per la denúncia expressada blanc sobre negre a la samarreta. De l’altra, perquè va condicionar l’acció de tota l’esquerra, que es veié impel·lida a solidaritzar-se’n i a abandonar l’hemicicle, marcant-los així el pas. Finalment, i el més important de tot, perquè ha aconseguit retratar (de nou) el tarannà autoritari del partit omnigovernant.

Després del “le abandono que deje la sala”, Juan Cotino s’ha tret de la màniga un nou reglament de la cambra, que aprovaran hui. Són unes normes ad hoc per a, entre altres, prohibir l’ús de les samarretes amb missatge. En endavant, a les Corts no es podrà utilitzar cap símbol (aviat, potser tampoc determinades paraules o expressions) que al parer del senyor del crucifix resulte “indecorós”. El pròxim pas serà implantar l’uniforme en la vestimenta dels diputats, ja que en el pensament, ara com ara, no hi poden entrar.

Usen l’excusa del “decoro”, però no busquen sinó l’anul·lació d’un acte que escapava al seu control. Indecorós és tenir una caterva d’imputats asseguts als escons com si tal cosa. Indecorós és l’absentisme irresponsable del diputat Camps. Indecorós és fer pagar la crisi als qui menys tenen. Indecorós és l’espoli fiscal a què ens té sotmesos Madrid. Indecorós és haver llançat a perdre el sistema bancari valencià. Indecorós és abusar de la majoria absoluta per silenciar el dissident. Indecorós és, com va denunciar Oltra, convertir les Corts en “un cortijo on només es diu allò que el PP vol que es diga”. Tot això és el que resulta indecorós, indigne i obscé. Però contra aquests abusos no hi ha previst que les Corts aprove cap nou reglament. Ens trauran les samarretes, però encara que ens despullen de tota vestimenta continuarem combatent i denunciant l’exercici arbitrari del poder.

Tipus mòbils 78. Publicat a L'Informatiu el 17/04/12.

Junts som millors

Potser algun dels hipotètics lectors d’aquestes línies us haureu dedicat en els dies precedents a redolar la mona de pasqua i desconnectar. En les converses amb amics, mentre tiràveu l’arròs a la paella o torràveu xulles, potser haureu fet recompte de quants parats nous hi ha al vostre grup o haureu pontificat, cervesa en mà, sobre la crisi econòmica, les crítiques del bisbe d’Alcalá als homosexuals, la pujada salvatge d’impostos municipals (o això només passa a Carcaixent?) i d’altres qüestions així de banals. Si algú ha pronunciat l’expressió “total per tres trages” l’haureu mirat estranyat, perquè aquell senyor a qui feia referència la dita popular ja no interessa més que als ànecs de l’Albufera i a les lectores del Telva. Els temps canvien a un ritme trepidant, i cal adaptar-se’n.

Heu de saber, però, que mentre manteníeu aquelles xarrades insubstancials, Espanya es trencava. Ho llegíem diumenge de resurrecció al dossier especial de l’ABC: “Juntos somos más y mejores que por separado”. El diari madrileny plantejava als seus lectors “el apasionante reto de reflexionar acerca de esta gran aventura que es España”. La seua tesi és que als problemes d’extrema gravetat que té l’economia espanyola (provocats pels socialistes, indiscutiblement) cal afegir “el desquiciado desafío de los nacionalismos periféricos de Cataluña y el País Vasco” (els valencians no pintem fava en açò, encara). Els artífexs d’aquestes pàgines pamfletàries que rememoren en el fons i en la forma discursos rancis propis d’un altre segle es remuntaven a les coves d’Altamira per justificar l’existència d’una gran (i no sabem si lliure) nació. Al desmuntatge de l’Estat del benestar de Rajoy li diuen “profunda tarea reformista”, i posen la Roja i, per descomptat, el rei i la llengua (el castellà) com a símbols unificadors i “tesoro común”.

I jo, llegint amb un punt masoquista totes i cadascuna d’aquelles frases (especialment l’article “sin unidad, no hay prosperidad”) pensava en l’oblidat concepte de Països Catalans. I en unes declaracions d’Isabel-Clara Simó a aquest mateix mitjà (polèmiques, només cal veure el nombre de comentaris que provocà). Interrogada per la inevitabilitat de la independència, l’escriptora alcoiana respon: “O això o deixem de ser un país i ens dediquem a ser una província”. I, malgrat les discrepàncies que puguem expressar amb altres afirmacions prèvies, aquest colofó final em sembla bastant indiscutible.

Ara com ara, els valencians (i els catalans) no som més que una província espanyola, i els diputats del partit que ens omnigoverna encara (encara!) se’n foten, del mot “país”. Per a l’ABC, suport clau i indestructible de Rajoy, som simples “regiones nacionales [nacionals d’Espanya, està clar], ahora [vol dir, “circumstancialment”] políticamente convertidas en autonomías”. Per això ens poden retallar el pressupost un 34% sense que el molt honorable òbriga la boca, perquè “cal ser lleials”. Si ens descuidem, s’apropiaran i dissoldran la Generalitat, una despesa de totes totes prescindible. Ganes no els en falten. I mentrestant, nosaltres, pensant en la mona de la segona pasqua. Diumenge, a l’hort, farem arròs del senyoret. Esteu convidats.

Tipus mòbils 77. Publicat a L'Informatiu el 10/04/12.

Matar el socialisme valencià

Puig agraïnt a Alarte "tot el que ha fet". Foto oficial (sí, de veritat) a la web del PSPV.

Sura en l’ambient (no cal ser molt perspicaç per detectar-ho) una ànsia bastant generalitzada i indissimulada per soterrar el PSPV abans d’hora. En els dies previs al congrés que els socialistes valencians han realitzat aquest cap de setmana a Alacant, un vídeo d’El mundo palesava que l’estat d’autocrítica interna dels exdirigents (inconcebible en cap altre partit) havia arribat al límit de la flagel·lació (o diguem-ne revenja). Joan Ignasi Pla hi afirma: “estem en un punt d’inflexió cap a la irrellevància. [La societat] passa molt del partit socialista”. Quan Ximo Puig va ser escollit a la fi nou secretari general van eixir tot de veus a la xarxa per menysprear la seua capacitat regeneradora, ja que prové de l’època (llunyana) de Lerma. Em fa l’efecte que les opinions contràries a la seua elecció s’haurien repetit amb idèntica melodia si haguera eixit Alarte o qualsevol altre candidat hipotètic (què se n’ha fet de Mata, per cert?). Crítica interna i externa per conduir el PSPV a un atzucac.

Es vol donar la impressió que el socialisme valencià està acabat, i que allò és un projecte irrecuperable. I a mi, que no sóc analista polític ni ho pretenc, em sobta que el segon partit valencià, que triplica ell sol la suma dels diputats de Compromís i EUPV junts, al que van votar en les autonòmiques de fa menys d’un any prop de 700.000 valencians i valencianes, em sobta, dic, que se’l vulga considerar des d’instàncies diverses tan irrellevant o marginal. Perquè no ho és. D’acord que el PSPV està ben lluny de ser el que era, que toca fons en cada nova convocatòria electoral, que hi ha una desafecció creixent entre els seus simpatitzants tradicionals, que han perdut quasi totes les cotes de poder, que el seu treball (incorruptible en la lluita contra la corrupció del PPCV) no s’ha visibilitat ni rendibilitzat en absolut, que no captiva votants joves, que té un discurs difús (quan no contradictori), que no marca agenda, etc, etc. Estic d’acord amb tot això, però no digues blat fins que no estiga al sac i ben nugat.

A la societat valenciana li convé un partit socialista sòlid, que deixe de mirar-se el melic, que redrece el missatge, que es valencianitze, que connecte amb una part de la societat tan àmplia com siga capaç, que ens oferisca propostes de progrés clares, atractives i regeneradores. I que això no siga un impediment perquè la resta de partits d’esquerres consolide i eixample el seu propi camí. Han de recuperar molts vots al PP i guanyar l’abstenció i la desafecció creixents. N’hi ha espai per a tots. Cal determinar en quines proporcions. Haurà d’arribar el dia en què tots plegats, amb les diferències que enriqueixen la nostra societat, però amb uns punts mínims comuns recognoscibles i compartits, assolisquen un camí d’enteniment i creen la il·lusió col·lectiva que propicie el canvi. Perquè el País Valencià futur serà cosa de tres o no serà. Si Ximo Puig i la seua executiva gegantina són capaços de liderar aquest país o es conformen (com els últims anys) amb el paper de comparses passius està per veure. En les seues mans està el seu propi futur, però tots ens hi juguem alguna cosa.


Tipus mòbils 76. Publicat a L'Informatiu el 03/04/12.

La humiliació del silenci

La nostra societat té el vici nefast d’ocultar allò que no interessa. Com si negant-los, els problemes deixaren d’existir o se solucionaren sols. Les factures que ixen ara de la profunditat dels calaixos municipals, els contractes públics però alhora confidencials amb arquitectes de renom o empresaris que tenen la fórmula inconfessable per enriquir-se, les comissions d’investigació que són vetades, les manifestacions que es volen reduir a colp de porra... Però tot això empetiteix al costat del silenci humiliant que ha acompanyat durant dècades el drama indigne dels xiquets furtats durant el franquisme. Costa d’imaginar un dolor més profund que el d’una mare a qui li arrabassaren el fill de les mans en el moment del part pel simple fet de ser més pobre o menys de dretes que les famílies que se’ls quedaven (sovint, comprats) i els criaven com a propis. No es pot imposar una condemna més llarga i més amarga a unes persones (mares i pares, fills i filles) que han vist truncada la seua existència, alterada per sempre més, esbiaixada sense pietat per la despòtica actuació dels qui regentaven o combregaven amb la dictadura.

Llegir i escoltar el relat dels afectats, com podem fer al documental Torneu-me el fill!, posa els pèls de punta. Una mare que confessa entre plors “yo le supliqué a las monjas que me devolvieran a mi hijo y me dijeron que ya no podían” trenca el cor. Però no a tots. Fa uns dies, Esquerra Unida, de la mà de la diputada Esther López, va presentar una proposta no de llei per impulsar una comissió d’investigació dels casos denunciats al País Valencià i crear un banc d’ADN que creue les dades dels afectats. PSPV i Compromís donaren suport a la iniciativa. El PP la tombà. En aquell ple de la vergonya, el president de les Corts va voler censurar Mònica Oltra quan esmentà que sor Aurora (que va rebre el títol de filla adoptiva de la ciutat de València de mans de Rita Barberà el passat octubre) nega informació a les persones que es concentren a les portes de la Casa Cuna Santa Isabel cada primer dissabte de mes per reunir pistes sobre la identitat real dels xiquets donats en adopció en aquella època tenebrosa. El president del crucifix declarà “indecorosa” la referència, perquè segons diu, a les Corts no s’hi pot parlar de persones o institucions que estan presents allà (fet que exclouria del debat parlamentari qualsevol tema tret de l’endogàmia o l’antropofàgia política). El vídeo d’aquell instant, amb el socialista Juan Soto exterioritzant la ràbia per la injustícia, retrata molt bé la baixesa moral d’una classe dirigent que no pot suportar la transparència. Finalment, la tenacitat de l’oposició ha aconseguit que el PP rectifique i pacte amb la resta de grups la creació d’una comissió interdepartamental per esclarir les adopcions il·legals i els robatoris de nadons d’aquell període no tan llunyà. És un primer pas per reconéixer uns fets que haurien de ser resolts amb la màxima urgència. Tancar els ulls davant l’evidència d’un delicte és d’una profunda indignitat. Si no en parlem, si no esclarim aquest passatge punyent (i viu) de la nostra història recent, no farem sinó agreujar la tragèdia. Tipus mòbils 73. Publicat a L'Informatiu el 13/03/12.

La tranquil·litat de dir “lo hablaré con mi abogado”

La crisi ens obliga a ser més creatius. Al País Valencià, territori en què en contra de l’opinió cada vegada més generalitzada no hi ha hagut balafiament, sinó “excés d’ambició”, ja no se sap d’on més retallar. La imaginació al poder, doncs! Aquest matí, l’alcaldessa del cap i casal, que també és diputada autonòmica (tot i que la seua veu s’escolte poc en la tribuna de les Corts) ha inventat una modalitat d’ingressos nova. Es tracta de la publicitat encoberta.
Intervenia Mònica Oltra i preguntava al molt honorable quines gestions pensa fer perquè Enrique Crespo (exgerent d’EMARSA) i Rita Barberà tornaren els diners “robats als valencians”. En sentir aquelles paraules, Rita Barberà s’ha regirat al seu seient i ha exclamat “¡voy a llamar a mi abogado!”. Però, en contra del que apunta l’eslògan plagiat a Legálitas, no s’ha quedat gens tranquil·la. Amb el mòbil encara calent, ha demanat torn de paraula per al·lusions i ha exigit a Oltra que retirara les seues paraules. La diputada de Compromís s’ha mantingut ferma en l’acusació.
Així doncs, el cas queda ara ja en mans dels de Legálitas. Confiem que tindrà les quotes mensuals amb aquesta empresa de serveis jurídics al dia i que, aquests, ingressaran un xec en un compte públic en contraprestació a la promoció que els fa. Potser així compensarem en part (el xec hauria de ser vertaderament generós) els 25 milions d’euros en què s’ha xifrat ja l’escandalós saqueig de l’empresa de depuració d’aigües residuals que (ho vulga Rita o no) el gestionen polítics que ella designa.
Publicat a l'ARA el 08/03/12.

Esgarrifança

Són les set de la vesprada. Quinze furgons de la policia dita “nacional” s’exhibeixen a les portes de l’IES Lluís Vives de València. Els de la local han tallat el tràfic i impedeixen el creuament de carrers als vianants. L’estació del Nord resta, així, parcialment inaccessible. Desenes d’antidisturbis baixen de les furgonetes, disciplinats, amb pas ferm. Protegeixen els uniformes sense identificar amb els escuts mentre intimiden amb la porra. Venen alliçonats, el seu cap acaba de dir en roda de premsa que els joves són “els enemics”. La delegada del govern central, al seu costat, ha donat la callada per resposta. A per ells, doncs! Primer el fum, més tard les flames. Un contenidor crema a la cantonada de Bailén. El cotxe de bombers arriba prest, amb les sirenes en marxa. Comencen les primeres carreres. Sorolls, crits, nerviosisme, desconcert, algú que cau i una mà anònima que l’alça per continuar la fugida cap enlloc. Al fons, vora Sant Agustí, s’escolten veus que bramen, que criden unànimes, que clamen amb contundència una lletania que semblava oblidada: “llibertat, llibertat”. Goles enfurides, xiulits espontanis, vianants estupefactes. Televisions que graven, que retransmeten, que difonen. Ciutadans que fotografien amb els mòbils, que piulen, que comparteixen la desgràcia. Ningú calla allà, tots donen la cara. Ells usen la força, nosaltres la raó.

Els antiavalots acordonen la zona. Moviments de furgonetes, portes metàl·liques que s’obrin amb violència, llums blaves intermitents, cames que tremolen. I, de sobte, un brogit eixordador. Com en una superproducció de ficció, com si allò fóra una pel·lícula americana i no el cor del cap i casal un dia qualsevol de finals de febrer, arriba l’helicòpter. Rostres incrèduls miren al cel. Perplexitat. Estupefacció infinita. I un nou colp d’efecte a ras de terra. “Pam, pam, pam, pam, pam.” Sonen cinc trets dispersos. “Seis”, recompta una senyora a prop meu. Tant fa, un de sol era ja una desmesura, una bogeria, una sinistra desraó. Boles de goma i joves que corren desorientats. La gent crida des de tots els racons d’aquella plaça improvisada: “covards, covards”. Es refereixen a la policia, és clar. Més carreres per Xàtiva, empentes a criatures, porrades a diputats, insults a adolescents, amenaces a periodistes, botes que xafen rostres amb acné, mans nues enlaire. Plors, dolor, por i una indescriptible sensació d’esgarrifança que gela l’espinada. No sé si ha despertat, com apunten alguns, una “primavera valenciana”, però aquesta desproporcionada intervenció policial contra uns adolescents que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat presagia el final irreversible i tràgic d’una època. Les forces que haurien de mantenir l’ordre han fet un incomprensible pas de gegant cap a una dimensió de conseqüències incertes. Anit, en l’avantsala d’un nou 23F, ens van transportar al passat en un túnel del temps fosc i abissal. Els joves estudiants no estan sols, no poden estar sols, han de saber que estem amb ells. Perquè tots som, avui i demà, estudiants de nou. Estem aprenent a aturar la desraó. Els poderosos omnigovernants ens han endinsat en la nit més negra d’aquest país. I ens hem de donar pressa, perquè la seua vilesa no té límits. Tampoc el menyspreu que ens professen a colp de porra. Tipus mòbils 70. Publicat a L'Informatiu el 21/2/12.

La llarga Nit d'aquest país

La revista Saó, el cantant Paco Muñoz i el Cor de l'Eliana, guardonats en la IX Nit d'Escola Valenciana.

 “No estan els temps per a mandangues.” M’ho abocà així, seriós, un bon amic mestre durant el sopar de la Nit d’Escola Valenciana, que enguany va ser més sòbria i familiar que de costum. Tot i la calidesa de les veus del Cor de l’Eliana que ens comminaven a vetlar la llarga nit del nostre poble, el fred exterior ens tenia els ossos calats. A l’auditori hi eren absents els de sempre (de veritat havien acabat els gestos d’hostilitat dels omnigovernants?), però professorat, pares i mares, sindicats, professionals de la cultura i polítics de tres o quatre colors van escoltar de primera mà el crit del president de la federació, Vicent Moreno, en favor de la unitat d’acció contra els atacs que està patint l’Educació al nostre país. Volem una Educació sense color polític, com propugna Escola Valenciana, però en cap cas inodora ni insípida; la volem perfumada amb gesmil i tarongina, la flaire dels nostres arrels, i amb el sabor de la terra, condimentada amb els ingredients “extra” que els mestres han sabut seleccionar sempre amb bon gust. Una Educació forta, i viva. Una Educació valenciana i de qualitat.

Igual que es van agombolar sensibilitats disperses entorn de la campanya “Sí al valencià”, cal bastir ara un punt de trobada per a tots aquells que consideren que l’educació dels nostres fills i filles no ha de ser objecte de retall ni de retrocés. No pot ser (i que em perdonen els ofesos) que la defensa de l’educació quede restringida a l’acció individual dels mestres, o dels pares, o dels alumnes, o dels polítics de l’oposició. S’equivoca qui boicoteja un llibre, una obra de teatre o una granja-escola creient que així mourà un dit de l’administrador. No és això, amics, perquè l’agressor no està en les files pròpies, i tot aquest despropòsit de retalls que ens desconcerten no ens han de fer perdre el Nord. Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat. La nova estafa electoral que elimina de colp els pocs drets laborals que encara conservaven els treballadors de l’àmbit privat aprofundeix en l’estat d’incertesa, desassossec i temor que s’escampa i senyoreja tenyint de negre l’horitzó.

La tirania del poder, indissoluble ja de la voluntat que dicten els mercats, ens vol empetitits, desunits, acovardits i vençuts. I hem d’aconseguir traure el cap d’aquest forat sense deixar a la cuneta cap cadàver innocent més. Benvingut siga, en aquest sentit, la crida a la cohesió que proposa Escola Valenciana. I benvingut siga, també, l’Objectiu 2015 que prepara Valencians pel Canvi. Perquè és de vital importància que fem pinya, que construïm ponts d’unió, que establim sinergies, que estretem lligams en tots i cadascun dels àmbits al nostre abast. Cal opinar i no callar, eixir al carrer i manifestar-nos en massa, però si aquest cabal de mala llet que covem no el canalitzem correctament acabarem cremant la ràbia al centre de la ciutat, com han fet els desesperats companys grecs que ens precediren a contracor en la submissió.

Tipus mòbils 69. Publicat a L'Informatiu el 14/2/12.

Tipus mòbils 66 - Megaxoriços a tort i a dret

"Que alce el braç qui no haja utilitzat alguna vegada el “servei” de Megaupload. No caldrà que ens escandalitzem ara per l’allau de mans enlaire, perquè aquesta web d’emmagatzematge d’arxius digitals era la més popular del sector, fins el punt que provocava el 4% del tràfic mundial d’Internet. El tancament sobtat de l’empresa nordamericana per part de l'FBI (els americans no són americans si no envien l’FBI a fer operacions espectaculars) ha alçat una polseguera enorme (hi ha qui parla ja de la World War Web) que impedeix veure amb nitidesa el perfil de les parts implicades."

Així comença l'article "Megaxoriços a tort i a dret" a L'informatiu.