Sobre Twitter i periodisme

Teniu ara mateix més de 20 pestanyes obertes al Firefox? Se us bloqueja últimament el navegador per excés d'accions? Voleu retweetejar i us costa de trobar la font perquè mentre llegíeu aquell article interessant ha aparegut una pàgina sencera de noves piolades?

Si la resposta és sí, no teniu cap problema. No us amoïneu, és pura adaptació. Amb el temps sabrem destriar el gra de la palla.

I oi que és apassionant aquesta sensació de no donar a l'abast? Escoltant "El Món a Rac1" (amb Jordi Basté) el dia després de les eleccions debatien justament si hem entrat de ple en la campanya 2.0, a propòsit que l'enquesta de TV3 havia estat filtrada per Twitter abans que s'acabés l'hora de votar. Alguns tertulians proposaven fins i tot eliminar la jornada de reflexió per falta de sentit. Ahir llegia el blog del Joan Carles Peris parlant precisament de "l'ebullició del Twitter" en la campanya.

A tot arreu es multiplica el debat sobre com afecten les noves eines el rol del periodista o del periodisme en general. Un exemple al blog de Reg Chua, editor en cap del South China Morning Post, que fa un toc d'atenció molt útil: que la sobre-activitat que ens demanden les xarxes socials no ens ha de fer perdre el nostre principal valor, dedicar el temps a investigar, a fer periodisme.

Perquè, no ens enganyem, quants periodistes escriuen sobre temes dels quals no en tenen cap font directa (a partir només de la menció d'agències o de declaracions que han fet a tercers), o sobre conflictes que no han pogut conèixer de primera mà, sobre escenaris que -mentalment- construeixen amb pedaços d'allò que van trobant a internet. I no vol dir que ho hagin de fer necessàriament malament, però el risc d'error és més elevat. I val la pena recordar la figura del periodista ciutadà, perquè en alguns casos demostra saber-ne molt més que molts periodistes, i com que tots dos tenen avui les mateixes eines, és comprensible que molts lectors se'n vagin abans al blog d'aquest o aquest altre especialista que no al del teu "expert" d'una secció concreta. Penso que és una gran notícia pel periodisme, i enriu-te'n d'aquells que s'adormen, que d'això en fan victimisme, que posen en dubte la qualitat de cert periodisme ciutadà pel simple fet que no prové de l'escola convencional. I tot això recordant que un llicenciat en periodisme té una formació única, i que els periodistes veterans són un actiu per als seus mitjans que -incomprensiblement com en el cas de Rosa Maria Calaf- últimament se'ls treuen de sobre sense adonar-se'n que tot allò que pretesament s'estalvien en pressupostos és la pèrdua d'un actiu insubstituïble.

I tornant a això d'estar al lloc on passen les coses, no vull dir que no calgui llegir molt de fonts diverses (gràcies Twitter per posar-nos-ho tan fàcil), perquè, sense un mínim bagatge, no tens un bon mapa del terreny que estàs trepitjant, no saps què preguntar ni com interpretar, no tens perspectiva. L'ideal és un equilibri entre estar-hi i informar-se. Twitter és una eina més per informar-se.

Detecto que, a més de col.legues coneguts i companys d'empresa, molts dels meus seguidors al Twitter (les cròniques de Birmània i Corea n'han cridat desenes els últims dies) es declaren periodistes aficionats, estudiants de periodisme o fins i tot "projectes" de periodista. Si en tot cas us en sentiu de debò, el meu consell és que sortiu al carrer, que vegeu amb els vostres propis ulls, que pregunteu aquí i allà.

L'excés d'informació no hauria de ser dolent, sempre i quan aprenguem a fer servir les eines... Un exemple recent. He seguit amb excitació la campanya electoral, i aquest cop especialment al Twitter. Un dia vaig acabar clicant "unfollow" al logo d'un dels partits polítics que seguia. I en seguia uns quants, sense preferències clares. Vaig deixar de seguir-lo no perquè em decebés el seu programa o política, sinó perquè se'm feien pesats, em saturaven el Twitter. En llenguatge acadèmic, aquell excés de piolades feien "soroll" i entorpien la meva navegació. Per això vaig respondre al debat del Basté dient que creia que molts partits no han après encara com fer servir les noves eines.

He d'admetre també que, quan segueixo el Puyal a @LaTdP i bombardejo amb piolades emocionals (i en català), m'imagino alguns dels meus seguidors xinesos i occidentals clicant un bon "unfollow aquest pesat".

Tot és necessari si ens és útil. Què és per a vosaltres necessari ho haureu d'anar definint. Jo, per exemple, no tinc Facebook. Ho vaig provar fa uns mesos amb un nom fals, però al final me'n vaig desdir. Em viciava als jocs en línia en temps morts, saludava amb un fred missatge en una pantalla ex-companys de classe que es mereixen una abraçada de veritat quan sigui que ens tornem a trobar en persona, i em perdia enmig d'un munt d'informació personal per a mi intranscendent.

El govern es fa un homenatge i ens quedem sense futbol

El govern ha decidit fer-se un homenatge. Es la jornada de dol pel terratremol de Qinghai, i a partir de les dotze, o sigui, des de fa dues hores, no hi haura programes d'entreteniment, i per tant, no hi haura futbol. Pensavem anar al bar del costat a veure el Barca, on tenen l'ESPN, pero sembla que els canals per satel.lit tambe tenen ordres de respectar la llei xinesa. Vaja, que estem davant d'un dol obligat. Amb el Puyal a la radio, tampoc es que m'obsessioni no veure'l per la tele...

Missatge en una emissora per satel.lit (enviat per Roger Vicente).

Pero com comprendreu, si escric a les dues de la matinada, no es per dir-vos que m'he quedat sense futbol. Es aquesta punyetera jornada de dol. Perque, aviam, si es tracta de recordar els morts o les victimes, no pot ser que no les vegis per enlloc. Des de les dotze, tots els canals que sintonitza la meva tele, i quan dic tots son tots, estan entubats al NODO, a l'especial de la CCTV, i encara espero a veure una historia d'interes huma, i no les d'interes "cientific" o del "que be que ho hem fet" que no paren d'emetre.



La jornada ha comencat amb un missatge de text escrit al a pantalla, explicant de que anava la cosa. Despres, la presentadora ha dit que aquesta nit faran una mena de Marato. Hi havia, com quan les fa TV3, tot de cares conegudes, a punt per respondre el telefon i apuntar qui dona quant. Despres, la guapa presentadora ha comencat a recitar. Si, si, a recitar, com aquells discursos que llegeixen tot emocionats els nens el 10 d'octubre, per la festa nacional. Venia a dir que avui tots hem d'estar molt tristos (vegeu video).

Despres han fet un recull de tots els videos que han estat emetent aquests dies, i fins i tot crec que ja han fet dos loops de tota la serie. Primer, un recull amb moltes xifres de tot el que han enviat a la zona: tantes mantes, tants llits, tants camions de medicaments, etcetera, etcetera. Despres, un video dels governants, i de com Hu Jintao i Wen Jiabao van arribar de seguida a donar el seu suport. Els planos, els de sempre: altaveu en ma i gent aplaudint, i la imatge de llagrimeta amb una de les victimes. "L'avi Hu pensara en tu", em sembla sentir que li diu Hu a cau d'orella a la nena. Es commovedor, i crec que el president ha guanyat en proximitat. El problema es que es tot un monoleg. De moment, porto dues hores davant del televisor i nomes he sentit una supervivent, que no tenia gaire cara de tibetana, agraint l'esforc del Partit, i la d'un funcionari tibeta que deia "tot esta sota control".

Entre la resta de videos, amb la feina dels equips medics, la dels equips de rescat, el drama dels orfes, els mestres reprenent les classes i els alumnes cantant amb una bandera roja al fons, em crida l'atencio un exces de missatges d'unitat entre etnies: "perque tots som xinesos, tots som una familia". Aviam, camarades, en que quedem? Si estiguessim parlant d'un terratremol a Xangai, fariem tanta comedia? Es com si els haguessin ficat amb calcador, aquests eslogans, ai, perdo, aquests missatges de suport.

No he vist, de moment, ni una historia de monjos, en un lloc i despres d'un terratremol on han tingut un paper destacat, ajudant en el rescat tant com els heroics soldats. I la pila funeraria amb el conflicte que hi ha hagut en no respectar-se la tradicio local? No em direu que aixo no es noticiable? Vegeu, sino, la historia que va treure Al Jazeera i que recollia en l'ultim post.

Francament, tinc ja una borratxera de rescat i de dol, i de noticies musicades i em pregunto quan treuran l'especial en DVD. No he parat de veure cameres, microfons i periodistes que sobreactuen. Ara surt una llista dels paisos o personalitats que han enviat missatges de condol. No veig per enlloc el del Dalai Lama. Ai no, que aquest no compta, que vol dividir el pais. Companys, una cosa es informar, i l'altre es fer-se un bany de multituds.

Mentrestant, van repetint el missatge: "avui, el govern ha decidit fer dol pel terratremol de Yushu, i queden suspeses les activitats d'entreteniment". Em pregunto com deuen estar els amos dels karaokes, per no dir els clients. I no us confongueu, que una cosa es fer dol i l'altre un desplegament propagandistic d'aquestes caracteristiques, una cosa es informar, i l'altre es fer-se un bany de multituds a costa dels 2000 morts d'un terratremol.

I amb el seu permis, si us heu quedat amb un pam de nas i tant si com si voleu veure el Barca, feu com jo, Puyal i webtv (copiar i enganxar):

PUYAL: http://www.catradio.cat/endirecte/
WEBTV: http://player.longtailvideo.com/player4.3.swf?streamer=rtmp://98.158.178.160:1935/live&file=manu1.flv&logo=http%3A%2F%2Fis.gd%2F4runw&autostart=true&stretching=exactfit

La premsa xinesa en anglès empeny

M'arriba pel Twitter que l'advocat Pu Zhiqiang agraix al China Daily (diari oficial en anglès) el seu agosarat article sobre Tan Zuoren, que menciona sense embuts en el titular que la policia de Chengdu està retenint alguns dels testimonis claus.

I sobre això tenia ganes de parlar algun dia!

Tant el China Daily com el Global Times, els dos diaris en anglès de més tirada, s'estan fent un fart de publicar històries que no passarien el filtre de la censura convencional. Articles que recullen diferents punts de vista i informacions normalment considerades sensibles. Vaja, els mateixos articles que en un diari "normal".

Un activista em deia l'altre dia que, per descomptat, la premsa en llengua anglesa no és la que llegeix el gran públic, que la premsa xinesa, que és la que compta, segueix igual que sempre. I la teoria més estesa és que els departaments de propaganda d'arreu del país estan fitxant equips de relacions públiques per millorar la imatge. En el cas de la premsa en anglès, qui la llegeix són estrangers que, al capdavall, tenen accés a multitud de fonts i mitjans, i que per tant no s'empassen tot el que li donen i que, per tant, solen ser més imunes a la censura tradicional (no tant a la censura corporativa, que també existeix).

En qualsevol cas, interessant i benvingut moviment cap a un periodisme menys dirigit.

Woeser declina entrevista

Woeser (font: Viquipèdia).

Dijous marxo al Tibet en un viatge organitzat pel Centre de Premsa i volia haver tingut abans una entrevista amb l'escriptora Woeser, per allò de compensar que anem en "ramat de periodistes", amb tot ben preparadet per veure un Tibet harmoniós. Woeser és una de les poques veus tibetanes obertament crítiques a dins del territori xinès (viu a Pequín i escriu en xinès) i el seu blog serveix com a nus informatiu des de la Xina del calvari tibetà. El seu llibre "El Tibet trenca el seu silenci" es va publicar fa poc en català, un motiu més per recollir les seves impressions. Però Woeser ha declinat l'entrevista.

Després de fer-li la petició, deuria googlejar el meu nom i de seguida li deurien aparèixer la sèrie d'articles de la premsa xinesa on se'm cita. Aquell dia van "treure petroli" d'unes declaracions meves durant una visita a una exposició propagandística titulada "50 anys de reformes demcoràtiques al Tibet". Les meves opinions "crec que el govern xinès ha intentat portar el progrés al Tibet (però que està clar que molts tibetans no estan contents, i si ho estiguessin, no hi hauria revoltes com les del 2008)" i "em molesta la ignorància, la dels occidentals que mai no han estat al Tibet i diuen que la cultura tibetana està desapareixent o que la llengua tibetana està prohibida (així com la de molts xinesos que adopten posicions ultranacionalistes sense posar-se a raonar sobre el tema)" van aparèixer sense la part que indico en parèntesi.

La resposta de Woeser va ser, com aquells nens que s'emprenyen perquè t'has fet amic d'un rival, que es negava a parlar amb algú que deia allò. Vaig insistir intentant fer-li veure que aquell dia havien publicat les meves paraules a mitges. No m'agrada anar al darrera d'algú que es tanca en banda, però em sabia greu no poder comptar amb algú com ella per culpa d'aquell vell truc periodístic. Després de gairebé una setmana, encara espero la seva resposta.

I després de reflexionar sobre tot plegat, només puc treure una conclusió. La Woeser no és tan diferent de qualsevol nacionalista xinès. Només que és del bàndol tibetà. Té, en definitiva, la mateixa visceralitat i infantilisme de qui, per defensar la seva veritat, s'endú l'Scattergories a casa. D'acord, el seu drama és que és del bàndol perdedor, el bàndol reprimit i censurat, però negar-li a un periodista una entrevista per un motiu així la desemmascara. Més enllà de la seva valentia (per la constant vigilància al a que està sotmesa), per mi és una propagandista més i, en definitiva, l'essència de la seva decisió no dista tant de la dels seus censors.

No, no acceptem "pop" com a animal de companyia, i -sense Woesers o amb elles, perquè jo no li negaré mai una entrevista- seguirem parlant del Tibet en base a criteris objectius, començant per la innegable repressió en aquell territori i acabant per la guerra de relacions públiques amb què uns i altres ens volen fer empassar la seva visió partidista.

A Gansu amb periodistes xinesos

Ruta de dos dies amb uns quants periodistes xinesos i un col·lega japonès per la provincia de Gansu. Moltes hores de carretera, calor, pols,...

Fa uns anys vaig dir-me que no tornaria a formar part d'aquests ramats, d'on no en surt mai gaire cosa de profit. Però aquest cop, esperonat per l'oportunitat de veure casos modèlics d'energia solar, vaig tornar a picar. Promesa renovada: que no, que no valen la pena, que només t'ensenyen coses "boniques", o senzillament, no estan preparats per satisfer les necessitats d'un rodatge per televisió. Perquè, tot isgui dit, tenen molt bona voluntat, i intenten ajudar-te, i quan et rebeles i els "fas perdre la cara" (*), després passes vergonya per la teva arrogància occidental.

En fi, que, en un d'aquests moments d'autobús creuant paisatges desèrtics i maleïnt el destí perquè podria estar tranquil·lament a Pequín gaudint del cap de setmana amb la Wang Can, la fem petar amb els col·legues xinesos. És, sens dubte, el millor d'aquestes ocasions. El poder sincerar-t'hi, dir-los obertament el que penses de moltes coses i, sobretot, escoltar-los. Comprobar que són alguna cosa més que soldats de l'aparell propagandístic, comprobar que, si tinguessin l'oportunitat, podrien fer grans reportatges i destapar grans escàndols.

I una anècdota, una broma que ara està de moda explicar... Com són els informatius de la CCTV1 (**)? Doncs, els 10 primers minuts es dediquen a "de què s'han ocupat avui els nostres líders?", amb el temps gairebé cronometrat de cada aparició (Hu Jintao, Wen Jiabao, Jia Qinglin,...) i, per cert, ves per on, no som els únics que cronometrem els temps dels polítics. Els següents 10 minuts es dediquen a "que feliç que està el poble xinès", amb proves de la seva gratitud al Partit i al govern per les seves polítiques encertades. Finalment, la última mitja hora es dedica a "el caos i les desgràcies d'occident", amb manifestacions a França, la crisi política italiana, l'atur a Espanya, un huracà amb desenes de morts als Estats Units, la corrupció a Gran Bretanya,...

Pensar que la societat xinesa no té criteri és d'ingenus i, de fet, canvia molt més del que pensem. Però com es tradueixin aquests canvis és una altra història, i dependrà principalment dels xinesos, per molt que sovint volguem donar-los lliçons.

__________________

* "Fer perdre la cara" és una expressió xinesa que equival a "fer quedar malament algú".
** La CCTV és la tv central xinesa, i la CCTV1 és el seu canal principal, amb els noticiaris més oficialistes.

Lliçons de periodisme xinès: treure petroli amb un corresponsal occidental

El Conseller d'Informació de l'Ambaixada espanyola em truca:

-Sergi, ¿qué has hecho? ¿Qué has dicho? No pot contenir el riure.
-Ya me lo imagino... La expo del Tibet, ¿verdad?
-"El pueblo tibetano está muy feliz por las políticas del Partido Comunista en estos 50 años." La que has armado!
-No me j...!
-Ja ja ja! "El Partido Comunista premia al corresponsal de TV3 con un aprtamento con vistas al mar."
-Con vistas al Potala! Ja ja ja!

Espero no rebre un "mal karma".

Després de mirar l'article (la versió en espanyol no les recull), comprobo que els periodistes no han alterat les meves paraules (o no gaire), i que -simplement- han fet el que fan sempre, treure petroli, reciclar allò que han pogut, i deixar la part censurable pels informes que només circulen pels despatxos dels alts càrrecs del Partit i que mai no veu el gran públic.

Sergi Vicente, Beijing correspondent from Televisio de Catalunya, has been to Tibet and Qinghai. He believed that great progress has been made in Tibet and the Chinese government "has invested a lot and tried to make people happy."

"Many people in the West have never been to Tibet but they say things such as, that Tibetan culture is disappearing or the Tibetan language is forbidden. I am disappointed about this kind of ignorance," he said.

La part que no apareix, és on parlo de "grans progressos que, malgrat tot, no han pogut evitar que una part important de la població estigui descontenta. Perquè si no fos així, no hi hauria revoltes com les del març de l'any passat." D'això a les mostres d'ignorància d'alguns estrangers, que em servia per parlar de la desinformació:

-El problema és la desinformació, la que hi ha a occident, però també la que hi ha a la Xina. Molts es queixen de la imparcialitat informativa d'occident. Però el problema de base és que no s´hi pot entrar, al Tibet, ni tampoc a les regions tibetanes de llocs com Qinghai o Sichuan. Aquests dies he estat per allà i m'han demanat el passaport constantment, i fins i tot m'han retingut a comissaria. Porto 7 anys a la Xina. No sóc un espia, sóc un periodista. Vaig concloure, a mode de catarsi després d'una setmana de tensions en terres tibetanes.
-Esperem que algun dia pugui anar al Tibet sense problemes. Va dir la reportera de China Radio International mentre retirava la grabadora i es disposava a acomiadar-se.
-Esperem que no tingui el cabell blanc, aleshores.

Amb tot això, que quedi clar que no culpo els periodistes xinesos. Fan la seva feina i, si s'atrevissin a publicar les frases "sensibles", ja hi hauria un cap que s'encarregaria de treure-les del text i de fotre'ls un bon calbot.

Val la pena que t'entrevistin perquè després treguin el que vulguin? Segueixo pensant que sí, que un ha d'encarar la veritat, sense importar com la utilitzin els demés.

Versió en xinès de l'article al China Daily. 中国日报的新闻
50 anys de reformes democràtiques, segons Xinhua

Dos dits de front

Entrevista en una cafeteria amb una noia que podria fer pràctiques a l'oficina, feina no remunerada a canvi de guanyar experiència, i que alliberaria la meva ajudant d'algunes funcions. Als cinc minuts m'adono que no serveix per això i li explico amb sinceritat i educació els meus arguments, per intentar ajudar-la. Però la meva franquesa és massa per a una adolescent immadura i probablement sobreprotegida com la majoria dels xinesos de ciutat d'aquesta generació (especialment els de Pequín), i se li humitegen els ulls. Intento ser amable i dir-li que, bé, podríem provar que vingués un mes i que la falta de preparació sempre es pot suplir amb dedicació i voluntat. Mentre parlo, per dins una veueta em diu "no fiquis algú així a casa que més aviat et donarà problemes". Però ella tampoc m'entén perquè el seu anglès no dóna per més. 

Pago el cafè. Ella segueix allà plantada. Intento ser atent i li demano si vol dir-me alguna cosa. Li dic tot seguit que es prengui el seu cafè, que es relaxi, i que em disculpi si els estrangers som a vegades massa directes, però que ho faig perquè en un futur afronti les entrevistes amb més garanties. 

-Per exemple, Jasmine, no pot ser que el curriculum digui que el teu nivell d'anglès és 'excel·lent' i que per telèfon acabem parlant en xinès, o que parles espanyol 'good' i que si et parlo en espanyol no en cacis ni una.

Però segueix allà, com esperant els esdeveniments. Així que, vençut, li dic que em disculpi però que d'aquí a una estona m'he de trobar amb un amic. I com que no reacciona i tampoc la vull fer plorar li dic que he d'escriure uns missatges pel mòbil, aviam si s'adona que l'entrevista s'ha acabat. Però res. Així que insisteixo i li cedeixo de nou la paraula. Es disposa a parlar. El seu llavi inferior tremola i em diu que sí, que m'ha de dir una cosa:

-He consultat els teus videos a Youtube i crec que no representen bé la societat xinesa.

-I beg your pardon?

-Sí, i he enviat els links a amics meus i estan d'acord en que són... ehmm... ofensius. 

-De quin video en concret parles?

-Per exemple, el de Li Si*, un peticionari.

-M'estàs dient que millor tapar-li a la boca a aquells l'opinió dels quals no ens agrada o no convé mostrar? 

-Però és que no representen bé...

Se m'ha acabat la paciència.

-Aviam, xata. Et cito per a una entrevista informal i, insatisfeta perquè has vist que no et donaré aquesta oportunitat, em deixes anar que primer m'has sotmès a un escrutini. Que, com que no tens opinió pròpia, has hagut de demanar consell als teus amics per internet, aviam què en pensen, de mi. No llegeixes ni els diaris, no saps quina és la realitat del teu propi país i, a sobre, et prens la llibertat de jutjar la meva feina. No, maca, ara el que s'ha ofès sóc jo! Fes el favor de marxar, si us plau. 

(* resum en anglès al costat del vídeo)

Maltractem la llengua

Quan un filòleg em va citar al seu bloc per haver dit tormenta enlloc de tempesta he de reconèixer que em va envair aquella vergonya que els xinesos expliquen gràficament com diulian o "pedre la cara". Alguna altra de grossa n'he deixat anar, tant a TV3 com durant els dos anys i mig que vaig treballar al 'Catalunya Avui' de TVE. En alguna connexió en directe, recordo haver dit manegar les cireres enlloc de remenar-les, per citar-ne una de les toves. 

L'important és que precisament me'n recordo. Per això mateix, perquè no em deixen indiferents els errors propis i perquè considero que els informadors (i especialment els que treballem en mitjans de comunicació públics) tenim una gran responsabilitat com a vehiculadors de la llengua, m'afegeixo a les crítiques, o més aviat diria al desencant per com maltractem la llengua. 

A l'última convocatòria de TV3 per contractar redactors (el 2001), les proves de català escrit feien, amb el test d'actualitat, de garbellada inicial. Els candidats queien com a mosques. Avui, quan parles amb els lingüistes de la casa la sensació és que, tot i que hi ha un llibre d'estil i unes normes clares, tot i que ells estan disponibles a quelsevol hora (i dono fe que responen sempre amb rapidesa), i tot i que no tinc cap dubte que "els de dalt" no es prenen el problema amb lleugeresa, molts professionals tendim a relaxar-nos, a l'auto-complaença, a una falta d'exigència professional com si explicar històries fos l'única cosa important.

Podríem prendre'ns alguns barbarismes com a evolució natural de la llengua, com a símptoma de modernitat, com el que passa amb l'anglès, que ja suma un milió d'entrades de diccionari gràcies a la seva capacitat d'absorció de mots de qualsevol altra llengua. Però l'efecte en un idioma com el català és el contrari. La tendència és la d'assemblar-se cada cop més al castellà (per proximitat, per invasió històrica, per diferències de tamany òbvies) i, a la llarga, l'assimilació o la substitució. 

Així que, si ens importa, cal un esforç. No sé si les sancions econòmiques que proposava el filòleg Joan Martí serien la millor opció. Potser més aviat tindrien un rebuig natural a tota imposició, com aquella vinyeta que un amic va publicar al seu fanzine ('Guaita mi esmegma') fa molts anys, en plena campanya de normalització lingüística de la Generalitat. "Viola la Norma", deia el títol, i a sota, una figura masculina sometia sexualment a la noia. Un esforç que comença en nosaltres mateixos: treure-li la pols al diccionari, utilitzar les eines que per això es van pensar (www.esadir.cat), aprendre dels errors i intentar no repetir-los. Llegeixo que el Grup de Periodistes Ramon Barnils organitza una taula rodona per reflexionar sobre el tema. Molts records, Mavi Dolz, mestra meva a l'Autònoma.