FÉLIX AZZATI Y JOSEP VICENT MARQUÉS

Preparando un texto para la serie radiofónica “Historias desde las esquinas” de Onda Cero Sagunto (finalmente no grabado) sobre el periodista Félix Azzati, que da nombre a una de las calles más concurridas de Puerto de Sagunto, quise saber más sobre este periodista de ascendencia italiana, nacido en 1874 en Cádiz, pero inmediatamente trasladado a Valencia, director del periódico El Pueblo, político dirigente del partido blasquista, diputado en Cortes entre 1907 y 1923, traductor de varias obras, entre ellas las primeras obras al castellano de Luigi Pirandello. Leí la abigarrada biografía de Vicente Alós y el excelente ensayo biográfico de Ramiro Reig y quise ahondar un poco más en el personaje leyendo el único libro que editó, El primer pensamiento, en la editorial valenciana de F. Sempere.

Se trata de un conjunto de textos de carácter ensayístico, de aforismos y prosa narrativa, que denota una cultura extensa y una inteligencia inquisitiva. Creo que puede situarse entre lo mejor del periodismo de eso que se ha dado en llamar la “Edad de Plata” de las letras españolas y merecería una mayor atención porque su estilo, aunque en algunas ocasiones recargado y algo envejecido, se encuentra muy cuidado, refleja bien las complejidades del pensamiento anticlerical y por él vemos pasar la vida de los primeros decenios del siglo XX y las esperanzas y utopías del pensamiento socialista y republicano. Entre esos textos lo vemos glosar una frase de Jacinto Benavente (al que dedica varios textos): “Que nuestras obras florezcan en tantas obras que no haya por qué recordar las nuestras”; replicar a Azorín sobre su apoyo a las congregaciones religiosas; asistimos a sus diatribas contra el clericalismo, la guerra, la explotación, el dogmatismo; disfrutamos de su visión de una nueva religiosiosidad con alusiones al protestantismo y a Alfred de Vigny y su Daphné; y leemos el estremecedor relato introductorio sobre un preso que dedica sus últimos instantes a crear un jardín en el centro penitenciario…

He leído el ejemplar que se encuentra en la Biblioteca de Ciencias Sociales “Gregori Maians” de la Universitat de València, que pertenece a la donación de la biblioteca personal de Josep Vicent Marqués, a quien conocí por primera vez en mi año de militancia en el Moviment Comunista del País Valencià (en varios mítines y manifestaciones, a finales de los 70) y, más tarde, como asistente a alguna de sus clases sobre ecología y sociología, en los 80. Tener entre mis manos este pequeño tomito de los años 20, me ha traído la felicidad de su lectura y el recuerdo de aquel intelectual valenciano cuyo pensamiento merece que volvamos sobre él.

PERSONAJES DE LAS CALLES DE SAGUNTO (12): VICENTE BLASCO IBÁÑEZ

La plaza conformada por el cruce de las calles, Camí Reial, Pare Morató, València, Vicent Fontelles, Gabriel Flors, Almenara y Rosari, fue rotulada con el nombre con el que hoy la conocemos, Blasco Ibáñez, en el verano del año 1922, exactamente el jueves 6 de julio.

A iniciativa del concejal Fausto Caruana y siendo alcalde de nuestro municipio don Esteban Blanco, la corporación, reunida un día antes, el 5 de julio, tomó la decisión de aprovechar que el insigne novelista don Vicente Blasco Ibáñez visitaría la ciudad de Sagunto, para rotular con nuevos nombres dos
plazas y una calle, con los nombres respectivos de Blasco Ibáñez, Ramón y Cajal y Tomás Bru.

La de Blasco Ibáñez era una plaza que, según recoge nuestro cronista decimonónico Antonio Chabret había sido denominada hasta entonces Placeta dels Hostals, debido a que acogía en ella, o bien había cercana a ella, un buen grupo de posadas que recibían a los viajeros que provenientes de la carretera de Valencia, o de la de Barcelona, tenían a bien descansar o pernoctar en las inmediaciones de nuestra localidad, en el conocido como barri del Raval del Salvador. La plaza conocería otro cambio en su nombre durante la etapa franquista, conociéndose como Plaza del Caudillo, hasta que con la democracia volvió a recuperar el nombre con el que la conocemos hoy. Asímismo, a la plaza se la conoce popularmente como "la del Ángel" o "la del Ángel bobo", por el conjunto escultórico que remata la fuente y jardincillo que ocupa el centro de la plaza.

Pero vayamos ahora al verano de 1922: el novelista Blasco Ibáñez, acompañado por su hijo Sigfrido y varios de sus correligionarios de Valencia se presentó en la estación ferroviaria de Sagunto en el tren que había salido a las cinco y media de la tarde del Cap i Casal. Allí le esperaban un nutrido grupo de saguntinos: Alcalde y concejales, así como varias comisiones de diversas entidades de Sagunto, como las de la Sociedad Vitivinícola, el Centro Republicano, la Juventud Republicana, Sociedad de Socorros Mutuos La Unión Saguntina, la Sociedad de Socorros Mutuos de Artesanos, o el Centro de Unión Republicana de Quartell.

La banda de la Lira Saguntina, dirigida por el maestro Palanca, interpretó varias composiciones y una comitiva, seguida de multitud de personas, acompañó al novelista hasta la Plaza Cronista Chabret, recorriendo en su camino las calles engalanadas y durante su trayecto no cesaron los vivas y los aplausos.

En la Glorieta dirigieron las autoridades al público varios discursos en los que ensalzaron al escritor valenciano, así como a los otros dos personajes a los que se dedicaban los nuevos rótulos. Finalmente, tomó la palabra Blasco Ibáñez y recordó su relación antigua e íntima con nuestra localidad:

“Cuando yo recuerdo mi vida de escritor –dijo Blasco- la primera imagen que acude a mi memoria es la de esta ciudad de Sagunto, adonde vine para escribir una novela que tiene todos los defectos de mi inexperiencia de entonces: es la novela de Romeu el guerrillero con la que mi juventud quiso elevar un canto al heroico saguntino que dio su vida por la libertad y la independencia de España.

 Mi primer viaje de artista y de observador fue a Sagunto para escribir aquella novela de juventud. Después vine otra vez para escribir Sónnica la Cortesana, que es la novela de esta ciudad griega, que encierra todo el tesoro de la historia de España. No me faltó entonces el apoyo de un saguntino ilustre, que de haber salido de Sagunto sería una de las mayores glorias de nuestra patria: el historiador Chabret.”

Después de agradecer y glosar a la ciudad, Blasco se despidió y partió en el tren de las ocho hacia Valencia, acompañado por las autoridades, la música y el pueblo entero, que, con banderas, acudió a despedir al ilustre viajero y al arrancar el tren fue vitoreado el nombre del glorioso novelista y la banda de música lo despidió con las notas de la Marsellesa. 

PERSONAJES DE LAS CALLES DE SAGUNTO (11): SANTIAGO BRU I VIDAL

 

Santiago Bru i Vidal va nàixer a Sagunt, un 21 de juliol de 1921, en una casa situada al carrer de Sant Didàc, que fins fa poc de temps encara es mantenia. Aquest jove que començà les seues primeres lletres a l´escola d´en Ciprià Cardona al carrer Bravo i un poc més endavant a l´escola d´en Josep Lerma, es convertiría, amb el pas del temps en un estudiós primordial de la ciutat de Sagunt i de la seua comarca i en un excel·lent poeta. Després dels estudis secundaris va estudiar Magisteri i la carrera de Filosofia i Lletres a la ciutat de València on acabà doctoran-se amb una tesi dedicada al passat romà que es publicaría, anys després, amb el títol de Les terres valencianes durant l´època romana.

El seu primer treball com a professor fou a l´Institut Valencià de Sordomuts de la Diputació de València, durant els anys 46-57, i, més tard, del 66 fins el 75 ocupà la plaça de professor d´Història a l´Institut de Godella, filial de l´Institut Lluís Vives. Simultanejà aquesta tasca acadèmica amb la investigació arqueològica com a Tècnic Superior del Servei d´Investigacions Prehistòriques, treballant junt al doctor Domingo Fletcher Valls.

Des de finals dels anys quaranta Bru i Vidal pertangué a un grup literari, fonamental en la història de la literatura contemporània valenciana, anomenat “Grup Torre”,  del qual formaren part els principals poetes de la generació dels cinquanta, com foren Joan Valls, Xavier Casp, Vicent Andres Estellés, Rafael Villar o Joan Fuster. Precisament amb aquest últim autor va mantindre una molt estreta amistat que restà reflectida a un interesantíssim epistolari. Fou, arran d´aquesta relació amb aquest Grup, que Bru començà a publicar els seus primers poemes que donaren pas, l´any 1958, al seu primer poemari, Ala encesa, al qual aniran afegin-se un bon grapat, al llarg de la seua vida, que quedarán recollits al dos gruixuts volums d´Obra poética completa. També publicá articles en diversos periòdics valencians i diverses revistes com Verbo, dirigida per José Albi o Pont blau.

En 1975 guanyà la plaça d´Inspector d´Arxius, Biblioteques, Museus i Monuments de la ciutat de València, càrrec que ocuparà fins la seua jubilació. Precisament el seu coneixement de la història de la ciutat valentina li valgué per ser nomenat l´any 73 Cronista Oficial de València i responsable del departament de Patrimoni Històric-Artístic del seu Ajuntament. La pràctica totalitat dels seus estudis sobre València foren arreplegats al segon volum de la seua Obra completa.

Però, la labor investigadora de Bru i Vidal se centrà sobre tot en la història de Sagunt i la seua comarca, com ja hem dit, des de la seua tesi universitària. Fou molt important, en aquest sentit,   la seua investigació del circ romà, abans que despareguera baix la cimentació de les vivendes del carrer dels Horts. En 1952, pel seus estudis saguntins i per la seua vàlua, va ser nomenat Cronista Oficial de Sagunt i publicà, fins la seua mort, una quantitat considerable d´estudis d´investigació i divulgació històrica, entre el quals nomenarem: Sagunt vist per un analista del segle XVI, , La vida saguntina del segle XVII, Enrique Palos i Navarro, El Camp de Morvedre en temps del cens de Floridablanca, o Traça i ventura de l´Ajuntament de Sagunt.

Va formar part d´entitats culturals valencianes capdavanteres com foren Lo Rat Penat, el Centre de Cultura Valenciana, l´Academia de Belles Arts de Sant Carles o l´Associació de Cronistes del Regne de València. I també fou nomenat membre corresponent de la Reial Academia d´Història d´Espanya.

Ací a Sagunt, participà de la vida cultural, primer com a promotor del grup cultural de la Penya Esvaradora, als anys 60, o dirigint el butlletí municipal Sagunto,i, més endavant, als anys 80, com a President del Centre d´Estudis del Camp de Morvedre, participant en la seua revista comarcal,  Braçal.

En 1988 fou nomenat “Fill predilecte” de Sagunt i deu anys més tard, en 1998, rebé el màxim guardó cultural valencià, el Premi de les Lletres valencianes. Dos anys després, en l´any 2000, amb molt de dolor, vam predre´l sorpresivament. La seua vida va ser molt fructífera en els dons de l´amistat i la cultura. Ens queda la seua memòria que hem de continuar mentenint-la, com la manté el nom del carrer que porta el seu nom;  ens queda el seu Arxiu i la seua biblioteca que la seua familia, en un acte que la dignifica, va donar a l´Ajuntament per al coneixement públic; i ens queda, finalment, la seua obra, indeleble, a la qual tornarem sempre com tornem ara, tot recordant aquests versos seus del poemari Poeta en darrer cant:

I com m´agradaria que els meus ulls es tancaren

mirant el meu paisatge! –perquè el paisatge és meu,

com és meu el meu poble, que per això un bon dia

vaig nàixer al meu poble, envoltat pel paisatge

i oliveres, i terra, i camins, i eixe riu

que plora una agonia de llàgrimes sense aigua,

i eixe Castell que els segles, a poc a poc, han bastit

PERSONAJES DE LAS CALLES DE SAGUNTO (10): ANTONI PALANCA MASIÀ

 

El carrer del mestre Palanca és un dels carrers que enllacen el Camí Reial amb el carrer dels Horts, dues de les grans artèries urbanes de Sagunt i un dels més transitats pels vehicles, encara que siga un carrer estret. Conflueixen a aquest carrer els de Bravo, Caruana i Marià Benlliure i en ell es trova el famós Forn de l´Olleria, nom que ens retrotrau a l´antic topònim d´aquest carrer, carrer de l´Olleria, denominat així perque, com ens explica el nostre cronista Antoni Chabret, al seu llibre Nomenclàtor, allí és on es trobaven instal·lades els antics forns terrissers on es coïen les olles i les gerres.

Recorde que en Santiago Bru i Vidal em deia: però, a quin mestre Palanca està dedicat el carrer?, amb ironia. Perque, certament, Palanca i mestres musicals, hi han hagut varis. Precisament és per ací per on deuríem de començar a parlar del personatge que avui tractaré: Antoni Palanca Masià.

El cognom Palanca és un cognom molt arrelat i conegut a Sagunt i molts personatges amb aquest han estat personalitats a la nostra ciutat. El pare d´Antoni Palanca Masià, Antoni Palanca Martínez fou un llaurador i propietari, un dels fundadors, en 1875, de la Societat Vitivinícola i depositari de la Confararia de la Nostra Senyora del Bon Succés. Del seu matrimoni amb la mestressa Maria Masià Soriano, van nàixer set fills, sis varons i una xiqueta, i gairebè tots es dedicaren a la música, encara que foren solament dos els que s´aplicaren professionalment a aquesta i foren, a més, compositors: Antoni i Julián (Hem de dir que Francesc fou prevere, també dedicat a tasques literàries, i Baltasar, polític i alcalde se Sagunt durant la dictadura de Primo de Rivera). Antoni, el major, fou realment el mestre dels demés així com, amb el pas del temps, ho seria del seu fill, Antoni Palanca Villar, un altre afamat compositor. Aleshores, podem dir que el carrer que avui tractem està dedicat al que fou mestre musical, per antonomàsia, de la familia Palanca, Antoni Palanca Masià.

Va nàixer a Sagunt acabant pràcticament l´any 1870, el 29 de desembre d´aquest any. Des de ben prompte va sentir afecció per la música i va començar els seus estudis musicals al Conservatori de València en 1885. Al Conservatori tingué dos grans mestres, Andrés Goñi i, per damunt de tot, Salvador Giner del que seria després un gran amic.

La tasca musical d´Antoni es va dirigir en dos trajectòries: la direcció i la composició musical. Com a director va començar dirigint la banda musical de la Lira Saguntina, en 1890. En 1903 passarà a dirigir la banda d´Alginet “La Artística”, i, més endavant la banda municipal de Carcaixent. Va tindre propostes de dirigir bandes a altres indrets, com a Madrid, com el propossà el mestre Serrano, però finalment decidí quedar-se al seu Sagunt i dirigir les nostres bandes.

La segona faceta seua fou la de compositor, a la qual va reeixir. Va compondre moltes peces i de varis formats musicals. Destacarem els poemes sinfònics “Oerfu en l´Avern”, “Un ball a la porta de l´alqueria” o “Romeria a Sant Esperit”, entre altres.

També va comprondre, sarsueles, la més famosa “El fantasma”, amb llibret d´Antoni Chabret i Fraga; però també altres més com “Rosa de la sierra”, estrenada al teatre Russafa en 1911, “Viento de levante”, “Bunyols i llorers”, etc.

Aixímateix va comprondre música litúrgica com la famosa “Misa” estrenada el dia del seu matrimoni amb Remedios Villar Sos, el 10 de gener de 1897, a l´Esglèsia de Santa Maria de Sagunt, baix la direcció del mestre Salvador Giner, i interpretada per vuitanta professors del Conservatori Superior de Música de València. Misa, per cert, que fou oficiada pel seu germà, Francesc, qui començava, amb aquesta, la seua tasca sacerdotal. A més d´aquesta primerenca Misa, compongué d´altres peces polifòniques, com “Misa en Sol menor” o “Mis en Fa major”. També destaquen les marxes fúnebres, “Suspirando” y “Te perdí”, i diversos motetes per a Setmana Santa.

Finalment, destacarem, dins de la seua producció, dos Himnes: “Gloria a Romeu (Himno Patrio)” la lletra del qual fou d´Enric Batalla Vives, estrenat a Barcelona en 1912 i cantat pel cor del Teatre del Liceu; i ”Himno de la Paz”, amb lletra del seu germà, Francesc Palanca Masià, estrenat el dia de la inauguració del monument a la restauració borbónica, el 3 de juny de 1927, acte al qual intervingué el rei Alfons XIII. La peça fou interpretada aleshores per les dues bandes que hi havia a Sagunt: la Societat Musical “El Arte” i la Unió Musical “Lira Saguntina”.

El 5 de març de 1933, dissortadament, finava Antoni Palanca Masià, i deixava al seu fill, Antoni Palanca Villar el testimoni de la direcció i composició a Sagunt, una ciutat amb una història musical llarga i molt arrelada que té en el mestre Palanca una fita fonamental.

PERSONAJES DE LA CALLES DE SAGUNTO (9): ANTONIO CHABRET FRAGA

 

Els parlarem d'un personatge il·lustre del Sagunt de finals del segle XIX que avui  dóna nom a la plaça principal del municipi, coneguda popularment com “la Glorieta”: Antoni Chabret i Fraga.

Neix Chabret en la vila de Morvedre el dia 28 de maig de 1846, en el carrer de Sant Miquel. Fou fill de Juan Bautista Chabret i de María Antonia Garrotxa, calderers naturals i veïns d'aquesta ciutat. Els seus iaios paterns van ser Pedro Chabret i Joaquina Antonia Candau; i els materns, Antonio Garrotxa i María Antonia Ferrer.

En 1858, amb dotze anys, Antoni Chabret ingressa en el Seminari Conciliar de València, en aquells dies instal·lat en l'antiga casona del Comte del Reial, en el número tres del carrer de Trinitaris. Allí cursarà durant vuit anys els seus estudis, els quatre primers anys de Latinitat i Humanitats, els tres posteriors de Filosofia i un de Sagrada Teologia

Al setembre de 1866, va abandonar el Seminari i es va incorporar, previ examen, a l'Institut de València, per a aspirar al grau de Batxiller en Arts i Oficis. En 1866, ja amb el Títol de Batxiller, amb vint anys complits, entra en la Universitat de València on cursa la llicenciatura de Medicina i Cirurgia durant sis anys. En 1877 i després de presentar-se i superar uns exercicis teòric-pràctics, obté el grau de llicenciatura en Medicina i Cirurgia.

El 15 de Juliol de 1878 Antonio Chabret contrau nupcies amb Dolors Bru Torres i d'aquest matrimoni naixeran tres fills, Adela, Antonio i Juan.

Sabem que Chabret va ocupar els càrrecs de metge titular, forense i subdelegat del partit de Sagunt, i abans d'això, va ocupar la seua primera plaça de metge en la població castellonenca de Caudiel, sent un dels socis fundadors del Centre Mèdic Castellonenc, en 1872.

També va exercir la seua professió en l'atenció a la guarnició militar del Castell de Sagunt, sent metge d'aquesta Plaça durant la tercera Guerra carlista, el que li va valdre la concessió el 24 de maig de 1881 de la Creu de primera classe al Mèrit Militar. I quan la Companyia ferroviària del Ferro del Nord, efectuava els seus treballs en el terme de Sagunt –en la línia fèrria cap a Terol i Calataiud-, va ocupar el càrrec mèdic de la citada companyia. També en el terreny de la medicina hem de destacar la seua participació en els assajos de la vacuna anticolérica amb el seu company, metge a Puçol, Amali Gimeno.

A més de la seua professió mèdica, Chabret va dedicar gran part de la seua vida a l'estudi i la investigació histórica i arqueològica de la seua ciutat, sent un membre eminent de la Renaixença valenciana. Va formar part del grup de corresponsals del gran epigrafista alemany Emil Hübner, amb qui va mantindre una abundant correspondència.

La nit del 16 de març de 1885 en el Teatre Principal de València es van celebrar els Jocs Florals –en la seua sisena convocatòria-. Va ser en aquests jocs florals quan rebrà Antoni Chabret la copa artística de la Societat d´Amics del Pais “a la millor Historia d´una població del Regne de València” per la seua obra Historia de Sagunto, que serà editada a Barcelona en 1888 .

Chabret i la seua obra Sagunto, va tindre una immediata repercussió en l'àmbit cultural i acadèmic, com es pot comprovar per la seua inclusió i ressenyes en diverses revistes, periòdics i monografies, tant d'àmbit espanyol com internacional.

En 1898 torna a presentar-se als Jocs Florals i és premiat el seu treball Història del terme general de Sagunt. En 1901 publica altra important obra, Nomenclàtor dels carrers, places i portes antigues de la Ciutat de Sagunt, de gran importància toponímica i històrica

Va ser durant l'estada de l´escriptor català Santiago Rusiñol a Sagunt, en 1901, quan va tindre lloc en la nostra ciutat l'estrena de la sarsuela El Fantasma. El llibret va ser escrit pel propi Antoni Chabret i la música pel jove deixeble de Salvador Giner, el saguntí Antoni Palanca.

Antoni Chabret no solament va ser metge, historiador i literat (coneguem, a més de la sarsuela, dos poemes en valencià (Sagunt, cant a ma pàtria i En lo convent de Sant Esperit), sinó que a més es va dedicar ferventment a la música i va compondré, que sapigam, almenys nou obres musicals.

Així mateix Chabret va participar en la modernització i en el benestar de la seua població. Un exemple d'això va ser la seua participació en la Junta per a la construcció del Pantà d'Assuévar.

En 1906 Chabret es va presentar de nou als Jocs Florals convocats a Castelló, on és premiada la seua obra Vies romanes de la província de Castelló de la Plana.

El dia quatre de setembre de 1907, després de pasar uns díes al Balneari de Cardó, morirà víctima d'una broncorràgia –segons consta en el seu Certificat de defunció- en la seua casa de la Glorieta de Sagunt als 61 anys d'edat.

En un article del semanari republicà saguntí, Tribuna Libre, s'arreplegava així el soterrament de Chabret:

            “Va ser monstruosa la manifestació de dol, com no s'havia vist mai en població semblant. A les quatre de la vesprada del dia cinc va començar á omplir-se la Glorieta d'amics i admiradors del finat. A les quatre i mitja va començar la desfilada marxant al cap les Societats de Llauradors i Artesans amb les seues respectives banderes. Darrere de les societats, el clergat, i seguidament el fèretre portat pels fills del difunt, Antonio i Juan, i dos dels seus germans, que no ho van abandonar fins que va ser col·locat en el seu nínxol…”.

Recordem ara, doncs, a aquest prócer saguntí que tant va aportar al coneixement, el benestar i la modernització de la nostra ciutat.

PERSONAJES DE LAS CALLES DE SAGUNTO (8): LUIS MARÍA ANDRIANI

 

Una de las encaramadas calles que suben el cerro de nuestro monte de Sagunto hacia su fortaleza conocida con el nombre de Castillo, es la que en el año 1887 se dedicó al militar catalán Luis María Andriani i Escoffett, sustituyendo su anterior denominación de Calderers. Esta calle parte de la calle Mayor y conecta con la subida de la calle de San Miguel, dejando en su trayecto el acceso a la calle Abylix, antes llamada de Barta y conocida popularmente como del Eco.

Luis María Andriani, el personaje que da nombre a la calle de la que hablaremos hoy,  nació en Barcelona el 24 de septiembre de 1773, en el seno de una familia militar, su padre fue el brigadier Felipe Andriani. Realizó sus estudios en el seminario de Nobles de Barcelona para después ingresar en el cuerpo del ejército, participando con tan solo diecinueve años en la defensa de Ceuta.

Ya en la Guerra de la Independencia fue segundo jefe de Estado Mayor del cuerpo de ejército de Cataluña, en Tarragona, en 1811, participando en la defensa de Tortosa, y poco después fue nombrado gobernador del Castillo de San Fernando de Sagunto, en agosto de 1811.

El cronista decimonónico de Sagunto, Antonio Chabret y Fraga, cerca de setenta años después de ocurridos aquello hechos, que concernieron a nuestra ciudad durante el periodo luctuoso de la Guerra de Independencia, recogía en un detallado relato las actuaciones de los militares españoles y franceses en Sagunto, en aquel comienzo de otoño de 1811,  siguiendo para ello las memorias que escribiera el propio brigadier Andriani.

Comienza así su relato Chabret: “En esta desmantelada fortaleza entraron dos mil novecientos hombres á la caída de la tarde del 22 de setiembre, la mayor parte gente bisoña, algunos sin vestuario y sin contar con la oficialidad que correspondía á los cinco batallones que formaban. Fue encomendada la defensa de dicho fuerte al coronel del Ejército Luis María Andriani, militar pundonoroso y entendido, que comprendiendo lo crítico y delicado de su cargo, lo aceptó tan sólo como buen patriota, aun á costa de su adquirida reputación”.

A pesar de que en un primer momento Andriani rechazó los primeros embates del general Suchet sobre el Castillo, lo que le valió que fuera ascendido a Brigadier, y de la dura y decidida defensa que emplearon, los asedios cruentos de los franceses a la maltrecha fortaleza, la fatiga de la guarnición y la escasez de víveres, decidieron a adoptar, finalmente, tras convocar una Junta de Jefes, la rendición que les propuso la mañana del día 26 de octubre el general napoleónico, Luis Gabriel Suchet.

Andriani fue conducido como prisionero a Francia, de donde volvería tras tres años de confinamiento, publicando en Madrid, en 1815, un Extracto del manifiesto de la defensa del retrincheramiento no concluído en 1811, conocido por castillo de San Fernando de Sagunto que hizo su gobernador. Unos años después, en 1838, volvería a publicar el Manifiesto, con notables diferencias, al tiempo que editaba una Memoria sobre la defensa de Sagunto en 1811, por el general Andriani en refutación de un pasaje de la historia de la guerra de la independencia de España, que dio a luz en 1835 a 1837 el Ecmo. Sr. Conde de Toreno.

Siguió Andriani, después de la contienda hispano-francesa, su carrera militar desempeñando diversos cargos, como los de Coronel del Regimiento infantería de León entre 1819 y 1823, Mariscal de campo en 1835, y segundo cabo de la capitanía general de Madrid. El Gobierno de la Nación le concedió en 1840, por su defensa del Castillo de Sagunto, la gran cruz de San Fernando, y en 1855, un año antes de su muerte, recibió la cruz pensionada de San Hermenegildo.

PERSONAJES DE LAS CALLES DE SAGUNTO (7): JOSEP BLASCO SUCH

 

Josep Blasco Such va nàixer a Sagunt quan ja en quedava molt poc perquè s´acomiadara el segle XIX, el dia 14 de març de 1897. Els seus pares foren José Blasco García i Julia Such Cayo.

Amb tretze anys va entrar a estudiar al Seminari Metropolità de València, on estigué fins a 1921. Del Seminari passà a la Universitat i l´any 1925 es llicencià en la secció d´Història de la Facultat de Filosofia i Lletres.

L´any 1933 ingressà en el Cos de l´Ensenyament Mitjà, com a professor adjunt de Llatí. El seu primer lloc de destí fou la ciutat de Noya, a Pontevedra, Institut del qual va ser nomenat Director. Després,  es traslladà a la ciutat castellonenca de Benicarló on estigué fins a la Guerra Civil. Finalitzada aquesta, va impartir classes de llatí a l´Institut Francesc Ribalta de Castelló i, més avant, en el Lluís Vives de València, on es jubilà el 1967.

L´abril de 1936 es casà al poble de Serra amb Teresa Estellés Pérez, natural de Nàquera, i d´aquest matrimoni en nasqueren cinc fills: Mari Carmen, Maria Teresa, Josep Lluís, Manuel i Júlia. El tercer, Josep Lluís, es convertiria amb el pas del temps en un important filòsof, professor de la Universitat de València i, també seguiria aquesta mateixa disciplina del coneixement la més jove, Júlia, que va publicar un important llibre assagístic de converses amb Joan Fuster.

En els anys 30 del segle XX Josep Blasco va participar, com a membre d’Acció Catòlica, en diverses activitats d’associacions locals, culturals i polítiques, com van ser l’Acadèmia Cultural Saguntina –de la qual fou president– i el partit Dreta Agrària Regional –que és com es deia ací a Sagunt la Dreta Regional Valenciana. En l´Acadèmia Cultural Saguntina va programar diverses conferències i va editar la revista local que es deia Jóvenes, participant activament en ambdós, alhora que publicava alguns articles en la premsa catòlica, com en el diari La Voz Valenciana.

José Blasco Such va ser alcalde de Sagunt en dos ocasions: una primera legislatura, de només un any de duració, de l’1 de febrer de 1940 al 27 de gener de 1941, de la qual va cessar a petició pròpia; i una segona, més llarga i fructífera, de quasi deu anys, de juny de 1950 fins a novembre de 1959. A més fou Diputat provincial pel districte de Sagunt  des de 1950 fins a 1958.

La dècada dels cinquanta fou molt important per a Sagunt, ja que s´aprofità l´inici del desenvolupament econòmic de l´època franquista. Durant el manament de Josep Blasco es dugueren a terme importants inversions en infraestructures municipals, iniciant-se, al mateix temps,  una important revitalització ciutadana, de la qual hem de nomenar, de forma especial la que pertoca a l´àmbit de la cultura: es varen formar les Biblioteques  municipals de Sagunt i el Port, es va publicar el famós butlletí municipal Sagunto, ple de pàgines memorables; es dictaren cicles de conferències i es feren exposicions d´art; es dugué a terme les festes per la commemoració del dèsset centenari del martiri dels Sants Patrons de Sagunt, els sants de la pedra: Abdon i Senén; es creà l´important grup cultural de la Penya Esvaradora que va programar molts actes; es posà en marxa Radio Sagunto; es va crear el Centre Arqueològic saguntí; i van dinamitzar-se  les activitats teatrals en el Teatre Romà, entre les que destacà la peça dramàtica de l´escriptor Jose Maria Pemán, La destrucció de Sagunt.

A més de la seua activitat política i de la seua docència com a professor de Llatí, Josep Blasco escrigué alguns assajos com els dedicats a l’humanista valencià Juan Bautista Agnesio o Agnes, també conegut amb el nom de Joan Baptista Anyes, o un altre centrat en la figura del teòleg i filòsof  Sant Tomàs d’Aquino.

Així doncs, un important patrici saguntí, que va morir el 10 de març de 1974, i que avui dona  nom a un dels nous carrers de la nostra ciutat.

PERSONAJES DE LAS CALLES DE SAGUNTO (6): VICENTE NICOLAU COTANDA

 

El carrer de Nicolau Cotanda és una estreta via urbana que uneix la Plaça dels Furs amb el carrer de Sant Francesc. El nom d'aquesta via és el d'un pintor saguntí de finals del segle XIX que va passar els últims anys de la seua vida en l'Argentina.

            Vicent Nicolau Cotanda va néixer a Sagunt el 5 d'abril de 1852, on va realitzar els seus estudis de primària. La seua família, es va traslladar a València, quan encara ell era un nen, al carrer de Murviedro, al qual va establir una xicoteta fàbrica d'artesania mobiliària domèstica i de cistelleria. Als onze anys, veient el seu pare que Vicent estava molt despistat i distret amb els seus dibuixos, als quals va ser, ben propmpte, molt aficionat, ho va enviar de nou a Sagunt amb familiars perquè hi atengués en un negoci. Poc temps després es va escapar i va tornar caminant a València, seguint les vies del ferrocarril, arribant extenuat a la casa dels seus pares.   De ben jove, ingressà en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles on emprendrà els seus estudis, ampliant-los amb classes en l'Ateneu Científic i en l'estudi del pintor Ignasi Pinazo. Des dels desset anys es va dedicar a la pintura de ventalls, una empresa aleshores florescent, en la qual va arribar a ser cap de taller. Segons va recollir el periòdic Las Provincias, de la seua mà va sortir el ventall pintat amb tres figures goyesques amb què València va obsequiar a la Infanta Doña Mercedes pel seu matrimoni. A més de la pintura artesanal, fabril, va continuar pintant a l'oli i a l'aquarel·la seguint els consells del seu mestre i íntim amic, Ignasi Pinazo.

            Les seues primeres exposicions foren en les cases de comerç (com la sombrereria de Settier del carrer de Sant Vicent) i en botigues d'objectes d'art del carrer de Saragossa (com la botiga de ventalls Ortells). Així mateix, va exposar també en el Café d'Espanya o el Saló Solís. En 1879 va presentar un quadre a l'Exposició de Belles Arts de València, La flor preferida, pel qual va obtenir un premi de segona classe. A l'any següent va tornar a presentar-se al mateix certamen amb la seua obra, La aguja de marear, tornant a ser premiat. En 1881 rep el segon premi del Casino Ateneu Obrer de València pel seu quadre, Armonías del corazón, i aquest mateix any es presenta a l'Exposició General de Belles Arts de Madrid amb el quadre, La expulsión de los moriscos de la playa de Valencia, obtenint per ell una medalla de tercera classe.

            Nicolau Cotanda es dedica plenament al seu treball creatiu, realitzant retrats, paisatges, escenes de costums, antigues o d'època, o pintant personatges típics de l'horta o la ciutat. I segueix presentant-se a les Exposicions de BBAA de València, Madrid o Cadis, obtenint en totes elles diversos premis. Al mateix temps diverses institucions adquireixen obra seua, com el Govern provincial de Cadis o el Ministeri de Foment de Madrid. En 1886 es presenta a l'exposició Regional de Saragossa i obté una medalla de plata la seua obra, El trovador.

            En 1885 perd a dos dels seus fills, de cinc i set anys, a causa de la diftèria i, animat pels seus amics, perquè no tinga una depressió, emprén un viatge a Barcelona, arribant fins a Girona. Allí concep Vicent la idea de dedicar un quadre històric al General Álvarez de Castro, un heroi de la Guerra d'Independència. El quadre, de grans dimensions, ho va presentar a l'exposició General de Madrid de 1887 i va obtenir un premi de mèrit especial amb honors de segona classe. Actualment aquest quadre es troba en el Club Espanyol de Buenos Aires.

            Conta el seu fill, Vicente Nicolau Roig, que el seu pare, al costat d'altres amics, solien sortir els caps de setmana d'excursió per diversos paratges de la província per a pintar. En una d'elles, acompanyant al seu pare, van anar a la cartoixa de Porta Coeli i després al Monestir franciscà de Sant Esperit. Allí van sopar en el refectori amb els frares i pernoctaren. Ja en la cel·la, on s'allotjava, va realitzar un Ecce Homo que va regalar al Prior i a la comunitat monacal de Gilet.

            Va ser President de la Secció de BBAA de l'Ateneu Científic de València els cursos 1879-80 i 1888-89, així com vicepresident el curs 1885-86.

            A mitjan de 1889 va embarcar en el port de València, en el vapor comte Wifredo, cap a Rio de la Plata. Va ser molt bé acollit en la capital argentina, venent bona part de la col·lecció que duia i, a la fi d'any, va regressar a València per a dur-se'n a la seua família i radicar-se a Buenos Aires. Allí es va dedicar a la pintura i a l'ensenyament i va entrar en contacte amb la intel·lectualitat bonaerenca formant part de la societat “La Colmena Artística”, integrada per un grup d'escriptors, pintors, escultors i músics. Va ser un dels fundadors del Cercle Valencià de Buenos Aires, així com el seu president i director artístic.

            Als escassos nou anys de vida en el nou continent, amb tan sols 46 anys, el 3 de juny 1898, moria d'un edema pulmonar el nostre artista. La seua defunció va tenir el seu eco a València i Sagunt i el seu amic Vicente Blasco Ibáñez va escriure sobre ell un sentit article necrològic sobre els seus valors humans i artístics.

PERSONAJES DE LAS CALLES DE SAGUNTO (5): PADRE MORATÓ

 

Carta manuscrita de Francesc Morató y dibujo hecho por él de unas inscripciones latinas

El carrer del Pare Morató és un curt i estret vial de la nostra antiga ciutat que llinda amb el carrer de n´Amalia Danés –antigament denominat “de la carniceria vella”- i la plaçeta de Blasco Ibáñez o confluència del camí Reial amb el de València. Un carrer antic que portava el nom, abans què Antonio Chabret li donara el què té avui, de carrer del forn del raval o de San Salvador.

El pare Morató, fra Francesc Morató, va ser un frare saguntí de l´Ordre franciscana dels caputxins, batejat com a Francesc Morató y Ordaz, va nàixer l´any 1781, segons consta al manuscrit de la Estadística de la Provincia capuchina de la Preciosísima Sangre de Cristo i així ho arreplega el llibre d´Eugenio de Valencia, Necrológico histórico seráfico de los frailes capuchinos de la provincia de Valencia, publicat en 1947.

En 1797, amb setze anys professa en l´Ordre dels pares caputxins, al convent de la Magdalena, que té aquesta branca franciscana en Massamagrell i obtindrà per oposició una Lectoria de Sagrada de Teologia als 26 anys, en 1807.

Però, Morató no fou tan sols un devot frare i amb un remarcable coneixement en Teologia, sinò que ha de ser reconegut com el primer historiador de Sagunt que va dedicar una part important de la seua investigació a l´estudi de l´Arxiu de la nostra ciutat i, gràcies precissament  a aquest estudi, el seu succesor, el primer cronista de Sagunt, Antoni Chabret, va poder accedir a una part important de la història saguntina que va desparèixer amb les flames de l´incendi que va patir l´Arxiu municipal en la segona guerra carlina.

Morató va deixar escrit un manuscrit al qual aludeix en diverses ocasions Chabret, Memorias para la historia de Murviedro, sacadas de su Archivo civil, por el P. Francisco Morató y Ordaz, Calvo y Carratalá natural de la misma. Aquest manuscrit porta com a data l´any 1810 i com a lloc geogràfic el de la ciutat d´Oriola, on, precissament va trasladar-se Morató, en 1807.

A aquestes dos tasques, la religiosa i la historiadora o documentalista, afegiria, malgrat el curt termini de la seua vida, una tercera a la qual va dedicar-se Morató des de ben prompte al seu Morvedre natal: la búsqueda arqueológica i l´epigrafia, sobre tot aquesta última. Sabem d´aquesta activitat per diverses cartes que va enviar Morató al Pare dominic Bartolomé Ribelles que aleshores era cronista de la ciutat i Regne de València i un amant de l´epigrafia llatina. Almenys des de 1806 mantingué Morató una asídua correspondencia amb Ribelles, donant-li notícies i transcripcions epigràfiques de les trovalles que va anar fent ací a Sagunt, però també als termes de Sogorb i a Villar del Arzobispo.

Desafortunadament, només transcorreguts quatre anys des del seu trasllat al convent caputxí d´Oriola, el 7 d´octubre de 1811, va morir el nostre Pare Morató, amb tan sols 30 anys de vida.

PERSONAJES DE LAS CALLES DE SAGUNTO (4): SILIO ITÁLICO

Existe un grupo de calles del municipio de Sagunto que recuerda con su nombre el hecho fundacional de la mitología y la leyenda de nuestra ciudad: la lucha del pueblo saguntino ante el asedio que sufrió por el ejército del general cartaginés, Aníbal, en el año 218 a. de C., que dio lugar al comienzo de la Segunda Guerra Púnica, poniendo en liza a  dos de las grandes potencias militares de la Antigüedad: Roma y Cartago.

Hacia finales del siglo XIX y asesorados por el médico y cronista Antonio Chabret, los munícipes del Ayuntamiento llevaron a cabo una serie de cambios en la toponimia urbana, que supusieron el recuerdo fehaciente de aquella efemérides famosa por la que son recordados los saguntinos en los libros de historia, y que todas las generaciones han sabido mantener viva en la memoria.

Las calles Silio Itálico, Abylix, Alorco, Escipiones, Héroes, Murro, Quinto Fabio, Saguntino Alcón y Tito Livio nos recuerdan aquel hecho, de una u otra forma, bien porque fueran escritores que registraron en sus obras el hecho histórico y legendario –como son los casos del poeta Silio Itálico o del historiador Tito Livio-, bien porque fueron personajes –ya reales, ya ficticios- de aquella contienda famosa, como es el caso de Abylix, Alorco, Murro, Saguntino Alcón, Escipiones o Quinto Fabio, o bien, finalmente, recogiendo en su nombre la totalidad épica de aquella hazaña, como es el caso de la calle Héroes.

Hoy nos centraremos en Silio Itálico, poeta latino que compuso una extensa obra épica, con el nombre de Punica, que consta de 17 libros y más de 12.000 versos y en cuyos dos primeros libros se relata, desde la mitología y desde la ficción, pero también desde la Historia, el asedio de la ciudad de Sagunto, la defensa feroz de los saguntinos y la muerte heroica final de sus habitantes.

El nombre completo del poeta parece que fue Tiberio Catio Asconio Silio Itálico, según reza la inscripción descubierta en 1934 en el templo de Afrodita en Afrodisia, ciudad de Caria, en Asia Menor, donde Silio fue procónsul. Nació hacia el año 28 de la era cristiana y murió hacia el año 103. Aunque no se sabe con absoluta seguridad el lugar de su nacimiento, se supone que pudo ser en algún lugar de la Galia cisalpina, probablemente en Patavium  (Padua). Antes de dedicarse a la literatura llevó a cabo una importante labor como abogado en los últimos años del emperador Claudio. Durante el reinado de Nerón practicó de forma voluntaria la delación, lo que le valió para que fuera nombrado cónsul en el año 68 y gracias a su amistad con Vitelio logró una posición cómoda en la sociedad romana a pesar de la caída de Nerón.

En el año 77 fue nombrado por Vespasiano procónsul en Asia, cargo más alto al que podía aspirar un senador romano. Una vez concluyó su proconsulado, se apartó de la política y llevó una vida retirada, dedicada a la literatura, en sus posesiones de la Campania, rodeado de libros –poseía una de las más vastas y envidiadas bibliotecas romanas-,  objetos de arte y un círculo literario que se reunió en torno a él. Compró la finca donde descansaban los restos del gran poeta Virgilio y convirtió el aniversario del autor de la Eneida en una solemne fiesta religiosa. A los setenta y cinco años murió en su finca de la Campania, cerca de Nápoles, como consecuencia de una enfermedad crónica que Plinio denomina clavus, una especie de úlcera o tumor, motivo por el cual se dejó morir de hambre, “como un verdadero estoico”.

Como decíamos anteriormente, los dos primeros libros de la obra de Silio Itálico, Punica, recogen en hexámetros el relato de la historia de la batalla del Aníbal contra Sagunto. En los primeros versos de dicha historia recoge el poeta la fundación mitológica de nuestra ciudad y el epónimo de nuestro municipio: Zakinthos.

Dice así Silio Itálico:

“Las trompetas de guerra sonaron ante las mismas puertas de Sagunto y fue allí donde Anibal tomó las armas, ansioso de una guerra aún mayor. Sus hercúleos muros se elevan no muy lejos de la costa en una suave pendiente y deben su ilustre nombre a Zakinthos quien está enterrado en lo alto de la colina. Este regresaba a Tebas acompañando a Hércules, tras la muerte de Gerión... Alardeaba triunfante Zakinthos de su botín y, en el calor del mediodía, cuando iba a dar de beber a los bueyes capturados, pisó una serpiente que abriendo sus fauces hinchadas por el veneno que el sol calienta, le infligió una herida mortal, que acabó con el héroe griego en suelo ibérico. Guiados por el viento Noto, llegaron poco después colonos fugitivos originarios de Zakinthos, una isla bañada por el mar griego que, en otro tiempo, formaba parte del reino de Laertes. Más adelante, jóvenes de Árdea necesitados de un lugar donde establecerse, vinieron a consolidar sus humildes orígenes.”

Así lo recordó el poeta Silio Itálico, así lo recuerda el nombre de las calles y así hoy lo hemos recordado nosotros.

PERSONAJES DE LAS CALLES DE SAGUNTO (3): ABYLIX, SAGUNTINO ALCÓN, ALORCO, MURRO Y ZAKYNTHOS

 

                                 Último día de Sagunto (1869), de Francisco Domingo Marqués

El callejero de Sagunto recoge el nombre de varios personajes literarios, relacionados todos ellos con el asedio y la destrucción de Sagunto y la II Guerra púnica, en el siglo III a. de C. (218-219). Son las calles: Abylix, Saguntino Alcón, Alorco, Murro y Zakynthos. Aparecen en la literatura historiográfica y poética griega y latina.

1.- La calle Abylix: limita con las calles Andriani y En Jou. Tuvo también los nombres de Barta y Eco. El personaje al que se refiere aparece en la obra griega del historiador Polibio, Historias, donde recoge el relato de Abylix, un íbero al servicio del ejército cartaginés que ideó un plan para liberar a los hijos de varias familias hispanas que se encontraban presos en la ciudad de Sagunto por el general cartaginés Bóstar. Convenció a Bóstar para que los devolviera a las familias y así obtener su apoyo contra los romanos, pero una vez liberados Abylix los entregó al general romano Cneo Cornelio Escipión.

2.- La calle Saguntino Alcón: limita con las calles Camí Reial y Rosario. Tuvo también los nombres de la Rata y Palma. El personaje, Alcón, aparece en la obra del historiador romano Tito Livio, Ab urbe condita (desde la fundación de la ciudad). Alcón intentó mediar ante Aníbal para conseguir la paz: salió una noche de la ciudad, sin que nadie lo supiera, y fue al campamento de Aníbal donde imploró ante el general, pero este solo le dijo que accedería bajo unas condiciones que Alcón juzgó tan severas que decidió pasarse al enemigo ya que consideró que perdería la vida quien llevase tal propuesta a los saguntinos. Quien decidió llevar esa propuesta fue el hispano Alorco, que se encontraba a las órdenes de Aníbal, cuya hija Himilce era amante del general cartaginés y fue amigo de los saguntinos y se hospedó varias veces allí.

3.- La calle Alorco: limita con Camí Reial y la Avenida de los Santos Patronos. Fue llamada también Na Raseta. Alorco llevó ante el Senado de Sagunto las condiciones de paz de Anìbal Según Tito Livio, eran:

A/ Que diesen reparación a los turdetanos

B/ Que entregasen todo el oro y la plata

C/ Que saliesen de la ciudad con lo puesto y se estableciesen donde Aníbal indicara

4.- La calle Murro: limita con las calles de Vicente Fontelles y Gabriel Flors. Fue llamada del Atajo. Este personaje aparece en el poema épico latino Punica del escritor romano Silio Itálico. Representa al soldado saguntino joven, valeroso, con gran fortaleza, hijo de padre rútulo y de madre saguntina griega. Itálico describe los cartagineses que consigue matar Murro y el enfrentamiento final con Aníbal, en el que acaba muriendo.

5.- La calle Zakynthos: es una calle nueva, situada en la parte norte del río Palancia, limitando con las calles Pont romà y Vespasiano Gonzaga. Hace referencia, por una parte, a la isla jónica, de la que se dice, desde Estrabón, que de allí fueron los colonos que fundaron Sagunto, y, por otra parte, al personaje mitológico que aparece en el poema épico Púnica de Silio Itálico. Según este, Zakynthos sería el compañero de Hércules en su aventura de matar a Gerión y quitarles sus bueyes. En la colina de Sagunto los dos construyeron murallas ciclópeas, y, un día, cuando Zakynthos fue a dar de beber a los bueyes pisó una serpiente que le mordió y acabó con su vida. Hercules enterró allí mismo a su amigo, en una tumba de la que, según la leyenda que recoge Itálico, surgió, en el momento de la destrucción absoluta de Sagunto, una enorme serpiente que reptó hacia el mar y allí se hundió y desapareció.