NOU ANY, NOU BLOG

UN PROBLEMA QUE NO PUC RESOLDRE M'OBLIGA A CANVIAR DE CASA VIRTUAL. NO NOTAREU LA DIFERÈNCIA PERQUÈ ÉS MOLT SIMILAR A L'ACTUAL.

AQUESTA ÉS LA NOVA ADREÇA:

http://florsnovesflors.blogspot.com/


I ACÍ teniu l'enllaç que us hi portarà directament.
Si us ve de gust visitar-me sereu benvinguts.

Feliç Any Nou

* * * * * * * * * * * *

Amb el desig que l'amor i la poesia regnen

en aquest, el nostre món.

Lletra: Federico García Lorca.
Música: Leonard Cohen

BON NADAL

Solstici d'hivern

Pluja violeta

Ens han plogut llibres violeta. Gairebé al llindar de l'hivern i a les envistes de Nadal, ens ha arribat la pluja en forma de poemes.
Gràcies, Carme.

Més flors

Flors que vessen
com l'aigua fresca
al capdavall de la corda.

Esquitxen onades perfumades
i el repic violeta de les campanetes
ens explica la suavitat del capvespre.

Carme Rosanas

Haiku de la mar de desembre

Pense en la vida,
l'aigua brillant al sol.
Mar de desembre

Carme diu:

Desembre plàcid
si la vida s'atura
per contemplar-lo.


Striper diu:

Desembre que la llum
allarga sobre
la mar.


onatge diu:

La vida és un pensament
i no sabem que és un tresor
fins que ens és absent.
M'agrada molt més el
mar que no el desembre...


Cesc diu:

Desembre curt i ras
a punt de l'escletxa tendre
reposen les butxaques del fred


Victòria diu:

Lliga el norai
a la mar de desembre
la corda al coll.


El tacte de les paraules diu:

Retorno a la vida,
a l'aigua brillant al sol
al mar de desembre.

Les mans

Imatge trobada a http://mar.bloc.cat/

SECRETAMENT ANAVEN A TROBAR-SE

Secretament anaven a trobar-se
les mans, com si tinguessin vida
per elles soles! Quin profund donar-se
del tot, per elles, amb anhel sens mida!
Com en un crit naixies, arbre insomne
-ja ple d'ocells d'inextingible ardor,
creuat de nits, de flames i d'estrelles,
inconegut encara- de l'amor.

Joan Vinyoli, Les hores retrobades

Perles VI

Jacint Verdaguer diu:

Un aucell de grogues ales

de l'Amat cantava en l'hort,

cantava de nit i dia

l'himne sant de ses llaors

i l'amic li deia: Canta,

aucell de les ales d'or,

si no ens entenem per llengua,

entenem-nos per amor,

que les teves refilades

me parlen de l'Aimador.

Ramon Llull deia:
Cantava l'aucell en lo verger de l'amat e vénc l'amic e dix a l'aucell: Canta, si no·ns entenem per llenguatge, entenam-nos per amor, car en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.

Llàgrimes per ELLA

Dues fulles bessones de tisora
que no casen fan osques,
res no tallen, sinó teranyines,
un caramull de rovell,
l'oxidació de les carícies.

Ella res no compren,
sinó continuar,
per si hi hauria
una clivella de llum
al redol del laberint
que encara no ha arribat.

De vegades, però, la tisora
s'esmola d'una fulla
i pot segar la vida.

Maria Victòria Secall

(Dia internacional contra la violència envers les dones)

Autosuficiència

S'estimava el fet d'estimar

Imatge: Nicoletta Ceccoli

S’estimava l’estima. Tenia els ulls de tardor i un deix de magrana als llavis. El nas, no ho sabria dir. Els dies li eren una successió de clarobscurs on les persones vivien, estimaven, eren estimades, vivien...
Encara no havia comprés el seu destí. Tenia els ulls ben oberts, engrandits. Havia vist passar la noia de flors –falda llarga fins a les cintes de les sandàlies i cabellera solta enrogida de henna– amb aquell noi robust –cabells salvatges, barba serrada–, carregat de raons, de justícies, de llibertats. I havia esperat, pacientment, un jardiner interior perquè Ella només floria per dins.
En el decurs del temps, observà també el pas altiu d’aquella jove que ostentava una perla a cada orella. Portava un acompanyant, ben vestit, que traginava amb papers i converses sense mirar mai enllà del seu rotgle. I esperà un poeta que li cercàs la metàfora car les seues perles només lluïen al cor.
I passaren els dies i l’aldarull de les mans i els besos de tots els amants. Sempre fidel a l’Amor, esperà i esperà, esperà, vanament, l’abraçada, mentre els iris dels ulls se li entristien. Tant amor acumulat al pensament i no poder-lo vessar sobre ningú... El deixà talaiar un dia, estintolat als seus cabells, quan el sol ja havia traspost. El deixà volar un dia. I la vesprada es tintà de nit amorosida. I aquella nit, s’esbandí l’amor a tot arreu, fins als racons més recòndits. I regnà l’Amor. Ella se l’estimava. Sobre totes les coses s’estimava l’estima.

silenci

el meu silenci
és un riu d'aigües fosques
cap a tu.

Anna Montero

MARCHIANA

Marc Chagall

Que ha de morir, la meua carn ho sap:
De greus perills petits és avisada,
Que en somnis sent lo cranc dins lo carnatge,
En gran regolf la sang per les artèries
I al cap, punxant, l'agulla de no noure.


Que he de morir, la meua carn ho sap:
S'ho nega enteniment i el jo m'ho tem
Mig sospitant de l'ànima immortal.


Si ho tem dormint, despert bé m'encoratge:
Ni visc en fals ni em pens, presumptuós,
Que no m'han d'arribar falç ni mortalla.


Co·l mestre cec Homer, no em vull scient
Del dia atziac, si al vespre o si a l'albada;
No pas com Déu, qui el temps i el jorn ja en sap.


Que jo en tinc prou, amb veritat menuda:
Em naix al cor l'esper, per a la dalla,
Veuen mos ulls els focs follets de l'ésser
I el cap se'm riu del seu saber condigne:
Ja em sé mortal, i sabent-m'hi em sé viu.


Antoni Ferrer, Ponts de paraules

Confitura de pètals de rosa

Les olors m'importaven. Per això, quan el vaig trobar, aquell perfum, tan pur, tan autèntic, em vaig comprar el flascó. Era un flascó de vidre, redonet i petit, que contenia oli de rosa. En fregar-te al darrere de les orelles amb una lleu quantitat brostaven els rosers puixants, amb fulles, punxes i flors que esbargien la seua aroma per tot el meu cos. Em segrestaven i jo em deixava segrestar. Vaig pensar que restaria per sempre més captiva d'aquell perfum i en deixaria rastre per on anara passant. Per sempre més. Això va ser fa molt de temps, quan encara no sabia que el "sempre més" aviat deixaria d'existir i seria substituït per una cursa embogida on no hi ha l'abans ni el després, on només compta l'ací i l'ara, l'efímer. Ho vaig descobrir quan, al cap d'un temps, vaig tornar a la botiga per comprar-me un nou flascó de perfum. El mateix perfum que m'havia seduït. Vana il·lusió! On abans hi havia la botiga de perfums, ara hi era un banc, amb cartells que anunciaven caixers 24 hores. Aquesta va ser la primera perplexitat. Després n'han vingut d'altres. Aquell color de llavis que em semblava tan encertat, la segona vegada que vaig intentar comprar-lo ja no el fabricaven, havien canviat la gamma de colors; aquella sala on m'havia habituat a veure cinema d'autor, que se'n diu, l'havien tancada; aquell llibre que em va agradar tant i ara he decidit adquirir-ne un altre exemplar per regalar-lo, ja no l'editen... tot plegat em fa venir al cap aquells versos que diuen el terra és un instant / que corre sota els peus (ara mateix no recorde de qui són). Aquesta voràgine imparable m'ha xuclat la tranquil·litat. M'he vist abocada a sentir-me insegura i a conviure amb aquesta fragmentació i amb aquesta inestabilitat constant. Les olors m'importaven. I no us penseu que no vaig persistir a cercar una altra botiga de la mateixa cadena on poder aconseguir el perfum de rosa que tant m'agradava. Ho vaig fer i, oh miracle! la vaig trobar, als afores, dins l'espai d'una gran superfície comercial. Hi vaig entrar, tan segura, tan ufanosa, vaig mirar i remirar en tots els prestatges, potser el tenien guardat en un altre lloc, potser no els en quedava. Potser. Ho endevineu? L'havien deixat de fabricar.
Però aquella olor, que tantes vegades impregnà el meu cos, aquell perfum de rosa m'acompanyava. Per això (entre d'altres coses), quan vaig veure el film Como agua para chocolate, vaig gaudir tant. Ara les roses no solament s'oloraven, també s'assaborien. En connivència amb aquell amor prohibit i a despit de la societat, ell es menja les codornius amb pètals de rosa que ella ha cuinat, carregats de perfum deliciós, carregats de sabor perfumat, carregats d'estima. Recordeu?

Fins aquell moment no havia pensat en la possibilitat d'assaborir les roses. Aquest instant també el vaig arreplegar per acompanyar-me en el meu camí, en el meu viatge a Ítaca. I, vet aquí, que un dia impensat, tafanejant en una botiga que acabaven d'obrir amb tot de productes exquisits, la vaig descobrir. Confitura de pètals de rosa. Ho vaig tornar a llegir per si somniava. Confit de pétales de roses. Cuit au chaudron à feu nu. En vaig comprar un pot (ja el deveu haver vist en la foto que encapçala el post) i en vaig degustar la confitura –us assegure que les roses, a més d'olor, tenen sabor.
Potser s'havia escapat de la pel·lícula. Només potser.

De cinema

Aproximació a un haiku tardoral (III)

Perd la llum el dia

sobre una mar calma.

Núvols fumats es devoren.

Carme diu:

Bellesa calma,
les paraules com núvols
banyen la tarda.


fanal blau diu:

Aigua que banya,
núvols calms que s'estenen
en la vesprada.


onatge diu:

La llum es perd
en la sal del mar
els núvols afamats
la devoren...


Cèlia diu:

So i olor de mar,
petites llums dins l'aigua.
Sol que enlluerna


Jacob diu:

Llum de veus
que sonen dins
el ventre de la nit


Poeta per un dia diu:

Vellut de mar, sol
encís de tardor, pluja
nit d'estels, lluna


novesflors diu:

Aigües velades
davall d'un cel boirós.
La mar té son.


Lliri blanc diu:

La veu de l'aigua
dins el teatre dels nuvols
és un cant de bressol.


Carme diu:

Canta l'onada
per l'amor adormit
i el besa l'aire.


Laura diu:

Vull dormir-me en l'instant
que núvols i mar
fonguin les ànimes.


onatge diu:

Vull despertar-me
quan la mar es llevi
amb el vol de
les gavines...


la Teresa diu:

I aquest dia,
que s'acaba arran de mar?
I l'horitzó?

Una abraçada d'ales

Joanna Chrobak, Àngel

Us veiem, cavaller. Us intuïm a prop. Si haguésseu albirat per ventura, arcàngel de la nit, el besllum de les nostres paraules generoses, hauríeu descobert el blau. La pensa és poderosa. No deixeu els somnis arraconats en l'avenc profundíssim d'un record allunyat d'aquest jorn, ans somnieu tostemps. Els dies i les nits de tots els somnis són d'atzur, com les paraules, no ho dubteu, cavaller. No enterboliu el vostre esguard plener amb el tel de la blancor nostra, ni allongueu les vostres mans veroses a la recerca de la calidesa del cos nostrat car la frescor de lluna també us pot fascinar, cavaller de tot l'any, no en teníeu esment? Nós ens guarnim el coll -i el cor també- amb mots de plata. No lliurem bones noves ni aclarim el camí, no portem missatges virginals ni espasa abrusadora, només la presència, àdhuc la seducció del silenci. Vós sabeu -i nós ho sabem igualment- que hi som. Si cap vespre, al bell mig de la fosca afueu els sentits, potser palpareu la nostra subtil presència i entrareu en l'abraç a recer de les ales. Oh, gentil cavaller!, oh, cor d'arcàngel!, havíeu tastat mai una abraçada d'ales?

Reflexions per a Kafka: el límit entre realitat i metàfora

Vladimir Kush

/.../
–Sigui com sigui, la teva teoria és com llençar una pedra a un objectiu molt llunyà. Ja ho saps, ¿oi?
Faig que sí amb el cap.
–Sí que ho sé. Però les metàfores poden escurçar la distància.
–Però ni tu ni jo som metàfores.
–Ja ho sé –dic–. Però les metàfores poden eliminar el que ens separa.
Mentre em mira, torna a dibuixar un lleu somriure.
–És la frase per lligar més estranya que he sentit mai.
–Passen moltes coses estranyes, però diria que em vaig acostant a la veritat.
–Què vols dir: que t’acostes realment a una veritat metafòrica, o que t’acostes metafòricament a una veritat real? ¿O potser es complementen?

Haruki Murakami, Kafka a la platja

Sempre pensem en la metàfora com quelcom irreal, una mena d'eina que ens ajuda a comprendre millor o a matisar o a expressar amb més força els aspectes de la realitat, la de debò, la que -segons creiem- existeix de veritat. Però de vegades, hi ha experiències, persones, instants... què sé jo, que perviuen en nosaltres per sempre més. No vull dir que els recordem, no és ben bé això, vull dir que els sentim, com una presència ben real que forma part de la nostra vida. Potser és una presència metafòrica, perquè "físicament" no hi són amb nosaltres, aquests elements, tanmateix, sempre ens acompanyen, i no com a record sinó com a companyia real. Com el silenci. El silenci també ho és, una companyia real.
Bé, elucubracions meues...

Reflexions per a Kafka: la llibertat

Gravat de Montserrat Josa

Hola –em diu l'Oshima, que en veure'm la motxilla fa cara de desaprovació–. Vaja, ¿sempre has d'anar traginant aquesta motxilla? /.../
–Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? –em diu.
–Potser sí.
–De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.
–A vegades –dic.
–A vegades –repeteix ell. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te.
–Potser sí –dic.
–Potser sí –fa ell, cansat–. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s’ho pensen. Tenen la il•lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s’estima més no ser lliure.
–¿I tu?
–Sí. Jo també m’estimo més no ser-ho. Fins a un cert punt, és clar –diu ell–. Rousseau va dir que la civilització va néixer en el moment en què l’home va començar a alçar barreres. És una observació molt profunda. I de fet és així: tota civilització és producte d’unes barreres que limiten la llibertat. L’única excepció són els aborígens australians, que van poder mantenir una civilització sense tanques fins al segle XVII. Eren radicalment lliures. Podien anar on volien i fer el que més els plagués. La seva vida era un trànsit continu. La metàfora del viatge s’esqueia perfectament al seu estil de vida. Però quan van aparéixer els britànics i van fer tanques per tenir-hi el bestiar, els aborígens van quedar desconcertats. I com que no entenien aquell principi, els van confinar al desert, considerant-los una presència antisocial i perillosa. Per tant, val més que vigilis, Kafka. Al capdavall, al món qui sobreviu és qui alça unes barreres més altes i més fortes. I si no ho tens en compte, també et confinaran.

Haruki Murakami, Kafka a la platja

Reflexions per a Kafka: estimar

–Em sap greu, però ja t’he dit que val més que estigueu un temps separats.
–Però potser no la torno a veure més.
–Potser no –diu l’Oshima, després de rumiar-hi un moment–. Ja sé que és evident, però les coses no passen fins que han passat. I sovint no són el que semblen.
–¿Què deu pensar ella?
L’Oshima em mira arrufant les celles.
–¿De què?
–Si sap que potser no ens tornem a veure, ¿vols dir que sent el mateix per mi que el que jo sento per ella?
L’Oshima somriu.
–¿Per què m’ho preguntes?
–Perquè no en tinc ni idea. Perquè no havia estimat mai ningú així. I perquè ningú no m’havia estimat així.
–Suposo que estàs confós.
Assenteixo amb el cap.
–Sí.
–No saps si ella també té els sentiments forts i purs que tu tens per ella –diu l’Oshima.
Moc el cap a banda i banda.
–Em fa mal pensar-hi.
Ell es queda una estona en silenci, mirant el bosc amb les mans darrere el clatell. Els ocells van de branca en branca.
–Ja sé com et sents –diu finalment–, però és una cosa que només pots pensar i decidir tu mateix. No ho pot pensar ningu per tu. De fet, estimar és això, Kafka. Estàs sol tant quan tens aquestes sensacions meravelloses com quan et perds en la foscor. Ho has de resistir amb el teu cap i amb el teu cor.

Haruki Murakami, Kafka a la platja

La nit dels teus ulls

Imatge Foto & Luz

La calidesa refrescant de la nit
ha entrat al meu jardí transit de lluna.
Ofereix-me la copa dels teus ulls,
vull beure de la teua mirada.

onatge diu:

Les meves ninetes

no són la font

de la teva set...,

en la meva mirada

només hi veuràs silenci

i un horitzó obert...

Crema de carabasseta

Se m'ha esmunyit el temps com una pastilla de sabó dins l'aigua, entre les mans. Volia subjectar les hores, però només vaig poder fer-ne bombolles. Surava el mes en l'aire, que semblava que no s'acabaria mai, tan descansat, tan indolent. I n'hi ha hagut prou que setembre tragués el nas en l'incipient dimarts perquè desaparegués agost, amb un petit esclat i la recança d'uns dies, intranscendents però necessaris, ja passats. Tot i això, ens ha quedat la feixuguesa de la calor que encara regna sense treva. És enjorn, matí calorós i pense en la xafogor del migdia. Prepararé un dinar fresc per a qui el vulga compartir.
Pose a bullir una carabasseta a trossos grans. Amb sal, ja s'entén. Mentrestant, com que sóc a la cuina, puc sofregir una nyora i, després, una ceba tallada menuda (amb oli d'oliva). Ara, amb tot ja preparat, trac la carabasseta i la pose en una cassola, li afig la nyora trossejada petita, el sofregit de ceba i dos formatgets com els del "Caserío" (poden ser de qualsevol marca però ara mateix no me'n ve altra a la ment -la publicitat ens té el cap pres) i ho bat tot amb la batedora fins que quede una crema no massa espessa. Ja està. Au, al frigorífic fins al migdia.
Encara un toc final. Rostiré a la planxa un capellà i, a l'hora de dinar, en deixaré caure en la crema uns trossets. No ho dubteu, el capellà torrat li dóna un contrapunt deliciós. La serviré ben fresca.

VACANCES!!!

A setembre ens retrobem.

Quan les "muses" fan vacances

Imatge: Fernando Allende

Davant d’un obstacle –d’un obstacle literari, per exemple– es poden fer, si hom està impregnat d’esperit filosòfic, dues coses: girar-se i mossegar-se la cua o posar-se a cantar. Si a les biblioteques públiques freqüentades per escriptors fos permès de cantar, s’armaria un guirigall espantós, inenarrable.

Josep Pla, El quadern qris

La casa que vull

Fa un cert temps, en un escrit on postulava l'existència de l'atzar en les nostres vides, vaig incloure un fragment d'un llibre al qual em vaig referir tangencialment, talment un fregament. En aquells moments em trobava en procés de llegir-lo, encara no l'havia acabat. Ara, sí. La casa que vull és un llibre creuat, tallat transversalment per la reflexió, ja siga a recer de les descripcions, en les confessions personals, en les referències a elements de la quotidianeïtat -i això inclou també persones- o bé a escriptors coneguts, a l'art en general, a la cultura, a la religiositat, a la vida... De vegades, l'autor simplement impulsa certes ràfegues reflexives que, per la seua brevetat i contundència, podríem assimilar als proverbis. Us en transcric uns quants per si us ve de gust llegir-los, reflexionar-los, assaborir-los, corroborar-los o desmentir-los, en definitiva, per fer-vos-en partíceps, cadascú des de la pròpia òptica particular.

L'AMOR FÍSIC
El més important que ensenya l'amor físic és que l'amor no és físic.

PARAULES CADÀVERS
Hi ha paraules cadàvers: democràcia, amor, felicitat, drets humans, estètica. Ho són perquè estan grapejades, suades, brutes, erosionades, gastades... Amb tot, són de vegades insubstituïbles.

EGOLATRIA
L'egolatria té sempre un component cruel en els altres. No tenir en compte l'alteritat és un fet perillós, l'escala del qual pot anar de la simple indiferència al crim.

LA PORNOGRAFIA I EL TÒPIC
Allò més execrable de la pornografia no és el seu atreviment, ni el seu gust, sinó la instal·lació en el tòpic. I la repetició incansable com a regla. La mecanicitat del coit; la previsió de l'exercici. Fer l'amor com si un practicàs un esport no pot ser mai reconfortant.

OBJECTIVITAT
Tot aquell que es coneix profundament, difícilment pot creure en el pensament objectiu.

EL PAS DEL TEMPS
Només el pas del temps fa apreciar d'una persona, d'un rostre, d'una conversa, d'un paisatge... allò essencial. Per això la paciència és una virtut necessària. La rapidesa ens aboca a la improvisació, incentiva la impostura.

Enric Balaguer, La casa que vull

Com si estiguéssem junts

Imatge: Maxfield Parrish

M’aixecaré del llit per veure l’alba
com si tornàssem junts
de la llum de la nit
el meu cos tot de flors
amb el llençol i l’alba
la fredor d’un racó
una estona trenada amb els dits i la boira
i el meu cos tot de flors
M’adormiré al balcó trenant la boira
com si estiguéssem junts
sota el sol de la nit.

[Roda poètica Personatges itinerants (5)]

Discurs de temps i esperança: la paraula en la mar

Esclataran camins sota el goig d’un sol tebi
i als teus llavis tibants nous perfils de paraules en flor.
A glops de nit
quan el silenci venç i senyoreja
el deler del record i el desig
em trobarà disposta a pronunciar
amb la ploma a la mà
el gran discurs del temps i l’esperança.
NO ÉS LA VIDA SI NO ÉS PER LES PARAULES

[Roda poètica Personatges itinerants (4)]

Caminant de la incertesa

Salvador Dalí, El camí de l'enigma

On vas, caminant de la incertesa?

Si pogués foragitar la boirada

que t'enterboleix els ulls...

Darrere de cada núvol s'amaga l'esperança.

[Roda poètica Personatges itinerants (3)]

Enramada de mots

Imatge: Herbari Virtual Mediterrani

La por ha marxat, amor
encetem l'alba
enramem d'heura les passes del retorn.

Els nostres mots gentils, enredats
amarats de la humitat boscana

engendraran frondoses

fruites de paradís

per a tots dos.

[Roda poètica Personatges itinerants (2)]

L'atzar petit

Marc Chagall

Supose que Einstein, quan va afirmar que l'atzar no existia, ho va fer amb el pensament avesat a pensar quasi-infinituds, grans o petites, de l'univers, on tot és explicable encara que no sempre coneguem l'explicació. Hi ha un ordre i la ciència el pot conéixer -o això intenta. Evidentment Déu no juga als daus amb l'univers. En realitat no crec que jugue a res ni amb res, probablement ni tan sols hi és... Però jo, minúscula criatura, amb la meua ment ínfima i el pensament a l'entorn més pròxim i quotidià, l'intuesc, de vegades gairebé se'm fa palpable, l'atzar. Un dia qualsevol un tu està on no hauria d'estar i un altre tu hi passa quasi sense voler passar -ja ho diuen Noa i Serrat. I un altre dia qualsevol agraïm, amb la Marçal, els tres dons atzarosos que sentim quasi a tacte de pell: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida i, com diu ella, el tèrbol atzur de ser tres voltes rebels. I, quan volem crear, artísticament parlant, transgredim les convencions i, entre altres elements, dialoguem amb l'atzar. Aquesta reflexió em ve a propòsit d'una lectura que m'acompanya aquests dies, La casa que vull (Arola Editors), amb la qual, Enric Balaguer va guanyar el premi Rovira i Virgili de biografies, autobiografies, memòries i dietaris, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2008. Us en transcric un fragment:

No hi ha cap creació autèntica que no supose un punt de transgressió, perquè sense aquesta, la vida és un mapa insuls. La transgressió és la que genera sorpresa, la que trenca amb el previsible. Per això, en bona mesura, la creació s'oposa al poder d'una manera frontal. Si el poder és ordre, regles i convenció, la creació és, per contra, llibertat i experimentació. Desordre i diàleg amb l'atzar. Obertura. La creació és risc, el poder, càlcul; la creació, joc, el poder, rigidesa; la creació, invent, el poder, repetició; la creació habita en la intempèrie, el poder en el reconeixement, els honors i les medalles.

Per produir art, necessitem un sacseig sensitiu i mental. Es tracta de generar la sensació equivalent a contemplar el món per primera vegada.

Enric Balaguer, La casa que vull.

Nit de Sant Joan

(Imatge extreta d'aquesta pàgina)

Per si us abelleix participar:
http://www.vilaweb.cat/webs/especials/santjoan2009/

L'acàcia que no era acàcia

L'acàcia de què us parlava en el post anterior no és una acàcia. Gràcies a fra miquel he pogut saber que es tracta d'una Tipuana tipu (Benth.) Kuntze. Aleshores, he agafat la càmera fotogràfica i he anat corrents al passeig per fer una foto i mostrar-vos quins són els arbres que em regalen tots els dies (hi passe a diari) un grapat de llurs floretes grogues, que fins i tot se m'apeguen a la sola del calcer i, de tant en tant, en trobe més d'una tafanejant pel terra del corredor o el saló de casa meua. Mireu dos fragments de l'arbre en tota la seua esplendor.

Perfums de Magdala

Federico Barocci, Jesús amb Magdalena (s. XVI)

No estic del tot segura si són acàcies però tan bon punt veig aquests exemplars, el meu cervell dibuixa una paraula: acàcia. I dic jo que hi deu haver algun motiu. Darrerament, aquests arbres esplendorosos han deixat voleiar, no sé si per generositat o per vitalisme, centenars de floretes grogues, tan intenses que semblen rovellets d'ou, petitons i esbargits per tot el passeig. Han estovat de groc el cynodon, que ja no sembla gespa perquè els jardiners municipals fa temps que l'han mes en oblit i ara, crescut a pler i a la deriva, ens dóna una imatge d'herba vigorosa brodada de groc. He pintat mentalment aquest paratge combinat de colors i he tingut una sensació (les possibilitats també ens produeixen sensacions) gairebé monetiana. Després, la sensació ha esdevingut tàctil perquè he caminat, mentalment també i descalça, sobre aquest mantell que em vellutava els peus d'un delicat aroma.

Tot plegat, potser també perquè és diumenge de Corpus i les reminiscències del que ens han volgut ensenyar d'infants encara subjauen, m'ha portat a pensar en Maria Magdalena, aquella noble senyora, aquella dama de la cort -segons la descripció de sor Isabel de Villena- o aquella pecadora -segons l'evangeli tradicional- o, simplement, aquella dona, aquella amant que va saber estimar Jesucrist d'una manera tan personal -segons l'evangeli que escriu Saramago. No cal ni dir que aquesta tercera opció és la meua preferida:

Maria va aixecar-se, va anar a tancar la porta del pati, però abans va despenjar alguna cosa que hi havia a la banda de fora, un senyal que devia ser perquè, si algun client venia a visitar-la, sabés que havia tancat perquè havia arribat l'hora de cantar, Desvetlla't, tramuntana, vine, migjorn, bufa sobre el meu jardí i que s'escampin els seus perfums, que entri el meu estimat al seu jardí per assaborir-ne els fruits saborosos. En acabat, junts, Jesús arrepenjant-se com havia fet abans, en l'espatlla de Maria, aquesta prostituta de Magdala que l'ha curat i el rebrà al seu llit, van entrar a la casa, en la penombra propícia d'una cambra fresca i neta. El llit no és aquella rústica estora estesa a terra, amb un llençol gris estès a sobre, que Jesús havia vist tota la vida a casa dels seus pares mentre hi va viure, aquest és un llit de veritat com aquell altre de qui algú va dir, He guarnit el meu llit amb vànoves, amb cobrellits brodats de lli d'Egipte, l'he perfumat amb mirra, àloes i cinnamom. Maria de Magdala va conduir Jesús fins al costat del forn, on el terra era de rajols, i allà, rebutjant la seva ajuda, amb les seves pròpies mans el va despullar i el va rentar, tocant-li el cos de tant en tant, aquí i aquí, i aquí, amb les puntes dels dits, besant-lo lleugerament al pit i a les natges, a un costat i a l'altre. Aquests fregaments delicats feien venir esgarrifances a Jesús, les ungles d'ella li feien venir pell de gallina quan li recorrien la pell, no tinguis por, va dir Maria de Magdala. Va eixugar-lo i el va portar agafant-lo per la mà fins al llit, Estira't, ara torno. Va tirar un cortina que penjava d'una corda, va sentir-se més remor d'aigua, després una pausa, l'aire va esdevenir perfumat de cop i volta i Maria de Magdala va aparèixer, despullada. Despullat estava també Jesús, tal com ella l'havia deixat, ell va pensar que era així com havia de ser, tapar-se el cos que ella havia descobert hauria estat com una ofensa. Maria va deturar-se al costat del llit, va mirar-lo amb una expressió que era, al mateix temps, ardent i dolça, i va dir, Ets bonic, però per ser perfecte has d'obrir els ulls. Amb vacil·lació, Jesús va obrir-los, immediatament els va tancar, enlluernat, va tornar a obrir-los i en aquell mateix instant va saber el que volien dir aquelles paraules del rei Salomó, La teva cintura es doblega com un collaret, el teu llombrígol és una copa rodona on mai no manca el vi aromàtic, el teu ventre és un munt de blat envoltat de lliris, els teus pits són com dos cervatells, com dos bessons de gasela, però ho va saber encara millor, i definitivament, quan Maria es va estirar al seu costat, i, agafant-li les mans, estirant-les cap a ella, va fer-les passar, lentament, per tot el seu cos, els cabells i la cara, el coll, les espatlles, els pits, que suaument va estrènyer, el ventre, el llombrígol, el pubis, on s'hi va entretenir, enredant-hi i desenredant-hi els dits, la rodonesa blana de les cuixes, i, mentre ho feia, anava dient en veu baixa, quasi amb un xiuxiueig, Aprèn-te'l, aprèn-te el meu cos. Jesús es mirava les mans, que Maria li agafava, i es delia per tenir-les lliures perquè poguessin anar a trobar, sense traves, cada una d'aquelles parts, però ella continuava, una vegada més, una altra, i deia, Aprèn-te el meu cos, aprèn-te el meu cos.

José Saramago, L'Evangeli segons Jesucrist

Florir amb flors d'estels

El blog Personatges itinerants ha tornat a iniciar aquest mes de juny una roda poètica. Ací teniu un petit poema mostra de la meua participació (la imatge és la que m'ha adjudicat la coordinadora d'aquesta activitat):



Amb la mà de la teua mirada
florir amb flors d'estels
i enramar de perfum
l'univers dels teus ulls.

[Roda poètica Personatges itinerants (1)]

Alegrar-nos el diumenge

El poder de la poesia

Santiago Rusiñol, Alegoria de la poesia

Que cadascú vingui aquí, doncs, cantant una cançó, la seva, la flor del seu dia; que cadascú se'n torni cantant-la més forta i enriquida amb l'harmonia de totes les que aquí s'hauran trobat. I així al comparéixer cada u de nosaltres al cercle especial de la seva activitat contingent, hi compareixerà amb la cançó als llavis. ¿I sabeu vosaltres la força d'un home que arriba amb la cançó als llavis? No hi ha pas res més fort que una cançó: tot ho venç, i davant d'ella, tota cosa es doblega, transforma i il·lumina. Sols cal saber-la treure de ben endintre, i saber-la cantar ben enfora. Aquest és l'art del poeta. I tots ho som de poetes, només ens manca adonar-nos-en...

Joan Maragall, Elogi de la paraula

Perles V

Jacint Verdaguer diu:

Vingueren de l'Amat al jutjament

plor i sospir,

per quin era volgut més fortament

si ho volgués dir.

Jutjà l'Amat que els dos del seu amor

són los rebulls,

mes que els sospirs són més a prop del cor,

lo plor, dels ulls.

Ramon Llull deia:
Sospirs e plors vengren a jutjament de l'amat, e demanaren-li per lo qual se sentia amat pus fortament. Jutjà l'amat qu·els sospirs són pus prop a amor, e los plors als ulls.

Mario Benedetti ens ha deixat

És trist. Fa uns dies vaig llegir que Pilar, la dona de Saramago, havia tingut la idea d'iniciar una cadena poètica que fos com un conjur per desitjar que Benedetti es recuperara. Avui, però, m'ha colpit la notícia. Mario Benedetti ens ha deixat.

Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos
mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible
mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos
mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos
mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites

Mario Benedetti

Com si fos música reggae

Sempre t’he explicat que els llibres no s’han de fer malbé, que cal fullejar-los amb cura. Encara que també et dic que els llibres no són sagrats: no s’han de conservar per damunt de tot, ja que la dignitat d’un llibre no rau en el fet que algú, un dia, enquadernara uns fulls plens de paraules. És més, et diré que els llibres es poden tirar, que només cal retre culte als bons llibres. Els llibres que et rodegen, els nostres, sovint són bons llibres, precisament perquè molts altres no trobaren un forat a les prestatgeries, sinó que han anat ocupant altres llocs i alguns fins i tot han acabat els seus dies a la paperera. No tingues por, quan cresques, estimat Francesco, i no sigues com aquells que, per una suposada por cap a la cultura, no s’atreveixen a manejar-la, a fer-ne broma, a utilitzar la paradoxa, a dialogar amb els autors d’igual a igual. No cal tenir por a la literatura, Francesco: ni tan sols a la més difícil. No has de preguntar per exemple: “Que vosté ha llegit Joyce? Tot, fins a l’última pàgina?”. Juga amb Joyce, ell ho hauria apreciat. No converteixis la poesia en una monada, en quelcom que cal admirar per la seva grandesa inútil. No pots aprendre la poesia de Dante com si fos una cantarella, cal sentir-la com si fos música reggae només que el ritme el marquen els tercets, no la guitarra de Bob Marley que ara com ara ja t’agrada escoltar.

Text adaptat de: Roberto Cotroneo, Si un matí d'estiu un nen. Carta al meu fill sobre l'amor als llibres.

Haikú (II)

Fotografia: Joan Fuxà

Esguard violaci
caminant envers la mar.
Tu al meu pensament.

Cadascú diu la seua:

onatge diu:

Caminant per la platja
tot és camí o naufragi,
però sempre el teu vent...

USD diu:

camí de l'horitzó, camí de la mar

Cesc diu:

La mar espera i desespera, va i ve i s'oblida dels oblits.

Cèlia diu:

Fonent-me en la terra,
ploro quan la vida m'omple.
El cel s'enfosqueix.

Striper diu:

Record de trepitjades tardes d'estiu.

fanal blau diu:

Aldarulls d'aigua,
remor de mar

Galionar diu:

La llum, més enllà;
tu i jo, cel i arena,
i enmig, l'oceà.

jacob diu:

la sal dels meus ulls
ploren l'arena
de les teves petjades


rosso diu:

MAR ORIGEN
MARGEN....

rokins diu:

i ell a la meva mà.

Miquel Àngel diu:

Als teus ulls pinto
un horitzó amb ocell
tan fi serà el pinzell.

Carme diu:

Pensaments violetes
m'endinso en el mar
dels meus sentiments.

Jeroni Maleuff diu:

Un camí que va cap a l'horitzó,
sempre inabastable.

De la plenitud de l'instant

Com si la dama eviterna ballàs al voltant pensà en l’ocell de la vida. L’esdevenidor no hi era perquè els viaranys els forgem amb cada petjada, i el present estava bastit de temps, només de l’instant per molt que l’instant fos llarg. S’encongí lentament arreboçant-se entre els llençols per sentir l’escalfor a les temples i el descans a les parpelles que, en tancar el feixuc portell, s’obren al reialme de la nit. S’hi origina qualsevol senderol, fora del bé, fora del mal, fora dels murs i de les cel·les. El bosc hi és obert i atapeït de l’instant que s’esdevé creat. El savi hi viu per la saviesa i la gavina fa niu. Uns ulls negres -o verds, tant se val- viuen pels esguards només, sense nas, ni pòmuls, sense front ni la llei del presoner. Tots els sentiments pengen de les branques perquè l’instant és etern. I la dama guaita però no hi entra.
Pensà, com les antigues paraules, que no és bona la solitud per a l’aiguaneix de la joia perquè el salt de l’aigua només cau del penyal a terra quan plou a doll. Però enllà de qualsevol font és la saviesa. Fou savi l’antic déu que canvià la solitud primera per la banalitat?
La sorprengué el renou incert de la matinada tota arraulida en la dolçor del llit i pensà que l’ocell de la vida tenia son i s’ajupí més en l’abrigall del mandrós caramell del temps i aturà els seus peus per no fer més camí en el reialme de la nit i acaronà les plomes i el bec de l’au silenciosa. Mentre, la dama que mai no dorm -els ulls buits i la pell seca- persisteix a enfosquir els cercles de la seua dansa per corriols paral·lels, a distància de la futilesa, a distància del regne de la nit, però a l’aguait, sempre a l’aguait.

Entrar als racons del pensament

Una porta per a la col·lecció del blog Una sortida digna

Feliç diada de Sant Jordi

ABRIL


Per l'abril,
si cada gota en val mil,
cada rosa en val deu mil
i cada llibre cent mil.
Amb pluja, roses i llibres
celebrem la festa gran,
que ningú no en quedi fora,
ni els d'ara ni els qui vindran;
els d'ara, per fer patxoca
al costat de l'alt patró,
els qui vindran, per si toca
d'afegir-hi més saó,
perquè sant Jordi se senti
sempre ben acompanyat
i ens ajudi, als uns i als altres,
a poder guanyar el combat
que fa tants segles que dura
i encara no s'ha acabat.
Per això, quan l'abril pinta
tots els marges de color
i fa les nits molt més tèbies
i el cel més encisador,
convé que tots, nois i noies,
cantem ben fort la cançó:
Per l'abril,
si cada gota en val mil,
cada rosa en val deu mil
i cada llibre cent mil.

Miquel Martí i Pol

El cant de les roselles

PRECEPTE

Cessa, cor meu, de preguntar
i assaja la lloança.
Només qui lloa trobarà
del seu dolor bonança,
car la cançó que neix al cor
bressa la terra i les estrelles
i transfigura les roselles
en immortals espigues d’or.
Fes, doncs, lloant, el teu camí,
des del matí fins a la posta.
Davant l’enigma del destí,
sigui el teu cant una resposta.

Joan Vinyoli, Les hores retrobades

preciso me encontrar

Imatge: Nicoletta Tomás

Els contorns del xiprer

Dos poemes del llibre Els contorns del xiprer, de Ricard Garcia:

i si no fos res més que un cos embolcallat de terra,
i si no fos res més que sentir a la carn els dits de les arrels
i sentir-los a les vísceres i als ossos i a la sang.
i si no fos res més que un xiprer que en el blau violent del cel
retalla la memòria d'una pluja fina al capdavall de tot,
i si no fos res més que un feix de llenya que fet de tu i de mi
espera en la foguera unes mans que en cullin el caliu?
potser si no és res més, l'altra vida, ja ho hem viscut tot.

-----------------------------

plena de mi i d'incertesa
la mà
llàgrima de silenci

Mariners que solquen el cel

Som tan minúsculs, que la nostra parvitat és inefable. I l'univers, tan immens, que la seua vastitud és indescriptible. Potser per això, en el viure diari no hi pensem, en ell. Ens sobrepassa. I ell no pensa en nosaltres. No crec que existim en funció de l'univers ni que ell existesca en funció de nosaltres. Tanmateix, el seu poder de seducció hi és, corprenedor. Al llarg dels segles. Particularment, és una de les primeres seduccions que jo recorde. Des de petita. Una nit estrellada em seduïa més que qualsevol altra cosa. La negror clapejada de punts blancs brillantíssims. Quan encara vivia en una zona apartada, on la contaminació lumínica era gairebé inexistent, les nits estiuenques em descobrien mirant les estrelles durant molta estona. La seua bellesa em fascinava. I el desig de saber. Ho volia saber tot sobre l'univers -encara no era conscient que no existia el "tot", que no s'arriba mai a port, que a mesura que s'avança en el camí més gran és la consciència que aquest camí és infinit, que ni els savis més savis la posseïen, aquesta saviesa absoluta que pogués explicar, descriure, donar-me a conéixer els secrets de l'univers.
Al llarg del temps, hi ha hagut i hi ha persones que han convertit aquesta seducció per l'univers en treball, esforç, estudis, observacions. Són els "mariners que solquen el cel". Alguns d'ells, en una tasca divulgativa encomiable, ens aproximen a la visió de l'univers que actualment té la cosmologia. Ja Albert Einstein era partidari d'aquesta divulgació:


És molt important donar al públic l'oportunitat d'adonar-se, conscientment i intel·ligentment, dels esforços i resultats de la investigació científica. No basta que uns quants especialistes comprenguen, elaboren i apliquen cada resultat. Restringir l'accés al camp del coneixement a un petit grup mata l'esperit filosòfic de la gent i condueix a la pobresa espiritual.

Albert Einstein

Aquest llibre, que es titula així, Mariners que solquen el cel, va ser guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2005. El vaig llegir ja fa un cert temps i va ser com una immersió meravellada en l'astronomia. L'astronomia va baixar alguns esglaons per cercar-me i jo en vaig pujar un quants també per poder-la trobar. Ens vam veure al replanell. Al replanell vaig conéixer, per exemple, els motius pels quals la nit és fosca.

"Resulta curiós que el primer que va intuir la veritable raó de la foscor de la nit no fóra un científic sinó un poeta. L'escriptor americà Edgar Alan Poe en el seu assaig Eureka, un poema en prosa publicat el 1848 escriu:

L'única manera de comprendre els espais buits d'estels que els nostres telescopis troben en innumerables direccions seria suposar que la distància al fons invisible fóra tan immensa que cap raig de llum, que provinga d'allà, haja estat encara capaç d'arribar fins a nosaltres.

Efectivament l'explicació de la foscor de la nit és ben senzilla, i d'alguna manera està continguda en el text de Poe. Com a conseqüència del fet que la velocitat de la llum és finita i que la vida dels estels també ho és, la llum de molts dels estels necessaris per a cobrir el cel no ha tingut temps d'arribar a la Terra. L'interval de temps transcorregut des que començaren a brillar fins ara no ha estat suficient perquè la seua radiació recórrega la immensa distància que els separa de nosaltres."

En llegir això...no sentiu que tot plegat us ultrapassa? Aquesta immensitat de l'univers excedeix la capacitat de la meua ment per pensar distàncies.

Un 8 marçal

Imatge: Josep Uclés

Cada 8 de març, indefectiblement, ens ve a la memòria la Maria Mercè Marçal. I sempre pensem en la seua poesia. Aquesta vegada, però, la faré present amb un fragment de l'única novel·la que va escriure, La passió segons Renée Vivien.

"Allò que et dono, plaer, dolor, em retorna, com un boomerang. T'abandono, m'abandono. M'abandones, t'abandones. Em tries, et tries. Em traeixes, et traeixes. I viceversa. Si deixo de pensar en tu, de gravitar entorn teu, t'inflingeixo la no existència, la mort. La culpa cau sobre meu, i deixo de sentir-me, d'existir".

Petit regal

The Mummer's Dance by Loreena McKennitt from Nowaard on Vimeo.

Jo no sóc jo

Màscara de Venus, de Míriam González

Jo no sóc jo, tu no ets tu, ell no és ell ni ella és ella.

Les màscares em són un motiu de fascinació i de reflexió cíclica. Ara que celebrem carnestoltes, però també fora d'aquestes dates. Segurament, si els carnavals tenen tanta acceptació és per la seua capacitat de transgressió. En la nostra quotidianeïtat, al llarg de la nostra vida, hem anat esculpint i presentant davant dels altres una determinada imatge de nosaltres mateixos i ens comportem seguint aquest patró, sense sortir-nos-en del camí que, una vegada encetat i recorregut en part, la societat espera que continuem recorrent. Som el que hom espera de nosaltres. Tanmateix, les persones tenim una complexitat de la qual, conscientment o no, voluntàriament o no, ens oblidem. Si la nostra vida fos un relat, no seríem personatges plans, arquetípics, seríem personatges complexos, polièdrics, amb moltes arestes i moltes cares. Com deixar de ser el que som linealment, en el dia a dia, encara que només siga durant unes hores? Únicament si apareixem als ulls de la resta com si no fóssem nosaltres. En cas contrari només podrem ser com està previst, com tothom espera que siguem. Aquest és el gran poder de les màscares -i, en general, de les festes de carnestoltes. Amagant o disfressant el meu jo podré ser un altre jo.

Però la meua reflexió moltes vegades m'ha portat a pensar en un altre tipus de màscara, la que portem a diari. Realment som com ens mostrem, com els altres creuen que som? Justament per aquesta complexitat de què parlava abans, inherent a l'ésser humà, hi ha algunes arestes, algunes cares que no ensenyem mai, ni tan sols a aquelles persones amb les quals convivim, a aquelles que creuen que ens coneixen de debò. Potser, per poder caminar per un camí més planer vivim amb una màscara posada, la que ens projecta com volem que ens vegen o com els altres ens poden acceptar perquè d'una altra manera no ens admetrien, no assumirien determinats vessants o senderols que es desvien del camí marcat. Per això, aquests vessants els reservem per a nosaltres mateixos o, de vegades, ni això, romanen en el subconscient. No és que els senderols esmentats siguen objectivament dolents, no, però, això sí, són transgressors de la norma social, expressa o tàcita. Cada vegada que reflexione sobre aquest punt em fa l'efecte que mai no anem a cara descoberta. Sempre portem màscara. I en carnestoltes? Doncs... potser el que fem no és més que substituir una màscara per una altra. Clar, que açò únicament són reflexions meues.

Haikú (I)

Tempus fugit

Paraules de sol
m'han relliscat per les mans.
El temps és la rosa.

onatge diu:

I les espines

l'eternitat de viure

que mai no fa nosa.

Carme diu:

Rosa perduda
amagada en el temps.
Avui a les mans.

zel diu:

Vides creuades
plors i neguits nuats
olors i punxes


Striper diu:

Rosa que al nas,
apropa un bes d'olor
i als ulls els colors
de l'amor.

Cesc diu:

Rosa de color, rosa de cor, rosa de percepció, rosa d'amor...

jacob diu:

Rosa al sol
Sol de rosa
Sol
Rosa

Outsider friar diu:

La rosa confiada
no sap que ve la nit:
el fred la ferirà.

Carme Girona diu:

En un flascó fermada
la teua ànima
Rosa d'Alexandria

Miquel Àngel diu:

Als teus ulls pinto
un horitzó amb ocell
tan fi serà el pinzell

El primer comentari

Tal dia com avui, ara fa un any, vaig iniciar aquest blog. El meu primer post mostrava esperança i, alhora, temor. Tenia por de no ser llegida per ningú i que els meus escrits, minúsculs puntets de llum, foren engolits per un (metafòric) forat negre, com els que sembla que habiten a l'univers. Però ja des de l'inici vàreu venir a visitar-me i en vàreu deixar constància escrita. El primer comentari, el que va inaugurar les vostres aportacions, em va obsequiar amb uns versos d'un poeta iranià que jo no coneixia. Avui us transcric ací l'esmentat poema perquè crec que paga la pena que el llegiu.

Gràcies per no deixar-me caure en un forat negre.

Primer comentari del blog:

Tota la nit
hi ha una estrella desperta
que des d'un racó del cel
mira cap a la llacuna de la Terra
i em veu a mi,
i lluita en va amb la nit obscura dels meus mons.
I tu, des d'una distància curta,
molt mes curta que la de l'estel despert,
sembles, de lluny,
molt mes distant.

Nahid Kabirí
(IRAN)

Perles IV

Jacint Verdaguer diu:

Per sobres de pensaments

un jorn l'amic s'entristia.

L'Amat se posà a cantar

per veure si el sentiria;

l'amic tot se n'alegrà

tan bon punt lo cant sentia.

Al veure alegre l'amic

aprés la gent escatia

què li donà més amor,

la tristesa o l'alegria.


Ramon Llull deia:
En tristícia hac amor mès l'amic per sobres de cogitaments, e cantà l'amat e alegrà's l'amic quan lo hac oït. E fon qüestió qual dels dos fo major ocasió a multiplicar l'amor en l'amic.

Text i realitat

/.../ Le ciel et la Seine, la symétrie de Paris en hiver, deia a tall de conclusió. Un bon titular de premsa, va contestar Bataller una vegada, llàstima que no tinga cap ganxo d'actualitat. Adrienne va somriure. Els titulars no descriuen l'actualitat, va dir mentre l'arrossegava de la mà cap a la Rue Rivoli; els titulars construeixen l'actualitat. En aquell moment Bataller tan sols volia ser un bon periodista. Potser per això no es va adonar del pes que aquella afirmació arribaria a tindre en la seua vida.

Francesc Bodí, El soroll de la resta

Tot just he acabat de llegir aquesta novel·la amb una rapidesa desacostunada en mi. Podeu deduir, doncs, que m'ha agradat força. M'agrada la manera d'escriure de Bodí. He triat aquest fragment entre tots els possibles perquè conté una idea que m'ha sobtat i m'hi ha fet pensar. Els textos descriuen la realitat o més aviat la construeixen? Crec que és un tema no gens superficial sobre el qual paga la pena reflexionar.