Vladimir Kush/.../
–Sigui com sigui, la teva teoria és com llençar una pedra a un objectiu molt llunyà. Ja ho saps, ¿oi?
Faig que sí amb el cap.
–Sí que ho sé. Però les metàfores poden escurçar la distància.
–Però ni tu ni jo som metàfores.
–Ja ho sé –dic–. Però les metàfores poden eliminar el que ens separa.
Mentre em mira, torna a dibuixar un lleu somriure.
–És la frase per lligar més estranya que he sentit mai.
–Passen moltes coses estranyes, però diria que em vaig acostant a la veritat.
–Què vols dir: que t’acostes realment a una veritat metafòrica, o que t’acostes metafòricament a una veritat real? ¿O potser es complementen?
–Sigui com sigui, la teva teoria és com llençar una pedra a un objectiu molt llunyà. Ja ho saps, ¿oi?
Faig que sí amb el cap.
–Sí que ho sé. Però les metàfores poden escurçar la distància.
–Però ni tu ni jo som metàfores.
–Ja ho sé –dic–. Però les metàfores poden eliminar el que ens separa.
Mentre em mira, torna a dibuixar un lleu somriure.
–És la frase per lligar més estranya que he sentit mai.
–Passen moltes coses estranyes, però diria que em vaig acostant a la veritat.
–Què vols dir: que t’acostes realment a una veritat metafòrica, o que t’acostes metafòricament a una veritat real? ¿O potser es complementen?
Haruki Murakami, Kafka a la platja
Sempre pensem en la metàfora com quelcom irreal, una mena d'eina que ens ajuda a comprendre millor o a matisar o a expressar amb més força els aspectes de la realitat, la de debò, la que -segons creiem- existeix de veritat. Però de vegades, hi ha experiències, persones, instants... què sé jo, que perviuen en nosaltres per sempre més. No vull dir que els recordem, no és ben bé això, vull dir que els sentim, com una presència ben real que forma part de la nostra vida. Potser és una presència metafòrica, perquè "físicament" no hi són amb nosaltres, aquests elements, tanmateix, sempre ens acompanyen, i no com a record sinó com a companyia real. Com el silenci. El silenci també ho és, una companyia real.
Bé, elucubracions meues...
Bé, elucubracions meues...
13 comentaris:
... Quants cops no ens hem servit de metàfores per donar forma a la realitat, nodrint-les de paraules i de silencis emmascarats? Podem, llavors, perfilar el seu límit amb traç ferm o, potser ens resulta més senzill deixar-nos endur per l'aiguabarreig de la seva trobada?...
Presencies metafòriques que semblen reals però... i els somnis? són reals o inventats?
Es complementen segur... la vida és una barreja de realitat, metàfores i somnis. I tots tenen una part de realitat. Inventem la realitat moltes vegades.
Mikel Jackson té un fotimer de metàfores. Tanta gent que vol ser com ell, i ell que no sabia què volia ser, banc, negre?...
Quan som petits som una metàfora dels nostres pares.
Quan estem davant la tele ens convertim en la metàfora d'una metàfora.
L'única realitat és l'instant present.
El passat i el futur són metàfores del present.
I el mateix llenguatge no deixa de ser una metàfora de la realitat.
De bvegades les metafores son una manera facil d'entendre la rrealitat.
Jo, en aquest cas, no parlaria de metàfores. Més aviat d'associacions psicològiques. L'exemple més paradigmàtic és la famosa madalena de Proust (De coté de chez Swann) o, fins i tot, vist de d'un punt de vista científic del tema, el gos de Pavlov.
Ens movem entre realitat i ficció, entre sentiments i metàfores...de fet són ingredients que fan més amena l'existècia.
Ara llegeix Tokio blues!
Ben trobada de nou, Noves Flors. Crec que les metàfores són un correlat paral·lel a les pròpies vivències. Ens serveixen d'abstracció i enlairament per tenir perspectiva sobre nosaltres. Sense pertànyer a una realitat tangible, perfilen realitats abastables.
Són regnes invisibles...
Albert
Murakami el gran profeta i gran mestre...
Metàfores de metàfores... Som capaços de veure mai la realitat? o és tot plegat una metàfora dels nostres sentits? Hi ha una llarga cadena de metàfores que arriben, com si fos l'arc de Sant Martí, fins una caldera plena de monedes d'or de realitat real?... Reflexions Murakafkianes...
Petonets!
Val, he de llegir el llibre de Murakami ja! ;)
Besets!
Jo sovint uso la metafora per amagar la realitat...a vegades passa que la realitat es fa metafora.
I quan tu parles del silenci com company real ho puc comprendre perquè és també el meu.A més ,la olor d'un lloc del meu passat, m'acompanya durant el viatge cap el futur.
mmmmm....bon text...bones elucubracions ...
Publica un comentari a l'entrada