De Cantàbria

Tà Cantàbria

Uei que me'n vau tà Cantàbria. Lo dinnar qu'ei previst a l'unica botiga de Oriñón qui ven de tot e qui't hè lo restaurant tanben. Lo repèish complet n'i ei pas car e qu'ei tostemp animat de bona man(i)èra peu patron, un òme aimable e charraire. A Oriñon, que i èi rendetz-vos dab los vutres de la Peña Candina. Qu'ei l'unic endret qui coneishi on los vutres rossàs, qui non trobam pas qu'en altitud peus nostes Pirenèus, e's prenen per ausèths de mar. I passarèi ua bona partida deu dia, que voi percórrer lo camin deus senderistas qui sort de la plaja de San Julián o de la de Sonabia - qu'ac èi dejà hèit fòrça mes qu'un còp mès non me'n harti pas. Puish que partirèi tà Cabuérniga on e serèi basat per quauques dias. Libertat e Natura que seràn los mens mèstes.

Informe de l’Associació per l’Agermanament Occitano-Català (A.A.O.C.).

Dissabte passat a tres quarts i mig de vuit, l’autobus de l’AAOC va sortir de la plaça de Catalunya en direcció a Carcassona. Tots erem feliços i de bona lluna. Vam cantar Se canta, La Copa Santa, Leva-te lo cotilhon Marion i altres cançons occitanes molt precioses. Tots canterem molt bé. Vam fer una parada a l’àrea de l’Empordà per tal que el President pogués pixar. La Montse, sempre bona noia, es va proposar ajudar-lo. Alguns es van prendre un tallat i en Jordi es va engolir un entrepà gigant de pernill i tomàquet. Els tallats i l’entrepà no eren inclosos a les prestacions.

Vam reprendre el viatge que va passar-se sense contratemps notable, si descomptem l’incident d'en Jordi traient-se les tripes per la boca mentre el autobus estava pujant al Portús. Això va contrariar molt la Núria qui era asseguda al seient més a prop. La pobre noia, una mica deprimida, no va poder animar-se a cantar Haut Peiròt amb la resta del grup. En Jordi es va treure de pena en sortir el xoriço de la bolsa i es va prendre una coca-cola.

Vam fer una parada a l’àrea de La Palma, entre Leucate i Narbona. El president va voler aixecar-hi una bandera occitana i pronunciar un discurs en occità davant d'un grup de turistes francesos. La tramuntana, que era aleshores prou forta, va emportar-se la bandera i la Montse, qui en sap molt de francès, va haver de pregar disculpes al turista (natural del Nord-Pas-de-Calais) que el mànec de la bandera havia clavat a una paret.

Vam arribar a Carcassona sense cap entrebanc. Vam pujar a dalt de la ciutat. Alguns de nosaltres vam menjar a un restaurant occità molt típic (el dinar era lliure) : aperitiu occità, amanida occitana, cassolet occità, formatges occitans, pastís occità, vi de la Corbera occitana. Vam acabar l’ àpat en degustant el licor de la casa i en cantant La Santa Espina i Els segadors. Tots vam trobar l’àpat molt bo.

Desprès del dinar, ens vam passejar pels carrers de Carcassona en cantar « Se canta» i allà ens vam topar amb un grup de turistes qui semblaven conèixer l'himne nacional occità. Parlaven en una llengua que vam trobar estranya, potser un dialecte italià, en tot cas difícilment comprensible per nosaltres. El president va intentar entaular una conversa en una mescla de castellà, de francès i d’ italià. Va provar d’explicar-los allò de l’occità i de l’occitanisme, utilitzant paraules i frases senzilles amb el fi d’actuar de manera pedagògica per fer conèixer l’occità. El cap dels turistes, amb un llarg somriure, li respongué en català que eren aranesos i que la llengua que parlaven era la modalitat de l’occità que era l’oficial per tot el Principat de Catalunya.

Mare de Déu, si ara ens cal posar-nos a aprendre l'aranès, fins a on anirem a parar...

Nota Bene d'en Peiroton: 1- amics del CAOC, us estimo.

2- Tota semblança amb la realitat és pura coincidència

Restructuracion

Qu’an decidit de barrar lo sit de recèrcas farmaceuticas on tribalhi. Qu’an persuadit los mes vielhs d’enter nos de deishar lo tribalh, que’us pagan tà que non vengan mes tà l’enterpresa. E nosaus, qui demoram emplegats, qu’èm chic a chic mudats tà un aute centre localizat a un detzenat de quilomètres, de l’aute costat de Garona. La gahada deu sac peus pre-retirats qu’estó brutau e a còps dramatica. N’ei vist mes un a plorar com un desanat. Poish imaginar lo sentiment d’abandon que te gaha en aqueras circonstàncias : n’ei pas aisit de véder anientats tota ua experiéncia e un saber-hèr aquerit au long deus ans de tribalh dedicats tà l’enterpresa.

Çò de mes triste, autanben, qu’ei de véder lo sit a vueità’s drin a drin. En lòc de las 250 personas que i avèvan abans, ara que i son ua petita seisantenada. Los que i demoran que pateishen de stress e d’angoisha, en tot esperar de poder deishar lèu aqueth centre qui ei a hè’s desèrt.

La colòbra de Fitor

Ger, en passar au ras de Fitor, aus limits de Lengadòc e de Rosselhon, que decidii de m’estancar ua estona. Qu’avèvi besonh de soscar, de tirar plans. Lo temps n’èra pas tròp ensorelhat, que’t bohava un ventàs qui hasèva arrancurar los herèishes. Tot sobte, quan èri a’m pérder dens un laberint escur de pensaments contradictòris, que 'm sentii aperat per un brut de rotlament de pèiras gessit de la paret qui barrava la prada. E que’t vedoi a traversar, juste au davant men, ua serp verda e jauna qui s’en.honsè a hum dens lo pleish vesin. Ne soi pas tròp supersticiós, ja’m coneishetz. Totun, ua colòbra qui’s passeja per la debuta de prima, be seratz d'acòrd dab jo qu’aquò n’ei pas briga normau! E jo no’m podoi empachar d’i véder un maishant signe. Solide, quauquarren de dolent que s'anava escàder. E puishque lo testimòni d'aqueth mauhat qu'èri jo medish, la victima no'n poderé èster nat aute.

Dauna Cauha-Pansa

Tornat. Eth mèn exercici de quasi cada dia - de quasi tot dia coma se ditz per noste - que me mancave.
Sò a liéger poèmes de Filadèlfa de Yèrda (Philadelpha de Gèrdes, Filadèlfa de Gèrda), escridi pendent era darrèra guerra (era mondiau) e publicadi en 1948 en ua grafia occitana quasi modèrna. Non pòdi díder que trapi es versi de Na Filadèlfa de qualitat extraordinària. Totun, me hè quauquarren de liéger-los. Er amor ara lengua, probable.



Botat hòra guèrra
E rots eds curros,
Ed pot, en espèra
At som dera Crots,
Huma de helèra...
Botat hòra guèrra,
Et tant arderos,
Et qui tant fièr èra
Deds sués esperos!

Dauna Cauha-Pansa
Que boha à ra Lar:
"U-arrai d'esperansa
luzìs at enlà...
Ed orcàs que dansa,
Mès fausa alegransa
E faus tran-la-la:
Qu'a ed hoec ena pansa
E pud at brullat! "


(Botat hòra guèrra,
E rots eths currons,
Eth poth, en espèra
Ath som dera Crotz,
Huma de helèra...
Botat hòra guèrra,
Eth tant arderós,
Eth qui tan fièr èra
deths sués esperons!

Dauna Cauha-Pansa
Que boha ara Lar:
Un arrai d'esperança
lusís ath enlà...
Eth orcàs que dança,
Mès fauça alegrança,
E fauç tran-la-la:
qu'a eth huec ena pança,
E pud ath bruslat!

Rebrembances doloroses d'ua auta epòca. Ué es problèmes non son es madeishi, segur. Totun, que i son.

Arrèst deu blòg

Mercés aus qui an seguit aqueth blòg! Ua pausa, a còps, qu'ei necessària. Ara qu'ei lo moment.

Rendetz-vos ena serada occitana de Bèthhag eth propèr dissabte