"En memoria de Alfredo Calonge", podem llegir, en la carpeta interior de l'àlbum, al final de la lletra de "Callejeando en soledad", la primera cançó del disc. Podem dir, però, que tot Duplexin és un homenatge al Negativo mort el maig de l'any passat, després d'haver gravat aquest disc. No el va poder veure, però, publicat. Un disc que, segons el cantant Carlos Estrada, havia de ser "un disc perfecte per tancar el cercle de la història de Los Negativos". Xavier Mercadé, que recull aquestes paraules d'Estrada en la seva ressenya a la revista Enderrock d'aquest mes, es refereix a la voluntat de la banda d'"assolir la màgia perfecta i construir un àlbum atemporal". Per aconseguir-ho, es van reunir tres quartes parts de Los Negativos originals: Carles Estrada (veu i baix), Valentí Morató (bateria i percussions) i, és clar, Alfredo Calonge (veu i guitarres). En substitució de Robert Grima, Raul Costafreda (membre de la banda des del 2009) s'ha fet càrrec de guitarres, teclats, tompreta, veus i de la gravació del disc. I hi hem d'afegir que de les mescles i la masterització se n'ha encarregat Enric Lindo, l'artífex de Píknik caleidoscòpico (1986).
Duplexin és un disc que honora els seus autors. El millor àlbum que han fet Los Negativos des de Píknik caleidoscòpico. Un disc que, per força, ha de ser diferent d'aquell mític debut del 1986. Han passat gairebé trenta anys, i Duplexin respira nostàlgia d'un cap a l'altre: "Decidme dónde están los lugares que debería reconocer / dónde están esas caras que yo tanto amé", canten a "Callejeando en soledad". Hi ha un homenatge a Kike Túrmix ("Turmix") i un munt de referències a músics, cineastes, pintors o actors. També als seus col·legues Brighton 64: "envidié la ropa Carnaby de los hermanos Gil", confessen a "A tumba abierta". I hi ha, per sobre de tot, grans cançons, d'un pop psiquedèlic elegantíssim: "Como Michael Caine", "Duplexin", "A tumba abierta" o "El pasaje de doña Amelia" podran figurar en qualsevol futura antologia de la banda.
