"Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós, per sorprendre'l, aquesta vegada, per fer-lo caure d'esquena, deixar-lo de pedra, fer-li perdre el cap, ensarronar-lo.
Quan deixava a terra la bossa de plàstic, aquell mateix matí amb veu enjogassada ella li havia dit Compra salmó perquè el salmó és molt bo, va entendre que era morta perquè tenia els ulls oberts, la mirada fixa i, a les mans, la ferida, el ganivet clavat al sexe."
Així comença Ànima. En Wahhch Debch arriba a casa seva i es troba la seva dona, la Léonie, que estava embarassada, brutalment assassinada. Quan es recupera de la commoció, no pot treure's del damunt el sentiment de culpabilitat: "Si hagués tornat més aviat, si no hagués anat a comprar... (...) M'entretenia mentre ella... Veig imatges. Ella, tota sola morint-se, aquesta visió, t'ho juro, és insuportable". La policia ha identificat el culpable: Welson Wolf Rooney. Però s'ha amagat en una reserva d'indis mohawk i la policia federal al·lega que no hi pot entrar. Així, Wahhch Debch inicia un viatge en persecució de l'assassí de la seva dona. No el mou el desig de venjança; només vol veure el culpable: "podria ser que hi veiés alguna cosa que em pogués convèncer que efectivament no sóc jo que la vaig matar". Un viatge que és, alhora, una recerca de la pròpia identitat.
A Ànima, l'autor de l'obra de teatre Incendis teixeix una excel·lent i duríssima història. La violència i la poesia conflueixen en una novel·la que destaca pel fet que són els animals qui, des del seu punt de vista, ens expliquen la història de Wahhch Debch. Així, per exemple, un corb ens explica l'enterrament de la Léonie: "L'he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts". O una aranya relata l'entrada d'en Wahhch al bar Warriors, a la reserva índia: "Sobirana, m'he replegat al centre de la teranyina i l'he escrutat. Ha avançat fins al final de la barra i s'hi ha quedat, dret, amb les mans a les butxaques, d'esquena als altres. Ha obert la boca per emetre unes ones que han vingut a fer vibrar els fils de la meva teranyina". Destaquen, però, fins al punt de transcendir el paper de testimonis i convertir-se pràcticament en personatges de la novel·la, el gos d'en Chuck (un pinxo a les ordres d'en Coach, el cap d'una organització criminal), en Tomahawk, que és el ximpanzé d'en Coach, o el llop que acompanya en Wahhch durant la tercera part de la novel·la.
Una novel·la extraordinària!
Els Allah-Las van estar bé. És cert que es podrien deixar anar una mica més; potser els falta una mica de bogeria dalt de l'escenari! En qualsevol cas, durant una hora i quart, aproximadament, els de Los Angeles van tocar gairebé una vintena de cançons, totes extretes dels seus dos àlbums, Allah-Las (2012) i Worship The Sun (2014), amb l'excepció de "Calm Me Down", una versió de The Human Expression, una banda de rock psiquedèlic de Los Angeles (1966-67). El directe va confirmar que "Catamaran", "Had It All", "Busman's Holiday", "Artifact" o "Buffalo Nickel" (i podríem ampliar la llista) són cançons meravelloses. També van brillar els temes instrumentals del grup ("No Werewolf", "Ferus Gallery" i "Sacred Sands"). Només vaig trobar a faltar el hit "Don't You Forget It" del primer disc!
