Tokyo Sex Destruction, "Sagittarius"

Disc del mes, juny 2013

L'any 2002 els Tokyo Sex Destruction debutaven amb el disc Le Red Soul Comunnitte, que va ser disc del mes de l'Home Cactus. "Soul Music Free For Everybody!": aquest era el punt de partida de la banda de Vilanova i la Geltrú, comentàvem llavors. Una banda que proclamava la seva admiració pels MC5 però també pels grups de rock japonesos del moment (Gasoline, Thee Michelle Gun Elephant, Guitar Wolf). El disc em va agradar molt, però, no sé ben bé per què, no vaig estar al cas dels següents treballs del grup. I, de cop i volta, poc més de deu anys després, em trobo amb aquest Sagittarius. I no sé que deuen haver fet exactament durant aquests anys, però el que sí que tinc clar és que han creat un disc magnífic, i que han crescut com a banda d'una manera espectacular. Deixant al marge les influències japoneses, han explorat a fons el soul i el rock and roll americà dels 60 i el 70. Un viatge musical de Catalunya a Detroit i Nova York, que ha fructificat en un disc enregistrat en els estudis analògics Black Pepper (els estudis de The Pepper Pots) i produït per Fernando Pardo (Sex Museum, Los Coronas). "Put Your Hands Up", "Seven Sisters", "In The Right Place", "Dead Cops"... De fet, per fer-li justícia, hauríem d'enumerar totes les cançons del disc, perquè aquí no hi ha palla: tot és gra. "L’Home Cactus es mor de ganes de veure’ls dalt d’un escenari", escrivia a propòsit del disc de debut del grup. Però han passat un bon munt d'anys i no els he arribat a veure en directe. Ara bé, aquest petit problema està en vies de resolució: ja tinc les entrades per al BirraSo Festival, en què Tokyo Sex Destruction comparteixen cartell amb Dr. Calypso, The Excitements, Los Chicos o la Fundación Tony Manero. Visca!

Bikimel, "Farrera" (videoclip)

La Vall de Farrera, al Pallars Sobirà, ha estat el motiu d'inspiració del segon àlbum de Bikimel, el projecte de la cantautora Vicky de Clascà. El disc es titula Farrera Can.Sons D.O. i compta amb la col·laboració del músic Roger Mas. No he tingut ocasió encara d'escoltar el disc sencer, però sí que ja he quedat captivat per la cançó (i el videoclip) "Farrera", que musicalment em recorda algunes grans artistes del folk americà, com Lucinda Williams. Espero que us agradi i que tingueu un bon Sant Joan!

David Nobbs, "Caída y auge de Reginald Perrin"

Fa un parell de setmanes va morir a Llafranc Tom Sharpe, autor de la cèlebre Wilt, la primera d'una sèrie de novel·les amb el mateix protagonista i que va ser objecte d'una no massa afortunada versió cinematogràfica. Sharpe va ser el més visible d'una llarga nòmina d'escriptors humorístics anglesos. D'altres que van destacar van ser P.G. Wodehouse, anterior a Sharpe, o Douglas Adams, l'autor de la Guia galàctica per a autoestopistes.

I no ens hem d'oblidar de David Nobbs, escriptor i creador de sèries televisives. Si Henry Wilt va ser el personatge talismà de Sharpe, Reginald Perrin va ser el de Nobbs. Entre 1975 i 1978 va publicar una trilogia de novel·les al voltant d'aquest personatge, The Fall and Rise of Reginald Perrin (que en la primera edició es titulava The Death of Reginald Perrin), The Return of Reginald Perrin i The Better World of Reginald Perrin, que explicaven la història d'un gris oficinista d'una empresa de gelats que simulava el seu suïcidi per començar una nova vida en què muntava un negoci de venda d'objectes inútils. La publicació d'aquestes novel·les va anar acompanyada de la difusió de la sèrie de televisió The Fall and Rise of Reginald Perrin, protagonitzada per Leornard Rossiter i que amb el temps s'ha convertit en una sèrie de culte. En el seu moment va ser emesa, doblada al castellà, és clar, per Televisió Espanyola.

Ara, l'editorial Impedimenta ha publicat en castellà, amb traducció de Julia Osuna Aguilar, la primera novel·la de la trilogia: Caída y auge de Reginald Perrin. Una novel·la ben entretinguda i amb moments del tot hilarants. Perquè us en feu una idea, la novel·la comença així:

"Cuando Reginald Iolanthe Perrin se dispuso a salir para el trabajo aquella mañana de jueves, no entraba en sus planes llamar hipopótamo a su suegra. Nada más lejos de su pensamiento."

Com que Reginald no es troba massa bé, abans de dinar va a la consulta del doctor Morrissey:

"El médico era un hombrecillo marchito cuya cara estaba repleta de pliegues de piel sobrante. No importaba qué enfermedad tuviese uno: él siempre la tenía peor. (...)

- ¿Te has notado últimamente desganado, flojo? ¿Te cuesta concentrarte? ¿Has perdido la ilusión por vivir? ¿Jaquecas continuas? ¿Te duermes viendo Play for Today? ¿Ya no consigues terminar el crucigrama igual de rápido que antes? ¿Mal sabor de boca matutino? ¿No paras de pensar en atletas desnudas?

Reggie se emocionó: ¡eran justo los síntomas que él tenía! La gente decía que el doctor Morrissey no era bueno, que te daba dos aspirinas y te mandaba a casa, pero no era así: aquel hombrecillo estaba hecho todo un taumaturgo.

- Sí, así es, eso es lo que vengo notando...

- Que curioso, a mí también me pasa. Me pregunto qué será... -concluyó el médico antes de darle a Reggie dos aspirinas."

I, encara, una última mostra de l'estil humorístic de David Nobbs:

"De camino a la estación Reggie se alegró de contar con la cooperación sin cortapisas de todas sus extremidades. Incluso el cuello, que podía haber mostrado cierta resistencia, estaba poniendo todo de su parte: es decir, unía la cabeza al cuerpo de modo que la primera podía girar sin caerse sobre el segundo."

Airbag, "Buscando la ola perfecta (1999-2013)"

No he seguit massa la trajectòria dels Airbag, tot i la insistència del Capità Toni d'Ones de l'Espai Exterior. Recordo vagament haver escoltat el primer disc, Mondo cretino (2000), i també haver vist el videoclip de "Cómics y pósters" (2008). Però el Capità Toni és insistent (i jo, de vegades, una mica obtús) i m'ha passat l'última novetat de la banda andalusa: un DVD titulat "Buscando la ola perfecta (1999-2013)". Es tracta d'un documental dirigit pel bateria del grup, José Andrés Albertos, que durant aquests quinze anys s'ha dedicat a documentar la vida d'Airbag, sobretot pel que fa a les gires i les gravacions dels discos. Totes aquestes imatges es combinen, en un muntatge atractiu i dinàmic, amb fragments de videoclips, material audiovisual divers i entrevistes a personatges relacionats amb la història de la banda, des de Novi PPM (responsable del segell discogràfic Wild Punk) fins al cineasta Pedro Temboury (que va comptar amb ells per a una escena de la seva pel·lícula Karate a muerte en Torremolinos), passant pel locutor Juan de Pablos o els músics Álex Díez (Los Flechazos, Cooper), Joaquín Rodríguez (Los Nikis) o J (Los Planetas). En conjunt, es tracta d'un documental estimulant que m'ha fet entrar moltes ganes de recuperar els discos d'Airbag, molts dels quals s'han beneficiat, últimament, d'atractives reedicions en vinil. A més, el DVD inclou el concert que Airbag van fer el 30 setembre del 2011 a la sala Heineken de Madrid per presentar el seu disc Manual de montaña rusa. Va ser una data molt especial: els mítics Los Nikis es van reunir per a l'ocasió i van fer de teloners dels andalusos. Aquest concert també queda recollit com a contingut extra del DVD. I, encara, s'inclou un llibret de trenta-dues pàgines amb textos, fotografies i els crèdits. Tot un encert!

La Primavera Pop de l'Home Cactus (2013)

Quan deixem enrere l'hivern i els dies es comencen a allargar, se m'eixampla l'esperit. I, és clar, cada moment té la seva banda sonora. Aquestes són algunes de les cançons que he escoltat aquesta primavera. Com que m'ha quedat una recopilació molt pop, prometo, per compensar, un segon volum de la sèrie "Cactus Punk & Garage Party". D'aquest estiu no passa!

Mentrestant, podeu gaudir d'aquests dies meravellosos amb cançons de Johnny Marr, Foxygen, Edwyn Collins, El Petit de Cal Eril, Rodriguez, Ron Sexsmith Manel, Deerhunter, Eels i molts més. Aquí teniu la llista completa:

01. Jeremy: "Love Explosion"
02. Johnny Marr: "New Town Velocity"
03. My Bloody Valentine: "New You"
04. Foxygen: "San Francisco"
05. Christopher Owens: "Here We Go Again"
06. Manel: "Teresa Rampell"
07. Telekinesis: "Lean On Me"
08. Cohete: "A gogo"
09. Edwyn Collins: "Too Bad (That's Sad)"
10. Ron Sexsmith: "Nowhere Is"
11. Fred Secret: "Nòrdics"
12. Deerhunter: "Dream Captain"
13. Rodriguez: "I Wonder"
14. Bleached: "Dreaming Without You"
15. Eels: "Wonderful, Glorious"
16. Josh Rouse: "Julie (Come Out of the Rain)"
17. El petit de Cal Eril: "Amb tot"
18. Veronica Falls: "Broken Toy"
19. Family Of The Year: "Hero"
20. Speedmarket Avenue: "How I Miss You"

Podeu escoltar setze d'aquestes vint cançons a Spotify. Les altres quatre les podeu escoltar clicant damunt la cançó: són les quatre que tenen la marca de l'enllaç (el color vermell). També us podeu descarregar la recopilació a l'enllaç que he posat als comentaris.

Cohete, "A gogo" (videoclip)

Cohete facturen un pop ben peculiar. A mi em fan pensar moltíssim en els meus estimats i enyorats Patrullero Mancuso, i no és casual: Enrique Godino, el cantant i guitarrista de Cohete, és germà de Manuel i Jaime, dos dels components de la mítica (per a uns quants) banda de Villaviciosa de Odón. "A gogo" em sembla una cançó fantàstica, i el videoclip és, si més no, ben curiós.

Etgar Keret, "De sobte truquen a la porta"

Els elogis de Quim Monzó a la portada del llibre ("Absolutament recomanable", escriu) em van cridar l'atenció i em van despertar la curiositat per aquest recull de contes de l'escriptor israelià Etgar Keret. Després de llegir-lo, entenc perfectament que Monzó el recomani. I em passa pel cap que a Pere Calders també li hauria agradat. En els contes de Keret sovint succeeix allò que tant li plaïa a Calders: les situacions més inesperades són tractades amb absoluta normalitat pels personatges. Així, el primer relat del recull, titulat també "De sobte truquen a la porta", comença quan un home barbut irromp al domicili del protagonista, un escriptor, i, amenaçant-lo amb una pistola, li demana que li expliqui una història. Els diàlegs que segueixen són també ben calderians: "En aquest país, si vols alguna cosa, has de recórrer a la força", diu en un moment determinat l'home barbut. Per altra banda, el relat titulat "Joseph" comença amb aquesta frase: "Hi ha converses que poden canviar la vida de les persones". Podria ser perfectament l'inici d'un conte de Calders. 

La relació que hi puguem establir amb el món de Pere Calders, però, no és molt més que una curiositat. Els contes de Keret tenen moltes altres virtuts, entre les quals destaquen, com podem llegir a la contraportada del llibre, la "d'explicar amb quatre paràgrafs el que molts escriptors no són capaços de comprimir en una novel·la". I és que els relats d'aquest recull són, majoritàriament, ben curts: de la trentena llarga que el formen, només quatre passen de les deu pàgines, i més de la meitat n'ocupen entre tres i cinc. I cal destacar la qualitat del conjunt dels relats, que no presenta alts i baixos considerables. Això sí, cada lector hi podrà trobar les seves peces predilectes. Les meves són "Què portem a les butxaques?" i "Universos paral·lels", que ja he incorporat a la meva antologia particular del relat curt.

Així, llegim també a la contraportada del llibre: "En l'era de Twitter, Keret és el rei"

Parquet Courts, "Light Up Gold"

Disc del mes, maig 2013

Una banda curiosa, els Parquet Courts. Procedents de Texas, es van instal·lar a Nova York, i van debutar, discogràficament parlant, amb un àlbum titulat American Specialties (2011), que en el seu moment va ser publicat només en format casset! Recentment, i com a conseqüència de l'impacte provocat per Light Up Gold (2012), aquell primer treball ha estat reeditat en vinil.

Light Up Gold és un disc sorprenent. Els impactes directes que suposen les cançons més curtes del disc, de poc més d'un minut ("Light Up Gold II" o "Disney P.T."), contrasten amb el llarg passatge instrumental amb què acaba "Stoned And Starving", a base de feedback i guitarres distorsionades que evoquen The Velvet Underground. Els temes més pausats i melòdics ("N Dakota", "No Ideas") invoquen el so de bandes tan peculiars com TV Personalities. I no hem d'oblidar cançons absolutament irresistibles com "Master On My Craft", "Borrowed Time" o "Yr No Stoner", que em fan pensar molt, per les estructures i el so de les guitarres, en els Swell Maps de Nikki Sudden i Epic Soundtracks.

Us deixo, per altra banda, aquest magnífic vídeo, que documenta el pas dels Parquet Courts per l'última edició del festival South by Southwest (SXSW). Impressionant!