The Jim Jones Revue, "The Savage Heart"

Disc del mes, novembre 2012

Encara recordo l'impacte del meu primer contacte amb The Jim Jones Revue: el videoclip de "Rock'n'Roll Psychosis", amb aquella entrada de piano, els brams d'un posseït Jim Jones i l'energia salvatge de la banda. "Rock'n'Roll Psychosis" era un dels temes estrella del primer àlbum del grup, que ja va ser disc del mes a L'home cactus. "Little Richard n'estaria orgullós!", escrivíem aleshores.

Però amb això la banda londinenca no en tenia prou. Calia continuar progressant. I aleshores van contactar amb Jim Sclavunos, que els produiria el seu segon disc, Burning Your House Down (2010). En la mateixa línia que l'anterior, i amb bones cançons com "Dishonest Jones" o "High Horse", l'àlbum es beneficia d'un so més polit: sembla com si Sclavunos hagués llençat per la finestra l'aspirador que sembla que soni de fons al llarg de tot el disc de debut. I tot això sense perdre el salvatgisme!

Sclavunos no és un productor qualsevol. La seva activitat en la producció musical no és molt extensa (Gogol Bordello, The Horrors, Beth Orton), però el seu currículum com a músic és espaterrant: a part de ser el teclista de Nick Cave and the Bad Seeds des de 1996, al llarg dels anys ha militat més o menys temps en bandes com The Cramps, Sonic Youth, Tav Falco's Panther Burns o Grinderman.

I Sclavunos és també el productor d'aquest tercer àlbum de The Jim Jones Revue. I tot allò que prometien en els seus dos primers discos es fa realitat en aquest The Savage Heart (2012). Alguna cosa hi deu tenir a veure, també, el nou pianista de la banda, Henry Herbert, que ha sintonitzat a la perfecció amb Jones. Sense renunciar a la cruesa, a la intensitat i al so del rock'n'roll dels cinquanta, The Jim Jones Revue facturen el seu disc més variat. Hi ha cançons incendiàries, marca de la casa, com "It's Gotta Be About Me", "Where Da Money Go?" o "Catastrophe", però també d'altres que s'orienten cap a sonoritats més del sud estatunidenc, com "7 Times Around The Sun" o "Chain Gang"; i cal destacar la que tanca el disc, "Midnight Ocean + The Savage Heart", que podria figurar perfectament en la banda sonora de qualsevol pel·lícula de David Lynch.

En definitiva, The Savage Heart és el gran disc que esperàvem d'aquesta gran banda de rock'n'roll.

The Urges, "Fire Burning"

The Urges són la bomba! Aquests irlandesos de Dublín porten a prop de deu anys fent tremolar els escenaris amb el seu intens rock de garatge. Disposen d'un elapé, Psych-Ward, gravat als estudis Circo Perrotti de Jorge Explosion, publicat per Screaming Apple Records el 2007 i reeditat per Wicked Cool Records el 2008. Aquest setembre van estar tocant a Barcelona dins el festival Gambeat Weekend, presentant el seu nou single amb Mersol Music: dues cançons, "Fire Burning" i "I've Been Here Before", en què incorporen instruments de vent i donen un aire una mica més soul a la seva música, sense perdre, però, les seves arrels garatgeres i psiquedèliques. En aquest nou videoclip deixen clara la seva predilecció pels sons i l'estètica dels seixanta. 

Oooh, My Soul!!! La explosiva historia de Little Richard

En una entrevista al Ruta 66 d'aquest mes, el músic Lenny Kaye (guitarrista de Patti Smith des dels anys setanta) expressa el seu disgust amb el llibre Por Favor, Mátame (La historia oral del punk), de Legs McNeil i Gillian McCain: "És una recopilació de tafaneries que no té res a veure amb la música. A tots ens agrada llegir històries de sexe i drogues, perquè som morbosos per naturalesa. I són part del món del rock, però lamento que siguin la prioritat en el llibre. Perquè aquella època no girava al voltant de les drogues i el sexe, sinó que va destacar per la música. I el llibre no ho reflecteix".

A Oooh, My Soul!!! La explosiva historia de Little Richard també hi ha un munt de tafaneries sobre sexe i drogues, com una esbojarrada trobada entre Buddy Holly, Little Richard i la seva amiga Angel al camerino de Richard abans d'una actuació al Paramount Theater. O la vegada que el seu amic Larry Williams, músic i productor, es va presentar a casa de Richard amb una pistola per reclamar-li els diners de la cocaïna que li havia comprat.

Hi ha força xafarderies, sí, en aquesta biografia. Però també es parla, i molt, de música: dels inicis de Richard, a Georgia, Atlanta i Nova Orleans; de les seves influències principals, Billy Wright o Esquerita; de la gènesi de les seves cançons (curiosíssima l'anècdota de la noia de setze o disset anys que havia caminat des de la costa Atlàntica fins a Los Angeles per vendre-li una cançó a Little Richard: tot just tres versos, escrits en paper higiènic, que s'acabarien convertint en "Long Tall Sally"); de la rivalitat amb Jerry Lee Lewis o Chuck Berry; de l'increïble magnetisme que desprenia Richard damunt d'un escenari.

L'autor, Charles White, és un destacat periodista musical. Fan declarat de Richard Wayne Penniman, va fer un enorme treball d'investigació a principis dels anys vuitanta amb l'objectiu d'omplir un buit del tot injustificable: l'escassetat, en aquell moment, de material escrit sobre l'artista. El resultat va ser aquest llibre, publicat en anglès el 1984 i que compta, des de fa quatre anys, amb una traducció al castellà gràcies al segell discogràfic barceloní Penniman Records, que el va publicar sota l'etiqueta de Penniman Books. El llibre es basa en els testimonis dels músics, productors, familiars i amics, i del mateix Little Richard, amb la intervenció d'un narrador que va articulant tota la història. Em sorprèn, però, que tot són lloances a Richard: pràcticament cap dels testimonis recollits blasma un artista que va deixar a tothom penjat enmig d'una gira australiana i, de tornada als Estats Units, va cancel·lar una gira de més de cinquanta actuacions amb estadis contractats i dipòsits pagats; ningú increpa un Richard que primer sotmetia els seus músics a una disciplina espartana durant les gires (la seva havia de ser la millor banda de rock and roll del món i havia de fer sempre uns concerts insuperables) però que amb el temps va acabar sucumbint a les drogues i fent uns papers patètics damunt l'escenari.

Més enllà de l'aspecte purament biogràfic, White comenta la discografia de l'artista, i també les pel·lícules en què va participar. Així, la lectura del llibre convida a passar un munt d'hores a YouTube veient vídeos: fragments de la pel·lícula The Girl Can't Help It (1956); del programa especial del canal privat britànic de televisió Granada Network "The Little Richard Espectacular" (1964), bona part del material del qual va acabar sent reutilitzat en un programa especial sobre el rock and roll anomenat "Don't Knock The Rock"; fragments de llegendàries actuacions en directe.

Finalment, i com a curiositat, aquí teniu una mostra de la fiabilitat de la Viquipèdia: aquesta és l'entrada corresponent a Little Richard!

Cactus Punk & Garage Party Vol. 1

A finals d'estiu vaig fer una selecció de cançons per al meu amic Txesco. Fa uns dies me'n vaig recordar i la vaig estar escoltant, i em van venir ganes de compartir-la amb tots vosaltres. Com ja avisa el títol, la cosa va principalment de punk i de garatge, tot i que també hi caben una mica de rock'n'roll i de power pop. I encara hi ha un parell d'instrumentals que ens porten una mica de swing o de boogaloo. Excepte la primera cançó, un antic instrumental d'Alan Moorehouse, la resta és força actual (del 2006 cap aquí). Hi predominen els grups més o menys nous, tot i que també hi ha alguna banda consolidada com és el cas de Doctor Explosion. La majoria dels grups interpreten temes propis, tot i que també hi ha unes quantes (i curioses) versions. I hem inclòs una cançó de Jay Reatard, que aviat farà dos anys que va morir, però ens ha deixat un llegat extraordinari. 

Aquesta és la llista completa:

01. Alan Moorehouse: “Beatcoma”

02. Las Aspiradoras: “Dientes”

03. Jacuzzi Boys: "Smells Dead”

04. Doctor Explosion: "Liar Liar”

05. Novedades Carminha: "Jodete y baila”

06. The Goo Men: "Shag Rag”

07. Els Surfing Sirles: “Peatge”

08. Los Chicos: "We Sound Amazing But We Look Like”

09. Broncho: "Try Me Out Sometime”

10. The Cavemen Five: "Zombie Hop”

11. Mujeres: "Heat And Shame”

12. Hollywood Sinners: "No soy bueno”

13. Los Mambo Jambo: "Work Song”

14. Fuckin' Bollocks: "You Can't Do”

15. The Staggers: "Little Boy Blue”

16. Els Trons: "No tens cor”

17. Harlem: "Someday Soon”

18. Wau y Los Arrrghs!!!: "Girl, coge mi cosa”

19. The Breakdowns: "If Only You Knew”

20. Death By Unga Bunga: "Don't Go Looking For My Heart”

21. Shannon and the Clams: "The Cult Song”

22. The Moonstones: "Fuzz, Farfisa y Fiesta”

23. The Dustaphonics: "Party Girl”

24. Jay Reatard: "It Ain't Gonna Save Me”

25. King Salami & The Cumberland 3: "Lolette”

Si us voleu descarregar aquesta compilació, només heu de clicar en la imatge que trobareu a la columna dreta del bloc. Per cert: aquesta imatge procedeix de la portada del disc Party Girl, de The Dustaphonics.

Submarine

Vaig a anar a veure Submarine sense saber ben bé què em podia trobar. La breu sinopsi a la cartellera del diari feia pensar que la pel·lícula tant podia ser un bunyol com una de les agradables sorpreses de la temporada. Finalment, una bona crítica al diari em van fer acabar de decidir.

La sinopsi a què em referia és aquesta: "Oliver Tate és un peculiar jove de 15 anys d’edat que té dos objectius: perdre la seva virginitat abans del seu proper aniversari, i impedir que la seva mare deixi el seu pare per anar-se'n amb el seu antic amor de l’institut."

La veritat és que, després de veure la pel·lícula, no acabo d'estar massa d'acord amb aquesta sinopsi. És cert que els problemes dels seus pares són un dels principals maldecaps d'Oliver, i que la relació de la seva mare amb el veí el trasbalsarà molt i el mourà a actuar en defensa de la seva família. Però no veig que l'altre objectiu del noi sigui perdre la virginitat abans del seu aniversari, com sigui i amb qui sigui. Potser sí que és això el que el porta a començar la seva relació amb Jordana. Però un cop s'inicia aquesta relació, allò que realment importa són els sentiments dels personatges, l'egoisme d'Oliver, les excentricitats de Jordana, les diferències entre tots dos, els alts i baixos en la seva relació.

Richard Ayoade ha dirigit una pel·lícula que en molts aspectes em fa pensar en l'aclamada Juno (2007) de Jason Reitman. Totes dues es mouen entre la comèdia i el drama; totes dues fan un retrat del món dels adolescents que té en compte tant les relacions amoroses com el tracte amb els pares; i totes dues tenen unes magnífiques bandes sonores basades en la música pop independent.

La connexió d'Ayoade amb el món de la música ve de lluny. Ha fet videoclips per a Super Furry Animals, The Last Shadow Puppets, Vampire Weekend o Arctic Monkeys. Fins i tot va el 2008 va fer una pel·lícula sobre un concert d'aquests últims. No ens ha de sorprendre, doncs, que Ayoade hagi comptat amb Alex Turner, cantant i guitarrista dels Arctic Monkeys i líder de The Last Shadow Puppets, per fer les cançons de Submarine.

I quines cançons! Tant a nivell musical com pel que fa a les lletres complementen perfectament les imatges i la història que ens explica Ayoade; tenen l'encís necessari per dotar de poeticitat escenes com la de la banyera enmig del camp o la de la bicicleta i la bengala.

L'he trobada, doncs, una pel·lícula deliciosa. Perquè us en feu una idea, aquí teniu unes imatges de Submarine muntades sobre una de les cançons d'Alex Turner, "Piledriver Waltz".

Burgas Beat, "Toda la verdad sobre los Reyes Magos"

Una cançó preciosa. No em canso d'escoltar-la. "Toda la verdad sobre los Reyes Magos" és una de les nou cançons que formen el nou àlbum dels gallecs Burgas Beat. Un grup de músics, liderats per Carlos Rego (també crític musical a la revista Ruta 66), amb una llarga trajectòria: abans de tocar i gravar discos com a Burgas Beat ja ho havien fet amb el nom de Cosecha Roja des dels inicis dels anys noranta. 

Les cançons de Burgas Beat, i especialment "Toda la verdad sobre los Reyes Magos", em fan pensar en aquells grups que a finals dels vuitanta i principis dels noranta cantaven, en castellà, sota la influència del rock americà clàssic: bandes com Más Birras o Los Proscritos. 

Equilibristes

El cap de setmana passat vam anar a Mataró, al centre de creació d'arts escèniques Can Gassol, a veure Equilibristes, un deliciós espectacle per al públic adult. Amb humor i tendresa, ens explica una història d'amor i de pèrdua. Per fer-ho, es val d'un actor -Pep Farrés-, tres músics -els Amants de Lulú- i uns titelles elegantíssims.

"Aquest és, en certa manera, el punt de partida de l'espectacle: que tothom en algun moment pot caure i es pot tornar a aixecar; que en el punt on estiguem, no estem tocant de peus a terra sinó que estem en constant equilibri. Aquesta és la guspira que ens va portar a fer Equilibristes, veure que estàs penjant d'un fil, i que en qüestió de segons pots caure", afirmen Farrés Brothers en una entrevista al web del teatre de l'Aurora.

A Equilibristes, l'actor interactua amb els titelles i amb els músics, que no es limiten només a l'acompanyament musical. Tots plegats creen, més enllà d'una història, un ambient en què la màgia de les petites coses i les emocions hi troben un terreny adobat.

Aquesta producció de Farrés Brothers i cia, dirigida per Jordi Palet, es va estrenar l'octubre del 2011 al teatre de l'Aurora d'Igualada. Haurem d'estar ben atents a les pròximes representacions de l'obra: ens hem quedat amb moltes ganes de tornar-la a veure, i volem recomanar-la a tots els nostres amics i lectors!