Young Fresh Fellows, "Tiempo de Lujo"

Són de la gresca, els Young Fresh Fellows. Han titulat el seu nou disc Tiempo de Lujo, en castellà, tot i que no hi ha ni una sola cançó cantada en aquest idioma. I als seus seguidors anglòfons els aconsellen que, si tenen dificultats per pronunciar aquest títol, tenen llibertat per anomenar l'àlbum Land Of A Thousand Places.

Tiempo de lujo es va gravar en una única sessió de dotze hores de durada. A una mitjana d'una hora per cançó. Escrivint, aprenent i enregistrant les cançons in situ. "Així guanyàvem temps i, doncs, estalviàvem diners. Tiempo y dinero, amigos. La Regla d'Or", escriu el líder dels Young Fresh Fellows, Scott McCaughey, al web de la seva discogràfica, Yep Roc Records. "En cap moment ens vam aturar per anar a buscar cervesa. O burritos", diu McCaughey. "Crec que una vegada ens van donar una tassa de te. O una aigua amb gas amb un tall de llimona".

Una banda curiosa, els Young Frehs Fellows. Després de poc més de trenta anys de carrera, han publicat una quinzena de discos, la majoria entre 1984 i 1997. En els últims quinze anys, en canvi, només han enregistrat tres àlbums, incloent aquest Tiempo de Lujo. És cert que durant aquests últims temps McCaughey ha estat molt enfeinat, tocant la guitarra en directe amb els REM, el baix amb els Venus 3 de Robyn Hitchcock o gravant discos amb The Minus 5 i The Baseball Project. Young Fresh Fellows mai han fet "el disc de l'any" ni res que s'hi assembli. Fins i tot costa de destacar algun disc d'entre tots els que han publicat. Mai s'han apuntat a cap moda; sempre han anat a la seva. I així, ens han deixat un grapat de discos que val la pena de col·leccionar i d'escoltar. Discos fets amb una gran honestedat i un absolut amor al rock and roll.

Tiempo de Lujo torna a ser un mostrari dels diversos camins que acostumen a emprendre els Young Fresh Fellows: el rock and roll contundent ("Another Ten Reasons", "Death of an Embalmer"), el power pop ("A Fake Hello", "I Don't Know Why"), el sixties rock sota la influència dels Kinks o els Who ("Margaret"), el garatge i la psiquedèlia ("Love Luggage") o el pop amb majestuosos arranjaments vocals ("Say Goodbye Center"). Tots aquests camins, però, acaben confluint en un del sol. I és que Tiempo de Lujo no és en absolut un àlbum dispers. El nostres estimats Young Fresh Fellows ens han tornat a donar una bona alegria.

The Jayhawks a l'Apolo

Dimarts a la nit The Jayhawks van tocar a l'Apolo per presentar el disc Mockingbird Time (2011). Doncs, vam poder viure la interpretació en directe de les meravelloses "She Walks In So Many Ways", "Closer To Your Side" o "Tiny Arrows". Curiosament, però, només van tocar cinc de les dotze cançons (vaig trobar a faltar "Hide Your Colors") del nou disc. Cap problema, però, si s'acaba omplint el set list amb cançons del celebrat Tomorrow the Green Grass (1995). Així va ser. Fins a nou cançons van interpretar d'aquest disc, entre les quals "I'd Run Away", "Miss Williams' Guitar", "Pray For Me" o, evidentment, l'emblemàtica "Blue". En directe, com a l'estudi, els de Minnesota conjuguen unes melodies que enamoren amb unes delicioses harmonies vocals. Excepte el baixista, Marc Perlman, tots els altres músics fan veus. Gary Louris i Mark Olson alternen veu solista i cors. També fa cors la teclista Karen Grotberg. I el bateria Tim O'Reagan no només fa cors sinó que posa la veu solista a "Tampa To Tulsa". El concert va acabar amb la versió del "Bad Time" dels Grand Funk Railroad. Va ser la cirereta d'un pastís saborosíssim...

The Dream Syndicate al BAM

"Feia 25 anys que no tocàvem junts", va dir Steve Wynn en un moment del concert. Doncs, la veritat, no ho semblava gens. Si tancaves els ulls et podies fer perfectament la idea d'estar assistint a un concert del grup a mitjans dels vuitanta: el so de les guitarres i els amplis, la veu de Wynn, que aguanta molt bé, les línies de baix de Mark Walton... És clar que quan obries els ulls ja no veies uns noiets de vint-i-pocs anys sinó uns homes de cinquanta. En molt bona forma, això sí.

El motiu de la reunió del grup és celebrar el trentè aniversari del seu primer àlbum, The Days Of Wine And Roses, i, certament, el repertori del concert va girar al voltant d'aquest disc: "Tell Me When It's Over", "Definitely Clean", "That's What You Always Say", "Until Lately", "When You Smile", "Halloween" i "The Days Of Wine And Roses". Set de les nou cançons del disc. També hi va haver temps per recuperar cançons dels altres dos discos de la banda. De fet, el concert va arrencar amb "See That My Grave Is Kept Clain", de Ghost Stories (1988). I també van caure uns quants temes de Medicine Show (1984), com "Burn", "The Medicine Show" o una extensa i vibrant "John Coltrane Stereo Blues" que va posar el punt i final a un concert esplèndid.

The Days Of Wine And Roses

The Days Of Wine And Roses és un dels discos mítics dels anys vuitanta (a més d'una magnífica pel·lícula de Blake Edwards). Va ser el primer àlbum de The Dream Syndicate, la banda de Los Angeles liderada per Steve Wynn. El disc, marcat per la influència de grups com The Velvet Underground o Television, inclou cançons magistrals com "Tell Me When It's Over", "That's What You Always Say", "When You Smile" o la que dóna nom al disc. The Dream Syndicate són notícia aquests dies perquè demà tocaran al BAM, en una nit de rock & roll a la plaça Reial en què se celebraran els vint anys del Garatge Club, la sala de concerts del Poble Nou que durant deu anys va ser el centre de la Barcelona rockera. Segons llegim al web del festival, serà la primera vegada que Wynn (veu i guitarra), Dennis Duck (bateria) i Mark Walton (baixista) toquen amb aquest nom des 1988. Si no hi ha res de nou, l'Home Cactus hi serà...

Mentrestant podem veure uns vídeos de l'actuació de la banda, l'any 1984, al programa musical de televisió (una espècie, malauradament, extingida) "La Edad de Oro".

Antònia Font, "Calgary'88"

Aquest matí ha entrat a la pàgina web dels Antònia Font, per veure si hi trobava alguna informació del nou disc del grup, Vostè és aquí, aquest àlbum format per quaranta cançons que es publicarà el 9 d'octubre. El web dels mallorquins encara no en diu res, però m'hi he trobat aquest videoclip de la cançó "Calgary'88", del disc Lamparetes, que m'havia passat per alt. Un simpatiquíssim vídeo d'animació, amb la sorpresa de David Rodríguez (La Estrella de David) i Ana Fernández Villaverde (La Bien Querida) com a protagonistes de la història.

Yep Roc Records: novetats suculentes!

Des de la seva creació, l'any 1996, aquest segell discogràfic independent de Haw River (Carolina del Nord) s'ha fet un nom entre els millors gràcies al seu bon gust i a la publicació de discos de grups i solistes tan importants com The Fleshtones, Billy Bragg, Fountains of Wayne, Nick Lowe, The Sadies, Ken Stringfellow, Heavy Trash, Paul Weller, The Minus 5, Robyn Hitchcock, The Go-Betweens, Chuck Prophet i moltíssims més.

D'entre les novetats per a aquest final d'estiu, destaquen els discos de Los Straitjackets, Young Fresh Fellows i The Fleshtones.

El nou àlbum de Los Straitjackets (i ja van cap a la vintena!) es titula Jet Set. No hi ha sorpreses: el que hi trobem és, com sempre, bon surf-rock instrumental que es materialitza en quinze cançons, la majoria de les quals no superen els tres minuts de durada. Aquí en teniu una mostra:

També presenten nou disc els nostres admirats Young Fresh Fellows. La veterana banda de Seattle liderada per Scott McCaughey ha batejat amb el nom de Tiempo de lujo un disc de dotze cançons cantades, tot i el títol, en anglès. Aquest és el vídeo d'"A Fake Hello", una de les cançons destacades de l'àlbum:

Els que sí que canten en castellà en el seu nou disc són The Fleshtones! Una altra banda, per cert, de llarga trajectòria, i molt prolífica! En aquesta ocasió publiquen un EP amb quatre cançons titulat "Quatro x Quatro". Els títols de les cançons: "Llevo un tigre en mi guitar", "No tengo dinero", "Todos queremos a Lupe" i "Acero e imán".

Gerbrand Bakker, "A dalt tot està tranquil"

"Esperem que hagis gaudit llegint aquest llibre, per a nosaltres és una obra molt especial; fa gairebé dos anys, quan començàvem el nostre projecte, va ser el primer llibre que vam voler publicar. Ens vam alegrar veient-lo guanyar el premi IMPAC i hem gaudit molt treballant-hi al costat de persones encantadores de l'editorial holandesa Cossee, la fundació holandesa del llibre, la seva traductora i un home divertidíssim: el seu autor."

Aquest breu text es pot llegir al final de la traducció catalana de la novel·la A dalt tot està tranquil. Com a lector, he trobat bonic aquest detall. Potser és perquè les grans editorials que publiquen llibres a cabassos a vegades fa l'efecte que es preocupin més pel negoci que per les obres que editen, i acaben fabricant llibres com qui fabrica soles de sabata. Evidentment, no és aquest el cas que ens ocupa. El projecte de què parla el text que he reproduït és el d'una nova -i podríem dir petita, almenys de moment- editorial, Raig Verd Editorial, i es nota que aquesta traducció catalana ha estat feta amb tot l'amor del món.

A dalt tot està tranquil m'ha semblat una novel·la molt particular. Potser és perquè l'autor, Gerbrand Bakker, és holandès, i em sembla que és la primera vegada que llegeixo un autor holandès. I, és clar, el món d'un autor holandès és diferent del d'un autor català, d'un nord-americà o d'un japonès.

A mesura que anava llegint, m'ha vingut al cap que aquesta novel·la la podria dur perfectament al cinema el cineasta Aki Kaurismäki. Potser perquè tots dos són del nord d'Europa; potser pels temes que es tracten (la solitud, la pèrdua); potser per la manera de ser d'uns personatges sorruts, de poques paraules. En qualsevol cas, la novel·la de Bakker m'ha semblat, en certs aspectes, una mica kaurismäkiana. L'he visualitzat molt facilment, i especialment l'últim capítol, filmada pel director finlandès, amb el seu particular tractament del color, amb els seus actors habituals, amb aquells plans que tenen tanta força...

En definitiva, m'ha semblat una molt bona novel·la. Raig Verd difícilment es podria haver estrenat millor! Estaré pendent de les noves publicacions d'aquesta editorial.

Un tastet de l'Acústica

Quimi Portet a la Rambla de Figueres

Aquest cap de setmana he anat a l'Acústica. De fet, he estat amb la família i uns amics a Llançà i ens vam acostar a Figueres el divendres i el dissabte.

El divendres teníem entrades per anar a veure Mishima. La forta tramuntana va fer canviar l'emplaçament del concert, que havia de ser al Claustre Ramon Muntaner i es va acabar fent al Teatre El Jardí. He escrit tantes vegades sobre els directes de David Carabén i companyia que aquesta vegada no m'hi recrearé massa. Només vull comentar dues coses. La primera: que no em canso de veure'ls; em van tornar a agradar molt. La segona: que Mishima es gaudeix més dret, en una sala de concerts, que no pas assegut en una butaca d'un teatre. Sortint de Mishima vam intentar anar a veure Mazoni, però la plaça de l'Ajuntament era plena a vessar i no vam aconseguir accedir-hi. Una llàstima!

El dissabte sí que vam poder arribar a la plaça de l'Ajuntament per veure Anna Roig i L'ombre de ton chien. Em van agradar molt la posada en escena i les poques cançons que vaig escoltar: després de quedar-me sense veure Mazoni el dia abans, vaig voler anar amb temps a trobar lloc per veure en Quimi Portet. Ben aviat vaig veure que no calia tanta previsió. De fet, fins deu minuts abans no es va començar a omplir la Rambla. En Quimi va fer un bon concert. Les seves cançons en directe guanyen. Acompanyat del seu inseparable Antonio Fidel al baix, i de Jaume Busquets a la guitarra i Xarli Oliver a la bateria, un Portet molt comunicatiu (i divertit!) va presentar les cançons del seu nou disc Oh My Love ("Tinc una bèstia dintre meu", "Putes paraules", "Fem el ximple", "Vida interior d'un lluç"...) i va interpretar alguns dels seus clàssics ("Homes i dones del cap dret", "El meu hàmster va anar a Cuba", "La Rambla"...). I en els bisos va sorprendre amb una vigorosa versió del "Rock and Roll" de Gary Glitter!

Al final, la tramuntana no va aconseguir fer la guitza a l'Acústica!