Munster Raving Loony Party: nit de dissabte

Ahir a la nit vam estar a Pineda de Mar per gaudir d'una gran nit de rock'n'roll, garatge-punk i rythm&blues, dins el festival Munster Raving Loony Party de què ja us vaig parlar fa uns dies.

Els encarregats d'obrir van ser The Smoggers, una banda andalusa (de Sevilla, concretament) que, des de la seva formació l'any 2008, facturen un bon rock de garatge i han publicat dos minielapés (en format de vinil de 10 polzades) amb el segell Clifford Records. El grup està format per tres nois i una noia, però, a diferència del que passa en casos semblants, en aquest la noia no és la cantant sinó la que toca la bateria! The Smoggers es declaren fans de The Sonics, The Seeds, The Cramps o dels recopilatoris "Back From The Grave". A Pineda van fer un bon concert, a base de cançons dels dos minielapés, a destacar "Can't Live Without It" o "I Wanna Be a Zombie" i alguna versió ("Night Of The Phantom", original de Larry & The Blue Notes).

També ens va agradar força The Branded, una banda sueca liderada, però, pel britànic Lee Tea (que havia estat el baixista dels Exciters), que publica els seus discos amb el segell londinenc Dirty Water. The Branded es presenten en format de trio, i la veritat és que no necessiten ningú més: tots tres solets (guitarrista que canta, baix i bateria) tenen recursos suficients per muntar una bona festa, entre el rhythm & blues i el garatge, i fer ballar el públic durant els tres quarts d'hora que es van estar damunt l'escenari. La perla de l'actuació: una engrescadora versió del clàssic de mitjans dels cinquanta "Justine", original de Don & Dewey i versionat per The Righteous Brothers, The Mummies o The Lazy Cowgirls, entre molts altres.

Els encarregats de posar el punt i final van ser King Salami & The Cumberland 3. No se m'acut una millor manera de descriure aquesta banda que reproduir aquests mots extrets del web de la discogràfica Folc Records, que recentment ha editat un single del grup: "El 2006, como si fos el típic acudit, un japonès, un francès, un caribeny i un espanyol es van ajuntar a Londres per formar una banda de rhythm & blues negre superfestiu! I, com es va poder comprovar, no era cap acudit, ni molt menys, sinó la millor i més explosiva banda de R&B sorgida a Europa en l'última década". King Salami, un líder carismàtic que em fa pensar en grans showmen com Screamin' Lord Sutch o King Khan, va demostrar, al davant dels seus The Cumberland 3, que tota aquesta fama és ben merescuda. El concert va ser realment explosiu, amb un repertori en què destaquen temes com "Chicken Back" o demolidores versions de clàssics del gènere com "Mojo Workout" o "Watcha Gonna Do Tomorrow". Un sensacional fi de festa!

Lambchop, "Mr. M"

Disc del mes, abril 2012

No em canso d'escoltar "Mr. Met". La quarta cançó del nou disc (l'onzè) de Lambchop exerceix damunt meu un estrany magnetisme. Podríem dir que m'hipnotitza. Potser pels seus més de set minuts de durada. Potser per la seva estructura repetitiva. La cançó comença, com si d'una peça de música clàssica es tractés, amb una secció de corda que construeix una introducció de poc més de quaranta segons. Després d'una breu pausa, entren el baix, el piano, la guitarra i la bateria, en una nova part instrumental, ara entre el folk i el jazz, que s'allarga un minut més. S'està creant l'ambient necessari perquè, a continuació, la veu de Kurt Wagner m'embruixi definitivament. Després d'una altra breu pausa, molt teatral, cap al minut quatre uns cors celestials fan que els meus peus s'elevin uns centímetres del terra.

Però Mr. M és molt més que "Mr. Met". La següent cançó, "Gar", un instrumental de gairebé cinc minuts i mig, em permet seguir amb aquest estat d'ingravidesa. Però és que l'àlbum ja ha començat molt bé amb "If Not I'll Just Die", una cançó que em fa entendre perquè el comunicat de premsa de la discogràfica diu que el disc es caracteritza per un "psycho-Sinatra sound". I cal que no m'oblidi d'altres meravelles com "Gone Tomorrow", "Betty's Overture" (un altre instrumental) o "Never My Love". Aixó sí, Mr. M és un disc trist, i ple d'emotivitat. I és que es tracta d'una col·lecció de cançons que Kurt Wagner dedica al seu amic Vic Chesnutt (Mr M. era un dels seus diversos sobrenoms), que es va suïcidar encara no fa un any i mig. Un preciós homenatge.

Munster Raving Loony Party

Festassa de rock'n'roll aquest cap de setmana a Pineda de Mar! Durant tres dies, a l'hotel Koppers tocaran bandes d'arreu d'Europa (i fins i tot una d'australiana). L'esdeveniment es basa principalment en tres nits temàtiques: es comença el divendres amb el "Garage Punk Friday Freakout", se segueix el dissabte amb el Rythm'n'Blues Saturday Shindig" i es remata la festa el diumenge amb el "2 Man Band Primitive Sunday Shakedown". Com passa amb altres esdeveniments similars, s'organitza des del nord d'Europa (en aquest cas, des de Suècia). Haurem d'anar-hi a treure el nas! El que no hem trobat enlloc són els horaris: si en sabeu alguna cosa, aviseu-nos!

Aquí teniu uns vídeos d'un parell de bandes que hi participen.

Daniel Johnston al Bikini

Daniel Johnston surt a l'escenari amb una guitarra de joguina, col·loca la seva carpeta en un faristol i, concentrat en la partitura, comença el concert. Ell tot sol. Amb dificultats per articular alguns sons quan canta. Amb dificultats, també, per mantenir el ritme dels acords de guitarra. Entre cançó i cançó, fa un glop d'aigua. Cada cop se'n vessa la meitat per sobre. Després de tres cançons, deixa la guitarra i entra la banda que l'acompanyarà (un guitarrista, un baixista i un bateria). A partir d'aquí Johnston es limitarà a cantar, aferrant-se al micro amb les dues mans, que no deixen de tremolar-li.

"Una parte del público le observaba como quien mira a un hijo raro, y otra como quien observa a la mujer barbuda", escriu Quico Alsedo sobre el concert que Johnston havia fet el dia abans a Madrid. No vaig tenir aquesta impressió ahir a Barcelona. Més aviat em va semblar que el públic era perfectament conscient de què anava a veure. Segur que la majoria dels assistents que ahir omplien Bikini (entrades exhaurides!), si no dominen la discografia del músic nord-americà, almenys han vist l'excel·lent documental The Devil and Daniel Johnston. El públic, doncs, era perfectament conscient de totes les dificultats de l'artista, i des del primer moment el suport va ser incondicional, amb reiterades mostres d'afecte. I és que el públic també era conscient d'una altra cosa: l'enorme força d'un cançoner que Johnston ha anat perfilant des de finals dels anys setanta fins a l'actualitat, que neix del fons de les entranyes i que ha despertat l'admiració d'artistes tan prestigiosos com Kurt Cobain, David Bowie, Yo La Tengo o Tom Waits.

 I Johnston ens va regalar ahir una bona colla de les seves millors cançons, d'aquelles que tots esperàvem: "Walking The Cow", "Fish" (amb la magnífica tornada "She's got me singing with a broken heart / I keep on messing with my mind torn apart"), "Casper The Friendly Ghost", "Mountain Top" o, és clar, la icònica "Speeding Motorcycle". I si havia començat el concert tot sol amb la seva guitarra, el va acabar també tot sol però sense guitarra: amb la veu com a únic instrument, va interpretar una punyent "Devil Town". I en els bisos, de nou acompanyat per la banda, encara va tenir l'oportunitat de fer d'estrella del rock amb "Rock'n'Roll / EGA" i de posar-nos la pell de gallina amb "True Love Will Find You In The End". Visca!

Mishima a Mataró

Després de l'estrena oficial, divendres a l'Auditori de Girona, de la gira de presentació del nou disc, L'amor feliç, ahir a la nit Mishima va fer parada al Monumental de Mataró.

Amb el teatre ple com un ou, David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Xavi Caparrós i Alfons Serra ens van oferir gairebé una hora i mitja d'intens recital. 

Van començar amb cançons dels dos discos anteriors. "Tornaràs a tremolar" és una cançó perfecta per obrir un concert. Van seguir amb "La forma de les coses" i "El temple". Una mica massa aviat perquè el públic coregés aquells versos d'aquesta última que diuen "què en farem del desig / ara que hem trobat l'amor": el concert havia començat amb una certa fredor, la fredor pròpia dels teatres i encara més d'aquest Monumental que deixa vuit o deu metres entre el grup i la primera fila.

Però Mishima poden amb aquest Monumental i amb molt més que això. En aquest inici de concert encara van tocar la preciosa "Guspira, estel o carícia" i de seguida van atacar cançons del nou disc: "Els vespres verds", "Ull salvatge", "L'última ressaca" i "Els crits". A partir d'aquí van alternar els seus temes clàssics amb els nous. "L'olor de la nit" ("m'ha trucat el Miquel diu que a ell li cauen del cel i que avui m'invita a volar, avui volaràs"), "Qui n'ha begut" ("Diu que et transporta a un altre planeta / t’inflama el cor amb mil somriures / i del cel fa caure espurnes d’or / per cada moment que tornes a viure"), "La vella ferida" o "Miquel a l'accés 14" van anar escalfant l'ambient fins que amb el trio d'asos format per "La tarda esclata", "Un tros de fang" i "Tot torna a començar" van fer aixecar el públic de les butaques.

El concert va acabar amb "Ningú m'espera". Però la vetllada encara es va arrodonir amb un parell de bisos amb predomini de les cançons noves. El primer va començar amb "No existeix l'amor feliç" i va acabar amb "No obeir". Amb el públic rendit i corejant la melodia final d'aquesta última cançó, Mishima va tornar per acomiadar-se amb "El camí més llarg" ("Si us plau, torna a casa"). Un triomf esclatant.

Hiromi Kawakami, "Abandonar-se a la passió"

L'últim llibre publicat en català de l'escriptora japonesa Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) és un breu recull de relats. "Vuit relats d'amor i desamor", ens diu el subtítol. Amb aquella prosa nua i sensual que ja ens va captivar a la novel·la El cel és blau, la terra blanca, Kawakami ens explica unes històries que, com llegim a la contraportada del llibre, "tot i que del tot diferents, es diria que estan enllaçades, com si formessin part d'un conjunt, de vegades harmònic, de vegades no tan amable".

"No ens va quedar més remei que caminar l'un al costat de l'altra per aquell camí que, per més que avancéssim, no es feia més ample ni més estret", llegim en el primer conte, "Pluja fina". Totes les parelles que protagonitzen cadascun d'aquests vuits relats semblen marcades per la fatalitat d'un destí indefugible, i que els empeny a estimar-se, a fugir, a separar-se, a suïcidar-se. "En Hashiba i jo caminàvem, però amb prou feines avançàvem. Ens dirigíem de manera incoherent cap a algun lloc", llegim al final del conte "El gall dindi". Són parelles com aquella de la pel·lícula Dolls, de Takeshi Kitano, en què dos amants vaguen pel món units per una corda. Condemnades, a vegades, fins més enllà de la mort: "Aviat farà cinc-cents anys que en Tota i jo estem junts". És una frase de l'inici de l'últim conte, "Avidya", que ens explica la història d'uns amants que s'han convertit en éssers immortals. De totes maneres, els personatges d'aquests relats es caracteritzen, com passa també en la narrativa de Haruki Murakami, per la seva solitud. Tot i estar enganxats a la parella, a l'amant, estan sols: "Com més ens uníem, més separats estàvem", llegim a "L'insecte déu".

Una altra delicatessen servida per la sempre interessant editorial Quaderns Crema.

"Candy": l'últim videoclip de Cola Jet Set

La banda barcelonina d'indie pop, hereva de Los Fresones Rebeldes, actuarà aquest proper mes de maig al New York City Popfest, al costat de grups com Comet Gain, Ladybug Transistor, Speedmarket Avenue o The Wave Pictures. Hi presentaran l'EP Lesson One: Listen & Repeat, publicat el desembre del 2011, que consta de quatre cançons cantades en anglès, dues de pròpies i dues versions. Una de les versions és "Candy", original dels Magnetic Fields, de la qual han fet aquesta delícia de videoclip.

Richard Brautigan, "En azúcar de sandía"

"La primera vegada que vaig llegir Brautigan no em podia creure que poguessin existir llibres així. Va ser com descobrir el Nou Món!". Un comentari com aquest, firmat per una ploma tan prestigiosa com la de Haruki Murakami i reproduït a la faixa del llibre, és, gairebé no cal dir-ho, un reclam de primera per animar-se a explorar la literatura poc convencional de Richard Brautigan, un escriptor nord-americà que va publicar els seus llibres més importants durant els anys seixanta i que és vinculat als moviments contraculturals d'aquella dècada, influïts per la generació beat.

Les seves novel·les tornen a estar disponibles en traducció al castellà gràcies a la iniciativa de la interessant editorial barcelonina Blackie Books, que ha creat una Biblioteca Brautigan amb la intenció de publicar les obres completes de l'escriptor. De moment ja hi ha tres títols publicats: Un general confederado de Big Sur, La pesca de la trucha en América i En azúcar de sandía.

En azúcar de sandía és una novel·la ben peculiar. Amb un llenguatge metafòric i tot d'elements surrealistes ens explica la vida en una comuna, una mena de món a part en què hi ha fanals que tenen forma d'ombres humanes, en què hi ha estàtues de verdures gegants (fesols, carxofes, pastanagues, enciams o cebes) fetes de sucre de síndria, en què les tombes dels nens s'il·luminen al fons del riu. Un món on es cuina amb sucre de síndria, es construeixen les cases amb totxanes de sucre de síndria i la roba es fa sucre de síndria... I en aquest món de sucre de síndria el sol cada dia brilla d'un color diferent.

La història d'En azúcar de sandía ens l'explica un narrador que és el personatge protagonista, que representa que es dedica a escriure un llibre. Us reprodueixo un fragment, en aquest cas un diàleg, que il·lustra molt bé el tarannà de la novel·la:

-¿Cómo estás, Fred? -dije.

-Bien. Ha sido una buena mañana de trabajo. ¿Qué has hecho tú?

-He plantado unas cuantas flores.

-¿Has trabajado en tu libro?

-No, he plantado unas cuantas flores y me he echado una larga siesta.

-Vago.

-Por cierto -dijo Doc Edwards-. ¿Cómo va el libro?

-Bueno, va.

-Estupendo. ¿Y de qué trata?

-Sólo de las cosas que apunto: una palabra tras otra.

-Bien.

La lectura d'En azúcar de sandía m'ha deixat amb ganes de més Brautigan. Al prestatge d'últimes adquisicions de la meva biblioteca, ja m'espera La pesca de la trucha en América. Ja us ho explicaré!