Edwyn Collins, "Losing Sleep"

Disc del mes, octubre 2010

Feliçment -i miraculosament- recuperat d'una doble embòlia cerebral que li va provocar afàsia i paràlisi, Edwyn Collins torna a l'activitat discogràfica amb un disc ple de força, de vitalitat. Un disc que creix i creix a cada escolta fins a fer-se enorme, gairebé imprescindible.

Collins, nascut el 1959 a Edimburg, es va fer un lloc en el món de la música pop amb Orange Juice, una altra de tantes grans bandes de pop que han sorgit a Escòcia (pensem en Teenage Fanclub, Aztec Camera, Belle & Sebastian, Bis o BMX Bandits). Entre 1976 i 1985, Orange Juice van enregistrar quatre àlbums que els portarien a ser considerats els precursors de l'indie pop. La seva música, bàsicament pop, s'alimentava de les influències del punk, que acabava d'esclatar a les illes britàniques, del northern soul i de la música disco.

Després d'Orange Juice, Collins ha anat construint una seriosa carrera en solitari, que ja compta amb set àlbums -comptant aquest Losing Sleep- i algun èxit important com el de la cançó "A Girl Like You".

Collins, doncs, reneix amb Losing Sleep. I en aquest ressorgiment rep l'homenatge d'una colla de músics que col·laboren en cançons concretes del disc: Franz Ferdinand a "Do It Again", Johnny Marr a "Come Tomorrow, Come Today" o The Drums, que deixen la seva empremta inconfusible a "In Your Eyes". Brillen "Losing Sleep", "What Is My Role?", "I Still Believe In You" o "It Dawns On Me", cançons que parlen del procés dolorós de la malaltia, de la recuperació i de les ganes de viure, de la dificultat de tornar-se a situar: "De vegades estic a dalt, de vegades a baix, de vegades em pregunto quin és el meu paper", canta a "What is my role?".

Miranda July, "Nadie es más de aquí que tú"

L'edició en castellà d'aquest recull de relats de Miranda July porta, tant a la solapa com a les dues primeres pàgines, tot d'opinions sobre el llibre, procedents la majoria de la premsa escrita nord-americana. Tot lloances, és clar: "July és la veu de la seva generació", "L'única cosa que has de saber sobre aquest llibre és que Miranda July realment sap com explicar una història", "Hi ha bellesa i afecte, així com un gran enginy i, com a les millors històries, un deliciós sentit de l'inesperat"...  A mi, tanta unanimitat no m'acaba de fer el pes. Més aviat em fa l'efecte que amb aquest llibre deu passar el mateix que amb Tú, yo y todos los demás, la pel·lícula amb què July va debutar en el cinema (la va escriure, dirigir i protagonitzar) ara fa cinc anys: hi deu haver un munt de lectors que els agrada i molts altres que no el suporten. Recordo haver llegit, en relació a la pel·lícula, algunes crítiques al web Filmaffinity, i realment no hi havia consens. Recordo especialment el comentari d'un espectador que deia que s'havia passat tota la pel·lícula desitjant que a la protagonista l'atropellés un camió.

A mi em va agradar la pel·lícula, sense que em semblés la millor pel·lícula de l'any ni res per l'estil, i també m'ha agradat el llibre. Trobo que July explica les seves històries amb una sensibilitat molt especial, combinant de manera natural l'humor i l'erotisme. M'encanta "El equipo de natación", en què una noia, en el seu apartament, ensenya a nedar uns avis, amb quatre palanganes d'aigua calenta fent les funcions d'una piscina. M'agrada com explica els problemes sexuals de la parella protagonista de "Mon plaisir": "Ya no practicamos el coito. No estoy quejándome, es culpa mía. Me acuesto a su lado e intento enviar señales a mi vagina, pero es como tratar de sintonizar canales por cable en un televisor que no tiene cable. Mi mente pide sexo, pero mi vagina sólo espera el momento de orinar." Ara bé, si m'hagués de quedar amb un sol fragment del llibre, triaria el començament de "Los movimientos": "Antes de morir, mi padre me enseñó los movimientos que sabía hacer con los dedos. Se trataba de movimientos para conseguir que una mujer llegase al orgasmo. Me dijo que no sabía si aquello me sería de utilidad, teniendo en cuenta que yo era una mujer, pero que eso era todo cuanto podía dejarme como dote".

Homenatges a Carlos Berlanga i a Antonio Vega

Coincideix aquests dies la publicació de dos discos d'homenatge a dos dels més grans compositors de la història del pop espanyol: Carlos Berlanga (Kaka de Luxe, Alaska y Los Pegamoides, Alaska y Dinarama) i Antonio Vega (Nacha Pop). Tots dos morts més o menys recentment (Berlanga, el 2002; Vega, el 2009). I tots dos, més enllà dels grups amb què van assolir l'èxit massiu, amb unes interessants carreres en solitari.

Publicat per El Volcán Música, Viaje satélite alrededor de Carlos Berlanga és un llibre-disc amb 22 versions de cançons d'un dels genis de la Movida. Obren Fangoria amb "En el volcán", una cançó que, diuen, Berlanga va escriure pensant en Alaska. Sorprenen Bebe, que converteix "A quién le importa" en un tango, Maderita, que fan de "Llegando hasta el final" una simpàtica ranxera, o Las Lavalamps, que fusionen "Odio" amb "Hard to Explain" dels Strokes. Destaquen també les aportacions que arriben des de Granada: Napoleón Solo fan una bona revisió de "Cebras" i Los Planetas excel·leixen amb "El verano más triste". En canvi, Glamour To Kill i Afrodita no estan a l'alçada de "Bailando" i "Ni tú ni nadie", que en surten força malparades. De "Vacaciones" n'hi ha dues versions: de la que en fa La Casa Azul se'n podia esperar molt més; la de Sarassas Music (o sigui, el senyor McNamara) és carn d'horroroteca: encara no tinc clar si és una genialitat o, com diria el meu amic Kako, un "trunyo". En qualsevol cas, és impagable la transformació de l'original "vacaciones en Sodoma, ¿qué prefieres, mantequilla o Tulipán?" en "vacaciones en Chipiona, ¿qué prefieres, una morcilla o salsichón?". En conjunt, Viaje satélite alrededor de Carlos Berlanga és un disc prou interessant i que compleix amb escreix la seva funció bàsica: fer-nos patent l'enorme qualitat del cançoner de Berlanga.

De l'homenatge a Antonio Vega se n'encarrega Universal Music, amb un disc, El alpinista de los sueños, que surt el 26 d'octubre, i que poc aporta d'interessant després d'aquell ...Ese chico triste y solitario publicat per Polygram l'any 1993. Si aleshores eren gent com Ketama, Gabinete Caligari, Fangoria, Aviador Dro, Los Secretos, Pistones o Manolo Tema els que s'enfrontaven al repertori d'Antonio Vega, ara són Bunbury, Amaral, Shuarma, Marlango o Nena Daconte.

De moment ja en podem escoltar un avenç en forma d'EP amb cinc cançons. Lori Meyers fan una versió massa mimètica, per al meu gust, de "Esperando nada". Les veus i les modulacions de Nena Daconte i de Zahara cantant "Tesoros" i "Lucha de gigantes", respectivament, són de jutjat de guàrdia. Només se salven, com sempre, Los Planetas amb una versió de "Quiero estar mejor", una cançó del segon àlbum de Nacha Pop (Buena disposición, 1992). En recuperem aquí la versió original, en un vídeo d'un playback a TVE de 1981:

Steve Toltz, "Una part del tot" (II)

Ja us vaig recomanar, dies enrere, aquesta novel·la de l'australià Steve Toltz. Ara només vull reproduir uns quants fragments seleccionats, deu en total. Espero que us faran venir ganes de llegir el llibre, si és que encara no ho heu fet!

1. No és que la bogeria s'encomani, tot i que la història humana està plena de casos d'histèria col·lectiva -com el període en què al món occidental tothom anava amb mocasins blancs sense mitjons.

2. Vaig descobrir més coses sobre les propietats de la soledat, com ara que és com si una mà acabada de sortir de la nevera t'estrenyés lentament els testicles.

3. Al vestíbul hi havia un tauler negre protegit amb un vidre on figuraven en lletres blanques els residents de l'edifici. A l'espai corresponent al quart pis, vaig llegir el nom de la meva última esperança: Strangeways Publicati ns. Hi faltava la o. No era difícil entendre per què: al sisè pis hi havia una empresa que es deia Cooperativa Voodoo, mentre que al segon pis s'hi havia instal·lat la seu de Tintoreria Ooooops!

4. Feia tres quarts d'hora que era a la dutxa. Ja sé que això és imperdonablement desconsiderat amb el medi ambient, però havia llegit a New Scientist que d'aquí uns dos milions d'anys l'univers haurà arribat al límit de la seva expansió i començarà a contreure's com una goma, el temps recularà i (per tant) l'aigua acabarà tornant al mànec de la dutxa.

5. ¿Per què em passa que quan sento algú que exposa un gran raonament filosòfic tinc la mateixa sensació que quan veig algú que vesteix el seu gos?

6. -¿Tu creus en la Bíblia, Jasper? -em va preguntar de sobte.

- Igual que crec en El gos dels Baskerville.

- Em sembla que t'entenc.

- El problema és que gairebé sempre, quan se suposa que Déu és l'heroi, fa la impressió que és el dolent. Vull dir: fixi's què va fer amb la dona de Lot. ¿Quina mena de divinitat converteix la dona d'un home en una estàtua de sal? ¿Quin crim havia comès? ¿Mirar enrere? Reconegui'm que és un Déu completament ancorat en el temps; si no fos així, hauria pogut deixar ben desconcerts els antics convertint-la en un televisor de pantalla plana o almenys en una columna de velcro.

7. Ficar-me el llit amb aquella dona jove i guapa em feia sentir una mena d'orgull patètic i adolescent (…). Vaig començar a veure els meus genitals com unes bèsties imaginàries d'un poema èpic escocès del segle XIV.

8. Convertir-se en un personatge públic és com provar de fer amistat amb un rottweiler amb les butxaques plenes de carn.

9. Personalment, em mantenia ben lluny dels diaris i jurava que m'hi mantindria sempre més. He arribat a la conclusió que llegir el diari és una mica com beure't el teu propi pipí: hi ha gent que diu que és bo, però jo no m'ho crec.

10. -¿Saps què deia Mencken sobre el cos humà? Deia el següent: “Tots els errors i la incompetència del Creador arriben al punt culminant en l'home. Com a mecanisme, és el pitjor de tots: al costat seu, fins i tot un salmó o un estafilococ és una màquina ben pensada i eficaç. Té els pitjors ronyons que es coneixen en la zoologia comparativa, els pitjors pulmons i el pitjor cor. L'ull, tenint en compte la funció que ha d'assumir, és menys eficaç que l'ull d'un cuc de terra; si un fabricant d'instruments òptics fes un bunyol així els clients el linxarien.”

John Lennon, 70 anys

Avui John Lennon hauria complert 70 anys, i d'aquí a un parell de mesos en farà 30 que va ser assassinat per Mark David Chapman. Escric aquestes ratlles mentre escolto a YouTube cançons de Lennon i cançons dels Beatles. Confesso que sempre m'han atret més els Beatles que els Stones. De ben petit ja xalava amb la col·lecció de singles dels de Liverpool que m'havia deixat el meu oncle, en Pep de Mataró, i que jo enregistrava potinerament amb la meva gravadora de casset situada davant l'altaveu del tocadiscos Dual. També he d'admetre que sempre he sigut més d'en Lennon que d'en McCartney.

Les iniciatives per celebrar els 70 anys de Lennon es multipliquen arreu, i també a Internet, és clar. A través de YouTube, per exemple, Yoko Ono, a més de desitjar pau a tot el món, ens convida a enviar vídeos d'homenatge a Lennon.

L'Home Cactus també s'apunta a les celebracions. En primer lloc, amb una de les meves cançons predilectes dels Beatles, "Sexy Sadie", una cançó que Lennon va escriure en el viatge a l'Índia que els Beatles van fer l'any 1968 i que Lennon volia que es titulés "Maharishi".

D'altra banda, d'entre tots els cantants i grups que al llarg dels anys han retut homenatge als Beatles amb magnífiques versions de les seves cançons, he triat la brasilera Rita Lee, que en el seu disc del 2005 Bossa'n Beatles cantava, entre d'altres, aquest "A hard day´s night".

Eels, "Tomorrow Morning"

Disc del mes, setembre 2010

Ja tenim aquí un altre disc de la banda de Mr. E, l'home de "Novocaine For The Soul", l'home de "I Like Birds" (cançó que es va popularitzar gràcies a un anunci del centre comercial La Maquinista), l'home que ha publicat recentment l'aclamat llibre (que encara tinc pendent de llegir) Cosas que los nietos deberían saber.

Aquest disc tanca la trilogia que començava amb Hombre Lobo (2009) i continuava amb End Times (2010). Segons explica E en una entrevista a Ruta 66 (núm. 274, setembre del 2010), "Hombre Lobo seria desig, End Times és pèrdua i Tomorrow Morning és renovació". En la mateixa entrevista diu que "d'una banda volia un àlbum càlid i ple d'amor a tothom, i de l'altra volia utilitzar molta electrònica. I vaig pensar, ¿què passaria si combino les dues idees, i creo una obra càlida que sigui una celebració de les coses que més m'agraden a la vida i ho faig amb molta electrònica?"

Tomorrow Morning combina peces intimistes i minimalistes, en què prescindeix de les caixes de ritmes ("I Like The Way This Is Going" o "The Morning"), amb un parell d'instrumentals, amb moments amb nervi ("Baby Loves Me", "The Man" o "Looking Up") i amb delicatessen com "Oh So Lovely", "Mystery Of Life" o, sobretot, la grandíssima "Spectacular Girl".

I no em puc estar de recomanar-vos l'edició limitada del disc, que inclou un segon CD amb quatre cançons que no són en absolut material de rebuig. De fet, "Let's Ruin Julie's Birthday" és la meva cançó predilecta del nou treball d'Eels; després de "Spectacular Girl", és clar.

Us deixo, per acabar, un parell de videoclips.