Primer es deien The Muslims i l'any passat van publicar un EP (Muslims EP) de... deu cançons!!! Cansats de la polèmica generada pel nom del grup ("els musulmans") el van canviar per The Soft Pack, i acaben de publicar el disc que ara us presento, que en aquest cas no consideren un EP sinó un àlbum, tot i que també té deu cançons i la mateixa durada que l'anterior. Curiosos, aquests californians...
The Soft Pack és un disc realment excitant. El dec haver escoltat quinze o vint vegades aquestes últimes setmanes i encara sento una mena de pessigolleig quan sonen "C'Mon", "Down On Loving" o "Answer To Yourself". Cançons amb un so cru i directe, que ara em transporten al primer disc dels Pavement, ara al "Roadrunner" dels Modern Lovers, ara als Monks i altres glòries del garage-punk dels seixanta. És a dir, la vella i efectiva fórmula de "guitarra + baix + bateria + veu = rock-and-roll" (amb l'excepció de l'aparició puntual d'un teclat a "Move Along").
Una bona manera d'apropar-se al disc és a través d'aquests dos videoclips, en gloriós blanc i negre. El primer correspon a "C'Mon", la cançó que obre el disc, i el segon, especialment divertit, a "Answer To Yourself":
I no em puc estar, per acabar, de recomanar-vos aquest altre vídeo d'una versió acústica, gravada a la platja, de "Down On Loving":
"L'ascensor va continuar el seu ascens impossiblement lent. O, si més no, jo vaig imaginar que era un ascens. No es podia dir del cert: era tan lent que tot sentit de direcció simplement s'esvaïa. Pel que notava, podia estar baixant, o potser ni tan sols no es movia. Però suposem que pujava. Simplement una suposició. Potser havia pujat dotze plantes i n'havia baixat tres. Potser havia fet la volta al planeta. Com ho podia saber?"
Així comença l'última novel·la de Murakami que s'ha traduït al català. Una obra del 1985, dos anys anterior a Tòquio blues (Norwegian Wood), i que va ser guardonada amb el premi Tanizaki (la mateixa distinció que el 2001 es va endur una altra novel·la que recentment hem comentat aquí, El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami). La fusió de gèneres, les històries paral·leles, l'exploració de la identitat humana o les referències musicals i cinematogràfiques són constants de l'obra de Murakami que retrobem en aquesta addictiva Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Tusquets, que ha publicat el llibre en castellà, n'ha fet aquest interessant vídeo:
Encara no fa un mes que va morir Alex Chilton. Va ser el 17 de març, el dia que Yo La Tengo van actuar a la sala Apolo de Barcelona. En aquell concert, per cert, van interpretar dues cançons de Chilton, totes dues del cançoner de Big Star: "Thirteen" i "Take Care". Des d'aquell dia he estat escoltant els vells discos de Chilton, tant amb Big Star com en solitari. I he acabat preparant aquest homenatge a un dels músics més significatius de les últimes dècades, inspirador de part de la millor música que s'ha fet aquestes dues últimes dècades. Un homenatge que es concreta en deu propostes per a descobrir o redescobrir el músic de Memphis.
1. The Box Tops: "The Letter"
Abans de Big Star, Chilton es va fer mundialment famós amb la cançó "The Letter". La cançó va ser número 1 a les llistes. Chilton tenia 16 anys:
2. Not The Singer But The Songs
L'any 1991 Munster Records va publicar un doble àlbum d'homenatge a Alex Chilton, amb bandes i músics americans (Young Fresh Fellows, Ben Vaughn...), australians (Chevelles, Pyramidiacs, The Interstellar Villains...) i europeus (Los Bichos, Dum Dum Boys, Vancouvers...). El disc fa temps que està descatalogat, però el podeu escoltar en aquest enllaç.
Una de les cançons incloses en el disc és "Paradise", interpretada per Ben Vaughn:
3. The Bangles, "September Gurls"
The Bangles, aquell grup de noies que als anys 80 es van fer famoses amb la cançó "Walk Like An Egyptian", van ser de les primeres a reivindicar el llegat de Big Star i van gravar "September Gurls" en el seu disc Different Light (1986):
4. Big Star, "September Gurls"
Aquesta és la versió original de la que esta considerada com una de les més perfectes cançons pop:
5. Big Star: una selecció de l'Home Cactus
Si sou usuaris d'Spotify, podeu clicar en aquest enllaç i escoltar algunes de les més meravelloses cançons de Big Star, la mítica banda formada per Alex Chilton, Chris Bell, Jody Stephens i Andy Hummel que en la primera meitat de la dècada dels setanta va crear tres discos imprescindibles.
6. Big Star, "Thirteen"
Una d'aquestes cançons meravelloses. L'any 1993 els escocesos Teenage Fanclub, fortament influïts per Big Star, van titular Thirteen el seu quart àlbum
7. The Replacements, "Alex Chilton"
Una altra banda, en aquest cas americana, que també va reconèixer sempre la influència de Big Star va ser The Replacements, que va titular aquesta cançó "Alex Chilton":
If he was from Venus, would he feed us with a spoon?
If he was from Mars, wouldn't that be cool?
Standing right on campus, would he stamp us in a file?
Hangin' down in Memphis all the while.
(chorus:)
Children by the million sing for Alex Chilton when he comes 'round
They sing "I'm in love. What's that song?
I'm in love with that song."
Cerebral rape and pillage in a village of his choice.
Invisible man who can sing in a visible voice.
Feeling like a hundred bucks, exchanging good lucks face to face.
Checkin' his stash by the trash at St. Mark's place.
(chorus)
I never travel far, without a little Big Star
Runnin' 'round the house, Mickey Mouse and the Tarot cards.
Falling asleep with a flop pop video on.
If he was from Venus, would he meet us on the moon?
If he died in Memphis, then that'd be cool, babe.
(chorus)
8. Alex Chilton, Live In London
Un dels discos més interessants de Chilton és aquest directe de 1980, en què recupera "The Letter" i algunes cançons de l'etapa Big Star ("In The Street", "Nightime" i "September Girls"), i interpreta peces dels seus primers discos en solitari ("Bangkok", "Hey Little Child" o "Rock Hard"), a més de visitar uns quants clàssics com "Train Kept A Rollin'", "Stranded On A Dateless Night" o "No More The Moon Shines On Lorena". El podeu escoltar en aquest enllaç.
9. Alex Chilton a 120 Minutes
Un breu reportatge de l'any 1985 sobre Alex Chilton al programa 120 Minutes de la cadena MTV. Al final interpreta "The Letter" amb guitarra acústica i harmònica:
10. Alex Chilton, Top 30
Per acabar, un recopilatori de 1997 de la carrera en solitari de Chilton fins aquell moment. El podeu escoltar en aquest enllaç.
Després d'aquella meravella que és El festí de l'amor, he anat seguint amb interès les novel·les que ha anat publicant l'escriptor de Minneapolis, si més no les que s'han traduït al català. Saul i Patsy era un relat dotat de sensibilitat i de màgia, a propòsit del qual Paul Auster deia que “com Txèkhov, Baxter és dur i compassiu alhora, i els seus personatges mai estan per damunt o per sota del que són. Són humans, i això constitueix per si sol una fita excepcional per a un escriptor”.
Totes aquestes virtuts són presents també a El lladre d'ànimes. La història té nervi. Els personatges tenen interès i estan ben dibuixats: Nathaniel Mayer, el noi desorientat després d'haver patit una tragèdia familiar; Theresa, la noia atractiva i d'actituds exagerades que porta una armilla antibales de l'exèrcit adornada amb medalles soviètiques; Jamie, la ballarina i escultora lesbiana, que de nits treballa de taxista; i Jerome Coolberg, el geni, l'estrany, el perillós.
Si algun defecte té El lladre d'ànimes és que, al meu parer, Baxter peca de voler ser massa explícit. Cal dir que l'escena de la nòria, el clímax de la novel·la, s'inspira en la famosa escena de la pel·lícula El tercer home, de Carol Reed? I, sobretot, cal que expliqui “lector, el que tens a les mans és el llibre que ell va escriure”, després que Coolberg lliura a Nathaniel un llibre escrit a màquina, titulat El lladre d'ànimes? No es podria estalviar aquesta frase i tot el capítol 45, en què intenta justificar davant del lector el seu truc narratiu?
Tot i així, El lladre d'ànimes és una bona novel·la d'un escriptor hàbil que, a més de crear bones històries i personatges interessants, sap descriure ambients magistralment. Així ens explica l'arribada de Nathaniel, en la tercera part de la novel·la, a l'aeroport de Los Angeles:
“Malgrat que molts aeroports sembla que hagin sigut dissenyats per comitès formats per subcomitès, i són inevitablement lletjos i antiestètics, el de Los Angeles International té una exuberant lletjor pròpia. L'ambient poc acollidor és bastant característic, com si el primer representant de la ciutat, el seu aeroport, ja sentís indignació, potser fins i tot repugnància, pel viatger. Una persona acabada d'arribar podria pensar que ha aterrat al plató d'una pel·lícula futurista de baix pressupost, on la majoria dels intèrprets principals moriran de manera horrible durant els primers quaranta minuts.”
