Acaba la dècada i proliferen arreu les llistes dels millors discos, les millors cançons, les millors pel·lícules, etc. Unes llistes que mai acaben de satisfer ningú -a cadascú li agrada el que li agrada-, però que a mi m'interessen perquè sempre hi descobreixo alguna cosa que m'havia passat per alt.
El que no em convenç de les llistes és que a totes sempre hi trobes, més o menys, el mateix; i que a totes sempre hi trobes a faltar, més o menys, el mateix. Com si unes llistes s'alimentessin de les altres, en comptes de presentar propostes pròpies. Parlant de discos, a mi també m'han agradat Is This It dels Strokes, La leyenda del espacio de Los Planetas, el debut dels Fleet Foxes (meravellós!), Alegria d'Antònia Font o Funeral dels Arcade Fire. Però també m'han agradat molt un munt d'altres discos que no apareixen a cap llista.
Aquí en vull reivindicar una desena, que us presento ordenats per un criteri únicament cronològic:
-
Thee Michelle Gun Elephant, Gear Blues (Munster, 2000). Tot i que el disc es va publicar al Japó un parell d'anys abans, aquí no ens va arribar fins a l'inici de la nova dècada. Els japonesos eren una màquina perfecta de fer punk-rock, i aquest
Gear Blues és el seu
London Calling particular. Poc predisposats com estaven a anar-se'n de gira pel món, sempre ens vam quedar amb les ganes de veure'ls en directe.
-
Yo La Tengo, And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (Matador, 2000). El disc amb què els de Hoboken encetaven la dècada és terriblement bell, suggerent i addictiu. L'inici del disc, amb "Everyday", "Our Way To Fall" i "Saturday", és gairebé insuperable. I encara hi ha la magnífica versió del "You Can Have It All" de George McCrae, l'energia de "Cherry Chapstick" o, per tancar, els gairebé divuit minuts de "Night Falls On Hoboken". Una de les obres mestres d'un grup que sempre fa bons discos.
-
The Mooney Suzuki, People Get Ready (Estrus, 2000). A principis de la dècada, el segell nord-americà Estrus ens va donar moltes alegries; entre les més destacades, el debut d'aquesta banda de Nova York. La seva fórmula a base de rock-and-roll amb pinzellades de blues, garatge, soul i punk era demolidora tant en disc com dalt de l'escenari. Entre les cançons del disc destaquen "Singing' A Song About Today", "Make My Way" o "My Dear Persephone".
-
The Dirtbombs, Ultraglide In Black (In The Red, 2001). Molt més que un disc de versions. El mestre Mick Collins, antic component dels mítics Gories de Detroit, ens ofereix unes contundents interpretacions de clàssics del funk i del soul com "Underdog", dels Sly and The Family Stone, "I'm Qualified To Satisfy You", de Barry White", o la incendiària "Livin' For The City" d'Stevie Wonder.
-
Lost Sounds, Black-Wave (Empty Records, 2001). Després de gravar dos magnífics discos de punk-rock amb The Reatards, Jimmy Lee Lindsey, més conegut com a Jay Reatard, va formar aquesta banda en què els sintetitzadors
new wave col·lisionaven amb les guitarres punk. La fórmula va assolir el més alt grau d'eficàcia amb aquest memorable
Black-Wave i cançons com "I'm Not A Machine", "Plastic Skin", "Throw Away" o "What'd I Say".
-
The Minus 5, Down with Wilco (Yep Roc Records, 2003).
El talent musical i la sensibilitat pop de Scott McCaughey són extraordinaris. Ens ho ha demostrat sobradament al capdavant dels Young Fresh Fellows o dels Minus 5. Amb la col·laboració de Wilco va fer aquest
enorme disc de música pop, que transmet la màgia de clàssics dels seixanta com el Sgt. Pepper’s dels Beatles o el Pet Sounds dels Beach Boys. Només cal fer atenció a cançons com “Retrieval of You”, “The Old Plantation”, “View From Below”... Una joia.
-
Daniel Johnston, Fear Yourself (Sketchbook Records, 2003). Entre la genialitat i la bogeria, Johnston ha anat construint una carrera musical força irregular però sempre honesta, que ha provocat l'admiració de Kurt Cobain, Sonic Youth o David Bowie.
Fear Yourself compta amb uns bons arranjaments i una bona producció, a més de cançons immenses com "Mountain Top", "Love Enchanted" o "Fish".
-
The Ponys, Laced With Romance (In The Red, 2004). Un dels debuts sonats de la dècada, que ens mostra una banda que s'havia encomanat dels ritmes hipnòtics de The Velvet Underground, del punk rock novaiorquès dels 70 (Television, Richard Hell, etc.) i de la new wave (The Fall, Joy Division). Amb tot, The Ponys no perdien contacte amb la música del moment (Viva l’American Death Ray Music, The Mooney Suzuki o Lost Sounds). A destacar el meravellós inici amb “Let’s Kill Ourselves” o l’estranya sensibilitat d’una joia que es diu “I Love You ‘cause (You Look Like Me)”.
-
King Khan & The Shrines, Mr. Supernatural (Hazelwood, 2004). Ritmes calents, vents per tornar-se boig, teclats magistrals i un cantant que sembla posseït pels mateixos dimonis que James Brown, Little Richard o Screamin’ Jay Hawkins. Amb un so menys greixós que en anteriors treballs i que dóna una major consistència i riquesa al conjunt, brillen amb llum pròpia cançons com “On The Street Where I Live”, la juganera “Destroyer”, la sensacional balada “On A Brass Bed (In Paradise)” o la frenètica “Burnin’ Inside”, brillant punt i final d’un disc que punxarem una vegada i una altra i una altra i una altra...
-
Black Lips, Good Bat Not Evil (Vice Records, 2007). El quart àlbum és potser el més accessible d'aquesta banda d'Atlanta, però també compta amb les millors composicions: "Katrina", "Veni Vidi Vici", "Bad Kids" o "Cold Hands" s'han convertit en himnes d'aquesta dècada que s'acaba. Cal veure els Black Lips dalt de l'escenari: el seu directe és incendiari!
