The Devil And Daniel Johnston

Al límit entre la genialitat i la bogeria, Daniel Johnston ha anat elaborant amb els anys una obra musical sorprenent. La primera notícia que en vaig tenir, a començaments dels noranta, va ser una versió de la seva cançó “Speeding Motorcycle” inclosa en el magnífic Fakebook dels meus estimats Yo La Tengo. Pocs anys després m’arribava un vinil de deu polzades editat per Munster Records titulat Respect: es tractava de la reedició en vinil d’una casset gravada el 1985. Més tard, gràcies al Napster, l’Audiogalaxy i, després, el Soulseek, vaig poder accedir a moltes de les seves primeres gravacions, aleshores pràcticament impossibles d’aconseguir per altres mitjans. El 2003 vaig visitar l’exposició “Cultura porqueria. Una espeleologia del gust”, al CCCB, on hi havia un apartat dedicat a l’obra de Johnston (al costat de gent com Ed Wood o The Shaggs). Des d’aleshores, sóc un comprador fidel de tots els discos que va editant aquest artista californià. El meu preferit: Fear Yourself (Sketchbook, 2003).

La meva última adquisició ha estat un DVD. De fet, un doble DVD (“Edición coleccionista”) de la pel·lícula documental The Devil And Daniel Johnston, dirigida per Jeff Feuerzeig, premiada al Festival de Sundance el 2005 i gairebé imprescindible per entendre l’obra de Johnston. El documental està construït a partir de material audiovisual divers enregistrat pel mateix Johnston (filmacions en Super8, un audiodiari en cintes de casset...), d’entrevistes a persones que el coneixen bé (pares, amics, familiars i músics) i d’imatges d’alguna actuació en directe. Tot plegat, fascinant.

A més, aquesta edició de col·leccionista compta amb un segon DVD de material extra amb escenes eliminades, material filmat per Daniel Johnston (uns curtmetratges casolans per pixar-se de riure), vídeos musicals, material gràfic (Johnston és l’autor dels dibuixos de totes les portades dels seus discos) i moltes coses més.

Al YouTube hi ha un munt de vídeos de Daniel Johnston, entre els quals he trobat aquest trailer de The Devil And Daniel Johnston.

Quina festassa!

I és que va ser més que un concert. Los Straitjackets amb les seves màscares de lluita mexicanes, tocant de meravella i sobrats de recursos escènics; Kaiser George com a mestre de cerimònies i cantant, tocant el saxo i, quan va fer falta, els teclats; i, a més a més, The World Famous Pontani Sisters amb els seus balls i la seva alegria!

Aquí teniu unes quantes fotos que vaig fer:

La sala estava força plena (és clar que sí: Barcelona també és roquera!) i el públic va seguir tot el concert amb un entusiasme que poques vegades es veu. La recompensa van ser un parell de bisos.

A més, els Born Losers van ser uns més que dignes teloners. Es tracta d'un grup instrumental de Barcelona que té un single editat amb Wild Punk Records.

I, canviant de tema, la Maria em va fer una foto amb l'Eddie Angel, guitarrista i líder de Los Straitjackets!

labutxaca

Grup 62 ha posat en marxa una nova i ambiciosa col·lecció de butxaca en català, que serà la plataforma conjunta de totes les editorials del grup (Edicions 62, Empúries, Proa, Columna...). De moment han sortit vint títols d'autors com Ferrant Torrent, Umberto Eco, Mercè Rodoreda, John Irving, Josep Pla o J.M. Coetzee.

Tres títols destacats (si encara no els heu llegit, a partir d'ara ja no tindreu excusa):
- Trilogia de Nova York, del gran inventor d'històries i sempre recomanable Paul Auster.
- El vigilant del camp de sègol, de J. D. Salinger. Un clàssic modern a descobrir o rellegir.
- Tòquio blues, una novel·la fascinant del japonès Haruki Murakami.

Si aneu a la pàgina web de labutxaca us podreu descarregar en format pdf el primer capítol de cadascuna d'aquestes novel·les.

I per al juliol anuncien sis títols més, a destacar El déu de les coses petites, de l'escriptora índia Arundathi Roy, i La rebel·lió dels animals, de George Orwell.

Gran Ball de Fi de Curs

Aquí a casa nostra el que es porta per celebrar el fi de curs (i moltes altres coses) és un sopar. La qüestió és entaular-se i endrapar. Us imagineu, però, celebrar el fi de curs amb un gran ball? Ballant conga, limbo, rock'n'roll, twist, mambo, rhythm'n'blues o swing? Doncs qui sí que s'ho ha imaginat i ha decidit fer-ho realitat és la gent d'EXOTICA CLUB. Va ser ahir a la nit. Llàstima que fos a Granada! La indumentària a seguir havia de ser la inspirada en els balls de fi de curs americans: s'hi podia anar disfressat del tonto de la classe, d'animadora, de capità de l'equip de futbol (americà), d'etiqueta, de superheroi, de mòmia, de goril·la, etc. Insisteixo: llàstima que fos a Granada! Jo ja m'hi veia amb la meva disfressa de tonto de la classe...

Mary Weiss - Dangerous Game

Disc del mes de juny

Van tornar els Pixies. També els Who. Aquest estiu, al Summercase, The Jesus & Mary Chain. Fins i tot Police s’han animat a tornar a trepitjar els escenaris! I alguns s’atreveixen a gravar nous discos que es podrien estalviar (New York Dolls, Stooges).

Mary Weiss també ha tornat. Qui és Mary Weiss? Una de les quatre noies que a mitjans dels 60 va formar part de The Shangri-Las, un grup que ens ha deixat grans cançons: “Leader Of The Pack”, “Give Him a Great Big Kiss” (versionada per New York Dolls i Burning), “Heaven Only Knows”, etc.

Mary Weiss ha tornat, i la seva sort ha estat de no caure en el revival Shangri-Las (tot i que n’ha regravat l’excel·lent cançó “Heaven Only Knows”). Ha comptat amb el suport de la gent del segell Norton Records, amb els Reigning Sound com a banda d’acompanyament (i amb el seu líder Greg Cartwright, ex-Oblivians, com a coproductor i compositor) i amb alguna cançó de gent com Andy Shernoff (Dictators) o John Felice (Real Kids).

El resultat és un àlbum titulat Dangerous Game, un dels millors discos de rock’n’roll que he escoltat últimament. Bones cançons (en teniu una mostra al myspace de Mary Weiss), una veu amb caràcter i un so que enamora.

Boris Vian, "L'herba roja"

Boris Vian és un dels meus escriptors preferits. L'herba roja no és la seva millor novel·la (em quedo, sense cap mena de dubte, amb L'escuma dels dies), però aquests dies l'he estat rellegint i té els seus bons moments. Aquí teniu unes quantes frases espigolades dels diàlegs de la novel·la:

· "Em vaig sentir decebut per les formes de la vostra religió. Són massa gratuïtes. Tot és comèdia, cançonetes, uns vestits molt bonics... Del catolicisme al music-hall no hi ha gaire diferència."

· "Mentre quedi un racó de món amb amb aire, sol i herba, ens ha de saber greu de no ser-hi. Sobretot si som joves."

· "Valdria més aprendre a fer l'amor correctament que no pas embrutir-se davant un llibre d'història."

· "Del moment que sóc viu i que tinc el que volia, ja no em cal ser intel·ligent."

Twist Party!

Un concert molt prometedor! Los Straitjackets són una banda americana que porten més de deu anys fent música instrumental (rock and roll, twist, beat, surf...). Actuen emmascarats i al capdavant tenen el guitarrista Eddie Angel, a qui vam poder veure a Calella fa tres o quatre anys amb la seva altra banda, The Neanderthals, en el Wipe-Out Weekend Festival a la fàbrica Llobet (per cert, un concert memorable!). Ara Los Straitjackets ens vénen a presentar el seu penúltim disc, Twist Party, que no és totalment instrumental: la majoria de les cançons porten les veus de Kaiser George i les Pontani Sisters (tres noies que emulen des dels mambos de Carmen Miranda a les showgirls de las Vegas, des dels cabarets dels anys 20 a les go-gos dels 60). Tots plegats seran el dimarts 19 a la Sala [2] de Barcelona. Jo no penso perdre-m'ho!

L'al·lucinant videoclip dels Black Lips

Espero no fer-me pesat últimament amb els Black Lips. Prometo deixar de parlar-ne una temporada. Però abans cal veure un videoclip: feia moooolt de teeeemps que no en veia cap que em toqués la fibra sensible com aquest.

M'agraden els festivals?

Una cosa que vaig oblidar en fer la crònica de la jornada de divendres del Primavera Sound: la frase més corejada pel públic, amb diferència, almenys pel que fa als concerts que vaig veure jo, va ser "y nos hemos metido cuatro millones de rayas", de la cançó "Un buen día" de Los Planetas. En J, sempre impertorbable, en aquell moment va mig somriure.

Jo vull ser un Black Lip!

En realitat, aquesta entrada s'havia de titular "No m'agraden els festivals (II)". Ara, però, ja no estic tan segur d'aquesta afirmació. Ostres! Que fort! En qualsevol cas, us faré cinc cèntims de les meves impressions de la jornada del dissabte d'aquest Primavera Sound 2007.

Coses que em van agradar:

- Que vaig poder aparcar el cotxe a cinc minuts a peu del recinte.
- Que no vaig haver de fer cua ni per comprar l'entrada ni per entrar.
- Que tampoc vaig haver de fer cua per comprar una cervesa o per anar a pixar.

Coses que no em van agradar:

- Que, essent un festival que se celebra a Barcelona, no hi hagués ni un sol grup que cantés en català. Algú s'imagina a Madrid un festival així sense cap grup que s'expressi en castellà? I no serà perquè no hi hagi bons artistes que cantin en la nostra llengua: Antònia Font o Kitsch tenen tanta o més qualitat que bona part dels que ahir tocaven.
- Que, després del Chinarro, la feina era meva per trobar un escenari on no hi hagués un dj turmentant el personal amb música electrònica. Una mica més de rocanrol, sisplau!

El que vaig veure:

The Rakes. Només els vaig aguantar un parell de cançons. Patètic el cantant fent posturetes Ian Curtis.

Evripidis And His Tragedies. No els coneixia de res. L'Evripidis devia ser el teclista-cantant-showman de la banda. S'ho passava pipa. L'acompanyaven molta gent (coristes, un violí, un saxo...). Bon rotllo i diversió.

Jay Reatard. Acompanyat d'un baix, un guitarra i un bateria, va escopir un grapat de temes punk durant mitja hora i va fotre el camp sense dir ni adéu. Bé, Jay.

Black Lips. Les expectatives es van complir amb escreix. Una de les millors bandes de rocanrol que es pot veure avui dia en directe. I, si no em traeix la memòria, la millor banda sixties-garage-punk que he vist mai dalt d'un escenari. Tenen actitud, tenen cançons i saben què fer amb els instruments que tenen a les mans. Impressionants. Vaig fer unes fotos del concert:

The Fall. Vaig arribar al final del concert (les dues últimes cançons). Suficient per adonar-me que devia haver estat un dels millors concerts del dia. Impressiona la majestuosa presència de Mark E. Smith damunt l'escenari. I com sonaven!

Sr. Chinarro. Bona presentació per a un bon disc (El mundo según). Un tio maco, el Chinarro. Sobrietat sense efectismes. Chapeau!

Maximo Park. Els vaig escoltar una estona, estirat a la gespa (les meves cames em demanaven un temps mort). Als vuitanta ja odiava A-ha, Duran Duran i Human League (llavors jo era de Kortatu, Clash i Siniestro Total). Un exemple més del que cria el lamentable revival dels vuitanta que estem patint.

Modest Mouse. Molt públic que, em va semblar, s'ho passava de primera. Molt moderns, ells. No en vaig aguantar ni mitja cançó.

Girls Against Boys. Fa deu anys els seus discos ja m'avorrien. Vaig experimentar exactament el mateix amb el seu directe. Després de tres o quatre cançons, me'n vaig anar a agafar posicions per veure Los Planetas.

Los Planetas. El seu directe (almenys el d'ahir) no és, contràriament al que diu la vox populi, caca caca caca. Van sonar amb una notable consistència. Primer ens van presentar les cançons del nou disc, que m'ha agradat força, i després es van dedicar a recuperar alguns dels seus clàssics, cosa que el públic va celebrar entusiastament. Així van caure "Un buen día", "Segundo premio", "Corrientes circulares en el tiempo", "Santos que yo te pinté" o, per acabar el bis, "Pesadilla en el parque de atracciones". Només una pega: no van tocar la meva preferida: "La playa".

Built To Spill. No vaig poder veure el concert sencer (en aquest cas, em va saber greu). Però cinc o sis cançons van ser suficients per fer-me recordar aquell magnífic disc, "Perfect From Now On" (la seva obra mestra?), que va ser disc del mes de l'home cactus fa potser deu anys. Una gran banda de guitarres amb unes cançons de preciosa factura.

Veredicte final (les actuacions que més em van agradar):

1. Black Lips
2. Los Planetas
3. Built To Spill
4. Sr. Chinarro
5. Jay Reatard i Evripidis And His Tragedies (ex aequo)

No m'agraden els festivals (I)

Però és el que hi ha. Finalment, m’he adonat que o vas als festivals o et quedes sense veure un munt de grups interessants. Quines possibilitats hi ha avui dia de veure els Sonic Youth, els Yo La Tengo o els Teenage Fanclub tocant en un Razzmatazz o un Apolo? Poquíssimes. Des de fa uns anys, tots aquests grups pràcticament només vénen a festivals. I no és el mateix.

Avui els Black Lips tocaran al Primavera Sound. Ho faran a les nou del vespre en un escenari a l’aire lliure. Encara serà de dia. No és el mateix que veure’ls tocar, per exemple, a la sala Magic. Impossible que hi hagi la mateixa intensitat, la mateixa implicació del públic, etc.

Però, o t’aguantes i hi vas o et quedes sense Black Lips. Per això he decidit que hi aniré. Després d’anys de militància anti grans festivals, baixaré del burro i avui me n’aniré al Primavera Sound.

Aquí teniu la llista ordenada dels grups que més ganes tinc de veure:

1. Black Lips
2. Jay Reatard
3. Built To Spill
4. Barry Adamson
5. The Fall
6. Los Planetas (en disc m'agraden molt, però en directe es diu que són caca caca caca)
7. Sr. Chinarro
8. Billy Bragg
9. Ginferno

Problemes. Jay Reatard i Barry Adamson toquen a la mateixa hora en diferents escenaris. O sigui que em perdré el Barry Adamson. Merda de festivals! Black Lips toquen a les nou i The Fall comencen a les nou i vint. O sigui que em perdré de The Fall (amb una mica de sort veig el final del concert). Merda de festivals! Ginferno toquen a les cinc de la tarda! Encara no hi hauré pogut arribar. En Billy Bragg a tres quarts de set. Ja veurem. Los Planetas a les dues de la matinada i Built To Spill a les tres: a aquelles hores, no estaré ja fins als collons de tot?

Demà us ho explicaré. A no ser que m’entri la mandra d’anar a Barcelona i me’n vagi a Palafolls a veure els Yeah!