Reprenc un blog abandonat no pas per la desídia (bé, potser només en una petitat part), sinó perquè m’he dedicat a una tasca que m’ha ocupat molt de temps.
Tinc la intenció de fer un homenatge a un autor que ha significat molt per a la Història de l’Art. Es pot dir, fins i tot, que ell va fer el primer “manual” d’aquesta disciplina, salvant-ne les distàncies i amanit tot plegat amb la voluntat d’entendre i valorar l’esforç dedicat a fer aquesta obra.
Giorgio Vasari és una font de primera mà per estudiar l’època del
Renaixement des del punt de vista d’un contemporani.
Le Vite de’ piu eccellenti Architetti, Pittori et Scultori Italiani da Cimabue insino a’ tempi nostri descrite in lingua Toscana da Giorfio Vasari pittore Aretino, con una sua ulile & necessaria introduzione a le arti loro (primera edició, Florència, 1550), és un recull dels diferents artistes de l’àmbit italià des de les primeres albors de l’edat moderna fins l’època del
Manierisme. A grans trets, Vasari és responsable de la divisió de l’art, tal i com l’humanisme ho entenia, en tres èpoques ben diferenciades:
· La glòria de l'
Antiguitat· La decadència de l’
Edat Mitjana· La
Rinascita (Renaixement) de les arts clàssiques
Tanmateix, dintre de la pròpia Edat Moderna, són també tres les èpoques que Vasari interpreta que cal establir, amb trets diferencials que les defineixen:
·Primera època o
età que comprèn des de mitjans del segle XIII fins a finals del segle XIV. La principal característica que la defineix és l’elecció de la natura com a model de l’artista i la seva imitació.
·Segona età, o de consolidació, que abasta tot el segle XV. És una època en què s’assoleix una millor correcció del dibuix, de l’acabament, del contorn, tot i que també conclou que, malgrat els avenços i perfeccionament respecte l’època anterior, les obres són objecte d’una certa sequedat científica, sens dubte l’estudi de la perspectiva fou el gran avenç i també el que arreplegà majors esforços que caldrà superar.
·Tercera età, la moderna, és la que aconsegueix el major perfeccionament de l’art. És l’edat en què sobresurten les qualitats específiques de les “
maniere” individuals de creació dels diferents artistes. I si hi ha algú que culmina aquest pensament, la màxima perfecció, no és altre que
Michelangelo Buonarroti,
il Divino, la
maniera perfetta.
Vasari, arribat en aquest punt, creu que a partir de Miquel Àngel es produeix una vellesa del Renaixement, adduint que tot el que vindrà posteriorment no pot superar la perfecció al que ja s’ha arribat.
La intenció és mostrar en aquest blog una selecció dels artistes tractats per Vasari destacant-ne les obres més emblemàtiques o aquelles que a mi, personalment, m’han sorprès més. A mesura que els diferents artistes revisquin en aquestes pàgines virtuals sortiran termes com
grazia,
terribilità,
maniera, perspectiva,
giudizio,
facilità, etc... que intentaré aclarir contextualitzant-los en llur època.
