La major part de la
meva vida l'he passada entre dones, he tingut i tinc algun amic, però més han
estat les amigues.
De petit a l'escala
de casa del carrer Burgos, a Sants, només hi havia nenes....i avis. Al segon,
jo estava al quart, hi vivia la Mercè que, per cert, em feia tilin i pujava
a casa a jugar alguna vegada, a metges, és clar. Al tercer hi vivien la
Gemma i la Roser amb les que havia jugat de ben petit. Les famílies tenien bona
relació i coincidíem sovint al terrat i a més, a casa la seva avia, que vivia
al pis de sobre, tenien televisió i ens convidaven a veure-la.
A Casa som quatre germans,
jo el tercer i darrera meu, a quatre anys de distancia, ve la Isabel, amb qui
sempre he mantingut una relació més estreta si descomptem l'edat beneita
que em donava per “xinxar-la”.
Cap els catorze
vaig conèixer la Mari (Mari Cruz, mes tard Mari Creu), ara ja és morta. Vàrem
connectar molt ràpid, les nostres famílies tenien uns orígens semblants, de
l'Aragó i comunistes o anarquistes ara no recordo, i ens era fàcil conversar de
tot.
Per ella vaig
conèixer l'Anna, cap els setze. Ja la coneixia, millor dit les nostres famílies
es coneixien, i també va ser i és bona amiga; encara mantenim relació i el seu
home -un dels pocs amics que em referia a l'inici- que vaig conèixer un any
després. Va ser a casa l'Anna on vaig coincidir per primera vegada amb la Fina,
la que seria la meva dona dos anys desprès. En aquell temps va esdevenir
la millor amiga.
Al venir a viure a
Bellcaire, canvi radical de vida i de feines, primer a les pomeres, i després a
la construcció. Vaig descobrir el mon d'homes, força, resistència, alcohol,
parlar de dones a un nivell que no havia parlat mai o no d'aquesta manera:
Dona =sexe. En el meu retorn a l'educació, un altre cop a la protecció de
menors a Girona, vaig conèixer les que serien unes bones amigues que encara
mantinc, la Rosa , més tard l'Anna Dimaio que ja es morta i la Conxi,
encara que ella a més d'amiga, la
tenim afillada.
Potser per tot això a vegades sento enveja de les dones, no de totes. Potser per tot això em diuen que tinc el sentit femení molt desenvolupat. En definitiva, per a la propera vida ja em tinc demanat ser dona, això sí, a poder ser...... lesbiana.
Quan escric una
entrada al bloc, primer em passa pel cap la recepta i d'ella em surt la petita
narració inicial. En aquest cas ha anat diferent. Cada dilluns quan veig el
programa "dones" penso que he de fer una entrada sobre dones, però no
se'm acut cap recepta i ho he anat deixant. Avui he pensat. sempre he estat
acompanyat de dones, així doncs, quin és el plat que m'ha acompanyat sempre,
que no hi ha hagut setmana que no n'hagi menjat?...la resposta ha estat ràpida
: L'arròs i més concretament el mar i muntanya. La mama era una artista amb
l'arròs, l'havia arribat a fer fins i tot a l'olla a pressió i també estava
bonissim. La seva màxima era que el sofregit estigues ben fet. En va fer un
"màster" a Benicàssim quan el papa va estar ingressat a l'hospital de
termalisme, actualment un hotel.
L'arròs que us
presento és un arròs senzill, amb ingredients senzills, però amb substancia.
També és així com m'agraden les dones, les persones en general....senzilles i
amb substancia.
Ingredients :
arròs, 80g per
persona - una tassa de cafè - per persona.
Aigua. 240g
si el voleu caldós o 200 si el voleu més sec.
costelló tallat
petit.
salsitxes.
pollastre tallat
petit.
alls, dos per
persona, aixafats no tallats.
ceba. - una per
quatre persones-
tomata, per quatre
1/2 pot de quart o un parell de tomacots.
pebrot verd.
pebrot vermell.
uns brins de safrà
una llauna de sèpia
en la seva tinta.
una llauna
d'escopinyes.
una llauna de
musclos al natural.
A Bellcaire no
tenim peixateria i no sempre ve de gust anar a l'Escala o a Torroella a comprar
peix per l'arròs i des que vaig veure a cuines de TV3 un cuiner de la Cerdanya
-disculpeu que no pugui concretar més- que feia servir llaunes, sovint també ho
faig. El resultat és excel·lent.
Primer de tot
enrossirem les carns i les reservarem per poder fer el sofregit sense
entrebancs. Tirarem els alls aixafats i esmicolats i quan comencin a agafar
color i tirem la ceba, al punt de sal, deixant que a foc suau es vagi
caramel·litzant. Quan estigui ben rosseta hi afegirem els pebrots - si el
pebrot vermell és de llauna li afegirem després- li donem dues voltes i hi
aboquem la tomata tornant al xup-xup fins que deixi anat tota l'aigua.
Preneu-vos el temps que sigui necessari. Depèn del bon fer que tinguem amb el
sofregit, el resultat final de l'arròs, que no per senzill, no mereixi tota la
nostra atenció, cura i amor.
Mentrestant ja haurem encès
el forn a 180ª i posat l'aigua a bullir junt amb uns brins de safrà, el suc de
les llaunes de musclos i escopinyes.
És el moment d'afegir-hi
la llauna de sèpia, donar-li unes voltes i quan l'aigua anunciï la
intenció d'arrencar el bull, tirarem a la cassola l'arròs, perquè es vagui
amarant de tots els gusts de la cassola i li haurem donat unes quantes voltes
hi aboquem el "brou". Deixem que bulli uns cinc minuts a foc fort,
després cinc minuts a foc suau i abans d'entrar la cassola al forn cinc
minuts més i afegirem les llaunes de musclos i escopinyes.
A l'hora de
treure-la, tinc preparat un drap xop amb aigua freda per deixar-hi a sobre la
cassola i tallar així la cocció. Un parell de minuts de repòs i ja està llest
per menjar.
Que tingueu bon
profit, salut i....anar fent
