AUTOESTIMA - SARDINES CONFITADES EN ESCABETX.

http://www.bing.com/images

Al meu entendre les persones es diferencien entre les que s'estimen, les que no s'estimen i les que s'estimen massa.

Si aquesta afirmació és certa, en conseqüència, les nostres accions, sentiments, emocions, parteixen d'ella.

Els que s'estimen, segur que saben estimar.
Els que no s'estimen, és difícil que se sentin estimats.
Els que s'estimen massa, no tenen temps per res més.


Ben mirat, però, per regla general va a moments o a temporades i tots, en un moment o altre passem per tots i cada un aquests estats.

http://www.bing.com/images

Hi ha dies, sense saber-ne el motiu m'aixeco amb molta energia, he dormit bé, trobo a la Fina més guapa que mai i li ho faig saber, vaig pel carrer amb el cap ben alt, faig bromes amb la gent que em trobo; en dies així segur que cuino millor, em sento content de mi mateix, en definitiva m'estimo o com diuen els llibres, tinc bé l'autoestima.

http://www.bing.com/images

Hi ha dies que, sense saber-ne el motiu, dormo poc i malament, m'aixeco cansat, ni m'adono que tinc la Fina al costat, preferiria no sortir al carrer i no haver-me de trobar amb ningú.
En dies així la cuina és un refugi.

Resumint tinc l'autoestima baixa.


Segur que hi ha dies que em crec millor que ningú, que

http://www.bing.com/images

vaig donant lliçons a tort i a dret i em creuré un Ferran Adrià a la cuina; dit d'una altra manera, que tinc l'autoestima sobredimensionada.
Però fent honor a aquest estat, no tinc temps ni capacitat per adonar-me'n.

No sé si és primer l'ou o la gallina, si l'actitud que tens davant la vida fa que tinguis alta o baixa l'autoestima o és a l'inrevés, l'alta o baixa autoestima condiciona l'actitud davant la vida.
Segurament a dies és l'ou i a dies la gallina i precisament l'autoestima fa que la memòria es vagi tornant selectiva i vagi esborrant o desactivant els mals records.

foto imatges google

Aconseguir objectius vitals com el fet de mantenir la flama encesa després de quaranta-dos anys de convivència amb la Fina, a pesar de les tramuntanes.
Veure a la Marta, a tocar dels quaranta, sent feliç amb un plat de macarrons i fent abraçades.
Veure la valentia, l'empenta i la capacitat d'empatia de l'Esther.
Veure créixer en Marc fent-se un homenet, la Laura a punt de deixar la infantesa i en Martí avançant amb rapidesa, doncs ja es troba amb el camí fet.

La companyonia dels amics i família, sentint-los a prop tot i la distància.

Els petits objectius quotidians com tenir cura de les hortalisses, de les gallines.

Anar a la fleca i passar una bona estona mentre prenem cafè.

Fer un vol amb la bicicleta i fer servir mínimament l'ajut del motor, a mes de, com diu la Neus Garriga en un dels seus escrits al Facebok:  "la bellesa del paisatge m'emociona. El verd intens, les muntanyes, els prats alimenten cada racó del meu cos"....  i això és com carregar les bateries.

Cuinar un bon àpat i aportar-hi alguna cosa que creus que no ha fet ningú".

Això és el que vaig fer amb les sardines escabetxades que us presento. Segurament que algú les ha fet d'aquesta manera, però jo estic cofoi de pensar que he estat el primer -una beneiteria com qualssevol altra -.
Tot va venir per la necessitat d'eliminar fregits i de la manera que generalment faig el bacallà.

Necessitarem -penseu que és una conserva i val la pena fer-ne forces-:
1 quilo de sardines
tres fulles de llorer
una branca de farigola
una branca de romaní
una cabeça d'alls
uns grans de pebre
una cullerada de pebre vermell
sal
dos bitxos petitons
dos gots d'oli
1/2 de vinagre de vi blanc
1/4 de vinagre balsàmic
un rajolí de ratafia
una cullereta de mel.

Netejarem les sardines traient el cap, les tripes, les escates, les posarem a escórrer i les salarem.
Posarem en un caçó la resta d'ingredients i farem  arrencar el bull.
Apagant el foc i tapant, deixarem infusionar uns 10 minuts.

Col·locarem capiculades les sardines en una cassola, paella o recipient de vidre que aguanti l'escalfor i les hi podem deixar després; la posarem al foc abocant-li l'escabetx pel damunt.
Quan veiem que torna a fer bombolles baixem el foc al mínim i deixem sense tapar entre 12 i 15 minuts.

Les podem servir calentes, tèbies o fredes. El que sí us puc assegurar que és millor menjar-les -si us en podeu estar- l'endemà i com que no les acabareu totes d'una vegada veureu que a mesura que passen els dies els puja l'autoestima i són molt més bones.

Bon profit, salut, republica, ara més que mai  i  ...... anar fent

EL PERDÓ - SOPA DE FARIGOLA i ALL SENSE GLUTEN

foto- imatges Google

Perdonar, demanar perdó, perdonar-nos, tot forma part d'un mateix pac. No podem demanar perdó si no som capaços de perdonar i no sabrem perdonar si no arribem a perdonar-nos.
És un fet que generalment lliguem a la religió, per la tradició històrica jueu-cristiana que influencia la cultura dita occidental, sense oblidar la petja deixada per l'islam al sud d'Europa. Les darreres dècades també hem rebut influències de religions orientals com l'hinduisme o el budisme.
Totes elles tenen el perdó com a tema central, però és principalment el cristianisme que a més de Déu, en fa protagonista també a les persones.

foto- imatges Google

Segons el diccionari perdonar és deixar passar sense càstig una falta.
La Wikipedia s'estén una mica més en l'explicació: El perdó és l'acció de no exigir venjança o revenja davant un mal real o imaginari infligit per altres; és el contrari del ressentiment.
En psicologia també es recalca la importància del perdó, definint-lo com el pas dels pensaments i conductes destructives contra qui t'ha fet mal i com a dany col·lateral contra un mateix, cap a conductes i pensaments constructius.
Les preguntes que em faig són, es pot perdonar?
Es pot perdonar tot?
És bo i saludable perdonar?
Em responc que si a tot, amb més o menys dificultat, amb més o menys temps es pot perdonar, es pot perdonar tot i sobretot és bo i saludable perdonar perquè ens ajuda a alliberar pensaments i sentiments negatius com l'odi, la venjança o malestars que no arribem a comprendre'n l'origen.

Ara bé, hi ha coses molt difícils de perdonar. Hi ha mals i danys que no es poden restituir i només el pas del temps ens en facilitarà el perdó, però no podem confondre el perdó amb l'oblit. Podem perdonar però mai oblidar.
Aquests dies als mitjans ha ressorgit el tema dels abusos sexuals a menors, gràcies als casos que s'han denunciat dels maristes de les Corts, a Barcelona.

fotos- imatges Google

A molts els ha remogut els records que tenien amagats en un racó del pensament, a d'altres els ha encoratjat a retrobar els seus botxins i encarar-s'hi, denunciar-ho i fer les paus amb ells mateixos. Tot i que a vegades topen amb l'incomprensió i els judicis d'ignorants ..."vols dir que no te molta imaginació..?".."Ara s'ha posat de moda i en parlen a tothora".... "no sé que els hi ve ara, després de tants anys".

A mi em resulta molt difícil  perdonar fets d'aquestes característiques, tot i així em vull sentir més a prop de "perdona'ls perquè no saben el que es fan" que del "ull per ull, dent per dent". Els abusos en general m'enrabien, m'enerven.

Homes contra dones, patrons contra treballadors, governants conta ciutadans. Utilitzar el poder, sigui físic, sigui social o polític per aconseguir satisfacció o el manteniment d'aquest poder, és molt greu, però utilitzar-lo amb infants és el pitjor del pitjor, més encara si són representants de l'església que predica l'amor, la bondat, la humilitat, la compassió.

fotos- imatges Google

L'únic que pot ajudar a perdonar en aquests casos és que aquests assumeixin públicament la responsabilitat del dany i el mal ocasionat i n'acceptin les conseqüències.
La prudència fa que no m'estengui més i millor serà passar  a donar serenor a l'anima, amb una bona sopa de farigola, all i romaní.
El perdó requereix un exercici d'humilitat i uns plats humils entre els humils són les sopes de pa aromatitzades. A més resulten reconfortants per l'esperit i l'estómac, els més danyats pels trastorns que ocasionen tota classe d'abusos.
Ingredients a triar segons gustos:
Pa (sense gluten) torrat; li donarà contingut i espessor a la sopa (si no teniu problemes amb el gluten, pa de blat)
La farigola és estimulant, afavoreix la digestió, la circulació i ara (abril) està en la seva plenitud.
L'all és un aliment generador de calor i, per tant, mobilitza l'energia del cos a més d'anticoagulant, i hipotensor.
Podem afegir romaní que és un tònic que revitalitza. És útil contra l'astènia, l'esgotament, la depressió o menta que a més de deixar un bon aroma és un bàlsam per l'estómac.
No porta gaire feina; posarem primer a bullir l'aigua necessària, 1/4 de litre per cap, amb la branca de farigola i un all (romaní i menta, si voleu).
Mentrestant posarem el pa a la torradora. Passats uns deu minuts, temps necessari per infusionar les herbes, les retirarem i hi tirarem el pa torrat i triturarem juntament amb els alls, salarem, deixarem que cogui uns minuts i ja podem servir.

Que us faci profit i recordeu que el silenci o mirar cap un'altra banda és el gran aliat dels abusadors.
Salut i anar fent

LA MORT - ARRÒS DE CALÇOTADA

Si alguna cosa és totalment certa en la vida, és la mort.
Igual que la vida la mort és un misteri sobre qui s’han edificat mitologies, religions que tan aviat ens han donat seguretat, com incertesa i angoixa.
El que segur convindreu amb mi és que resulta un tema tabú i és pertorbador, per la majoria de gent, parlar-ne.
Resulta curiós com, per l'experiència que jo en tinc, les persones que per malaltia terminal, un cop superada la primera impressió i païda la notícia, en parlen amb una soltesa que descol·loca als que estem al costat.
Sobre aquest tema tracta la pel·lícula "Truman", que us aconsello veure.

Les primeres morts que recordo, no sé ben bé en quin ordre, va ser l’avi Ramon i la Ramona veïns tots dos del carrer Jocs Florals. L’avi va tenir un vessament, atac de feridura en deien en aquell temps. I la Ramona no recordo molt bé de què. Sí que tinc imatges del fet que havia caigut a la llar de foc i ja no s’havia recuperat.

Tots, records una mica difosos però no angoixants. Jo tenia uns set anys i era habitual que a la canalla ens fessin veure els morts. Potser per això, per mi el fet de pensar en la mort o parlar-ne, ha estat sempre una cosa natural.

La mort que vaig viure d’una manera més tràgica, va ser la de l’avi Pepito, el tiet Carlos i la tieta Esther, els tres morts en un accident de trànsit a Franca uns dies abans de tornar, després de l’amnistia. De ben segur, la mort que he viscut amb més ràbia i desconsol.

Ara que ja no crec amb el cel i molt menys amb l’infern penso que quan un es mora, es mora i ja està. El que queda és l’esperit, l’anima, el record –digueu-li com vulgueu- que és el que ens fa eterns, si més no durant unes generacions. Com deia la Roser, morta als 38 anys de càncer,”El fotut, és pels que us quedeu”. D’ella en vaig treure unes quantes lliçons, ja que només va passar un any i mig d'ençà que li van diagnosticar fins que va morir.....ho vem viure amb molta intensitat, tot plegat.

Entraria en el capítol de les morts injustes, com en Robert Pellicer als trenta i tants o la Mari als quaranta i tants o l’Anna als cinquanta i tants o el meu cosí Ricard i una llarga llista que faria que aquest escrit fos inacabable

.

I tants i tants desconeguts que moren diàriament d’una manera inesperada, precipitada i doblement injusta quan són provocades per execucions, per accidents o desastres naturals.
Mereixen unes paraules aquells que desitgen la mort, amb raó o sense, i no ho poden aconseguir, com la vella amiga Mercedes que va intentar suïcidar-se i no se'n va sortir i va malviure encara set anys turmentada i turmentant al marit i filles....al final ho va aconseguir, en pau descansi.

Així doncs, a viure el moment, a viure la vida, que la mort ja arribarà quan hagi d’arribar i que almenys no ens agafi amb els pixats al ventre.
Posem-hi una mica d'humor o distancia com quan us dic: "el plat que avui us presento, l'arròs de calçotada, està per morir-se". Dissabte vàrem fer calçotada i diumenge un arròs amb les restes.

Ingredients per quatre:

320 g d’arròs 

Restes de la brasa (pollastre i xai) tot desossat
Un tros de botifarra negra
dos calçots crus
uns quants calçots que vaig reservar
dues carxofes
un parell d’alls
salsa dels calçots
800 ml de brou de pollastre
vi ranci

Podem prescindir de les carns, afegir carxofes i si voleu, podeu completar-ho amb alguna verdura més (pèsols o mongeta tendra). Tindreu un arròs més lleuger però igual de bo.
Primer aixafarem i picarem els alls i els posarem a la cassola amb un bon raig d’oli.

Quan comencin a enrossir i afegirem els calçots crus ben picats i deixarem que es vagin sofregint a poc a poc, ruixant amb vi ranci per evitar que es cremi.

Mentrestant encendrem el forn per tenir-lo a temperatura -180°- quan el necessitem.
Serà el moment d'incorporar les carxofes, la botifarra i les carns (en cas que hàgeu triat aquesta opció). Li donem unes voltes i hi adjuntarem un parell de cullerades ben plenes de salsa dels calçots i el brou, del que en reservarem una mica pel final.

Quan arrenqui el bull abocarem l’arròs que haurem passat per l’aixeta per tal de treure-li una mica de midó. En el moment que recuperi el ball de bombolles, abaixarem la potencia de foc i esperarem uns cinc minuts.

Passat aquest temps col·locarem amb cura els calçots cuits, que haurem sucat amb la salsa i anirem cap al forn a acabar la cocció uns deu minuts més. Hem d’estar a l'aguait perquè, com sabeu cada forn és un món.

Abans de treure del forn mirarem que estigui al punt i posarem la cassola sobre un drap ben moll i ruixarem l’arròs amb un xic del brou que hem reservat; per acabar ho cobrirem amb un drap humit i el deixarem reposar uns minuts que aprofitarem per fer el vermut.

Espero que proveu de fer-lo i ja em direu. Espero els vostres comentaris.
Bon profit, salut (que no ens avanci la mort)  i....anar fent

ARRÒS AMB VERDURES, CARN I MARISC - TRES COCCIONS

El plat que avui us presento necessita una especial atenció i no us entretindré amb sermonets.

No sé dir-vos quants arrossos porto fets - és el plat obligat dels diumenges- ni quants he vist fer i dels que he anat aprenent.

Els primers van ser els de la mama, que fins i tot quan el feia amb l’olla a pressió li sortia deliciós i de qui vaig aprendre que com tot guisat és essencial un bon sofregit; de retruc també tot el que ella ens va traspassar del que havia après  durant la seva estada a Benicàssim  on estava ingressat el papa, a centre de termalisme per rehabilitar-se del vessament cerebral :  “a ser possible que no hi faltin les carxofes” .

També recordo les paelles que feia l'avi Pepito al foc a terra, a Farinette plage de Vias.

D’en Nèlo, un amic de Gandia en vaig aprendre una altra premissa : “posa-hi el que vulguis, però no hi poden faltar mai dos alls per cap, xafats, mai tallats”. La resta l'he anat aprenent a base de provatures i fallides.

També he de fer esment que on visc, Bellcaire d’Empordà, juntament amb Pals, és terra d’arrossars i per tant amb tradició de cuinar l’arròs amb una gran varietat de receptes.

L’arròs d’avui és el resultat de la darrera provatura que ha vingut obligada per la dificultat de mastegar sobretot de la Marta, que ja li queden poques dents i de nosaltres que ens anem fent grans: part de la cocció l'he feta a l’olla a pressió. Us asseguro que quan la sèpia o el calamar s’us desfaci a la boca, veureu que ha valgut la pena l’operació.

Racions per quatre : ( com que no estem per gaires festes la sèpia, el calamar i les gambes, son congelades )

320g d’arròs, jo rodó de Pals

700g de brou de peix, jo de la confraria de Roses

el suc de ½ k de musclos (els musclos els menjarem d’aperitiu) hi podeu barrejar també unes xirles.

tres carxofes

½ pebrot verd, llarg italià

120g de mongeta tendra, jo perona

un grapat de pèsols

quatre cullerades de tomata, jo de la meva conserva

una ceba mitjana, jo una cullerada de confitada, sempre en tinc feta, us ho aconsello ( a la cassola o amb thermomix, veieu enllaç)

vuit grans d’all

una tira de costelló tallat petit

vuit salsitxes tallades a trossets

una sèpia petita bruta

un calamar

una dotzena de gambots pelats

Primer de tot prepararem els musclos, doncs n’hem d’aprofitar el suc i menjar-los mentre s’acaba de coure l’arròs. Posarem a l’olla tres o quatre alls aixafats i amb la pell, una mica de bitxo i un bon raig d’oli, quan estiguin ben daurats – a prop de cremats - hi abocarem els musclos i deixarem que s’obrin amb l’olla tapada.

Mentrestant a la paella on acabarem finalment l’arròs, amb un bon raig d’oli li donarem unes voltes a les gambes i les reservarem; a continuació enrossirem les viandes, els costelló, les salsitxes, la sèpia i el calamar i els anirem posant  a l’olla exprés juntament amb la major part del seu oli on també hi abocarem el suc dels musclos i la cullerada de ceba confitada i la tomata.
Taparem i ho tindrem deu minuts a partir que xiuli el vapor.

Mentre l’olla a pressió fa la seva feina d’entendrir les viandes, sobretot la sèpia i el calamar, a la paella donarem una mica de color als alls que he aixafat amb un ganivet ample o al morter.

Quan estigui una mica rosset hi afegirem les carxofes tallades a quarts, la mongeta tallada petita i els pèsols, saltant-ho una bona estona i si convé afegint un rajolí de vi, millor negre que li donarà més color.

Ja hauran passat els deu minuts i podrem descomprimir l’olla i retornar el contingut a la paella i seguir amb la cocció a foc lent perquè s’amarin tots els ingredients i ja hi podem tirar l’arròs augmentant la potencia del foc i que vagi absorbint tots els sabors.

Entretant haurem posat el brou al foc i preescalfant el forn a 200º.

Quan bulli l’abocarem a la paella i  començarem a contar els 15 minuts que necessitarà en total la seva cocció. Passats un parell de minuts abaixarem un terç el foc i al cap de tres minuts més entrarem la paella al forn.

Quan soni el timbre de l’avisador (no puc passar sense ell....ja he cremat un parell de cassoles) posem la paella sobre una baieta ben molla, per tal de tallar la cocció, i la cobrim amb un drap humitejat i deixem reposar el temps de menjar-nos els musclos i veure’ns el vermut o la cervesa.

I ja el podrem servir.

Bon profit, salut i ........anar fent.

ENDOLCIR – GALETES DE GINGEBRE I LLIMONA SENSE GLUTEN NI LLET.

Endolcir l’esperit,

el pensament,

els actes,

les actituds,

les paraules,

els gests,

les mirades,

les intencions,

tot plegat per tal de temperar,

assuaujar,

ablanir,

amorosir,

suavitzar,

emmelar,

apaivagar,

humanitzar l’ànima i les amargors de la vida.

El perill és quan ho fem literalment, pels efectes col.laterals que comporten les menges massa ensucrades. Però és que son tan bones, resulta tant fàcil deixar-s’hi arrossegar. Per això és millor endolcir-nos metafòricament, amb activitats que també ajuden a endreçar l’ànima. No hi ha recepta, cada un se la sap o l'ha de trobar.
Jo miro d'endorcir-me la vida amb la companyia dels meus estimats, família i amics. Amb la musica, tota....clàssica, moderna, lleugera, rock, jazz, flamenc.....
Amb els records, els bons, és clar. Amb l’activitat artística i plàstica, dibuix, pintura, escultura....
Passejant pels carrers, camins i boscos.
Amb un bon llibre, encara que darrerament soc incapaç de concentrar-me en la lectura.
Fotografiant instants.
I com no, cuinant i dintre la cuina fer coques, pastissos, galetes i tota classe de dolces.

Avui us proposo de fer galetes. Com ja he comentat en alguna ocasió a casa tenim problemes amb el gluten i també amb la soja i com que  costa trobar galetes sense gluten que no tinguin soja, des de fa un temps, me les faig jo. No podem prescindir d’elles, doncs la Marta esmorza, alguns dies, galetes amb llet i li complementen el iogurt del berenar.

Vaig partir d’una recepta que em va passar l’Helena, “novia”, “amiga”, “companya” o com sigui que s’ho diguin, del meu nebot Adrià, (en aquest enllaç la trobareu, si preferiu fer l'original) afegint, reduint o traient algun ingredient :

300g de farina sense gluten ( preparat per rebosteria)

30g de farina d’ametlles

120g de mantega

100g de sucre morè (si no us convé el sucre 50g de xarop d'agave)

la pell d’una llimona ratllada

un ou

1 cc* de gingebre

½ cc de canyella

½ cc llevat en pols

¼ cc sal
*cc = cullereta cafè

Jo ho he fet amb la Thermomix, posant primer el sucre, la mantega, la pell de llimona ratllada i l’ou, batent-ho uns 30 segons a velocitat 6. Traiem la pasta resultant, formem una bola i l’emboliquem amb film de cuina, deixant-ho a la nevera un mínim d’una hora. Passat aquest temps l’estenem amb el roleu sobre el taulell enfarinat fins aconseguir una làmina de ½ cm . Retallem amb el tallapastes, col·locant-les a la plata del forn, on hi haurem posat paper de cuina, una mica separades. En surten cap a 50, depen del gruix i la grandària. Abans haurem preescalfat el forn a 180º i les tindrem entre 10 i 15 minuts. Haureu d’estar a l'aguait. Quant son fredes, posades en una llauna es guarden molts dies sense estoveír-se.
Salut i República......ben dolces ambdues !!   i....anar fent.

ABRAÇADES - MAGDALENES DE LLIMONA I MANDARINES

Abraçades de comiat,

de retrobament.

Abraçades amoroses,

amigues,

tendres,

intimes.

Abraçades compromeses,

mediàtiques,

diplomàtiques,

Confesso que no soc d’abraçades, no perquè no m’agradin sinó perquè no en sé reconèixer l’ocasió, l’oportunitat, la necessitat, la conveniència o senzillament per vergonya,  pudor, escrúpols, timidesa o  incapacitat per copsar com serà rebuda. Per sort tinc a casa la reina de les abraçades, que m’ajuda a treure’m les manies. La Marta no es pregunta si caurà bé o no, si serà oportuna o no, ella abraça a tothom i en tot moment. Algunes son rituals i altres espontànies però totes igualment sentides. L’Esther també és d’abraçar, han sortit a sa mare que és molt d’abraçar i ho fem sovint però on més a gust ens abracem és al llit, allà estem al mateix nivell i més còmodes. Ho dic, pels que no ens coneixeu, perquè anant, ella, asseguda jo m’he d’ajupir i això costa cada cop més. Recordo encara quan érem joves, abans de tenir les nenes, quan ella podia caminar a estones amb els bitutors i bastons, ens podíem abraçar drets........( aquí he fet un sospir que no sé com transcriure i no sé si ha estat per enyorança d'abraçades verticals o enyorança de joventut).

Les abraçades donen escalfor, acolliment, afecte, amor, sentiment, et fan sentir que formes part d’alguna cosa que va més enllà de tu mateix. Et donen i dones energia, encara que només sigui per un instant.

Fins que ens van trobar la intolerància al gluten, cada dissabte i diumenge, la Marta tenia per esmorzar croissant. Ara li faig magdalenes o coca que li agraden molt i les agraeix amb una abraçada. Ahir vaig fer-les de llimona –tinc el llimoner a vessar- i mandarina; és una variant que he adaptat d’una recepta de coca de taronja que vaig trobar a internet (cliquéu aquí)

Ingredients:

Una llimona, si és petita, dues

Una mandarina

Dos ous

200g de farina de rebosteria sense gluten

110g d’oli d’0liva suau

250g de sucre

un sobre de llevat s/gluten

un polsim de sal

un grapat de gotes de xocolata s/gluten

Rentem la llimona i la mandarina i en fem trossos, havent retirat el blanc central i els possibles pinyols; ho posem en un pot gran i ho triturem amb la batedora elèctrica. Afegim la resta d’ingredients i ho batem fins que quedi una crema esponjosa.

Jo omplo sis motlles de magdalena i la resta en una plata de coca de 24 cm on he posat un paper de cuina al fons i hi tiro les gotes de xocolata, ajudant a que s’enfonsin picant una mica la plata i pitjant amb l'ajuda d'un escuradents. Ho posem tot a la nevera uns 30 minuts. Entretant escalfem el forn a 180º i quan hagi passat aquest temps ho introduïm al forn on estarà entre 25 a 30 minuts. Punxeu per comprovar.

Jo ho he fet amb la Thermomix i podeu veure el procediment a l'enllaç que us he adjuntat més amunt,

Un bon esmorzar després d’una bona abraçada amb la persona estimada.

Salut i .......anar fent

CARGOLS A LA PETARRELLADA

No sé ben bé perquè al pensar amb “cargols a la petarrellada” em ve al cap Cervelló.

A Cervelló hi tenien casa llogada els avis Pujol i hi anàvem algun cap de setmana i de vacances a l’estiu. La casa , en realitat un pis, estava just davant de l’església. Els records son una mica emboirats, jo era molt petit. Crec que les anades a Cervelló van ser, més o menys, fins que va morir l’avi i els propietaris van reclamar el pis per algun familiar; jo devia tenir uns sis o set anys – 1962/63.

El que si recordo bé eren les campanades en el silenci de la nit, i el “sereno” que cantava l’hora, per si t’havies descomptat: “ les deu i serena”!!!.

Els veïns de sota, en Llorens i la Carmeta i els fills Gema i en Xavier que era de la meva edat; d'ells me'n recordo bé, perquè vam seguir la relació, ens venien a veure a Barcelona i fins i tot van venir uns dies a Bellcaire.

També les orenetes que feien niu a la galeria. Els dies que hi coincidíem amb els cosinets i fèiem excursions a Sta Maria a pas del “xumba, xumba, xumba, periperifando” o a la Roca del Rector, berenant al

“merendero” o a les oliveres. Els banys a la riera, a la banda de sota el pont del camí de Sta Maria, o riera avall, per la zona de la resclosa. Recordo també el cine, encara que només tinc records d’una pel·lícula vista allà “El Cordobés” que em va impactar molt, doncs desconeixia això de la “corrida”. La pastisseria on compràvem els gelats de “corte” , la botifarra blanca de la carnisseria, que

no recordo haver-ne menjat mai de més bona i he de fer un esment especial al descobriment de la melmelada de tomata i la seva elaboració.

Tornant als cargols, no sé perquè els relaciono amb Cervelló. No tinc cap record de cargolades ni d’anar-hi a caçar al contrari que amb els avis Boira que si que en recordo alguna menjada.

Deu ser pel conte “En Patufet i els cargols” que ens explicaven les tietes i segurament l’ambientàven pels camins de Cervelló i era en aquest conte que s’esmentava els “cargols a la petarrellada”.

El que s’en diu una bona cargolada vaig començar a fer-ne aquí a Bellcaire i més concretament amb els consogres Solés en alguna trobada familiar i els feia la Carme, a la cassola. També amb l’Anna i en Carles fem bones cargolades.

Tinc costum de fer-los guisats, però avui m’he decidit a fer-los a la petarrellada. Normalment es fan al foc amb una llauna però a casa els he fet al forn.

Necessitarem:

Un quilo de cargols

Sal i pebre

Un pot de tomata per fer la salsa

Allioli

Una plata pel forn

Sal gruixuda

Alls i bitxo per macerar en oli

Primer de tot netejarem els cargols. Farem un llit amb la sal de manera que els cargols es puguin aguantar bé. Els anirem col.locant cap mer munt i els salpebrarem. Els entrarem al forn preescalfat a màxima potencia només per sota i els tindrem uns vint o vint i cinc minuts que es coguin amb la seva pròpia baba.

Mentrestant prepararem la salsa de tomata senzilla, només amb la tomata sal una mica de pebre i un pessic de sucre.

També posarem a macerar en una cassoleta, amb una tasseta d’oli i a foc molt suau tres grans d’all i un trosset de bitxo –depèn de si us agrada més o menys picant- i una branqueta de romaní. Passats aquests vint minuts  retirem del forn els cargols i anirem tirant un rajolinet d’aquest oli dins de cada cargol si teniu una xeringa us facilitarà molt la feina...sinó amb una cullereta. Tornem la plata al forn que acabi de coure però només amb la calor residual.

Els servirem a taula en una cassola i cada un que es posi els que vulgui i els amaneixi com li plagui, amb la salsa de tomata o amb l’allioli.

Bona cargolada
Bon profit 
Salut i......anar fent.

TARDOR - ARRÒS AMB BOLETS I CASTANYES

Som en plena tardor;  jo també. 

És l’estació que més sento físicament: estat d’ànim baix, erupcions a la pell, cansament, el cabell cau més del que cau tot l’any. En definitiva, vull creure que és el meu cos que es prepara per l’hivern.

Vitalment també estic en plena tardor. Mirant-ho des d’una vessant pessimista, en plena llevantada, tot és més fosc, sembla que ja no queda res, o molt poc per fer. Ets poc més que un espectador. La salut i l’atur hi ajuda a veure-ho així. Queda enrere l’estiu de la vida -maduresa-. Molt més enllà l’efervescència de la primavera –joventut- i tot es comença a mirar amb una perspectiva diferent com aquell que està al balcó i veu la vida passar per davant seu. Trobo a faltar aquell "gust d’un projecte que fa que et brillin els ulls" , que en parla en Carles Capdevila.

Qui fos ocell –o jubilat europeu- i pogués marxar cap el sud a passar l’hivern, o arbre, que escatint-nos algunes parts del cos ens tornessin a créixer amb

força renovada quan tornés la primavera.  Mirant des d’una vessant positiva, a més de gaudir de bona companyia i una economia ajustada, però suficient, gaire bé que puc dir el mateix que en la visió negativa, doncs el que per uns o en algun moment pot ser un handicap per altres o en altres moments pot ser un incentiu.

Per sort, per mi, sempre arriba la tramuntana que amb un parell de ventades fa que et despertis, t’allunyi les cabòries i se’t carreguin les piles, encara que no ho hagis demanat.

La tardor, l'estació, té moltes coses interessants, els boscos agafen colors embriagadors i ens ofereixen regals en forma de baies, castanyes i bolets, entre altres.

foto de Xavier Pujol  http://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/

Aquest dissabte, vigília de Tots Sants, en Marc em va portar un cistell de bolets que havien anat a caçar a les Gavarres amb son pare i l'altre avi. Hi havia carlets, rossinyols, rovellons, pinetells i alguns terrandossos. Em vingué a la memòria quan de petit hi havíem anat amb “l’onclu” Ton i els cosinets a buscar-ne per l’Ordal, o més endavant amb la Tieta Esther pels vols de l’Alou, al Lluçanès on feia de mestra, o fins fa uns anys, mentre l’esquena m’ho va permetre hi anava amb l’Enric “Bota” i en Pere “Ametller” o en Joan Janoher pels vols de la Bisbal, ja visquent a l’Empordà.

L’endemà, Tot Sants, vaig fer un arròs amb aquells bolets que m’havia portat en Marc i unes castanyes que tenia torrades de la vigília i havien sobrat de les que donàvem a la mainada que venien a trucar a la porta, disfressats, dient “truco o trato”. Ja vaig comentar el que en pensava del Halloween fa un parell  d'escrits.

Us explico com vaig fer aquest tros de tardor a la cassola.

Ingredients per quatre comensals:

Bolets, caçats al bosc o collits a mercat. Un bon grapat

Castanyes torrades, vuit

Vuit salsitxes

Quatre ales

Una ceba

Sis alls
mig pebrot vert -del llarg-

Julivert

Una cullerada de tomata concentrat.

Una copeta de vi ranci

Un rajolí de vi negre

Un litre de brou de pollastre o d’escudella.

Quatre mesures d’arròs, jo tassetes de cafè de les petites.

Primer saltem els bolets amb un bon raig d’oli a la cassola ben calenta, salem i quan comencin a deixar anar el suc hi afegim un parell d’alls picadets i un xic de julivert; reservem amb el suc i tot.

Posem una mica més d’oli a la cassola on rostirem les salsitxes i les aletes que haurem socarrimat i tallat en dos. Abans que comencin a  agafar color hi tirem la resta d’alls també picats i uns moments després la ceba, finament picada. Ajudarem  que la ceba agafi  color siena torrada (per entendre'ns, color pela de castanya) tirant-hi un rajolí de vi negre i quan l’hagi absorbit, afegirem la tomata i la copeta de vi ranci. Amb el foc baix deixarem que vagin reduint i rossejant les carns.

Quan considerem que hem arribat a aquest punt aboquem el brou, les castanyes –no us descuideu de pelar-les- i deixarem que bulli, a foc fort, una estona abans de posar-hi l’arròs que el deixarem coure, a foc més baix, uns quinze minuts. A mitja cocció hi afegirem els bolets.

Només ens caldrà menjar-nos aquesta porció de tardor que haurà estat cuinada amb paciència, dedicació i amor.
I de postres uns bons panellets, també fets a casa.

Bon  profit salut i.....anar fent

ANIVERSARIS - GALTES DE PORC / 3 COCCIONS

A casa és temps d’aniversaris, només en el mes d’octubre en tenim sis i fem una de les trobades familiars on procurem de ser-hi tots els Pujol Boira i companyia.

També ja han passat  els aniversaris dels tres nets; en Marc, el gran, al Juliol; la Laura, la segona, al setembre i en Martí, el petit, a l’octubre. Es van fent i ens van fent grans . En Marc ja ha començat a l’institut, està en ple canvi, encetant el camí de l’adolescència, però encara no ha abandonat del tot la infància. Temps difícil que sembla l’està emprenent sense gaires dificultats. 
La Laura està a quart i és tota una nineta, té moltes coses de sa mare i actualment s’hi emmiralla en tot. 
En Martí just ha fet sis anys, ha començat primer i això li dóna molta importància. Ha de lluitar pel seu espai entre dos germans més grans, però també té l'avantatge que moltes coses ja no les ha d’aprendre. Els pares també estan molt més ensenyats i  més grans.

Tot això ve perquè sempre els pregunto, pel seu aniversari, que volen per dinar. Els altres anys no ho recordo, però aquest hi ha hagut unanimitat, els tres dies “galtes i patates fregides”.

Com que és un plat que faig sovint, i l’objectiu, a més que quedin bones, és que quedin el màxim de tendres i meloses possible, sense que és desfacin. He arribat a una manera de fer-les que pel nostre gust crec immillorable,  quan a la cocció i tenint en compte els estris de cuina que tinc a disposar.

Per això no m’entretindré en la recepta, que podeu triar la que més us agradi, sinó en el procediment: “tres coccions” que amb molt de gust compartiré amb vosaltres.

Primer pas:

Compro les galtes el dia anterior i les poso a la mateixa plata que l’endemà anirà al forn, greixades amb oli o llar, salpebrades i amb unes branques de romaní i farigola, unes fulles de llorer, uns grans d’all aixafats i les batejo generosament amb vi ranci i ratafia –la de casa, és clar, que no és tant anisada-. Cobreixo la plata amb film i cap a la nevera s’aniran amarant de tots els condiments.

Primera cocció :

Les marco una mica enfarinades, en la mateixa cassola que faré la darrera cocció i les retorno a la plata, amb la guarnició que preferiu – ceba, que no en falti i unes tomates de penjar- i la poso al forn preescalfat a 150º on estarà una hora i mitja, donant-li la volta de tant en tant –jo les tapo amb un’altra plata, però ho podeu fer amb paper d’alumini-

Segona cocció :

Retiro les branques de farigola, romaní i el llorer . Col.loco les galtes ben posades a l’olla a pressió abocant-hi els sucs i la ceba per sobre. Afegeixo, si li fa falta, una mica de brou ; és ara quan li poso la fruita seca –prunes, dàtils, panses....-  tanco l’olla i quan comenci a sortir el vapor abaixo el foc i les tinc deu minuts.

Tercera cocció o millor dit, xup-xup final:

Les retirem de l’olla, amb molta cura que no s'esberlin , juntament amb la fruita seca, col.locant-les a la cassola on les hem marcat en un primer moment. Com que per nosaltres una galta és poc i dues son massa, hi afegeixo uns peus de porc, que ja compro cuits, tallats a quarts. El suc restant junt amb la ceba el passo per la batedora, afegint-li si cal, sal i una mica més de brou; l’aboco per sobre les galtes passant-lo pel colador o el xino. Ho deixem fent xup-xup fins que hagi reduït una mica; serà el moment d’afegir-hi la picada si ho creieu convenient. Jo no n’hi poso.

I bé, espero que us faci servei. Potser ho trobareu un xic enrevessat tot plegat, però el resultat final fa que quedin tendres i meloses i se’ns desfacin a la boca.

Bon profit, salut i ......anar fent

TEMPS DE CASTANYES - CAP DE LLOM AMB BOLETS I CASTANYES (SENSE GLUTEN)

Estem en plena temporada de castanyes i  bolets, dels de menjar també. 

A l'entorn de les negociacions/converses entre Junts pel SÍ, i la CUP, salten les castanyes per tots cantons, i algun bolet, verbals, és clar. La majoria, castanyes dolces, ben cuites, a la brasa o al forn, amb la intenció d'afeblir o pressionar al contrari, però algunes es llencen crues, amb mala baba, sense pelar,  fins i tot corcades.

La qüestió és que al final tots acabarem menjant les castanyes, siguin gallegues o de Viladrau, a la vora del foc cantant,  dansant,  fins i tot repartint caramels a la canalla que disfressats se'ns acosten a casa; al cap i a la fi també ho haurem d'anar assimilant de la mateixa manera que anem assimilant els anglicismes que quotidianament sentim i utilitzem. 

Tot plegat, encara que només sigui per un dia i a l'endemà començar a preparar els torrons i tot el que faci falta, perquè tot està per fer i tot és possible.

Quan a les castanyes de menjar i més concretament el dia de la castanyada, anem comprovant any rere any com es va introduint amb força el costum anglosaxó d'origen celta del Halloween i com va creixent l'èxit entre la mainada; ells s'ho passen molt bé anant per les cases dient allò de "broma o regal" (en realitat "truco o trato").

Per tant crec que els nostres esforços no han d'anar contra aquesta festa estrangera, sinó en preservar, potenciar la nostra i perquè no, integrant les dues. A casa en contra de donar caramels o galetes com fins ara farem una bona torrada de castanyes per anar repartint. M’agradaria repartir també panellets, però seria una ruïna.

El plat del que us vull parlar, parteix del tradicional Fricandó, però amb algunes variacions que he anat aprenent al llarg dels anys; és per això que no l’he titulat així.

Jo no el faig amb vedella, sinó amb cap de llom de porc; la mama ja ho feia així i a nosaltres ens agrada més, queda més tendre i resulta més econòmic.

- un parell de talls per cap i uns quants de propina. En el meu cas com que érem vuit, vint.

- quatre cebes mitjanes.

- un parell d’alls.

- un xic de tomata, el suficient per donar color.

- moixernons secs i un rajolí de ratafia per remullar-los.

- bolets frescos o en pot. Segons temporada.

- castanyes, un parell o tres per comensal.

- una copeta de vi ranci i porto a parts iguals.

- una cervesa mitjana(jo sense gluten) i una mica d’aigua, per si fa falta.

- farina (jo sense gluten, faig una barreja de farina de cigrons i Farina shar).

- sal, pebre i mitja culleradeta de cacau en pols.

El primer a fer serà salpebrar, enfarinar i fregir lleugerament la carn reservant-la en una plata. En la mateixa cassola i abocarem, primer l’all i a continuació la seva, tot picat ben fines; salant-ho facilitarem que suï la seva i se sofregeixi millor. Aquest és un procés lent i que requereix atenció i anar remenant. La mama deia que el secret de la majoria de plats està en el sofregit.

Posarem mentrestant en remull els moixernons amb la ratafia i l’aigua fins a cobrir-los. Ara  podem aprofitar per a rostir les castanyes, jo ho he fet al forn aprofitant que estava coent el pa, però també ho podem fer en una paella. No hem de treure ull del sofregit i de tant en tant li tirarem un rajolí del vi ranci o aigua, perquè no se’ns eixugui i es pogués recremar. Hi anirem abocant, també, el suc que haurà deixat anar la carn que tenim reservada a la plata i el xic de tomata. (jo li poso d’aquest concentrat)

Quan la ceba agafi color, com de sucre morè, ja hi podem posar la carn, els moixernons amb el seu suc, els bolets, si són de pot -si són frescos millor saltar-los un xic per la paella i posar-los cap al final-  la cervesa, el cacau –millor posar-lo en dues vegades, remenant i tastant, per evitar que el sabor del cacau predomini; a mi m’agrada quan els comensals em diuen :”hi ha un sabor que no acabo d’identificar”,...no sé si m’explico els que vull dir- les castanyes pelades i deixar que el xup-xup vagi fent la seva feina d’entendrir la carn, les castanyes i amb la seva musiqueta entendrir-nos a nosaltres també.....uix!

Quan veiem que la carn ja està tendreta, i nosaltres satisfets amb el resultat, el plat ja està a punt. Si el feu amb temps, fins i tot el dia abans, que li doni temps a reposar, quedarà molt més bo.

Ull viu amb les castanyes i els bolets, també amb els que es mengen.

Bon profit, salut i.......anar fent