CONSERVADOR 2 - CUINA DELS IBÈRS

Tenim un tresor a conservar, que quan som joves no li donem importància, quan som grans ens falla i no és altre que la memòria o dit d'altra manera el rebost dels records. Diuen els entesos que fins els tres anys no comencem a guardar records i per això resulta difícil recordar coses anteriors a aquesta edat. És normal que jo no recordi coses d'aquesta edat, encara que en tingui alguna imatge una mica emboirada, però els meus nets de 12, 9 i 5, tampoc recorden res d'aquest temps i això que ho tenen més a prop. Per tant, alguna cosa de cert deu tenir aquesta data dels tres anys. 

A mida que ens fem grans anem seleccionant els records que val la pena conservar i d'altres són ells mateixos que troben un lloc en el rebost i no se'n van mai i ens dificulten l'existència. També cal dir que tenim gran capacitat per maquillar o reconstruir i també assumir o positivar alguns d'aquests records. 
Alguns fan grans esforços per esborrar la memòria, sobretot la dels altres.

Em vull referir principalment a la part més positiva de la memòria, a aquelles estanteries del rebost on tenim ben guardats els bons records, aquells que ens ajuden a ben portar la nostra existència, sobretot quan ens anem fent grans i ens omplen d'orgull per feina ben feta o que simplement ens renoven la felicitat. No podem prescindir dels mals records, però jo miro de tenir ben plenes les estanteries dels bons, per compensar.

També és important la memòria col·lectiva, aquell rebost comunitari que sempre hi ha qui el vol controlar i tenir-ne la clau sobretot quan és escrita. El que històricament ha ajudat a mantenir aquesta memòria col.lectiva és la transmissió oral. En moltes èpoques única manera, almenys a nivell popular, de mantenir-la. D'acord que amb el pas dels anys es pot deteriorar, modificar, endolcir o enterbolir, però crec que l'essència es manté. Més fàcil  de modificat, adaptar a conveniència és la memòria escrita, cosa que ha estat des de sempre feina del poder, completada amb el desprestigi de la memòria popular titllant-la de llegenda o heretgia. A pesar de tants esforços hem mantingut viva la memòria dels pobles gracies al seu traspàs de pares i avis a fills i nets i així successivament pels segles dels segles......amen.

Un bon exemple el tenim en la cuina. En  tenim d'escrita, però l'essència, el fet de cuinar ens ha estat transmès per les nostres mares o avies i a elles les seves mares, avies. en algun cas ha estat algun pare o avi. Si anem tirant enrere, arribarem als primers pobladors d'aquesta terra, a quan  la cuina va començar a ser cuina.

Gràcies als arqueòlegs podem saber que es menjava en èpoques pretèrites i no costa gaire imaginar que si nosaltres tenim molts dels productes que ja tenien, que els cuinem de determinada manera, ja ens ve d'aquell temps, afegint-hi les influencies i els productes que hem anat rebent dels pobles que han vingut a comerciar o a conquerir o dels llocs on hem anat a comerciar o a conquerir.

Us passo una recepta que vaig incloure en el llibre/conte, amb il·lustració de Ramon PUJOLBOIRA i  editat per Zenit-cultura, de la meva filla Esther   : "Papallones a la panxa, una història d'amor entre Empúries i Ullastret". 
No puc demostrar que es fes aquesta recepta tal com l'explico, però sí que hi havia ànecs, alls, oli, vi, herbes, ametlles, amor i imaginació per cuinar,  només cal combinar-los adequadament.  Amb aquest conte pretenia acostar al públic en general, però als infants principalment a la quotidianitat del poblat ibèr d'Ullastret i la ciutat d'Empúries.

                                                    ..........................

 - Mam!!  Mam!..   ei !! On ets? -l’Aussa té una manera curiosa de cridar sa mare-

La Penèlope és en una de les habitacions que donen al pati central, on hi està preparant  el plat principal del sopar. Un veí, amic d’en Baspedàs,  ha tingut un bon dia de cacera i li ha regalat  tres ànecs, i ella, els està cuinant a la manera que ho havien fet a casa seva des de temps immemorials, passant-se la recepta de mares a filles. « Primer es rosteix, ben rostit amb oli d’oliva aromatitzat amb alls; quan el té una mica torradet, hi afegeix vi de l’any passat  que s’ha fet agre, suavitzant-li l’acidesa amb unes cullerades generoses de mel, aromatitzant-ho amb uns pessics de romaní i farigola  el deixa fent el xup-xup una bona estona De tant en tant hi afegirà una mica d’aigua perquè no es quedi eixut, i cap al final de la cocció hi afegirà unes ametlles, recent collides, passades pel molí que ajudaran a espessir la salsa».

us convido a provar-la i que tingueu bon profit, salut i...anar fent

CONSERVADOR - CONSERVA DE TOMATA

Avui mentre feia la conserva de tomata, pensava en les paraules, conserva, conservar, conservador, conservadorisme, totes amb la mateixa arrel, però amb significats tant diferents. A mi em provoquen pensaments antagònics.

Jo a vegades em sembla que soc conservador, m'agrada la família, les tradicions..... però quan llegeixo la definició al diccionari: "que professa idees refractàries a canvis sobtats i importants". Res més lluny de mi. És clar que m'agrada la família, però no la convencional on mana el pare, la dona és una dòcil i submisa companya i els fills continuadors de la nissaga. M'agrada la vida familiar, potser perquè m'hi sento bé amb els germans, les filles, nets i nebots o amics. hi ha amics que els considero de la família.  M'hi sentia bé, quan eren vius, amb  els pares, avis, tiets. No li poso condicions a la família, com tampoc li poso a la dels altres. Em sembla que tant li fa la condició sexual dels pares o les mares o si és monoparental o son una comuna. L'únic ingredient que és indispensable és l'estima i el respecte.

També m'agraden les tradicions, els castellers, les sardanes, la musica popular, sense que això vulgui dir que soc un català d'espardenya i barretina

Hi va haver un temps que era "progressista", com a contraposició a conservador, rebutjar la família, havíem de "matar" el pare i tallar el cordó umbilical amb la mare, deien els Freudians. Alguna raó tenien, però n'hi va haver que s'ho van prendre, quasi, al peu de la lletra. També ho era rebutjar les tradicions, fins i tot puc dir que hi ha una edat en la que rebutjar-les és "normal".

Progrés, progressar, progressista, aquestes paraules també han estat sotmeses a canvis en el significat i la intenció. "Prógres" eren els joves de classe alta amb idees d'esquerres, que no trencaven del tot amb el seu estatus social però mantenien un discurs progressista "la gauche divine", de dia a manifestacions i a la nit de copes al Boccaccio.  Un dels mals que van acabar desfent el PSUC, segons la meva modesta opinió.

Resumint, per a mi és bo conservar tot allò que et fa feliç, allò que t'és útil i et pot fer algun servei.  Això em passa amb les conserves en general i de tomates en particular. Em fa feliç fer conserves, saber que allò que he plantat, fet créixer, he collit i quant n'hi ha molta quantitat ho pots posar en ampolles i tenir-ne tot l'any.

La conserva de tomata la fem, a quatre mans, amb la Fina. Jo els escaldo, ella els pela i en treu les llavors i finalment jo les poso en pots i esterilitzo.

Com veieu és un procediment molt senzill :

Primer posarem a escalfar aigua fins que arribi a bullir, en aquest punt hi tirem les tomates, ja netes, a qui haurem fet un tall a la pell per facilitar el posterior pelat. A casa ho fem a la cuina i tinc l'aigüera plena d'aigua freda on tirarem les tomates un cop han estat uns segons en l'aigua bullint. És el moment de pelar-les i si voleu, treure les llavors i una mica d'aigua. les anem posaren en pots pressionant de manera que no hi quedi aire. Ara és el moment més delicat, doncs depèn del bon procedir que no se'ns malmeti la conserva.

Depèn de la quantitat de pots que hagi fet i per estalviar energia, es a dir si m'hi caben a l'olla, aprofito la mateixa aigua d'escaldar les tomates, que encara serà molt calenta i escurço bastant el temps d'esterilitzat. Així doncs, col·locarem els pots de manera que quedin coberts d'aigua. Si no és així els

cobrirem amb un drap moll i ja farà el fet. Els tindrem en aquesta aigua, a foc baix, a  tempera que no sobrepassi els 100º, jo a 80º durant uns tres quarts d'hora mes el temps de refredat que serà dins l'olla. I ja els podrem etiquetar i guardar al rebost. si faig més pots aquest procés el faig al forn, posant els pots en la plata plena d'aigua i a més un bol o plata plena d'aigua al terra del forn per tal que faci vapor i ho tindrem duran una hora i mitja a temperatura que no arribi a 100º.

Espero que us hi animeu tot i que sé que és més còmode d'anar comprant llaunes de tomata al súper.

Bon profit, salut i...anar fent.

DIVERSITAT - SAMFAINA

Som un país que es caracteritza per la diversitat i també per la integració encara que aquesta a vegades trigui una mica en assolir-se. Aquesta diversitat és fruit   d'onades migratòries i invasions que s'han anat produint al llarg dels segles. Ens hauríem de remuntar, com a mínim, al segleVI a.C amb l'arribada dels grecs i al II a.C. amb l'arribada dels romans i al VIII amb l'arribada dels àrabs, i altres migracions i invasions. Més recentment, a mitjans del segle dinou, primer una migració interior del camp a la ciutat, després de l'Aragó i País Valencià afegint-s'hi també de Múrcia. Després de la guerra civil majoritàriament provinents d'Andalusia i darrerament del Magrib, la resta d'Àfrica, Sud-america i també Àsia. Amb qui hi ha hagut més dificultat ha estat amb els que a la raça i a la diferencia lingüística s'hi suma la diferencia religiosa. Tot i que es produeixen frecs i dificultats d'adaptació i integració no podem dir que hi hagi problemes greus de racisme o xenofòbia. La integració i mescla dels nouvinguts amb els autòctons del moment, ha anat modelant la personalitat i el caràcter de la gent que viu en aquesta terra i que anomenem catalans.

No pretenc amb aquest escrit fer un tractat de sociologia, només un retrat del que he pogut observar en el què és  ara i el què va ser  el meu entorn, la meva passió per la historia.

M'atreveixo a dir que en el medi rural es donen les condicions que faciliten aquesta integració; poblacions petites, gent treballadora, en general senzilla i sociable.

Fins ara m'he referit de la diversitat cultural, però també podem parlar de diversitat funcional quan ens referim a les diferents discapacitats o la diversitat sexual  quan parlem de sexes, identitat i/o orientació sexual. Els darrers anys o millor dit dècades sentim parlar molt de Biodiversitat quan ens referim a la varietat d'éssers vius que hi ha a la terra.

A casa meva he pogut viure la diversitat cultural. Quan ens trobàvem la família a França, a ca els avis, es parlava català, castellà i francès. La meva dona és andalusa i amb les nostres filles vàrem venir a viure a Bellcaire des de Barcelona. I també la diversitat funcional, la meva dona va en cadira de rodes per un accident de cotxe. La nostra filla gran té la síndrome de Down i el meu pare va quedar en cadira de rodes i sense parla per un vessament cerebral.

Ara som testimonis de la diversitat política que viu el nostre país en un moment, miri per on es miri excepcional.  Per una banda intenten integrar en una sola llista les diferents opcions independentistes; no ho han aconseguit del tot però, s'hi han acostat i diuen que estan satisfets. Per un'altra banda diferents partits d'esquerres s'han aglutinat en una llista de confluència que en diuen "Catalunya, si que es pot" i altres que van pel seu compte. Si no vaig errat tindrem cinc opcions :
1ª Si a la independència i procés constituent, (CDC, ERC,  ANC, OMNIUM, AMI, SUMATE,...)
2ª Procés constituent per decidir-ho tot i donar resposta a l'estat d'emergència social i nacional, ( ICV, PODEM i Procés Constituent)
3ª Dos partits proposen el canvi constitucional federal, dins d'España, ( PSC-PSOE, C'S)
4ª Defensen constitució actual, PP
5ª independència, procés constituent i  ruptura, ( CUP )

Les receptes estan servides i només cal triar.  Cal dir que he fet un resum molt resumit, els propers dies sabrem amb més contingut les propostes de cada opció i també aclarir les propostes de UDC. Jo només demanaria que cada candidatura es dediqués a exposar la seva proposta i no a enfonsar la dels altres.

La recepta que m'ha portat a aquesta reflexió és la samfaina, exemple clar de diversitat i integració i a més ara és el moment que trobem tots els ingredients en el seu temps. Tots venen de fora, l'albergínia ve de  la Índia i portada pels àrabs a Europa. La ceba ve d'Àsia central i ens va arribar, crec que pels romans. La tomata, el carabassó i el pebrot venen de les Ameriques. Com a element autòcton integrador tenim l'oli d'oliva.

Una mica laboriosa però molt senzilla. La mama ho posava tot junt en cru i ho deixava que es fes poc a poc. Quedava bonissima. Jo aquest cop, després de veure a Cuines de TV3, com feien la cocció de cada producte per separat, ho he volgut provar, però he de dir que no he aconseguit millorar la de la mama. Així que seguiré fent com la mama tot talladet en daus petits, temps i xup-xup. Només faig de diferent que quan ja està arribant al final de la cocció li tiro una copeta de vi ranci.
Un bon plat d'estiu, per menjar fred, calent o tebi, sol o acompanyant altres viandes.
Que tingueu bon profit, salut i...anar fent.

FER-SE GRAN - FER UNA PINYATA

Algú, una vegada va dir, "comencem a envellir quan naixem". Com a metàfora del sentit de la vida està bé, però, físicament comencem a envellir quan deixem de créixer i per això cadascú té el seu moment. Jo per exemple d’alçada vaig arribar al meu màxim als tretze anys, 1'64 cm i mig, el darrer queixal del seny em va sortir als quinze  i en canvi em van començar a sortir pèls al pit passats els trenta. 

En Marc, el meu nét aquesta setmana ha fet 12 anys, "s'ha fet gran". 

Quan veiem, després d'un temps, el fill d'algun amic o conegut diem "que gran s'ha fet". 

En Martí, el net petit aprofita qualssevol ocasió per reclamar "Ei, que ja soc gran". 
La Laura, la del mig, fantasieja amb "quan jo sigui gran.....".  
Sovint sentim jovent, de la segona volada, la majoria aparellats i emmainadats, dir "ens estem fent grans". 

En el programa del C 33 "Dones" parlaven l'altre dia, de la maduresa, però les persones que hi intervenien, en general, es referien a fer-se grans. Només una, crec recordar, va utilitzar la paraula vella; va ser la Roser Capdevila en dir "fins fa poc em sentia gran, ara em sento vella". En conclusió, tots ens fem grans, però vells només els que ja som grans. 

Arribem a un punt crític en què amaguem, ens amaguem, que ens fem vells com si fos una lacra. Ho fem amb eufemismes com gent gran,  avis -encara que no ho siguin-, tercera edat, com si dir-nos vells fos un insult, un menyspreu. 
Potser sí que hi ha raons per mirar d'amagar-ho si mirem com tractem els nostres vells, que no té parangó en societats més antigues. 

Ara no em posaré tràgic, que no era la intenció d'aquest escrit, sinó reivindicar l'orgull de fer-se vell, l'orgull de ser vell i de lluitar per poder viure la vellesa amb dignitat.

El que m'ha portat a aquesta reflexió ha estat la pinyata que he fet per en Marc que, com he dit a l'inici ha fet 12 anys, en ple transit entre d'infància i l'adolescència, "moment" crític que a vegades s'allarga anys i anys...... i anys. Per tant jo també en fa dotze que soc avi, categoria superior que en el meu cas em va arribar aviat,  a prop dels 48, és a dir, gran però no vell, però tampoc jove.

Pels que no ho sabeu, una pinyata és el que antany en dèiem l'olla, "trencar l'olla" i igual que la pinyata s'omplia de caramels, però també d'aigua o farina i era un dels anomenats jocs de cucanya.

Si en voleu fer una veureu que és molt senzill, necessitarem:

-un globus, que sigui resistent.

-cinta de pintor.
-got de plàstic o cartró de mida gran

-gassa enguixada, en tenen a les cases de  manualitats i  també a les farmàcies.

-guix d'escaiola

-tovallons de paper
-un tall de filferro

-aigua
-per pastar el guix va be tenir un batedor de  ma





Començarem retallant el cul del got i protegint el tall amb cinta de pintor. aquest pas és imprescindible per evitar el frec del tall i es peti el globus.
Unirem amb cinta, el got i el globus que ja tindrem inflat.

Ara reforçarem el got amb la vena de guix. convé que aquesta part quedi forta, doncs és d'on penjarà.
Com es veu a la fotografia cobrim amb la vena tot el got i part del globus i amb guix sol.






seguirem fent el mateix per tot el globus però ara amb els tovallons de paper i també amb guix sol.
Si ho fem tot amb vena de guix a l'hora de trencar-la només aconseguirem aixafar-la.







Si la pinyata és per petits, no li doneu gaires capes

Un cop seca, ja la podreu decorar, això serà al vostre gust. Us en deixo alguns exemples
Un darrer consell, el lloc on feu la pinyata l'heu de preparar bé perquè el guix és molt escandalós. Haurem de cobrir el taulell el el terra del voltant amb plàstics, cartrons o diaris.

Bona sort, salut i .....anar fent.

DONES - ARRÒS MAR I MUNTANYA.

La major part de la meva vida l'he passada entre dones, he tingut i tinc algun amic, però més han estat les amigues.

De petit a l'escala de casa del carrer Burgos, a Sants, només hi havia nenes....i avis. Al segon, jo estava al quart, hi vivia la Mercè que, per cert, em feia tilin i pujava  a casa a jugar alguna vegada, a metges, és clar. Al tercer hi vivien la Gemma i la Roser amb les que havia jugat de ben petit. Les famílies tenien bona relació i coincidíem sovint al terrat i a més, a casa la seva avia, que vivia al pis de sobre, tenien televisió i ens convidaven a veure-la. 

A Casa som quatre germans, jo el tercer i darrera meu, a quatre anys de distancia, ve la Isabel, amb qui sempre he mantingut una relació més estreta si descomptem  l'edat beneita que em donava per “xinxar-la”.

Cap els catorze vaig conèixer la Mari (Mari Cruz, mes tard Mari Creu), ara ja és morta. Vàrem connectar molt ràpid, les nostres famílies tenien uns orígens semblants, de l'Aragó i comunistes o anarquistes ara no recordo, i ens era fàcil conversar de tot.

 Per ella vaig conèixer l'Anna, cap els setze. Ja la coneixia, millor dit les nostres famílies es coneixien, i també va ser i és bona amiga; encara mantenim relació i el seu home -un dels pocs amics que em referia a l'inici- que vaig conèixer un any després. Va ser a casa l'Anna on vaig coincidir per primera vegada amb la Fina, la que seria la meva dona dos anys desprès. En aquell temps va esdevenir  la millor amiga.

A l'escola d'educadors eren majoria les dones i a les feines relacionades també, al 1974 vaig entrar a treballar a la protecció de menors -Ramon Albó- gestionat pels germans de La Salle, tot homes clar, però els civils eren dones en majoria, allà hi vaig fer un altre dels pocs amics que he fet,  l'Amador, encara ens veiem de tant en tant. Al 77 vaig entrar a la guarderia "niu d'infants". Els homes anàvem buscats, per la cosa de la paritat, al començament érem cinc dones i jo.

Al venir a viure a Bellcaire, canvi radical de vida i de feines, primer a les pomeres, i després a la construcció. Vaig descobrir el mon d'homes, força, resistència, alcohol, parlar de dones a un nivell que no havia parlat mai o no d'aquesta manera:  Dona =sexe. En el meu retorn a l'educació, un altre cop a la protecció de menors a Girona, vaig conèixer les que serien unes bones amigues que encara mantinc, la Rosa , més tard l'Anna Dimaio que ja es  morta i la Conxi, encara que ella a més d'amiga, la tenim afillada.

Amb la Fina hem tingut dues nenes, la Marta i l'Esther que ha tingut tres fills i ha equilibrat la cosa, assolint la paritat. Als dinars de família som vuit, quatre i quatre.
Potser per tot això a vegades sento enveja de les dones, no de totes. Potser per tot això em diuen que tinc el sentit femení molt desenvolupat. En definitiva, per a la propera vida ja em tinc demanat ser dona, això sí, a poder ser...... lesbiana.

Quan escric una entrada al bloc, primer em passa pel cap la recepta i d'ella em surt la petita narració inicial. En aquest cas ha anat diferent. Cada dilluns quan veig el programa "dones" penso que he de fer una entrada sobre dones, però no se'm acut cap recepta i ho he anat deixant. Avui he pensat. sempre he estat acompanyat de dones, així doncs, quin és el plat que m'ha acompanyat sempre, que no hi ha hagut setmana que no n'hagi menjat?...la resposta ha estat ràpida : L'arròs i més concretament el mar i muntanya. La mama era una artista amb l'arròs, l'havia arribat a fer fins i tot a l'olla a pressió i també estava bonissim. La seva màxima era que el sofregit estigues ben fet. En va fer un "màster" a Benicàssim quan el papa va estar ingressat a l'hospital de termalisme, actualment un hotel.

L'arròs que us presento és un arròs senzill, amb ingredients senzills, però amb substancia. També és així com m'agraden les dones, les persones en general....senzilles i amb substancia. 

Ingredients :

arròs, 80g per persona - una tassa de cafè - per persona.

Aigua.  240g si el voleu caldós o 200 si el voleu més sec.

costelló tallat petit.

salsitxes.

pollastre tallat petit.

alls, dos per persona, aixafats no tallats.

ceba. - una per quatre persones-

tomata, per quatre 1/2 pot de quart o un parell de tomacots.

pebrot verd.

pebrot vermell.

uns brins de safrà

una llauna de sèpia en la seva tinta.

una llauna d'escopinyes.

una llauna de musclos al natural.

A Bellcaire no tenim peixateria i no sempre ve de gust anar a l'Escala o a Torroella a comprar peix per l'arròs i des que vaig veure a cuines de TV3 un cuiner de la Cerdanya -disculpeu que no pugui concretar més- que feia servir llaunes, sovint també ho faig. El resultat és excel·lent.

Primer de tot enrossirem les carns i les reservarem per poder fer el sofregit sense entrebancs. Tirarem els alls aixafats i esmicolats i quan comencin a agafar color i tirem la ceba, al punt de sal, deixant que a foc suau es vagi caramel·litzant. Quan estigui ben rosseta hi afegirem els pebrots - si el pebrot vermell és de llauna li afegirem després- li donem dues voltes i hi aboquem la tomata tornant al xup-xup fins que deixi anat tota l'aigua. Preneu-vos el temps que sigui necessari. Depèn del bon fer que tinguem amb el sofregit, el resultat final de l'arròs, que no per senzill, no mereixi tota la nostra atenció, cura i amor.

Mentrestant ja haurem encès el forn a 180ª i posat l'aigua a bullir junt amb uns brins de safrà, el suc de les llaunes de musclos i escopinyes.

És el moment d'afegir-hi la llauna de sèpia, donar-li unes voltes i quan l'aigua  anunciï la intenció d'arrencar el bull, tirarem a la cassola l'arròs, perquè es vagui amarant de tots els gusts de la cassola i li haurem donat unes quantes voltes hi aboquem el "brou". Deixem que bulli uns cinc minuts a foc fort,  després cinc minuts a foc suau i abans d'entrar la cassola al forn cinc minuts més i afegirem les llaunes de musclos i escopinyes.

A l'hora de treure-la, tinc preparat un drap xop amb aigua freda per deixar-hi a sobre la cassola i tallar així la cocció. Un parell de minuts de repòs i ja està llest per menjar.

Que tingueu bon profit, salut i....anar fent