M'han semblat una meravella aquests versos de Joan Maragall que parlen, justament, de la creació poètica, de la poesia, i de la seua influència, no solament sobre aquell qui n'escriu sinó també sobre qui en llig.
Adrienne Stein
Oh, Dimecres de Cendra que estens
tes
boires rosades
damunt la ciutat dels meus pensaments,
com damunt de l'altra de vies poblades!
En aquesta alguns raigs
somrients
del sol de febrer
posen
alegria.
Mes boires somriuen,
passades també
d’un raig de poesia.
És aquell etern
tornar a començar,
és la joventut sempre
renovada.
De dins la boirina
del massa pensar
salta una paraula
tota il·luminada
amb un sentit nou: la
boira es desfà.
Tot el pensament
reprèn arrencada.
Aquesta paraula un
dia et prendrà
a tu, també a tu,
veient-la estampada;
i a tos ulls
sorpresos també brillarà
en aquell moment com
tot just fou creada.
Seré jo que hauré
entrat de traïdor
dins de casa teva
quan menys te’n temies
i que m’hauré estat
allà en la foscor
per dies i dies,
fins que una vegada,
veient-te tot sol
en la teva cambra
reclòs en tristesa,
te saltaré a sobre
com un raig de sol
amb el meu etern crit
de jovenesa.
Te’m ficaré als ulls,
te’m ficaré al cor.
Mon brillant punyal
fins a les entranyes
t’entrarà, donant-te
la vida amb la mort.
Joan Maragall
No recordava gens aquest poema de Maragall i m'ha encantat! És tot un exemple d'allò que dll anomenava "la paraula viva", tota una teoria poètica que en aquest poema queda reflectida, explicant, a més, la curiosa relació entre poeta i lector.
ResponEliminaM'agraden molt aquests versos finals on els mots del poeta "assalten" literalment amb premeditació i nocturnitat aquell qui els llegeix en un moment de calma trista.
Gràcies NovesFlors!
Una abraçada.
Certament, és molt il·lustrativa la descripció que en fa el poeta d'aquell màgic moment en què la necessitat d'escriure ens assalta a la impensada. Tot i que en general, per al meu gust, el poema em sembla una mica massa solemne...
ResponEliminaUna abraçada!
No coneixia aquest poema d'en Maragall...
ResponEliminaÉs com una "Oda a la paraula", m'agada molt aquest fragment:
"Mes boires somriuen, passades també
d’un raig de poesia.
És aquell etern tornar a començar,
és la joventut sempre renovada.
De dins la boirina del massa pensar
salta una paraula
tota il·luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà."
Petonets
ResponEliminaJo em quedo amb el vers del títol del post I aquest te saltaré a sobre com un raig de sol amb el meu etern crit de jovenesa.Les paraules si tenen alguna cosa, és que són eternament joves.
La boira es desfà. És el que passa quan salta una paraula tota il·luminada. Preciós, Novesflors. Gràcies per fer-nos-ho arribar.
ResponEliminaAdoro Maragall però aquest poema no el coneixia i el trobo sublim.
ResponEliminaGràcies, Novesflors.
Entremig de la boirina , la llum que ho travessa tot, fins i tot els sentiments.
ResponEliminaJo també el desconeixia però no em sorprèn.Maragall és un gran poeta.
Gràcies amiga per aquest regal.
ResponEliminaTu en tens un al meu bloc...
Abraçades.
Jo tampoc coneixia aquest poema ...
ResponEliminaM'agrada molt i em fa molta gràcia aquest "Te'm ficaré als ulls, te'm ficaré al cor" pel contingut i per la forma també.