27/10/2017,neix la República Catalana.

Només dir una cosa ,tocarà defensar-la.




                                           

                              

Esperant Puigdemont. (Catalunya 1932-1934)

Mentrestant estic esperant a Puigdemont a veure si convoca eleccions o fa la DUI, i veïent que a la Plaça de Sant Jaume hi ha algunes pancartes de traïdor l’únic que puc fer per calmar els nervis es rescatar aquest fragment del llibre de Deulofeu “Catalunya (1932-1934”) publicat l’any 1935.

                                                    

“De les diverses etapes per les quals passen els pobles,no hi ha cap dubte que les més riques en emoció,en vibració espiritual,en gestos emocionals,són les etapes renaixents. Veiem com el poble,sortint com de dintre una nebulosa d’indiferència,va plasmant la seva personalitat,va perfilant les seves característiques pròpies, que li han de donar la seva fisonomia inconfusible,i observem com aquesta plasmació té lloc a través d’una lluita intensa,lluita produïda pels elements interns que lluiten per manifestar-se contra l’atavisme d’aquelles parts que no han sentit dintre seu,encara, la primavera de la resurrecció. El poble lluita dintre ell mateix a través d’una guerra civil en què topen les ideologies més contraposades,els quals no es troben encara controlades per una consciencia prou forta;el poble renaixent lluita també amb les resistències externes i com els éssers novells,portats per una saba nova i amb vells ideals, amb més heroisme que amb possibilitats de triomf,lluita a cara oberta a pesar de l’imminent fracàs.”

“Però com tots els éssers joves,les dificultats no fan més que enardir-lo en la lluita,al mateix temps que l’experiència els va alliçonant,i presenciem una vida ubèrrima ,reblerta de sensacions,amb moments d’una passió i d’un optimisme delirant,alternant amb moments de decaïment i desesperança. És el camí fet col·lectiu d’una individualitat que va amenaçant indeturablement per obra de la seva empenta jovenívola. Els moments ideals de la vida dels pobles,són els de la renaixença,són els de màxima fecunditat i de la despesa de les màximes energies. Els temperaments caducs,apocats preferiran les etapes de maturitat,etapes estables,sense greus  contratemps,però desproveïdes també de les grans emocions,etapes que comencen a manifestar en el seu front les arrugues que marquen la propera decadència. Catalunya avui és el poble jove que comença a seguir el seu camí ascendent. Després d’un somni profund ha arribat el moment del despertar. A semblança de l’època medieval, en que la nostra nacionalitat va aixecar-se per sobre de les runes de l’imperi de Carlemany,avui veiem com s’aixeca  per sobre de les runes de l’imperi de Castella. Avui,com llavors,seguirà un camí ascendent,no faltat dels contratemps i de les angoixes,fenòmens naturals en les crisis de creixença.”

                                                            

“Quants són els catalans que avui encara aquest fet els passa desapercebut, i que per un accident en la lluita es senten envaïts per negres pessimismes? Quants són els catalans que s’adonen veritablement de la transcendència dels moments actuals? Jo crec que, absolutament,no n’hi ha cap. Si copséssim plenament aquesta transcendència,ens quedaríem segurament muts de sorpresa i d’admiració;comprendríem moltes gestes que avui es fan incomprensibles o que han estat qualificades d’actes absurds i fins criminals. Justificarien gestos heroics que avui per a molts passen completament desapercebuts. L’ésser humà,però, té la condició especial de no vibrar plenament a l’uníson del temps.”

“(...)Doncs bé, avui estem vivint moments plens d’emoció en el camí ascensional del nostre poble,aquests moments,més endavant,quan s’hagi esborrat el brogit de la gran reforma,es copsaran en tota llur amplitud. Com en un film,aniran desfilant els fets històrics d’aquesta etapa de la nostra renaixença. Llavors es veurà plenament precisat aquest camí ascensional a través de periòdiques fluctuacions.”

“(...)Les dues passes endavant i la passa enrera es vénen realitzant matemàticament. Hi ha catalans que no saben comprendre aquest moviment progressiu,n’hi ha que el fenomen del nostre renaixement no els diu res,uns per ignorància,altres per mesquinesa,altres perquè posen llurs interessos particulars,ja de caire material,ja de caire polític,per sobre del moment emocional. “

“(...) La nostra renaixença indubtable, la creixença constant de la nostra personalitat col·lectiva a través de les ininterrompudes persecucions,donen una seguretat tant gran en el triomf definitiu,que sols els miops,sols aquells que no han vist clarejar la nova aurora poden ignorar. Nosaltres haurem estat els testimonis vivents d’aquesta etapa emocional,n’haurem experimentat les seves inesborrables sensacions en els moments gloriosos i també els desenganys en les hores adverses.”

La fi de l'imperi .1977-2029 (2).

Recordem el que vam escriure el passat 2 d’Octubre “Les CATASTROFES que es produiran a España entre els anys 1977 i 2029 es podrien evitar coneixent La Matemàtica de la Història.”

Doncs bé de les catàstrofes que han passat (i continuaran passant fins a la desintegració total de l’imperi) durant aquest més de 20 dies han estat  2  principalment;l’aplicació immediata del famós i tant desitjat per casi tots del famosíssim 155 (catàstrofe que serà més per ells que per naltres crec),i la catàstrofe més gran ,el retorn dels presos polítics a l’Estat Espanyol,l’empresonament dels “Jordis”.  Mireu si tenen barra els polítics i “periodistes” Espanyols que no diuen presos polítics, diuen polítics presos,i m’ho comparen amb qualsevol membre del PP imputat per corrupció...mala fe,mesquinesa i tot lo que volguéssiu.

Aquesta aplicació ara si,(ja que es pot dir que des de el dia que es van intervindre les finances de la Generalitat el passat dia 20 era un 155 directe sense passar pel Senat),ha servit per demostrar el que sempre havíem defensat en aquest bloc.

- PP i PSOE  són exactament el mateix, com a molt varien les formes,recordem “no hi ha res més semblant a un Espanyol de dretes,que un Espanyol d’Esquerres”

- El PSC mai ha existit,sempre fa de comparsa del PSOE,fins i tot per anul-lar l’autonomia!.En aquest bloc tinc unes 10 entrades indignant-me per aquest fet,sobretot l’any 2007.

                                                       

Al gener del 2016 ,coincidint amb la tornada al bloc ja vam escriure:

“Ara el tema està tranquil per part de l’estat que encara no té govern,però quan en tinguin la maquinària de l’estat pot ser apustuflant….

“Tant si el procés acaba bé com sinó farà camí,i les animalades que vindran de Madrid seran dignes de comentar, això seguríssim, Espanya en aquest sentit no falle mai….. “

Parlant de memòria hem tingut a la Policia i Guàrdia Civil regirant impremtes i buscant urnes,(sense trobar-ne ni una!),2 vaixells al port de Barcelona i un a Tarragona amb un total de 10.000 policies a Catalunya “vigilant” la població, el fiscal general de l’Estat amenaçant tots els alcaldes si ficàven les urnes,les finances de la Generalitat intervingudes amb detencions d'alts càrrecs incloses,repressió brutal i desmesurada el 1 d’Octubre contra la gent que defensava les urnes (a dones i avis inclosos),multa de 5 milions d’Euros a Mas Ortega i Rigau pel 9-N amb un temps d’inhabilitació inclòs,els ”Jordis” a la presó amb una interlocutòria per part de la Jutgessa inventant-se delictes i que dintre d’uns quants anys serà estudiada com a demostrativa de la nul-la separació de poders a l'Estat Espanyol, possible empresonament al Major del Mossos per sedició ,i possible empresonament a Puigdemont Per “rebel-lió” (com en temps de Franco “adhesión a la rebelión”).  Sense esmentar el patètic discurs del Rei justificant el “a por ellos”,la continuada maquinària del Constitucional sempre en contra de la Generalitat i el famós 155. Ja vam dir que “Espanya no falle mai”,i també vam dir  el passat 5 d’Octubre; “Passarà de tot i res bo,però són els passos finals, i crec que tots perdrem algo en major o menor mesura”,per desgràcia els “Jordis” han perdut massa,la seva llibertat.

                                              

                                          

I es que tornant a Deulofeu, l’Estat Espanyol tindria que saber que:

“Els resultats que estem veient ens demostren que un poble és incapaç d’anihilar completament un altre poble, a pesar de comptar amb tots els mitjans possibles, des d’aquells que provenen dels instints de màxima animalitat de l’home,fins aquells que provenen de la influència que pot produir una gran cultura” . (Catalunya i l’Europa Futura pàg 57)

“Catalunya exigirà les atribucions que avui li han estat negades. Ens trobem,per tant,solament en un moment favorable,en el qual s’han fet efectives gran part de les aspiracions catalanes,però no ens trobem,ni molt menys,en un moment definitiu. Catalunya anirà seguint el seu camí d’engrandiment d’una manera sistemàtica,ininterrompudament,sense que pugui haver-hi forces humanes capaces de deturar-la. El renaixement de Catalunya no és un fet esporàdic ni accidental,capaç de seguir una vida migrada,ni és tampoc el producte d’uns quants homes intel·ligents que hagin volgut aixecar un poble. El renaixement català,com el de les altres nacionalitats,obeeix a raons més profundes,que tenen llur explicació dins el camp de la biologia humana."

(...)Ens trobem solament al inici d’un camí de lluita:lluita cultural per a situar el nivell mitjà del nostre poble a l’altura necessària per a desenvolupar una vida de gran envergadura,lluita interna per  tal de superar les muntanyes d’incomprensió que avui mantenen divorciades les nostres classes socials,lluita de reivindicació política, en pugna constant contra l’imperi de Castella”.

“El camí és llarg,però serà fecund. Tenim,com a fites bàsiques que ens esperonen,una vella història de gran noblesa,una llei evolutiva que ens posa de manifest el despertar indiscutible de les nacionalitats que foren vençudes a principis de l’Edat Moderna . Una realitat política que es va accentuant cada dia.”

“És absurd pensar en fites definitives. No poden ésser ho ni un Estatut,ni una catalanització total. La llibertat serà sols el començament d’una nova etapa gloriosa. La catalanització total serà l’inici d’una nova etapa cultural,durant la qual haurà de posar-se de manifest novament el poder creador de la raça catalana”

“No hem de plànyer-nos per les dificultats que trobem pel camí. Les dificultats que es vencen enforteixen els pobles. Nosaltres,amb la nostra situació econòmica favorable,amb el nostre tremp de poble treballador,triomfarem d’unes dificultats molt més febles que les que hagueren de vèncer aquells altres pobles”. (Catalunya i l’Europa futura Pàgs 287-89). Any 1978

No podreu evitar-ho. Catalunya i l'Europa Futura (2).

En l’última entrada del passat dia 19 ja vam dir que tindríem més entrades sobre el que va deixar escrit Deulofeu sobre l’Europa futura. Doncs bé,el passat dia 16 teníem al diari Ara,un article titulat “He sentit vergonya”, va dir Juncker. Del Periodista Lluís Caelles, allí llegíem:

 “He sentit vergonya”. I la sala va callar. Desenes de periodistes omplíem aquell juliol del 2005 la sala de premsa on el president de torn del Consell de la Unió, Jean-Claude Juncker, donava per trencades les negociacions per quadrar els pressupostos europeus del període 2007-2013. El Regne Unit no va voler renunciar al famós “xec britànic” i Holanda exigia retallar aportació. Londres i l’Haia van liderar un bloqueig al qual es va afegir Espanya. Ni l’oferta dels països més pobres de renunciar a aportacions va servir de res. “He sentit vergonya”, va tronar Juncker, amb els ulls vidriosos. Europa i els seus valors havien desaparegut darrere el mercantilisme més lacerant. Va fer una pausa, i enmig d’un silenci espès hi va tornar: “He sentit vergonya”.

 Primer dir que molts catalans també hem sentit vergonya per la casi nul-la condemna d’Europa als fets de l’1 d’Octubre i al seu suport a les mesures que vol començar l’estat Espanyol arran de l’aplicació del famós 155. Feta aquesta puntualització,que passés aquesta inestabilitat per a Deulofeu era perfectament previsible tal com va escriure en un article a l’Empordà Federal el 4 d’Octubre de l’any 1930,titulat : LA UNIÓ FEDERAL EUROPEA I LES MINORIES NACIONALS.  Perquè era tant previsible aquest fracàs de la unió Europea i poca estabilitat si aquesta només era de caràcter econòmic? Recordem part del seu escrit:

                                                                

“Al Ministeri d’Afers Estrangers de França, va ésser facilitat fa poc temps, el memoràndum del senyor Briand sobre el règim de la Unió Federal Europea. Avui aquest projecte ja ha entrat dins la Societat de Nacions. La seva finalitat és la d’unir els estats europeus actualment constituïts, en una confederació, però no en una confederació de caràcter polític, sinó solament en una confederació de caràcter econòmic.”

“El prescindir de l’aspecte polític, fa creure que es parteix del principi de la immutabilitat dels estats avui existents, i el seu exclusiu aspecte econòmic, més que tractar-se d’un projecte de confederació, fa creure que es tracta de crear una espècie de trust financer”

“(...)Anar a una confederació prescindint de les vertaderes nacionalitats,avui ja és absurd. Aquest projecte anant bé,possiblement no aconseguiria altra cosa que augmentar la concentració capitalista en poques mans,amb millor defensa per les grans potències industrials i ,en conseqüència,amb greu perjudici dels demés pobles europeus. Aquest projecte, lluny d’afavorir els corrents democràtics d’Europa,contribuiria a augmentar la força del capitalisme i per tant a accentuar un dels perills de l’estabilitat Europea.”(recordem els aspectes nefastos de l’austeritat i les famoses dues velocitats)

Més endavant en el mateix article Lluís Caelles reproduïa les paraules de Juncker que esmentàvem en l’entrada anterior:

 “No m’agradaria tenir una UE amb 98 estats. Ja és complicat amb 28, no serà fàcil amb 27, però 98... Això és impossible”. 

Actitud que Deulofeu ja ens va advertir que passaria si prosperava el projecte Briand:

“(...)Briand en aquest projecte sembla desconèixer l’existència,o millor dit,sembla voler prescindir del problema de les minories nacionals avui d’una importància cabdal per a l’esdevenidor europeu. Es fàcil però de comprendre aquesta actitud. Acceptar aquest problema amb totes les seves conseqüències equival a destruir el concepte avui generalment admès de nació. Actualment nació i estat és una mateixa cosa. Acceptar el problema minoritari equival a desfer aquest error. La pàtria única e indivisible dels xovinistes francesos,dels camises negres italians i demés feixistes i xovinistes de tot el món,queda destruïda acceptant el problema minoritari. Si aquest problema,fins avui ha tingut l’ajut almenys aparent de les potències Europees,ha estat perquè ha comptat amb un home idealista i sense problemes d’aquesta mena a casa seva,com per exemple Wilson,i per altra part,perquè no deixa d’ésser agradable de veure promoure moviments redemptistes a casa del veí,quan aquest problema no es sap veure que també pot existir dintre de casa. (Recordem a Juncker:  “Si permitimos -y no es asunto nuestro- que Catalunya se separe, otros harán lo mismo. Y no quiero eso”)

Avui que a França tenen un problema alsacià i d’altres en perspectiva,no té res d’estrany que la unitària i conservadora república,presenti projectes d’unió federal europea prescindint de les minories nacionals (per això l’actual president de la República Francesa Emmanuel Macron dona suport al 100% a totes les mesures de Rajoy amb els catalans). No sabem l’èxit que tindrà el nou projecte,però si els estats europeus actuals es donen compte de que tots ells tenen problemes nacionalistes en actiu o en potència,(entenent per tals a les nacionalitats sotmeses,aparentment dominades i assimilades,i que avui comencen a redreçar-se ) es probable que procurin ofegar o almenys treure tota força possible al moviment minoritari.” Profètic!

I es que el problema de base de l’actual Unió Europea ja el va dir Deulofeu en el mateix article ,i que amb el “problema Català” s’ha evidenciat més  que mai:

“El projecte Briand,lluny d’ésser un pas cap a la confederació,no és res més que una trava posada en el camí d’aquest ideal. Equival a posar un vel sobre el problema minoritari,per a conservar els principis unitaristes que han creat les grans potències actuals.”

                                                                               

En l’entrada anterior ja vaig dir que no podrien evitar el “ problema minoritari”. Recordem que va deixar escrit al llibre “ Catalunya i l’Europa futura”:

“ A Europa,hi ha plantejat el problema de les nacionalitats renaixents,que fatalment ha de resoldre’s a favor d’aquestes. La guerra l’ha resolt en part,però queden encara una gran majoria de pobles per alliberar-se,i el problema no restarà solucionat mentre no es reconegui la llibertat de les nacionalitats irredentes,i d’aquelles altres que es puguin anar desvetllant”

“No estant alliberades totes les nacionalitats renaixents,queden encara pobles imperialistes que procuren mantenir la carcassa de llur cos que s’està descomponent,però el moviment alliberador avança”

“(...) Avui podem afirmar,davant el fet real del desvetllament de les nacionalitats sotmeses,de la desfeta evident dels règims imperialistes,i del procés històric que acabem d’estudiar,que l’avenir està reservat a les nacionalitats renaixents que avui tornen a la vida .Avui davant del fet Català, com davant dels altres moviments nacionalistes,siguin avançats o tot just s’iniciïn,hem de sentir-nos plenament optimistes. Les lleis de la natura,les lleis biològiques,tant les referents a l’individu com les referents a les col·lectivitats,són més fortes que els desigs dels homes,i així quan han existit homes conscients que s’han trobat en el moment de decadència de llur nacionalitat,han sucumbit irremissiblement enfront del destí,inversament,quan la renaixença,per llei biològica,d’una nacionalitat, volen oposar-s’hi totes les forces del poble opressor,aquest va de fracàs en fracàs,fins arribar a la impotència completa,i llavors la nacionalitat opresa s’aixeca lliure com un sol radiant”

Per això no ens cansarem de recordar que no podran evitar-ho... I casualment escric aquest article la setmana que a La Vanguardia hem pogut llegir els següents titulars: "Lombardía y Véneto exigen más autonomía con un aplastante sí en los referéndums",i també " Roma està dispuesta a negociar más autonomía para Lombardía i Véneto"
 

                                                   
                                               
                                             



Lo que dèiem,no podreu evitar-ho....

No podreu evitar-ho. Catalunya i l’Europa Futura (1)

Recordem les paraules del president de la comissió europea Jean Claude Juncker:

 “Si permitimos -y no es asunto nuestro- que Catalunya se separe, otros harán lo mismo. Y no quiero eso”

“No me gustaría ver una Unión Europea que en 15 años esté compuesta por unos 98 estados”, continuó. “Ya es relativamente complicado con 28 y con 27 no será más fácil, pero con 98 sería simplemente imposible”

                                                         

Doncs bé, Deulofeu ja va escriure l’any 1978 que no podreu fer res per evitar-ho;. Avui només ficarem un tast del que va escriure al respecte:

“No hem d’esperar que siguin els representants de les oligarquies actuals els qui portin la veritable confederació europea. Aquests,el que faran serà dificultar-la. A la confederació,ens hi anem acostant des de la passada guerra,i hi arribarem per la resolució de multitud d’aspiracions parcials,no per l’acció de quatre personalitats polítiques europees. A la Península Ibèrica,la confederació de repúbliques,la portarà Catalunya secundada pels altres pobles renaixents d’Espanya. De no existir aquestes individualitats,amb plena consciència de llur particularisme,la república Espanyola no seria federal,seria una república unitària. La mateixa evolució segueixen els altres Estats unitaris d’Europa,tant repúbliques com monarquies,evolució que s’anirà accentuant a mesura que el renaixement dels pobles sotmesos es vagi intensificant”.

“Avui,els únics pobles d’Europa que desitgen la confederació veritable són aquells que constitueixen una nacionalitat lliure amb caràcter ètnic definit,i les repúbliques verament democràtiques i federals d’Europa. Els altres estats Europeus,i principalment les grans potències,són els més grans enemics de la veritable confederació. Arribar a la realització d’aquest ideal és tasca llarga,però cada dia es va acostant,puix que la personalitat dels pobles sotmesos es va perfilant amb més intensitat cada dia.”

Catalunya i l’Europa Futura, pàgs 246-247. Any 1978.

                                                      

Tot i la por que com sempre La Vanguardia vol fer als catalans:

Estaba escrito. Este diario ha venido advirtiendo en los últimos años que las instituciones europeas nunca admitirían la separación unilateral de Catalunya. Varias son las razones de esa negativa, pero la principal es la siguiente: la Unión Europea debe preservar su estabilidad en un momento especialmente duro y complejo de las relaciones internacionales. La ruptura forzada de uno de sus estados miembros podría generar un efecto dominó en otros países de la Unión. España, con todos sus problemas a cuestas, no es la infeliz Yugoslavia de los años noventa. Conviene excluir del debate público, intenso, acalorado e incluso áspero estos días toda referencia al drama balcánico. España no es balcánica. Catalunya, tampoco.

Es necesario, en primer lugar, ser muy respetuosos con el principio de realidad. Ni la Unión Europea, ni los principales países del mundo están dispuestos a favorecer la ruptura de España. Al contrario. Los pronunciamientos de los últimos días no dejan ninguna duda al respecto. El presidente del Consejo Europeo, Donald Tusk, principal figura institucional de la Unión, ha recomendado diálogo entre Madrid y Barcelona dentro de la Constitución. Diálogo sin uso de la fuerza. El presidente de la Comisión Europea, Jean-Claude Juncker, declaraba ayer que la Unión se opone a una hipotética independencia de Catalunya, entre otras razones, por el efecto dominó en otros países. Juncker añadía que la Comisión Europea no piensa efectuar ninguna labor de mediación. En el mismo sentido se pronunciaba hace unos días el presidente de la República Francesa, Emmanuel Macron. El ministro de Asuntos Exteriores alemán, el socialdemócrata Sigmar Gabriel, calificó hace unos días de “irresponsable” cualquier intento de declaración unilateral de independencia en Catalunya y abogó por una solución dialogada dentro de la Constitución. El jueves, coincidiendo con la fiesta del 12 de Octubre, el secretario de Estado norteamericano, Rex Tillerson, despejaba cualquier sombra de duda que pudiese haber sobre la Administración norteamericana: “Estados Unidos quiere una España fuerte y unida”. En el mismo sentido se ha pronunciado Canadá, país de referencia en el asunto que nos ocupa. El Vaticano rechaza llevar a cabo un papel mediador. El presidente de México ha dicho que jamás reconocería una Catalunya independiente. Los mensajes son rotundos y claros. Rusia también dice apoyar la integridad de España, aunque algunos de sus medios de propaganda e intoxicación en internet deslicen noticias falsas que algunos soberanistas creen muy ingenuamente. No hay apoyos en el horizonte. Ninguna instancia internacional de relieve se propone para una mediación. Esa es la verdad.

                                                        

De moment llegint aquesta editorial els pronòstics es van complint,ja que:

 “No hem d’esperar que siguin els representants de les oligarquies actuals els qui portin la veritable confederació europea. Aquests,el que faran serà dificultar-la”; “Els altres estats Europeus,i principalment les grans potències,són els més grans enemics de la veritable confederació”

 I segons podem llegir avui a Vilaweb:

” El número dos del grup parlamentari socialdemòcrata eslovè, Jan Skoberne, està convençut que Eslovènia serà ‘un dels primers’ estats a reconèixer la futura república catalana. Arran de l’article de VilaWeb en què s’explicava que ‘Espanya tem que Eslovènia reconegui la independència de Catalunya‘, el diputat ha respost: ‘No cal que tinguin por. El poble d’Eslovènia fa costat a Catalunya. Estic convençut que serem dels primers a reconèixer la nova república.’”

O sigui que  “Avui,els únics pobles d’Europa que desitgen la confederació veritable són aquells que constitueixen una nacionalitat lliure amb caràcter ètnic definit,i les repúbliques verament democràtiques i federals d’Europa.

Continuarem ficant que va dir Deulofeu al respecte....