I és que, malgrat tot, fa sol

Després de fer el Paso de Tebarrai, camí de Panticosa

Ahir vaig estar trescant per la muntanya durant cinc hores i vaig reviure la felicitat que em suposa aquesta activitat. El món s'enfonsa? No ho sé, però ahir vaig reviure sensacions com aquesta, del paso de Tebarrai, en un dia llarg i esgotador, però productor d'una enorme felicitat. Hi contribueix el pensament que aquest any tornem a prendre la motxilla. Voleu trobar-me, i trobar-me somrient? Busqueu-me per la muntanya, allí la natura mana i tu ets l'espectadora privilegiada, vas on ella et permet i tornes si ella vol.

Certascan

En Marc i en Jordi tenien ja set i nou anys. Cada any els apropàvem als llocs dels quals en teníem records inesborrables de joventut i infantesa, un dels llocs d'aquell setembre va ser Certascan, ells se sentien grans, enormes, gegants, uns autèntics aventurers. Pocs anys després emprendríem la travessa del Cantàbric al Mediterrani. Els refugis, sempre han estat la nostra segona casa i en la travessa són imprescindibles. En Girbén ens avisa de la seva desaparició com a refugi de la Federació, i també ho llegim al blog del guarda, Alejandro Gamarra. Què ens està passant? No fa tants anys vam arribar a Restanca i no vam poder dormir enmig d'una tempesta perquè no teníem "reserva" (sempre hem estat federats). Està desapareixent la nostra muntanya, la de la recerca de l'experiència i el coneixement en mans dels esportistes i els negociants, hi podem fer res? Per què, encara avui, no s'ha legislat sobre la possessió de la muntanya?