La Espe torna de Bombay, veda oberta!

Aquest cop m'he quedat sense paraules per descriure el que sento per aquesta energúmena. Sento massa ràbia. M'apareix aquella cara i es que.... es que... es que li clavaria els cinc dits a la cara i no pararia...  (jo, que no sóc ni violenta, ni competitiva i que generalment tot m'ho miro amb certa distància).

 Així que OBRIM LA VEDA. Podeu opinar.

Un dissabte plè de sol fa encara més bona la collita

Aquest any l'olivera ha donat gairebé 12 quilos d'olives, verdes, morades, fosques, clares... Olives seguides atentament de lluny, de prop, vigilant que no es corquin, que no pateixin cap malaltia.

I ara falta banyar-les i perfumar-les i tot llest.

S.O.S.!!! sols cal un clic

Junt amb uns companys estic fent un "experiment" sobre si el Màrqueting Viral és realment efectiu o no. Un exemple de campanya usant aquest tipus de màrqueting ha estat "Amo a Laura" o "Chikiliquatre". 

Total, hem d'aconseguir abans del proper dijous el màxim de visites a la web ESTAMOS DE CIERRE. És una sèrie produïda sols per internet (de moment). Cada dilluns estrenen nou capitol i crec que, apart d'ajudar-me a guanyar no sé encara quin premi, us agradarà molt. 

Recordeu, mireu i sobretot, feu que els vostres amics mirin ESTAMOS DE CIERRE.

MOLTES GRÀCIES!!!

El temps de les olives

Enmig de muntanyes que no arriben als mil metres fa poc més de tres anys vaig trobar el meu lloc en el món. És un lloc molt petit, plè de vinyes, pedres i pins. A tocar d'on em desperto hi hau una vinya borda i una olivera. 

L'olivera és on les gates descansen dels seus jocs, on els ocells de pit blau se'n riuen d'elles al volar pel seu davant sense deixar ser caçats, el seu aixopluc els dies de pluja. És el centre del petit jardí.

Avui és el dia que recolliré les poques arbequines amb las que aquest Nadal, els dies de més festa, obsequiaré als que més estimo. Las he vist nèixer, creixer i pendre color. Ara toca collir-les per a compartir.

Per cert, hi sou tots convidats.

Uauuuu... sense sentiment pre-nadalenc

Doncs no. Aquest any encara no he notat "la llamada de la selva" nadalenca i per sort, encara no m'he agobiat. 

A mi em passa el que a molts: què en fugo tant com puc però sempre acabo pillant. Com som poca familia, abans era una festa més o menys tranquileta on ens juntàvem tots com si fós un diumenge. Ara que falta gent, compto els dies per a que tot hagi passat i recuperi la normalitat.

De fet crec que les úniques coses que m'agraden de Nadal segueixen sent les mateixes que gaudia de petita: els llums de l'arbre de Nadal i el calendari de l'Advent, entre d'altres. 

Recordo quan obriem "el paquet de llumetes" per comprovar que totes funcionessin (sempre van ser les mateixes), penjar-les a l'arbre i passar hores i hores a les fosques mirant embadalida els colors de les llums, com s'encenien i s'apagaven. Serà per això que ara tinc la casa plena de fanalets de Natura.

També m'encantàven els Reis de Chocolate Suchard que, estratègicament, penjàvem a l'arbre i que esperavem al Dia de Reis per endrapar-los. El meu sempre ha estat el rei ros. 

I la  il·lusió d'obrir les finestretes del calendari de l'Advent? A mi em tocava cada tres dies i era tant emocionant. No tenien xocolata ni sortia cap cromo de ningú famós  (tengui-falti-tengui-falti). Sols eren dibuixets de motius nadalencs però plens de purpurina ("RaTeta!" deia la mare "al tantu amb la purpurina que és molt perillosa si se't posa als ulls!!"). I la purpurina era el que feia semblar-los la  cosa més moderna del món.

Però el que sobretot m'agrada d'aquests dies és el so que té la Nit de Nadal i el cel de nit que per aquelles dates hi ha. És un so tranquil, el de "tot va bé", tot està en pau, és un so pacífic. El cel és d'un blau brillant, fred, tacat d'estrelles que encara brillen més. I tranquil, molt tranquil.

Són petits plaers de baix valor econòmic però de grans satisfaccions personals.

Estic d'acord amb tu...

Escriu poc però quan ho fa, em fa pensar.

Obama em regenera per olladecols

La feina en equip

Porto dies donant voltes al terme Treball En Equip. Crec que el jo entenc no és el que la resta considera i per tant, alguna cosa falla que haig d'arreglar.

Fins ara creia que per portar a terme un projecte totes les persones que l'integraven havien de conèixer les seves competències i aplicar-les per aconseguir portar-lo a la pràctica. Si un dels elements presentava algún problema, se li deia i així modificava el que fallava i tot rutllava bé. O si no estava d'acord amb les competències designades, és podia dir i tractar de buscar el lloc on tothom pogués donar el millor de si.

Doncs no. Sembla ser que no. En temes de feina el que ara es porta és callar i un dia qualsevol sentir com et diuen: "recordes allò que vas fer? doncs no estava bé... però ni allò, ni allò ni allò altre... fa dies que no ho fas bé..." 

I pardilla perduda (i tonta, molt tonta  per l'edat que tens) dius: "ah... no? el que faig no està bé?" mentre recordes els agobios de les últimes setmanes per a què tot rutllés. I penses perquè no t'han avisa't abans si fa dies que les coses no van bé. 

Suposo que té a veure amb la comunicació. O millor dit, amb la No-Comunicació. I amb trepar. I amb guanyar mèrits. I amb les jerarquies. I amb la por que l'altre, el que està abaix, no reconegui la teva posició, tu que estàs tant amunt. I per suposat, amb l'individualisme. Per què si tens asignades unes tasques has de voler las de l'altre? per què haig d'estar defensant la meva parcel·leta si sé que és la que em toca i m'agrada? M'hi hauré de passar la vida, així? Doncs la resposa és SI. Crec que ha arribat l'hora de deixar de ser gilipolles, aterrar en el món en que visc i aprendre que això és la selva i cal sobreviure. 

La pregunta és: sabré deixar de ser bleda alguna vegada?

PD Aquest escrit "m'esticmirantelmelic" està dedicat (entre d'altres) a Patán, El Risitas de Pierre Nodoyuna, un "dibujoanimado" que em va acompanyar durant la meva tendre infància i que des de fa pocs anys, tantes vegades recordo. La seva foto l'he penjat a l'inici del missatge per enganxar al públic, tot i que hauria d'estar aqui sobre mateix, qüestió de màrqueting (ji ji)

Viva la Vida

Des que la vaig escoltar per primer cop que em té pillada del tot, i ara que he vist el "video alternatiu" (diuen), és com una droga. Si m'enganxa al cotxe (que succeeix sovint), l'aparco, tanco les finestres, pujo el volum, tanco els ulls i deixo que el món flueixi al meu voltant. M'omple, m'anima, m'excita, em dóna marxa, ganes de cridar, em transmet optimisme... en definitiva M'AGRADA.

Així que escolliu el lloc i el moment, aïlleu-vos del que us envolta que no valgui la pena i dediqueu-vos aquests minuts al deleït personal:

Hi sóc...

... però ara tinc poc temps... 

... estic estudiant...

... aprenc coses molt interessants... 

... però aviso... aviat tornaré!!!! 

... això de llegir-vos enganxa i ho trobo a faltar...

... la RaTeta és així...

Per cert: la genialitat on es compra?