Segueix sent sobre l'amor però és ben diferent. 

Aquest és un llibre de relats amb un tema en comú, l'amor. Quantes maneres d'estimar hi ha? Val la pena estimar tot i el que comporta el desamor?

Et deixo el primer relat... 

 

Els carrers de Barcelona

A vegades, als diumenges, m’agrada passejar pels carrers de Barcelona, quan encara estan mandrosos i quasi no s’hi veu a ningú...

Aquell diumenge em vaig deixar portar, sense rumb, permetent que els carrerons em guiessin.

Gaudint del silenci i de la pau matinal, la vaig veure, amb el cotxet.

Rosegava un crostó de la barra de pa i feia molt bona olor, la sentia des d’on estava jo... Segur que encara estava calenta.

No sabia si dissimular o saludar-la. Després de tants anys, encara em salta el cor quan la veig. Com pot ser tan preciosa? Sabia que la maternitat l’embelliria...

Però mentre decidia si girar cap a la dreta o seguir cap endavant, em va somriure.

I jo a ella.

Ja no hi havia marxa enrere.

-        Hola! Quant de temps! Com estàs?

-        Molt bé! I tu? Veig que ben entretinguda.

-        Sí, m’ha volgut acompanyar a comprar el pa i a aquest ritme, arribarem a casa sense... – em deia posant-se una mica vermella.

Silenci.

Mirades vergonyoses.

Silenci incòmode.

-        I què fas? Veig que encara estàs per Barcelona? Jo et feia treballant per algun racó del món...

-        Si, ja veus, però sempre torno a casa. N’estic enamorat, de Barcelona... – i de tu, de tu també, però ara ja no t’ho puc dir – però segueixo viatjant, de tant en tant, amb els reportatges, col·laboracions amb ONGs,...

-        Que bé! M’hauràs d’ensenyar aquests reportatges algun dia.

-        I tant! Així ho faré! I aquest petit què? Es porta bé?

El seu fill em mirava des del cotxet encuriosit. Jo em vaig ajupir per fer-li ganyotes. Reia. I rèiem tots.

Ella mirava el rellotge, estava nerviosa, li notava, i jo ja no sabia què més dir, així que vaig trencar el silenci.

-        Bé, et deixo que si us segueixo entretenint, et quedaràs sense pa. M’alegro d’haver-te vist.

-        Sí, jo també. A veure si ens veiem aviat...

-        Sí, parlem!

Efectivament, no ens veuríem aviat, a no ser que el destí fes que tornéssim a coincidir en algun carreró de Barcelona. Però tot i així, fingíem.

Em vaig acomiadar del seu fill, me la vaig mirar, li vaig fer un somriure i va començar a dirigir el cotxet cap al final del carrer.

Jo vaig començar a caminar però no gaire, 3 passes i em vaig girar. Sabia que no ho faria, però tenia una petita esperança que potser...

Però no, es va seguir allunyant.

Com pot ser que encara me l’estimi?