El balancí grinyolava al bressol de l'aire fresc de la vesprada, després d'un calorosíssim dia d'estiu, a l'ombra d'aquell vell noguer que, de molts anys ençà deien que estava malalt, sense que, però, s'acabés de morir mai.
"Que porguim, que porgam,
de les eres que passam,
cistellera ballestera,
què et faig jo a la teua esquena?"
En el fressar de les fulles verdes i les nous pendolant, entre les branques dels quals penjava aquell gronxador de nyigui-nyogui, es distingia la veu d'en Miquel, entonant aquella melodia repetitiva.
"Punxonet!"
Va bramar l'infant assegut a la falda d'en Miquel, i d'esquena a ell.
"Astisoreta haguessos dit
de ton mal haurís sortit!"
Va respondre en Miquel, lacònicament, llevant els dos dits, l'índex i el major, que havien estat tocant l'esquena del vailet, tot esperant la seva resposta.
I mentre el gos s'endormiscava a la fresca dels trèvols que encatifaven l'era, en Miquel reprenia l'impuls del balancí i la melodia de la repetitiva cançó. Ara, però, posava, quatre dits de punta sobre l'esquena del seu renebot.
"Que porguim, que porgam..."
Però a l'acabar la lletania el marrec la tornava a espifiar.
"Rasclet haguessos dit
de ton mal haurís sortit!"
I sant tornem-hi.
"Que porguim, que porgam..."
"Ganivet!"
"Ull de bou haguessos dit..."
"Teuladeta!"
"... de ton mal haurís sortit!"
Crec que tampoc va encertar el "tira oli a les sopes"... però això no era prou motiu per a que la monòtona tirallonga s'aturés, ni la juganera de l'infant disminuís.
I així podien passar les hores d'aquells llargs vespres d'estiu, amb en Miquel enfilallant, un i altre cop, aquella melodia invariable, tal i com ell ja l'havia apresa dels seus vells i difunts padrins.
Avui, però, aquell noguer, malgrat segueix, com sempre, en fase terminal, malgrat cap infant gronxat pel seu besoncle, ja no escolta, a l'esguard de la seva ombra, el "que porguim, que porgam", segueix sobrevivint i servant l'antiquíssima memòria popular, transmesa oralment entre generacions, d'aquella enjogassada cançoneta. I ho fa mantenint l'esperança que no s'oblidi la cançó, per si un dia, ell mateix, pot arribar a ser l'encertant de la figureta dels dits, a l'esquena de la seva malmesa escorça, i pot, definitivament, "sortir de son mal" per sempre més.
______________________________________________
Si cliqueu aquí anireu a parar a un butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l'any 1896!
Si hi feu una cerca per paraules, tot posant "cistellera", us durà directament a una altra versió, un xic diferent, d'aquesta cançó, recollida a finals del segle XIX, a Talarn (Pallars Jussà), que forma part d'un antiquíssim joc popular infantil. Així doncs, almenys ja fa més d'un segle que aquesta melodia s'entonava i es cantava en els jocs infantils de la canalla de les comarques de Ponent! (també hi trobareu altres cançons i jocs més o menys coneguts i amb tanta o més història).
D'aquesta cançó n'existeixen diferents versions ("De patim, de patam", "Pim, pam, conillam", "De podim, de podam", etc), però la que he recollit en aquest text és la que a mi em va transmetre el meu besoncle, en Miquel (ben viu encara!) en aquelles caloroses tardes d'estiu a pagès, allà a l'era plena de trèvols, a l'ombra d'aquell noguer eternament malalt (però ben viu encara, també!).
Em sento, doncs, molt modestament, una miqueta hereu de les diverses generacions que m'han precedit jugant, cantant i rient al compàs repetitiu d'aquesta tonada que avui s'esllangueix en l'actual món de l'entreteniment tecnològic i virtual. Per això us l'he volguda transmetre en aquesta nova proposta de Relats Conjunts!
