Well I've been running
But I've been running around
Now there's nothing left for me to do
But sit around and see the view
And see the distance
Everybody wants to run
And I'm no different
Feeling like the only one
Travis, The distance
Aquest estiu he seguit la meva típica línia recta de lectures que m'agraden. Com que estava molt cansada i no tenia ganes de moure un dit, la solució fàcil i plaent era endur-me de la Catalònia una pila de llibres que, a priori, sabia que no em decebrien i així m'estalviava cap altre esforç. No vull treure mèrit a cap dels llibres que m'han acompanyat aquest mes, però si algú espera novetats en la meva tria, que torni d'aquí unes setmanes. Ara per ara és més lectura "de dones", més Japó, més època victoriana... Us en comento els tres més rellevants:
Carmen Laforet, Al volver la esquina: és una novel·la que es va publicar quan l'escriptora ja havia mort. A mi m'ha recordat força l'estil de la Carmen Martín-Gaite però li ha faltat un pessic d'alguna cosa que encara no sé definir. La Martín-Gaite també té una novel·la pòstuma, Los parentescos, que malgrat tot és rodona, i aquesta, a mi, se'm va fer coll amunt quan la vaig començar. He de dir que de la Laforet sempre n'he esperat més. Em va colpir amb Nada (potser perquè aleshores jo vivia al costat del carrer Aribau i era a punt d'estudiar a la Central, o vés a saber) però no em va convèncer anys després quan li vaig llegir La mujer nueva, que no em vaig creure de cap de les maneres. Per articles que n'he llegit, sembla ser que ella podria haver estat una escriptora molt important, però que la seva personalitat i la situació política i personal que li va tocar viure no la van fer obrir aquesta porta. Tot i que això són especulacions meves agafades d'aquí i d'allà, és possible que Laforet tingués alguna mena de fòbia social i sobretot alguna crisi personal relacionada amb la figura del qui fou el seu marit, l'escriptor Ramón J. Sender. Insegura i carregada de tantes punyetes com encara arrosseguem les dones un segle després, va deixar en l'ombra la seva gran capacitat intel·lectual?
Haruki Murakami, El salze cec i la dona adormida: llibre de relats del meu fetitxe japonès. Com que m'agrada amb passió per la seva misteriosa manera de no posar finals i la gràcia que té creant atmosferes que semblen estar buides però no deixen d'encisar-nos, vaig gaudir moltíssim d'aquest llibre (molt fàcil d'empassar en la col·leció La Butxaca en català!). Però he de dir que, malgrat tot, prefereixo el Murakami de les novel·les, ja que resulta molt més versemblant el seu món oníric i trist quan el desenvolupa de manera més extensa.
Elizabeth Gaskell, Las crónicas de Cranford: ara que es recupera la figura d'aquesta escriptora anglesa del segle XIX, val la pena fer-ne algun tast, ja que omple d'ironia la societat en què va viure dins les pàgines dels seus relats. A més, cal apuntar que va ser una dona que va tractar amb força escriptors de l'època i que casa seva era un lloc de reunió i tertúlia literària.
But I've been running around
Now there's nothing left for me to do
But sit around and see the view
And see the distance
Everybody wants to run
And I'm no different
Feeling like the only one
Travis, The distance
Aquest estiu he seguit la meva típica línia recta de lectures que m'agraden. Com que estava molt cansada i no tenia ganes de moure un dit, la solució fàcil i plaent era endur-me de la Catalònia una pila de llibres que, a priori, sabia que no em decebrien i així m'estalviava cap altre esforç. No vull treure mèrit a cap dels llibres que m'han acompanyat aquest mes, però si algú espera novetats en la meva tria, que torni d'aquí unes setmanes. Ara per ara és més lectura "de dones", més Japó, més època victoriana... Us en comento els tres més rellevants:
Carmen Laforet, Al volver la esquina: és una novel·la que es va publicar quan l'escriptora ja havia mort. A mi m'ha recordat força l'estil de la Carmen Martín-Gaite però li ha faltat un pessic d'alguna cosa que encara no sé definir. La Martín-Gaite també té una novel·la pòstuma, Los parentescos, que malgrat tot és rodona, i aquesta, a mi, se'm va fer coll amunt quan la vaig començar. He de dir que de la Laforet sempre n'he esperat més. Em va colpir amb Nada (potser perquè aleshores jo vivia al costat del carrer Aribau i era a punt d'estudiar a la Central, o vés a saber) però no em va convèncer anys després quan li vaig llegir La mujer nueva, que no em vaig creure de cap de les maneres. Per articles que n'he llegit, sembla ser que ella podria haver estat una escriptora molt important, però que la seva personalitat i la situació política i personal que li va tocar viure no la van fer obrir aquesta porta. Tot i que això són especulacions meves agafades d'aquí i d'allà, és possible que Laforet tingués alguna mena de fòbia social i sobretot alguna crisi personal relacionada amb la figura del qui fou el seu marit, l'escriptor Ramón J. Sender. Insegura i carregada de tantes punyetes com encara arrosseguem les dones un segle després, va deixar en l'ombra la seva gran capacitat intel·lectual?
Haruki Murakami, El salze cec i la dona adormida: llibre de relats del meu fetitxe japonès. Com que m'agrada amb passió per la seva misteriosa manera de no posar finals i la gràcia que té creant atmosferes que semblen estar buides però no deixen d'encisar-nos, vaig gaudir moltíssim d'aquest llibre (molt fàcil d'empassar en la col·leció La Butxaca en català!). Però he de dir que, malgrat tot, prefereixo el Murakami de les novel·les, ja que resulta molt més versemblant el seu món oníric i trist quan el desenvolupa de manera més extensa.
Elizabeth Gaskell, Las crónicas de Cranford: ara que es recupera la figura d'aquesta escriptora anglesa del segle XIX, val la pena fer-ne algun tast, ja que omple d'ironia la societat en què va viure dins les pàgines dels seus relats. A més, cal apuntar que va ser una dona que va tractar amb força escriptors de l'època i que casa seva era un lloc de reunió i tertúlia literària.
