Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris doris lessing. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris doris lessing. Mostrar tots els missatges

doris lessing i l'amor

He començat mil vegades en el meu cap aquest escrit sobre De nuevo, el amor, de la Doris Lessing. "Una novel·la d'aparença senzilla però estrictament complicada". Doncs em quedo amb aquest principi per no embolicar la troca.
La meva recuperada afició malaltissa per la lectura (confesso que amb fragments de poesia enmig, i molts molts blocs) ha estat difícil per culpa-gràcies a aquest llibre de la Lessing triat a l'atzar. Però ja ho diu la mateixa novel·la, de vegades agafes un llibre, l'obres per una pàgina qualsevol, i parla d'alguna cosa que en aquell moment angoixa tota la teva vida i necessites respostes, miralls. És una qüestió de fat. L'has de llegir.
Tres temes, al meu parer, es barregen en l'obra: l'amor en majúscula, la depressió i la vellesa. I tots tres estan comunicats: vivim en les pàgines del llibre una evolució al voltant de la creació, representació i èxit d'una obra de teatre inspirat en la figura d'una dona que no va ser acceptada en el seu temps. A partir d'aquí, i amb un personatge principal, la Sara Durham (també de les anomenades independents, d'uns seixanta i pico anys), tot d'històries d'amor complicades, impossibles, secretes, ardents, emocionants, tristes, dramàtiques, etc., amb el punt en comú de ser veritables històries d'amor romàntic, prenen vida i causen efectes devastadors en els qui les pateixen.
Com a lectora sento reflectitcs fragments del meu jo arreu, salvant distàncies i personatges, i he marcat massa paràgrafs o frases del llibre que em resultarà impossible reproduir. Penso que l'autora volia transmetre aquesta universalitat del pesar de l'amor, que està en totes les cultures i que sentim per igual, en una època o en una altra, i que l'identifiquéssim. Estem mal acostumats a viure l'amor pur en un silenci palpitant, que encara causa una ansietat major. No és el mateix el que els llavis deixen anar que el que els ulls confessen, però les persones tenim aquesta mania, com si fos una vergonya que ens passa únicament a nosaltres, i callem.
Al llibre també són importants les reflexions parlades o pensades pels personatges sobre el perquè de la pena associada a aquests grans enamoraments, i un referent conscient o no tant, a una infància infeliç com a possible causa (la recerca de l'abraçada de la qual s'està mancat, per exemple). Enmig d'aquest caos de sentiments, esclata la depressió límit en algun dels casos, molt alarmant en uns altres però sense arribar a consolidar-se com a veritable perill. És la depressió lligada a l'amor més irracional però més pur, per les dificultats que s'hi experimenten: si és dolorós estimar algú a qui no podràs tindre per mil obstacles, encara ho és més estimar algú que és mort.
També s'hi dóna una gran rellevància a la presa de consciència de la vellesa, del pas del temps, de la capacitat d'estimar de la mateixa manera amb una edat avançada, amb bogeria, dolor físic, apassionament adolescent, malgrat el cos en declivi, malgrat la força minvada, tot i la falta de sexe. L'amor es viu de maneres similars en tots els personatges, i són més aviat les circumstàncies vitals les que en determinen el final, i no pas els anys de cadascú.
Aquest llibre sobre l'amor no té capítols, i segueix i segueix i es fa feixuc en moltes ocasions per la quantitat de referències literàries que conté, algunes amagades i d'altres citades (Proust, Stendhal o Goethe) sobre els tres temes principals. Requereix molt de temps i silenci.
De nuevo, el amor és un treball difícil, doncs. Difícil de comprendre per la seva profunditat, i difícil de pair per les reflexions a què aboca. Jo sabia que quan acabés la darrera pàgina em quedaria molt tocada, amb una sensació d'embriaguesa i mal gust de boca, com si hagués fet alguna cosa terrible o algú m'hagués explicat un secret tan i tan pesat que no fos capaç de suportar-lo a dins. De vegades, aquest tipus de novel·les tan perfectes, ho són perquè saben transmetre l'experiència d'anys amb una capacitat literària pocs cops igualada, i et preguntes si és possible que algú t'hagi estat espiant darrere del pany de la porta quan t'arrossegaves pel terra demanant per què el dolor emocional fa tan de mal com el físic.
En rescato un fragment:
"Las palabras, que ella ya escuchaba cantadas, corrían por su cabeza. Esta es la aflicción de los consumidores y hacedores de palabras. Las palabras aparecen en tu mente y allí bailan a ritmos de los que tú conscientemente nada sabes. Cabos y rabos de palabras: pueden ser una indicación de un estado de ánimo oculto. Pueden removerse o cantar durante días, enloqueciéndote. Pueden ser como una película invisible, entre tú y la realidad".

la vida és una espiral

És curiosa la qüestió de la vida com a laberint.
Hi ha gent que té altres teories sobre les relacions: quadrats, cercles, caixes xineses, nines russes... A mi em sembla que no és possible que tanta complicació es pugui ordenar d'una manera tan ordinària.
Tot està comunicat d'una forma molt estranya i diversa i els camins ens porten la major part dels cops a llocs on ja hem estat, per sortir-ne disparats a la setmana. Anem amunt i avall, fent semicercles, tombarelles, recorrent el que ja hem recorregut, passant-ho per sota, pel costat, caient en picat, caminant en línia recta, prenent una drecera.
Vaja, diguéssim que és la muntanya russa de les situacions vitals. D'això ja en parlava fa uns quants posts, però referint-me als llibres. La relació que mantenim amb els llibres té molta part d'aquesta màgica espiral. Els llibres sempre es deixen trobar quan toca. I si no, s'acoblen a tu, fan bondat a casa teva, i et reclamen arribat el moment. Un llibre et retorna a un altre, i novament entres en el laberint del que ja has viscut i en el de la irrealitat.


Després de llegir L'espolsada, volia comprar-me La clivella de la Doris Lessing i resulta que, fent mudança a la meva capseta blanca, m'he topat amb De nuevo, el amor, un llibre de la mateixa autora que es veu que vaig comprar el mes de gener. Anit el vaig començar a llegir, amb ànsia i necessitat, d'una manera gairebé malaltissa, com si tota la finalitat d'aquest canvi de pis fos únicament retrobar-lo i llegir-lo.
Primer, em trobo amb la Comtessa de dia (que ja vam tenir passejant per aquí), i acte seguit tota una colla de trobadors de casa (que ja he tingut passejant per l'editorial durant tota la campanya). Al final, com si la meva consciència volgués pispar-li la veu a la Lessing, cau una frase d'aquesta que resa a l'estil d'un llum de neó damunt del sostre de l'habitació:

Pero ¿acaso hay algo más extraño que la manera en que los libros que armonizan con nuestra condición o situación en la vida vienen al encuentro de nuestra mano?

Aleshores, pressa per un acte inconscient, gairebé en un somni, em fico a Internet, busco un bloc comunicant i confirmo la teoria espiral. Estem infinitament comunicats com una serpentina.

 

passejant barcelona