creació / recreació

Memoritzar una llista de 200 ítems que ni et van ni et vénen no és gens fàcil. I més encara si per algun moment de laxitud gosa passa-se't pel cap allò de l'aprenentatge significatiu. Que sí, que sí, que estem d'acord i tot això, però a la fi vas a morir a una llista de 200 ítems, fas paperets, memoritzes noms i dates i tractes de donar-li a tot algun sentit. Intentar que tot, que alguna cosa, tinga sentit.

Comença una analepsi externa. I davant d'aquells fulls i apunts i llistat d'autors i dates recordes com l'altre dia ho vas tenir tot ben clar: mentre caminaves entre edificis i edificis trepitjant la brutícia dels carrers, i mentre els muscles s'esclafaven sota el pes del temps passats a tota òstia, de les coses que no has fet, de les que has fet i te'n penedeixes, el pes sota els muscles de tot, de tot, de tant de temps, de quatre o cinc anys, d'algunes coses que han sobrat, mentre notaves el pes de cadascun dels dies dels vint-i-sis anys se't va representar a la ment una idea ben clara: n'hi ha èpoques de creació i altres de recreació.

Hi ha moment en que fas, penses, vius. Coneixes gent, vius, parles, rius. N'hi ha èpoques en què els dies passen amb algun sentit. Que les coses que contes són coses que han passat. Que el dies es conten cap endavant i no cap endarerre.

I n'hi ha moment de recreació. No recreació en un sentit lúdic. No, no. Són moment d'abúlia, en que cadascun dels dies que t'ha sobrat s'alça com una eternitat insalvable. Són dies, i vull dir èpoques, etapes, que la teua vida gira en torn a recordar una època anterior, sempre millor. On vivies, on creaves. Et recrees en les teues misèries. Culpes tot el món, tots, tots i cadascun i fas utopies d'allò que no fou, que no fou i que mai serà. N'hi ha èpoques que sobren, que les vas passant pensant que les has de passar, que ja vindrà una altra època de viure i riure i fer i eixes coses que ja tens un poc oblidades.

I esta època n'és una. No me n'he amagat: crec que ja vaig dir abans d'anar-me'n d'erasmus que ja havia notat un esgotament crònic, insalvable, de tants geners, junys i setembres. I aquest curs ho vislumbrava, tot i encegat d'algunes altres coses. I s'ha comprovat totalment cert. Dies que sobren, dies que sobren, etapes que sobren. Mirar cap a endarrere pensant què i per què i per què no, i fent un conte arrere esperant que acabe d'acabar aquesta cosa que mai mor, ni mata, ni deixa fer, ni fa. Dies que sobren, coses que han sobrat: recreació de quan feia, de quan féiem. I ucronies amb què hagués passat si. I coses que sobren, i coses que han sobrat.

Fi de l'analepsi. I retornar a la llista i recordar coses que sí, que bé que ni et van ni et vénen. Pensant que potser encara queda el millor per venir, que encara ha de quedar alguna cosa.

I amb tot la lleu i humana esperança de retrucar-li al futur confiant que la felicitat no la guarda sinó l'esdevenidor.

Egoblog I / Sobre cançons i persones

Algunes cançons tenen la facultat de remetre'm a algunes persones. O més planer: quan sonen els primers compassos d'alguna cançó em va al cap alguna persona en concret -i per alguna persona vull dir, evidentment, alguna persona del sexe femení...

El comentari venia perquè divendre me'n vaig adonar que en sonar les primeres notes de la cançó del café un xafec d'imatge m'inundaren la ment i en totes elles hi era la xica que millor fa el café del món. Em confesse; Nadie como tu me sabe hacer el café em recorda sempre a eixa xica i a totes les coses degudes, pagades o cobrades.

I ara podreu pensar, no té res d'especial, això; les persones solen tenir cançons en comú... Jo no parle de cançons en comú, no dic que tal i jo tenim una cançó en comú -així com una parella ben canònica, ben convencional. Dic que alguna cançó em recorda a alguna persona i normalment eixa persona no ho sap. I normalment no hi ha cap sentit en la relació entre tal persona i tal cançó.

No m'agrada Chambao, però les seves cançons em recorden a la Xica del missatge bonic, d'igual manera que també me la recorda una canço ben en concret de Miguel Poveda, Ara:



i tampoc es pot dir que siga, en concret, pel missatge explícit de la cançó. Ja dic jo que no hi ha relació de metonímia o metàfora entre la cançò, la Xica del missatge bonic i jo. Com a molt de contingència.

Encara podria explicar algun cas més de relacions estúpides i inexplicables entre persones o cançons. Però és bonic. Potser siga perquè com me va dir la Meua Veu de la Consciència tinc una malaltissa nostalgia de present, passat i futur. Segurament.

Off topic

Escric perquè feia temps que no ho feia. Ni al blog no al fotolog, que definitivament done ja per mort per molts motius. Els sabem i els entenem i sobren paraules.

Portava un parell de setmanes pensant en engegar amb una certa seriositat el blog, escriure amb freqüència i totes eixes coses. Però sorgia sermpre un problema: sempre he pensat que un blog ha de ser d'alguna cosa.

No em valen els blogs, generalment, d'una persona. Necessite que el blog siga d'un mestre, d'una traductora, d'un escriptor o sobre llibres.

I no sabia sobre què era el meu.

I també vaig decidir que si sóc alguna cosa és un estudiant. I més trist encara, un estudiant que veu com de manera imminent passarà a ser un professor.

La tragèdia és tam gram que sobra comentar-la.

I sobre això versarà el meu espai.

Sobre/ traduccions...

Darrerament he estat reflexionant, o les converses han girant al voltant d'aquest tema, sobre les traduccions al català de certes obres. Primer vaig llegir una reflexió semblant al blog d'Urbà Lozano, no recorde el post en concret, i també li vaig comentar el mateix a Aina: si llegeixes una obra traduïda al català i, pel que siga, la llengua fa fallida -la opció lingüística triada pel traductor, vull dir- la lectura se'n va en orris.

Reprenc la reflexió perquè he trobat aquest article d'Albert Pla, Aviciar una flor, publicat a Avui.cat. La conclusió de l'autor és molt clara, els traductors, alguns s'enten, estan bandejant el que hauria de ser l'ús natural de la llengua per buscar una pulcritud excessiva; o dit d'una altra manera, tenen por que allò que els sona més natural siga no normatiu. Si no parlem de les faltes d'ortografia o de l'opció de certs traductors orientals que pensen que estan per sobre de la nosmativa i entenen que les seues característiques dialectals, i molt reduïdes en l'àmbit general de la llengua, són ben bones per a conrear un català que hauria de ser el més asèptic possible ("comprar-nos-la" és normatiu, "compra'ns-la" és incorrecte ací i a Barcelona, per molt que la caiguda de la -r final siga un tret propi del traductor).

Què passaria si jo, com a hipotètic traductor de procedència occidental, considerara que mira, que en comptes de "ho compraré" puc escriure "eu compraré"? Ja podeu imaginar què em dirien... La normativa, una mínima fixació a ella, és obligatòria per tothom, perquè sinó pensarem que alguns escriptors i traductors pertanyents a certs dialectes tenen patent de corso per passar-se per la zona genital les regles gramatical... I no volem pensar això.

Diu l'article:

El traductor, com l’àrbitre, ho fa bé quan és invisible. I per ser-ho ha de fer servir un llenguatge que es creu, que té a dintre i és el pòsit d’innombrables lectures. Un llenguatge que ha assimilat la normativa amb prou sentit crític per tenir-la en compte sense perdre autenticitat ni deixar-se intimidar per una correcció mecànica.

Totalment d'acord. He hagut de deixar algun que altre llibre perquè no em creia la traducció. Notava la molesta presència del traductor. I és com un mur entre el llibre i tu. I és trist. No em creia la llengua; i quan fiques en dubte la llengua d'un llibre, el primer fracàs ja s'ha consumat...

Nova teoria del jo...

He escrit a diversos llocs d'aquestos on cal estar que he fet un canvi de filosofia, primer jo, després jo i sempre jo, deia. I potser he de seguir aquesta idea.

Tampoc sé per què dic açò ací -ni de fet la utilitat d'aquest blog, ja que, per comparació, la del flog era ben clara- però en algun lloc ho he de dir, encara que sé que més que res m'ho estic dient a mi.

La reflexió bé perquè he acabat ben fart. Tenia un sistema vital ben perfecte, ben perfilat, però que ha fet fallida estrepitosament; i ara em trobe a les fosque de no tenir cap referent clar. Necessite, doncs, tenir unes mínimes línies bàsiques...

Durant molt de temps he escoltat, he escoltat molt i he callat. He callat molt per la meua teoria de les coses que no es deien, però ara ja no puc callar. I sembla ser que algunes persones no estan acostumades a que jo parle. O més bé, estaven acostumades a que els donara la raó quan sabia que no la tenien, que m'anara tragant com a pedres les veritats que no es deia i que em retornaven com a hores d'insomni a les nits latents de llençols desperts. Acostumades a que jo he sempre he cedit, ressignat. A que he callat com una puta.

Però nova filosofia vital. Ara dic el que pense. I hi ha gent que sols sap escoltar coses que li regalen les oïdes. Però no puc, ja no puc, no podré mai més. He tragat massa coses, les parets se'm feien molt altes i grans, i les nits d'un negre pregon que he hagut de païr jo sol. Ara necessite parlar. I no pense demanar perdó.

Encara que en el fons continue tenint una lleu decepció en veure que persones que pensaves que vindrien a escoltar-te no han aparegut. Evidentment és més fàcil parlar que escoltar, però no, no puc, ja no... ara nou canvi de filosofia: jo, jo i jo; seguint els consells de Max it's not about being moral or fair, you've to be more egoist.
I en eixes estic...

Entre llibres (m'he fet vell)...

Darrerament he hagut de fer un exercici d'abstracció i recordar com em vaig iniciar en el món universitari; bàsicament es tractava d'exposar el meu cas com a exemple negatiu -de com no s'ha de triar una carrera- a una classe del CAP. Algun dia contaré la història...

Però el que m'ha vingut al cap és que m'he anat fent vell entre llibres. Dissabte mentre els meus amics deien que se n'anaven a fer-se'n una jo clamava i reclamava que em dugueren a casa perquè m'havia d'alçar ben matí per estudiar. Ells no semblaven recordar que quan eren estudiant feien igual o pitjor...

Venia a dir-ho perquè em vaig adonar que he viscut els dos moments extrems: quan vaig acabar Turisme vaig ser el primer en incorporar-me al món laboral i amb les butxaques ben plenes d'euros no entenia per què els meus amics es quedaven a casa per estudiar i jo no tenia ningú amb qui eixir quan els meus dies lliures coincidien amb les seues èpoques d'exàmens. Ara, però, en ser el darrer en acabar, Catalana, i veure com tots estan ja al món laboral o incorporant-s'hi no entenc que no entenguen que si tinc exàmens no puc eixir. Afortunadament, com em veuen pobre i dissortat em conviden a cubates per sadollar les meues penes.

La primera vegada em vaig veure massa jove com per a no seguir estudiarnt ara massa vell com per a estar, encara, amb crèdits entre les mans. No dic, però, que vulga apartar-me'n del món acadèmic, sinó que necessite un temps higiènic, prudencial, per fer un breu parèntesi i no fer res massa seriós.

I és que quan s'encara per vuitena vegada consecutiva l'època d'exàmens de gener-febrer, massa coses pesen com per no tenir-les en compte...

No els perdonis!

Quan Vladimir Jankélévitch va dir "Pare no els perdonis, perquè sabien el que es feien" va canviar la concepció de la literatura. Pot paréixer que la diferència entre aquesta frase i l'orginal -Pare, perdona'ls, perquè no sabien el que es feien- és simplement de polaritat. Passar-la a negativa i ja està.

N'hi ha, però, molt més darrere. La frase implica trencar amb tot un seguit de concepcions morals i religioses massa arrelades en el moll i la sustància dels nostres fonaments.

Tradicionalment m'he mogut en el terreny de no "donar" perdó, ja que mai n'he demanat. I no perquè no crega que n'haja de donar o que en sóc mereixedor, no; simplement actuava, i encara actua, un principi més bàsic encara: sempre havia cregut que no parlar les coses era una manera d'aconseguir que no "passaren" del tot. Si, per exemple, m'havia enfadat amb algú per ics la meua teoria establia que no havia de dir-li res perquè si no li ho deia tot passaria i ja està, o dit d'una altra manera, si ho verbalitzes, sempre et poden tirar en cara les paraules, els pensaments, però, són lliures -ja sabeu, esclau de les teues paraules, amo dels silencis.

He canviat de parer. O m'he vist obligat. I m'he vist obligat perquè he notat que, si bé la meua teoria té una part de certa -el que no es diu, no acaba de passar- té uns efectes secundaris. El que no es diu va creixent i creix dins, fins sobredimensionar-se; i, tot i que no et puguen tirar en cara les teues "paraules" -és a dir, la verbalització dels teus fets- tu si que acabaras tirant en cara una sobredimensió d'alguna cosa que ja serà no res però que tu encara tens ben viva, ben punyet.

Abans no demanava perdó ni deia les coses, però en el fons, molt en el fons, acabava pensant que no hi havia perdó per actes tan fills dels seus amos; ara, però, i per higiene, si que demane perdó i paraules -i en done, si cal- i així, poc a poc, i amb el temps, podré anar païnt, que tot va ser un res. Que el que ens fa homes són els nostres mots. Que si ens ho neguem estem perduts.

Llibres / Memorias de mis putas tristes

Memoria de mis putas tristes

No negaré que el llibre l'he llegit perquè poc més que el regalaven amb un diari de hui, no entrava dins de les lectures pendents, però una ocasió com aquesta cal aprofitar-la.
Havia sentit males crítiques, que el millor del llibre acabava quan llegies el títol, però, sobretot, havia sentit parlar d'una polèmica sobre el masclisme del llibre -o canviant de perspectiva, crítiques femisites al mateix. També crec recordar que algun país l'havien censurat.

És per a tant? No, rotundament no. El llibre es deixa llegir. Té, si es vol, alguns punts entretinguts. Poc més. És pot llegir, sí. Però no és el millor de l'autor, supose; i dic supose perquè de Gabriel Garcia Marquez sols he llegit -a falta de les 60 pàgines finals, Cien años de soledad.

La polémica, supose, que era previsible i tots els meus respectes cap a un home que vol provocar amb la seva literatura: un llibre que comença amb El año de mi noventa cumpleaños quise regalarme una noche de amor loco con una joven virgen ja marca quin serà el fil de la lectura.
Com que tampoc sé què més dir d'aquest llibre, veurem si en les pròximes entrades millora la meva capacitat crítica.

Balanç de blancs

Balanç de blancs: Operació o ajustament manual o automàtic que es fa amb les càmeres de vídeo o altres dispositius òptics i electrònics per a equilibrar la temperatura de color de l'ambient que volem filmar amb la càmera. Consisteix a enfocar una superfície blanca com a referència i activar l'opció de balanç de blancs...

No, però, a veure....

A veure...

Bàsicament és que el temps ha canviat, que les coses canviaren...

Tan mal anava tot?

Sí, bé, no. No és que anara mal. És que de vegades les coses canvien, les persones canviem, els dos érem diferents. Però la putada és que sempre ens adonem dels canvis tard. I acaben fent-te mal, i no entens com justament eixa persona et fa mal...

No t'entenc.

Sí, és a dir, que no volem assumir que tot ha canviat, que mai tornarà a ser tot igual. És com si les coses canviaren poc a poc, però ens n'adonarem tard, tardíssim, quan ja és tan evident que t'ho trobes tan davant dels nassos que dius, joder, és que ja no és el mateix...

Clar.

I dius, és que paga la pena seguir lluitant per això? Patint sense sentit? I necessites, de sobte, tornar a calibar-ho tot. Tornar a establir uns referents bàsics.

Però què passà? Perquè jo em vaig quedar en què havies pegat a fugir de Leeds i te n'anares a les illes...

Sí. A veure, jo el vaig conéixer a París i estiguérem una temporada junts.

Sí.

Però bé, després jo me'n vaig tornar a València i ell cap a Dublin.

Sí.

Però ja saps, no m'avenia a estar en casa. Me'n pujava per les parets. Total, que vaig dir, a mamar-la, i com que tenia una amiga treballant a Leeds...

Audrey, no? Com està?

Sí, Audrey. Farà un any que no la veig. Total, que vaig dir, a Leeds, si trobe feina em quede una temporadeta i això...

I va ser quan estaves a les oficines de Private, no?

Bé, primer vaig currar en un parell de llocs de cambrera, però sí, després vaig trobar la feina d'administrativa a Private. Total, que em vaig estabilitzar a Leeds, i de puta mare. Fas vida i tal. I de sobte et crida James, que dius, joder, és que encara el tinc tant present, i et diu que no sap què fer, que a Dublin no està bé, que si et pareix bé que se'n vaja amb tu a Leeds, i si trobara feina i tot això...

Clar.

Clar, i tu què li dius. Clar!

Sí.

I sense voler-ho ni pensar-ho esteu vivint junts. Però eixa època és de puta mare, encara que ara dius, mante, et podries haver tallat un poc, perquè jo treballant i ell no trobava feina i tal i es passava el dia jugant a la play...

Esta història va per a llarg...

No, no, espera que avance. Bé, això, el que ja saps, que després d'any i mig a Leeds jo notava que la cosa no funcionava i li vaig dir de venir-nos-en a València, i ell em va venir en què si l'idioma i això, però bé. Que dius, jo estic fora de casa, i tu ara no et vols moure perquè et ve bé estar a Leeds que està a 40 minuts en avió de Dublin.

Sí, clar.

I això, que jo li vaig dir que me'n tornava a València, que si volia que la nostra relació continuara que se'n vinguera...

Sí.

I, bé, ja saps. Jo me'n vaig tornar i ell tirà de nou cap a Dublin. Bé, jo me'n vaig tornar però al mes ja estava a Eivissa.

Sí, sí.

I això, de nou a refer la vida. Però, clar, el contacte el mantens. I parlàvem molt, moltíssim. Va venir un parell de vegades i tal. El tema està en que a l'estiu, bé, ja havia passat més d'un any des que ens havíem separat a Leeds, ell em va dir que si se'n venia a veure'm i tal. I jo, home, sí, sí, vine, però li vaig dir eis, James, que jo estic amb una altra persona...

Manuel, no?

Sí, sí, en eixa època estava amb Manuel. Li vaig dir, jo estic amb Manuel, però vine. I ell, clar, sí, sí. Blablabla, i se'n va vindre eixe estiu, primer una setmana i després deu dies. I això jo ho veia com a lògic, perquè havíem quedat així! Que érem amics, que sempres podríem recórrer l'un a l'altre. Que tot i que la nostra relació no haguera funcionat, què collons, que érem molt bons amics. Que tampoc havíem acabat malament com per a no voler saber res de ningú.

Això està de puta mare. És el millor.

Sí.

Però el tema està en que abans de Nadal li vaig pegar un toc, perquè anava a visitar a una amiga a Londres -bé, ell ara està treballant a Londres- i el vaig cridar i li vaig dir, eis James, que vaig cap allà tres dies, que em quede a ta casa...

I?

I jo note que ell es queda parat i no diu res. Però, a veure, per a mi era el més evident! Sempres ens havíem quedat en les nostres cases! I ell va començar amb que mira, és que ara estic amb una xica i no sé si li pareixaria bé... I jo, perdona?

Que cabró.

Sí, sí. Que a veure, jo sols volia a quedar-me a dormir a sa casa igual que ell es quedava a dormir a la meua quan venia a València o a Eivissa.

Evident.

Per a ell no era tan evident. Total, que vaig ficar en un compromís a la meua amiga i em vaig quedar a dormir a sa casa tot i que ja tenia visites, però eixa no és la història.

I al final com quedares en ell?

Al final? Vaig estar tres dies a Londres i el vaig veure de miracle. Me donava llargues i tal, i al final vaig quedar en el seu lunch break i parlàrem, i li vaig dir el que pensava.

Sí.

A veure, li vaig dir que si érem amics érem amics. Però de què collons anava? O siga, que quan ell vol vindre-se'n a Eivissa i pegar-se unes vacances de puta mare, sí que som amics tot i que jo tinga novio i no hi ha res dolent en que es quede en ma casa. Però, a puta, que quan és al revés, nono, que jo tinc nóvia! Això no és així. Les coses no són així. Joder, hi ha unes formes...

Clar.

És que a veure. Clar que ell pot refer la seua vida, no em va fotre que estiguera amb una altra. Bé, sí, em va fotre, sempre et fot quan veus a una persona amb qui has estat amb una altra...Però no és això. És el fet que quan tenia novia ale, li suda tot això. I, a més, jo crec que quan va vindre a Eivissa ja estava amb la xica. I aleshores no passa res si ve a veure'm, però si vaig jo si? Joder, són les formes.

Clar.

No és tan dificil d'entendre, no? És que tots ens mereixem un mínim i d'algunes persones no entens com et fan algunes coses. I te'n fas creus i dius, és que en la vida hauria pensat que em feres eixes coses. Crec que em meresc un mínim de sinceritat. No m'ho meresc. No, joder, no. Que està clar que tot el món acaba sent més o meny egoista -bé, tot el món no, que tu eres un solet-, però, no òstia, no, que són les formes...

Sí.

No creus el mateix, Fran? No sé, de vegades cal fer un balanç de blancs...