 |
| http://www.gronze.com/camino-de-santiago/galeria-de-fotos/camino-frances-1.htm |
No sé si vaig dormir. No
sabria dir si dormia. Tampoc puc assegurar que vaig estar conscient
totes i cadascuna de les set hores de viatge que separaven l'Estació
d'Autobusos de València de la de Pamplona. Entre les primeres sons i
la lucidesa absoluta, dormitava mentre un airet gèlid em glaçava
el coll i les pors que m'aguardaven.
En els moments que
tancava els ulls i aconseguia evadir-me uns segons dels revolts de la
carretera i la incomoditat d'intentar passar set hores a un autobús,
intentava visualitzar-me 31 dies després. Els trenta-un que, si tot
anava bé, perfecte o millor, em separaven de Santiago. Jo em veia a
Santiago, rodejat de gent, aixecant els braços a l'aire mentre a la
plaça de l'Obradoiro una multitud de gent inconeguda es girava a
rebre'm i clapava tant fort les mans que de sobte necessitava un
esclau que em digués baix, baixet a l'orella però recorda que eres
mortal. Tots, els que repartien publicitat d'albergs les llançaven a
terra i venien a encaixar-me la mà, altres peregrins em somreien i
clapaven de mans amb un soroll estrident i llançaven flors i llorers
que no sabia d'on sortien i cada vegada més gent i més gent i més
soroll i el recorda que eres mortal. I jo que ja sabia que era
mortal, molt mortal, el més mortal de tots, que per això tantes i
tantes coses eren fetes a la meva mida. I obria els ulls i veia els
números rojos que marcaven que encara quedaven tres hores per
arribar; i tancava els ulls i intentava tornar a dormitar.
Tenia una ferma voluntat
de fer d'escriba del meu viatge. De dir clarament que si el bosc
descansava entre unes ombres pregones arrecerat en un verd intens,
anotar que el verd era intens. No fosc, no obscur, perquè si jo el
veia intens, havia de deixar escrit clarament que era intens. Un clar
inventari de tot, tot per escrit, colors i olors, distàncies,
persones paraules i sentiments. Però ja havia traït la intenció
molt abans de donar un sol pas perquè copsar amb lletres tantes
coses era impossible. O hauria de ser-ho. I per no anotar ni tant
sols vaig anotar l'hora en que els meus peus tocaren el terra de
Pamplona.
Però sé segur que
serien sobre les sis. Sé que eren les sis i estava sol a una estació
d'autobusos moderna i gèlida. Sol i recordant com la dona que em va
expedir la targeta de peregrí a València em va dir que no et
preocupes que quan arribes a l'estació trobaràs moltes persones per
compartir taxi, si és que encara no han posat l'autobús directe de
Pamplona a Roncesvalles. No l'havien posat. No hi havia ningú
desitjant compatir un taxi.
Així que resolt a què
res del que jo havia planificat anava a ser com pensava, vaig seure
al terra dins de l'estació d'autobusos -acompanyat d'un indigent que
no dormitava, dormia- esperant a decidir que fer, o que el destí
decidira per mi, com sempre havia en negar-me a prendre decisions.
I fou el destí qui,
quinze minuts després, em va dur un altre autobús, i de l'autobús
un altra persona amb motxilla que si més no em va dir el mateix; que
li havien dit que potser hi havia autobús directe a Roncesvalles, i
que sinó hi hauria una cua de gent amb motxilla desitjant compartir
taxi.
Decidirem esperar un poc
per si el destí, de nou, ens aportava algú més amb qui dividir la
carrera dels 50 kilòmetres que separaven els dos pols del nostre
viatge, i en veure que una vegada pots tenir sort però dos no, no
tardàrem en posar-nos d'acord; si esperàvem massa perdríem el dia
i Pablo -Pablo! I encara no havia dit el nom del primer company de
camí, jo que tenia una ferma voluntat d'inventari!- deia que ja
volia posar-se a caminar.
I amb el taxi les
primeres llums del dia, i per fi albirar el verd d'unes valls
prepirinenques on les cases són tan de pedra, les teulades a dues
aigües i el verd que tot ho envolta se't clava, moll, per les narius
mentre vas ingerint vida a glops.
Com que Pablo seia davant
i es va posar a xarrar amb el taxista, vaig aprofitar per traure el
petit bloc de tapes marrons i inventariar els tons del verd, les
granges, les gents, cadascun dels revolts i les costeres que
anunciaven unes etapes dures; però vaig desistir ben aviat. Escriure
no pot ser un succedani de viure, pensaves:
14 de juliol de 2011
La vista és
espectacular. Una pista de terra, de vegades un sender, s'esmuny
plàcidament entre valls i muntanyes. Vaques i ovelles que senyoregen
lliures entre prats d'un verd inconegut a València. Bona terra, la
del nord.
Deixes el boli, guardes
el bloc de tapes negres i continues mirant per la finestra, contant
enrere els pocs kilòmetres que et queden fins arribar a
Roncesvalles.
:)
ResponElimina