He de confessar que no he sigut mai
massa de còmics; llevat de les darreres lectures, els referents més
propers que hauria de citar ara i ací són els inoblidables
Mortadelo y Filemón. Des d'aquells dies d'estiu en què devorava les
història de la TIA i la SOBRINA i el professor Bacterio, fins el
següent còmic que vaig llegir poden haver passat vora vint anys
-pam amunt pam avall, ja se sap.
I per què em va donar per llegir
còmics? No ho recorde bé, però la resposta jaurà entre voler
tenir un posat a la moda -per ser més moderno, vull dir- i les
recomanacions d'algunes persones, entre elles Aina que em va
recomanar alguns que he llegit -Maus- i altres que, i no hi ha cap
excusa- encara no, com Persépolis.
El còmic -o novel·la visual- de què
parle ara, però, no em va arribar de la manera convencional -regal o
curiositat malsana- i, de fet, quan la meva germana em va donar
aquell paquetet embolicat amb paper de l'FNAC com a regal de Nadal
-crec- no sabia què hi podia haver: en obrir-lo vaig veure un còmic
i unes lletres que deien "Pyonyang". Un còmic? Me l'ha recomanat Jaume
-el meu cunyat- espere que t'agrade.
I com que les coses que paguen la pena
passen així, sense esperar-les perquè d'alguna manera que paguen la
pena és en gran mesura perquè no esperaves que hi foren a la teva
vida i d'alguna manera aquella cançó, aquell llibre, aquell rom en
coca-cola amb aquella persona que no esperaves beure o, en aquest
cas, aquell còmic que de cap forma esperaves a la teua vida et
canvia, de manera lenta i imperceptible la cosmovisió.
No exagere si dic que aquest és
l'efecte que Pyonyang va tenir en mi. Però, què és Pyonyang? És
l'obra -còmic o novel·la gràfica, ja ho he dit- de l'autor
canadenc Guy Delisle en què l'autor ens narra el seu viatge al país
més hermètic -m'havia sortit claustrofòbic i sí, aquesta també
li escau- del món; Corea del Nord.
El còmic ens narra de manera
autobiògrafa el parer que Delisle va tenir en haver de viatjar per
qüestions de treball a Pyonyang. És per tant una obra de
contrastos; la visió de l'occidental que no pot entendre com ALLÒ
és possible.
El llibre té un clar paral·lelisme
amb 1984, d'Orwell; tot i que, si en el cas d'Orwell el que pretenia
era crear una distòpia que alertara del perill dels règims
totalitaris, l'obra de Delisle ens narra els efectes reals d'aquelles
alarmes d'Orwell, i per això és més impactant l'obra d'aquest
darrers, perquè per molt surrealistes que són les situacions
-l'autor no pot anar sol sense el seu “guia”, o per exemple, viu
a un gratacels on només hi ha ocupada una planta- ens les creiem
totalment certes i reals.
I, en part, el gran mèrit de l'autor
és tractar el llibre com un llibre de primeres impressions, com si
ens estigués narrant allò que pensarien uns hipotètics
extraterrestres que visitaren la Terra i hagueren de narrar els
nostres hàbits. Això sí, amb una ironia i un sentit de l'humor
extraordinari.
Perquè el llibre dóna per a riure de
ben grat quan el protagonista, per exemple, intenta raonar amb un
guia d'un museu -a major glòria del molt Estimat Líder- que és
físicament impossible que el seu King Jomg Il haja escrit 10.000
llibres. Rius i molt, i després de riure bé l'angúnia colpidora -i
culpabilitzadora- de tenir, encara, un règim tant extemporani viu i
ben viu i armat i ben armat, apuntant els seus míssil nuclears.
Obra molt recomanable, i per tant
recomanada, per a tots aquells que vulguen endinsar-se en el món de
les novel·les gràfiques; i gaudir amb una obra de gran qualitat que
té la gran virtut de fer-te reflexionar profusament, això si, sense
parar de riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada