Resposta a
la “Carta oberta als cristians que s’adhereixen al Pacte Nacional pel Dret a
Decidir”
[resposta publicada a Catalunya Cristiana el 31 d'agost de 2014]
El setmanari Catalunya Cristiana,
en la seva edició del 3 d’agost de 2014, va publicar una “Carta oberta als
cristians que s’adhereixen al Pacte Nacional pel Dret a Decidir”, signada pel
Sr. Jorge Gaya Nofre. Una apel·lació tan directa no pot quedar sense resposta
i, per tant, això és el que em proposo de fer, si bé a títol individual, ja que
és molt difícil parlar en nom d’un col·lectiu tan divers i plural com el de lesmés de 100 entitats cristianes adherides a l’esmentat Pacte. Escric, per tant,
com a cristià defensor del dret a decidir i, en el meu cas -i per posar totes
les cartes sobre la taula-, com a ciutadà partidari de la independència deCatalunya.
Distingeixo aquí entre cristià i
ciutadà perquè, així com en la defensa del dret a decidir em sento interpel·lat
per la meva consciència cristiana, entenc que, des del pensament cristià i la
doctrina social de l’Església, l’opció per la independència és legítima i
moralment justificada, però no pas l‘única possible. Aquesta distinció és
rellevant perquè sovint, com passa en el mateix escrit del Sr. Gaya, es
barregen tots dos conceptes o s’identifiquen l’un amb l’altre quan no són pas
el mateix, ni de bon tros. És evident que la reivindicació que ara i aquí fem
molts és la de posar la qüestió de la independència a sufragi del poble. La
defensa del dret, doncs, és simplement permetre l’opció d’escollir. L’opció per
la independència és una tria determinada. El dret a decidir és la pregunta. La
independència és una de les respostes possibles, però el mateix dret a decidir
permet la resposta contrària.
Aquest aclariment, per evident o obvi que sembli,
és fonamental, ja que la confusió impossibilita el debat. De fet, l’al·legat
del Sr. Gaya és, fonamentalment, contra la independència de Catalunya. Tot i
que s’adreça als cristians favorables al dret a decidir, no he sabut trobar cap
argument directe contra l’exercici d’aquest dret; per contra, s’esplaia sobre
l’opció independentista.
Amb la dificultat de la constant
barreja d’aquestes dues esferes tan diferents, intentaré respondre les
principals objeccions del Sr. Gaya.
Sobre una pretesa manca de diàleg veritable i en termes morals
Si algú està propiciant un diàleg
sobre la qüestió que ens ocupa som precisament els partidaris del dret a
decidir. Quan defensem la necessària consulta és amb la voluntat que es pugui
debatre a fons la qüestió i les possibles opcions en joc. Precisament els que
neguen la consulta també neguen el diàleg: la independència és il·legal i, per
tant, no hi ha res a parlar –sostenen-.
Pel que fa als termes morals del
debat, disculparà el Sr. Gaya que hagi restat perplex davant l’exemple al qual
al·ludeix. Diu: “[...] posa al descobert l’actual deriva del separatisme
catalanista, que ha situat Ítaca en el si de la Unió Europea (UE). Com tracta la
UE els immigrants? Permet la UE el comerç d’armes? Combat la UE l’economia
criminal i mafiosa? [...]”. Certament, la UE dista molt de ser moralment
exemplar; però, dins d’Espanya, Catalunya quedaria al marge d’aquest club
immoral i permissiu amb el crim? Home! Si precisament des d’Espanya ja se’ns
diu que si som independents ens faran fora d’aquest club tan distingit i
exclusiu. Més seriosament, el tema de la deriva de la UE és important –i
tant!-, però per res es dirimeix en la qüestió que estem tractant aquí.
Pautes de discerniment
La garantia de Justícia i de Veritat
Ens diu el Sr. Gaya, tot
recordant el Magisteri, que “la sola voluntat de les majories ni és garant de
Justícia ni de Veritat”. Totalment d’acord! Magisteri pur. Ara bé, davant
d’atzucacs jurídics i polítics com aquest en què ens trobem, el mateix
Magisteri defensa les solucions democràtiques (dret a decidir), exercides en
pau i respectant les minories. D’això es tracta, no? O bé tenim, davant del cas
que ens ocupa, alguna altra alternativa que ens asseguri més Justícia i Veritat
que un debat obert i una decisió lliure dels ciutadans?
La interpretació del Magisteri
Acusa el Sr. Gaya d’una interpretació
parcial del Magisteri. Si l’acusació es refereix a la defensa del dret a
decidir, no aporta cap prova que amb aquesta defensa s’incorri en cap
parcialitat. L’únic contrapunt que ens ofereix és que –d’acord amb el pensament
exposat principalment per Joan Pau II- el dret de les nacions no té per què
suposar la independència o secessió. Diu Gaya: “Ni la pau internacional ni el dret
fonamental a l’existència de les nacions exigeix
necessàriament una sobirania estatal”.
Aquí segueix, crec que ben fidelment, el pensament de Joan Pau II,precisament una de les principals fonts -per la seva claredat i contundència-en què ens fonamentem els partidaris del dret a decidir. I encara més: queda
ben clar que quelcom no necessàriament exigit no significa pas que estigui
negat o proscrit. Ans al contrari. Si precisament cal esmentar de forma
explícita que la independència no és l‘única forma possible de sobirania
nacional és perquè és la més comuna i que tothom dóna per descomptada.
Sense anar més lluny, en el vídeointroductori de l’Acte de Cristians pel dret a decidir del passat 7 de juliol,
se citaven unes paraules, ben escaients, de Mn. Antoni Maria Oriol i Tataret,
bon coneixedor del Magisteri: “Si, sense excloure la hipòtesi d’una Catalunya
Estat, considerem Espanya com un Estat plurinacional (...), les diverses
nacions assolirien a Espanya una veritable plenitud de sobirania a través del
seu Estat comú. Cada nació podria dir de manera expressiva: Sóc tan
respectada i promoguda per aquest Estat plurinacional que no me'n cal −ni el
desitjo− un de nacional. El problema de les nacions de l'Estat espanyol és
que aquesta plenitud de sobirania no té lloc.”
I aquí ve la meva afirmació en
favor de la independència, que, si bé no deriva del Magisteri, tampoc no el
vulnera. Si les circumstàncies –a criteri de la ciutadania- ho requereixen,
evidentment que el dret fonamental a l’existència de les nacions es pot exercir
a través d’una nova sobirania estatal. Una interpretació ben senzilla i diàfana
de les paraules de Joan Pau II. Cap parcialitat. Si se’m permet l’excurs
personal, aquest pas l’he donat jo convençut, per bé que un xic a contracor,
atès que provinc d’una tradició confederal identificada amb les “Hispànies” com
a conjunt de nacions que s’estenien per tota la península ibèrica. És la deriva
espanyola centralista i uniformitzadora, i gens respectuosa amb les nacions que
la conformen, la que em porta avui a optar per la independència, encara que contingent i imperfecte com totes.
El Sr. Gaya posa punt final a la
seva carta amb una referència als sentiments contraposats i al caràcter ofensiu
de l’expressió “sentir-se maltractats”. No ho acabo d’entendre. Sembla com si
la víctima no tingui dret a expressar-se per no ofendre el maltractador. Sigui
com sigui, en qüestió de sentiments prefereixo no entrar-hi, ja que són íntims
i personals. Entenc, doncs, que el gruix de la carta i, per tant d’aquesta
resposta, es mou en el terreny de la raonabilitat, i que no ens n’hem de
bellugar gaire.
Carles Armengol
Del Grup Sant Jordi de promoció i
defensa dels Drets Humans
