La pretensió del Partit Popular amb el ministre d'Educació al capdavant que l'educació espanyola s'endinsi en el segle XXI marcant el pas de l'oca, posa de manifest la seva esbiaixada visió del fet educatiu i alhora reafirma la tradicional manca de consens sobre el paper de l'educació en la societat que caracteritza l'Estat espanyol i la seva peculiar —per a no dir tràgica— cultura política. La llei Wert és l'enèsima reedició de la mentalitat autoritària i elitista que al llarg de dos segles ha generat múltiples normes educatives partidistes d'inspiració ideològica i excloent, que han perjudicat enormement el progrés social, cultural, econòmic i polític afectant especialment la ciutadania més feble.
La pròpia naturalesa del llenguatge emprat en aquesta proposta legislativa demostra —cosa d'altra banda evident per les mateixes sigles LOMCE— que és una "Llei d'Ordeno i Mano", redactada mirant la història d'Espanya pel retrovisor d'una concepció de les relacions educatives desaforadament centralista, uniformitzant i reglamentista. Malgrat una terminologia d'aparença en ocasions liberal, la llei Wert és la institucionalització del dirigisme i de la desconfiança de l'Estat vers els ciutadans i el professorat en particular. És una involució del tot contrària al que convé a Catalunya i a qualsevol territori que confiï en la seva pròpia capacitat per fer front amb èxit als reptes globals i en la contribució dels seus mestres per construir un futur democràtic, avançat i progressiu.
La pretensió de modificar l'ordenació del sistema educatiu sense efectuar cap anàlisi prèvia rigorosa, participativa i consensuada de les causes dels dèficits d'aprenentatge i del fracàs escolar, sense haver fet cap acció estructurada de prospectiva de futur i de modelització dels processos de transformació pedagògica i organitzativa que reclamen els temps actuals, és incompetent i inadmissible. Aquestes objeccions són tanmateix irrellevants per als proponents de la llei perquè el seu objectiu real és ideològic: consisteix a implantar un patró d'uniformització pedagògica de concepció i abast estatal, farcit de mecanismes d'homogeneïtzació i de compulsió en mans de l'Administració central. Emparats amb l'eslogan que la combinació de resultats mediocres i abandonament prematur "exigeix fer alguna cosa", la LOMCE imposa canvis substancials dels principis del sistema educatiu actual, que deixa de ser comprensiu, inclusiu i mínimament descentralitzat, al mateix temps que introdueix paràmetres altament ideològics en el funcionament del sistema.
Els objectius de la llei Wert són l'estandardització i l'uniformitat del servei educatiu a tot l'àmbit estatal, el control absolut d'aquest servei per part del govern central, la quantificació extrema del rendiment escolar en unes poques matèries —amb la consegüent generalització de criteris numèrics de retiment de comptes—, així com l'assoliment d'una certa mena d'eficiència superficial per la via de la protocol·lització dels processos educatius. La LOMCE instaura una dinàmica de "mcdonaldització" de l'educació espanyola per la via d'un sistema d'objectius, d'organització i gestió en què els centres educatius, l'alumnat i el professorat són microgestionats a distància per l'Estat a través d'uns protocols tancats de contingut, procediment i avaluació. El Ministeri d'Educació es converteix en l'equivalent dels headquarters d'una empresa multinacional centralitzada. En una paraula, la LOMCE imposa a l'educació espanyola un model "antifinlandès", del tot contrari al que amb raó es considera un sistema d'èxit pels seus resultats i humanització.
Fa just vint anys que el sociòleg estatunidenc George Ritzer va fer servir el terme "mcdonaldització" per a designar els efectes negatius de l'extensió a diversos sectors socials dels principis d'eficiència, calculabilitat, predictibilitat i control propis de les cadenes de restaurants de menjar ràpid als Estats Units. A The McDonaldization of Society (1993), Ritzer explica que l'efecte combinat d'aquests principis porta a la «irracionalitat de la racionalitat», perquè crea sistemes racionals però no raonables, en la mesura que neguen la humanitat bàsica, la personalitat, la cultura i els valors de la gent que hi treballa o que és servida pel sistema. La irracionalitat disfressada de control, eficiència i "millora" és precisament l'espectre que plana ara sobre el sistema educatiu espanyol. En l'univers educatiu mcdonalditzat del Ministeri el professor ha de deixar la seva personalitat a les portes de l'escola i atenir-se als designis governamentals per entrenar l'alumnat per a unes proves que ja se sap com seran, única manera de sobreviure en l'asfixiant univers d'uns rànquings educatius públics simplistes, descontextualitzats i injustos.
Els proponents de l'actual proposta legislativa semblen ignorar que una educació autènticament productiva en coneixements, competències i valors personals es construeix a partir de les relacions i de les capacitats de tothom en el si d'una comunitat educativa dotada d'un sentit col·lectiu de responsabilitat social i d'un compromís absolut amb la promoció del coneixement i l'èxit individual de cada aprenent. Si alguna d'aquestes coses ha fallat fins ara (i penso que malauradament aquest és el cas), és aquí on cal concentrar amb visió a llarg termini els estímuls, els esforços, l'exigència i la implicació de centres, professorat, alumnes, famílies i administració educativa.
Però la llei Wert no està feta pensant en les persones. No té en compte el professorat, a qui tracta com a mer executor d'un designi superior, cosa que representa una instrumentalització condemnada a generar una insatisfacció de dimensions gegantines. Pel que fa als alumnes, és del tot aliena al fet que són persones dins d'una estructura social concreta i íntegra, i que cadascun és important i únic com a individu, com a aprenent i com a ciutadà. Per això concep els alumnes com a àtoms obligats a interactuar amb l'Estat i a retre-li comptes, simples partícules individuals que només són dignes de consideració en la mesura que encaixin en un sistema rígid de trajectòries acadèmiques i assoleixin el rendiment decretat en termes exclusivament numèrics al menor cost per càpita possible.
El legislador hauria de saber a hores d'ara que qualsevol estratègia amb projecció de futur ha de partir de la base que la superació de les disfuncions educatives depèn sobretot de la capacitat emprenedora local pròpia de cada centre educatiu, de l'aplicació autònoma i compromesa del coneixement individual i col·lectiu i de l'ús flexible i discrecional dels recursos. Avançar de veritat requereix que els centres educatius esmercin els seus millors esforços a augmentar el rendiment acadèmic i l'eficàcia de l'atenció a l'alumnat, donant respostes personalitzades i flexibles en un context d'equitat, acompanyats si escau per les administracions més properes. Aquesta tasca només la poden fer professionals compromesos que treballen en equip en el marc d'uns centres educatius autònoms, ben liderats i arrelats a la comunitat, a la cultura i al territori, que tenen en les pròpies mans el control dels seus afers.
La llei fast-food que se'ns imposa fomenta l'assentiment i la passivitat molt més que la diligència, el compromís i la voluntat de prendre el timó i modelar el futur. I mentre es necessiten anys per implantar la llei, fer efectives les mesures previstes, comprovar que no funciona i dissimular-ne el fracàs, la burocràcia uniformista i centralista arrelada en visions, interessos i sensibilitats més pròpies del segle XIX que del XXI haurà tornat a aconseguir el seu objectiu real i prioritari, que no és altre que acaparar poder i perpetuar-se a si mateixa.
Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
6 comentaris:
En èpoques de crisis i confusió, molta gent sent nostàlgia de l'ordre perdut. Fins i tot persones intel·ligents i assenyades avui no poden evitar enyorar la formalitat d'aquelles escoles dels anys cinquanta, o seixanta, on els professors impartien classes magistrals, a vegades magnífiques, que els estudiants escoltaven disciplinadament, i fins i tot, en ocasions, admirats. La nostàlgia de l'ordre perdut és comprensible però fatal per perdre decisions. El món canvia més ràpid que no pas la manera d'imaginar-lo, de voler-lo, que tenim els adults. La nostàlgia a més de contraproduent, és patètica.
En èpoques de crisis i confusió, molta gent sent nostàlgia de l'ordre perdut. Fins i tot persones intel·ligents i assenyades avui no poden evitar enyorar la formalitat d'aquelles escoles dels anys cinquanta, o seixanta, on els professors impartien classes magistrals, a vegades magnífiques, que els estudiants escoltaven disciplinadament. La nostàlgia de l'ordre perdut és comprensible però enganyós, fatal per perdre decisions. El món canvia més ràpid que no pas la manera d'imaginar-lo, que tenim els adults. La nostàlgia a més de contraproduent, és patètica. La llei Wert és això mateix: patètica.
Des d’una perspectiva de futur és encara pitjor: l’estandardització i l’homogeneïtzació no són estratègies viables de futur, mai ho han estat; la diversitat sempre ha estat una opció evolutiva molt més reeixida. El PP s’inscriu en un corrent neodarwinista, molt arnat i miop, que es pensa que el millor per sobreviure es tornar a ser dinosaures, grans, lents i pesats. Ara bé, el que més m’irrita és que pretenguin ocultar el seu discurs ideològic sota una pàtina de pseudocientificitat.
El segon govern Aznar em va generar un dubte: què és pitjor en un polític, que sigui estúpid o cínic? Les dues legislatures de Zapatero, lluny d’esvair-me el dubte me’l van aprofundir. Aquest govern Rajoy me l’està resolent, el pitjor no és que siguin estúpids o cínics, el pitjor és que siguin les dues coses alhora.
Jordi Serra
El "menistro" (com hauria dit l'actor Paco Mtez.Soria) Wert, fent honor al seu cognom, està molt 'verd'. Segurament devia treure bones notes a l'assignatura de FEN ("Formación del Espíritu Nasioná"; en aquest cas, de l'Espanya franquista). Tota una "lliçó" (mai millor dit) d'arrogància centralista i uniformisme, en fi, com li agradava al Felipó (V), tot i que el ministre no passa de "papamoscas". El rajoynita Wert, des de la seva càtedra ministerial, imparteix prepotència, classisme... Digne personatge de "La escopeta nacional", els seus instints de cacera s'acarnissen amb tot allò que flairi a 'diferent'.
"Bienvenido Mr.Chips!"
Además pienso que esta macdonalización pone en marcha una nueva oportunidad de negocio, que reside en una nueva categoría presupuestaria.
En tiempos de escasez económica se abre paso un nuevo gasto, "necesario" para medir las constantes del sistema y adaptarlo a las nuevas normas de medición (materiales, formación, asesoramiento, gestión, pruebas externas, etc).
Me molesta que uno de los mayores expertos en la gestión privada de la demoscopia esté abriendo para sí mismo, desde el sector público, un amplio campo de posible negocio que no existía antes de ocupar su cargo.
Si nombrasen al dueño de McDonalds Presidente de Acción Dietética y desde su puesto nos dijera que las hamburguesas son lo mejor, ¿confiaríamos en sus palabras?
Al llegir el projecte ja t’adones que no l’han escrit professors ni mestres en actiu. L’han escrit empresaris amb ganes de guanyar diners.
Te el pitjor de l’escola dels anys 60 i de les multinacionals que treballen per protocols repetitius amb un mínim de personal, i el número de persona que no dona resultats es substitueix per un altra.
En un Macdonalds, no cal pensar, tenen que executar una sèrie de processos repetitius, si a fi de mes han passat desapercebuts i la seva feina a estat impecable sortiran al “cuadro de honor”, fotografia del treballador amb l’uniforme MacDonalds. Els fan un ensinistrament que es diu “formación” i així els poden restar de la nòmina un ítem. Si surts al “cuadro de honor” aquell mes cobres una mica més.
L’escola dels anys 60 la recordo uniformada amb un vestit gris de llana i una brusa blanca de mànigues llargues, el portàvem fins i tot al juny.
Les llibretes de color verd amb l’anagrama de l’escola, les sumes i restes eren cada any les mateixes, qui algú tenia una germana gran que conservava amb llibreta era la reina de la classe. Si portaves l’uniforme impecable, les llibretes polides i totes les sumes bé (copiades això no importava) sorties al “cuadro de honor” i el donàvem una medalla.
Ens ensinistraven, ens feien memoritzar tonteries, ens ensenyaven a callar però mai ens ensenyaven a analitzar, a deduir.... a ser nosaltres mateixes, les escoles de nens no eren massa diferents.
Els processos del MacDonals estan estudiats fins a la sacietat, i s’executen per igual a tot el món, sols pensen als EEUU la resta de món executa.. Si Madrid dissenya les sumes i ens donen el resultat, ja no calen hores de professorat per preparar les classes, i si a les criatures a P3 ja les ensenyen a callar, podrem tornar a ficar 45 alumnes a cada classe.
Resultat, uns futurs ciutadans amb coneixements mínims, sense capacitat de prendre decisions, sense imaginació, que no sabran pensar.... Perfecte per explotar un país!!!!
Per molta LOMCE que ens vulguin imposar mana qui no creu. I som nosaltres qui no hem d’executar processos LOMCE, no podem tornar als anys 60, la guerra civil ja va fer recular el país molts anys, un altre cop no.
Publica un comentari a l'entrada