Què ens passa?
Ha arribat el moment de començar a distingir seriosament entre les múltiples i heterogènies crisis –algunes de les quals gravíssimes– que ha portat el segle XXI, d'aquest relat equívoc, autolegitimatori i cada cop més ximplet que anomenem “la crisi”. La crisi o les crisis?
Com hi hem aribat?
Un conjunt de situacions (enormes ajudes d'Europa en poc temps, bonança econòmica basada en l'oportunitat geogràfica i no pas en l'esforç, enorme creixement del sentiment tutelar de l'Estat, sistema educatiu aberrant, classe política prima, sindicats corporativistes i inútils, etc.) han generat una societat que assumeix determinats aspectes (drets, estils de vida, etc.) que no són normals. I que no només no ho són als països pobres, sinó que no ho són a París, ni a Berlín ni a Nova York. I el més sorprenent: tots aquests hàbits, tan implantats entre nosaltres, no són fruit d'un excés de zel en benefici propi. És molt pitjor. És fruit de la comoditat que comporta la manca d'ambició. Massa part de la població catalana malviu amb aquests vicis perquè no sap aspirar a més. Esperit 'low cost'.
Calen reformes integrals
No es pot finançar amb els diners públics tot l'enderrossall de prestacions que fan possible les noves tecnologies. Prestacions a les quals aspira una ciutadania educada més sobre drets col·lectius davant dels serveis públics que no en responsabilitats individuals i estalvi previsor, i amb continuades expectatives de més i millors serveis públics del nostre estat de benestar retroalimentades des de la gratuïtat. El puzle de les reformes.
Recuperar la confiança
Smith esmentava tres cartes guanyadores en les economies estatals: el capital físic (els recursos naturals), l'econòmic (els recursos financers) i el laboral (la població activa). Autors contemporanis com Paul Kennedy, Guy Sorman, Robert Putnam o Richard Florida afegeixen tres capitals més: el capital humà (formació), el capital intel·lectual (innovació i aprenentatge) i el capital social (participació cívica i densitat associativa). La fortalesa i avaluació d'aquests capitals determinen el nivell de confiança en un país. Confiança.
Treballar!
Ha de tornar el nervi a la nació. Fer-nos veure que cal apreciar l'excel·lència. Que la cultura productiva és millor que l'especulativa. Que el mercantilisme és al cor de la nostra història. Explicar a la gent que, molt abans de fer la llista de drets, primer ha de fer la llista de deures. Cal impregnar la societat catalana de la cultura de l'esforç, que ha perdut. Perquè ni els poders públics, ni els sindicats, ni les patronals ens trauran de l'empobriment que arrosseguem. Hem de tornar a l'individualisme enraonat i a la necessària meritocràcia. I allunyar-nos d'aquest populisme col·lectiu que tant agrada als hispans que no persegueix cap altra cosa que diluir-nos. Pla B: treballar.
Compromís individual per reforçar el país
Hem d'imposar-nos un nivell d'autoexigència cívica i patriòtica, que ranegi l'excel·lència. Usar el català sense renúncies aguantant els maldecaps que pugui provocar-nos, i amb el compromís de parlar-lo cada vegada millor. Adquirir productes etiquetats en català. Llegir llibres i premsa en català. Escoltar música catalana i ràdios que en posin. Veure cinema i televisió en català. Renunciar a aquells productes la publicitat dels quals no es faci en la nostra llengua. Associar-nos a les entitats que treballen en la defensa de la nostra dignitat, fent-nos-en socis i participar generosament en el seu finançament. Fer una difusió cordial però valenta de les nostres justes aspiracions polítiques i fiscals entre els companys de treball, amics i família. Denunciar els abusos i escarnis als nostres drets nacionals... A partir d'avui.
I compromís amb un mateix
El món no és un regal, és una exigència. Els dons que Déu ens donà són les eines del nostre esforç i no l'especulació de la nostra comoditat. No podem volar però podem córrer molt més ràpid. És indigne rabejar-se en la crisi si hem passat tots aquests anys vivint com si fos una brisa. No hi ha cap decadència aliena a nosaltres: i l'avarícia d'alguns banquers i la mediocritat d'alguns polítics tenen l'altra cara de la moneda en la nostra passivitat i en la nostra abstenció. Només se'n sortiran els homes forts. I l'home fort no parla de problemes sinó de solucions i no té retrets sinó esperança. Surt al carrer a defensar el pa i l'alegria i que tothom sàpiga que aquesta boca és teva. L'era de l'home gallina.
dissabte, 31 de juliol del 2010
dijous, 29 de juliol del 2010
Excel·lència educativa per a tothom
Aquest va ser el tema del darrer Debat d’Educació del curs, celebrat l’1 de juny. La coincidència amb el lliurament dels Premis Baldiri Reixac no hem va permetre assistir-hi, però ara, amb més temps i gràcies a l’excel·lent web d’aquests debats, he pogut apropar-me a l’exposició que va fer Roser Salavert, Doctora en Gestió Educativa i directora general de les escoles públiques del districte escolar 3 de Nova York.
Trobo molt encertat el tema i mol il·luminadora l’aportació de Salavert, avalada per la pràctica. Tot l’èmfasi que a Catalunya i, especialment des d’algunes institucions, es fa de l’equitat educativa resultaria inútil, i fins i tot tramposa, sense una atenció paral·lela a la qualitat i l’èxit en els resultats i, per tant, a una excel·lència a la que no podem renunciar.
Salavert explica la transformació d’unes escoles novaiorqueses decidides a creure i demostrar que tots els alumnes tenen la capacitat i el dret d’aprendre i poden assolir unes competències estàndard. Han passat d’una cultura de la conformitat a una de l’excel·lència sostinguda, d’una cultura en què el docent actua individualment a una de la col·laboració estratègica i el lideratge distributiu, d’una cultura de la uniformitat a una cultura de la diferenciació. L’avaluació no és l’objectiu, sinó una eina per a assolir l’excel·lència.
Per fer-ho han canviat la forma d’ensenyar i la manera de gestionar l’escola, d’acord amb el resum publicat podem destacar alguns aspectes d’aquest canvi:
Trobo molt encertat el tema i mol il·luminadora l’aportació de Salavert, avalada per la pràctica. Tot l’èmfasi que a Catalunya i, especialment des d’algunes institucions, es fa de l’equitat educativa resultaria inútil, i fins i tot tramposa, sense una atenció paral·lela a la qualitat i l’èxit en els resultats i, per tant, a una excel·lència a la que no podem renunciar.
Salavert explica la transformació d’unes escoles novaiorqueses decidides a creure i demostrar que tots els alumnes tenen la capacitat i el dret d’aprendre i poden assolir unes competències estàndard. Han passat d’una cultura de la conformitat a una de l’excel·lència sostinguda, d’una cultura en què el docent actua individualment a una de la col·laboració estratègica i el lideratge distributiu, d’una cultura de la uniformitat a una cultura de la diferenciació. L’avaluació no és l’objectiu, sinó una eina per a assolir l’excel·lència.
Per fer-ho han canviat la forma d’ensenyar i la manera de gestionar l’escola, d’acord amb el resum publicat podem destacar alguns aspectes d’aquest canvi:
dimecres, 28 de juliol del 2010
Generació powerpoint
El PowerPoint ha marcat una època en les presentacions públiques i les conferències. A la primera junta Laporta del Barça ja se la va anomenar generació powerpoint, pels gràfics que Ferran Soriano projectava sobre com haurien d’evolucionar les finances del club.
Com tot, el PowerPoint té defensors i grans detractors, però no hi ha dubte que a efectes pràctics s’ha imposat, amb el gairebé inevitable abús d’una eina que no sempre es fa servir amb eficàcia. I parlar d’eficàcia en aquest cas no és parlar de bellesa sinó d’eficàcia comunicativa: captar l’atenció, trametre millor els missatge, assegurar-ne la comprensió. No es tracte de “decorar” un text ni amorosir gràficament l’aridesa d’unes paraules, es tracte de facilitar la comunicació i sovint un excés de recursos (fotografies, efectes, transicions...) distreu més que no pas ajuda. Per parlar de determinats temes, a un bon orador poc ajut li dona aquesta eina, però es cert que l’excel·lència oratòria no es tant freqüent i que determinades qüestions precisen de gràfics i imatges per a fer-se entenedores.
Ara que les aules es veuen colonitzades per ordinadors i projectors alerta amb els powerpoints. Val la pena pensar una mica sobre el seu ús. Per això em semblen molt recomanables algunes reflexions com les del docent Antonio Omatos sobre les presentacions multimedia o les de Jordi Adell sobre Prezi, una eina per a presentacions més sofisticada que el PowerPoint, de la que Adell es distancia.
Finalment la recomanació d’un espai dedicat íntegrament a la qüestió de les presentacions: El Arte de presentar.
Com tot, el PowerPoint té defensors i grans detractors, però no hi ha dubte que a efectes pràctics s’ha imposat, amb el gairebé inevitable abús d’una eina que no sempre es fa servir amb eficàcia. I parlar d’eficàcia en aquest cas no és parlar de bellesa sinó d’eficàcia comunicativa: captar l’atenció, trametre millor els missatge, assegurar-ne la comprensió. No es tracte de “decorar” un text ni amorosir gràficament l’aridesa d’unes paraules, es tracte de facilitar la comunicació i sovint un excés de recursos (fotografies, efectes, transicions...) distreu més que no pas ajuda. Per parlar de determinats temes, a un bon orador poc ajut li dona aquesta eina, però es cert que l’excel·lència oratòria no es tant freqüent i que determinades qüestions precisen de gràfics i imatges per a fer-se entenedores.
Ara que les aules es veuen colonitzades per ordinadors i projectors alerta amb els powerpoints. Val la pena pensar una mica sobre el seu ús. Per això em semblen molt recomanables algunes reflexions com les del docent Antonio Omatos sobre les presentacions multimedia o les de Jordi Adell sobre Prezi, una eina per a presentacions més sofisticada que el PowerPoint, de la que Adell es distancia.
Finalment la recomanació d’un espai dedicat íntegrament a la qüestió de les presentacions: El Arte de presentar.
divendres, 23 de juliol del 2010
L'educació desvirtuada? Un debat interessant
¿La educación desvirtuada? Teorías del aprendizaje y su efectividad
Àudio de l'exposició de Inger Enkvist, destacada acadèmica sueca i autora de nombrosos llibres i assajos sobre l'educació, que vacompareixer en el Parlament de Catalunya, en el debat de la LEC.
En aquesta exposició, d'agost de 2009 a Xile, Enkvist presenta la seva visió crítica dels corrents de pensament imperants en moltes escoles de pedagogia, que, al seu judici, són les responsables de la caiguda en l'acompliment en proves internacionals d'alguns països com Suècia. Després hi ha un debat amb diversos especialistes xilens.
Àudio de l'exposició de Inger Enkvist, destacada acadèmica sueca i autora de nombrosos llibres i assajos sobre l'educació, que vacompareixer en el Parlament de Catalunya, en el debat de la LEC.
En aquesta exposició, d'agost de 2009 a Xile, Enkvist presenta la seva visió crítica dels corrents de pensament imperants en moltes escoles de pedagogia, que, al seu judici, són les responsables de la caiguda en l'acompliment en proves internacionals d'alguns països com Suècia. Després hi ha un debat amb diversos especialistes xilens.
Aprendre a llegir llegint: una clau de l’èxit escolar
Tots hem llegit o sentit manta vegada que la diferència en el nivell socioeconòmic dels pares és el factor més determinant per a explicar les bretxes en el rendiment acadèmic entre estudiants.
Aquest és un dels mites enderrocat pel llibre "Les escoles que tenim" (2008), de la psicòloga educacional Bàrbara Eyzaguirre i la màster en Educació Loreto Fontaine, que estudia la realitat xilena, però que és del tots transferible a altres contextos. L’estudi parteix d’un profund treball de camp a diverses escoles xilenes.
Segons les autores expliquen, que més enllà d’altres influències "existeix una relació evident entre aprenentatge escolar i lectura. Si bé no n'hi ha prou amb llegir per a ser una persona educada, també es pot afirmar que qui no sap llegir no es pot educar". Així de simple.
Escoles de nivell sociocultural similar obtenen resultats millors quan ensenyen a llegir abans i millor. Els centres amb millor rendiment, en els nivells més elementals dediquen el 60% del temps lectiu a lectura, escriptura i expressió verbal, contra només el 25% de les escoles que obtenen resultats més baixos en les avaluacions. Però, a més, privilegien la lectura (37% del seu temps) per sobre les altres possibles activitats, com escriptura, expressió oral, diàleg col·lectiu, organització, correcció, pintar... En les escoles de resultats baixos, en canvi, destinen només l’11% del seu temps a llegir.
Així, doncs, en els col·legis d'alt rendiment aprenen a llegir, llegint, i aprenen a escriure, perquè se'ls dóna als alumnes l'oportunitat de fer-lo. Les activitats no s'improvisen. Hi ha directius preocupats, que s'involucren en la planificació de classes, defineixen objectius, posen terminis clars per a aconseguir-los, visiten les classes, fan proves de nivell, detecten debilitats i prenen decisions per a superar-les. "Una cosa fonamental és que es preocupen que tots els alumnes, sense excepcions, compleixin amb les seves obligacions", adverteix Loreto Fontaine en declaracions al diari El Mercurio. Els nens són interpel·lats individualment, tots els seus treballs es revisen i si algun no compleix, sofreix alguna conseqüència. "Totes les bones escoles tenen, a més, una política per a fer-se càrrec dels nens que s'endarrereixen”, afirma Bàrbara Eyzaguirre.
Però, a més, segons Fontaine, hi ha un punt que, encara que sigui difícil de mesurar és fonamental a l'hora d'aconseguir resultats: Els professors de les bones escoles creuen en la seva capacitat per a ensenyar i, sobretot, tenen fe en els seus alumnes. Estan convençuts que tots ells poden aprendre i no consideren que les condicions socials i familiars dels nens siguin barreres impossibles de superar. El contrari succeeix en els col·legis amb baix rendiment. Els docents senten que aquests nens no seran capaços de sortir endavant i els transmeten les seves baixes expectatives. L'estudi deixa de manifest que no és el mateix estudiar en una o altra escola.
De vegades, el sentit comú necessita verificacions científiques!
Les mateixes autores ho són també d'un capítol sobre política educativa del llibre col·lectiu ¿Qué Hacer Ahora? Propuestas para el Desarrollo, editat el 2001 per la mateixa institució que l'altre esmentat, el Centro de Estudios Públicos de Xile. El capítol es titula "Una Estructura que Presione a las Escuelas a Hacerlo Bien" i es pot llegir aquí. Molt recomenable per a tots els qui hagin de preparar programes electorals d'educació aquest estiu.
Aquest és un dels mites enderrocat pel llibre "Les escoles que tenim" (2008), de la psicòloga educacional Bàrbara Eyzaguirre i la màster en Educació Loreto Fontaine, que estudia la realitat xilena, però que és del tots transferible a altres contextos. L’estudi parteix d’un profund treball de camp a diverses escoles xilenes.
Segons les autores expliquen, que més enllà d’altres influències "existeix una relació evident entre aprenentatge escolar i lectura. Si bé no n'hi ha prou amb llegir per a ser una persona educada, també es pot afirmar que qui no sap llegir no es pot educar". Així de simple.
Escoles de nivell sociocultural similar obtenen resultats millors quan ensenyen a llegir abans i millor. Els centres amb millor rendiment, en els nivells més elementals dediquen el 60% del temps lectiu a lectura, escriptura i expressió verbal, contra només el 25% de les escoles que obtenen resultats més baixos en les avaluacions. Però, a més, privilegien la lectura (37% del seu temps) per sobre les altres possibles activitats, com escriptura, expressió oral, diàleg col·lectiu, organització, correcció, pintar... En les escoles de resultats baixos, en canvi, destinen només l’11% del seu temps a llegir.
Així, doncs, en els col·legis d'alt rendiment aprenen a llegir, llegint, i aprenen a escriure, perquè se'ls dóna als alumnes l'oportunitat de fer-lo. Les activitats no s'improvisen. Hi ha directius preocupats, que s'involucren en la planificació de classes, defineixen objectius, posen terminis clars per a aconseguir-los, visiten les classes, fan proves de nivell, detecten debilitats i prenen decisions per a superar-les. "Una cosa fonamental és que es preocupen que tots els alumnes, sense excepcions, compleixin amb les seves obligacions", adverteix Loreto Fontaine en declaracions al diari El Mercurio. Els nens són interpel·lats individualment, tots els seus treballs es revisen i si algun no compleix, sofreix alguna conseqüència. "Totes les bones escoles tenen, a més, una política per a fer-se càrrec dels nens que s'endarrereixen”, afirma Bàrbara Eyzaguirre.
Però, a més, segons Fontaine, hi ha un punt que, encara que sigui difícil de mesurar és fonamental a l'hora d'aconseguir resultats: Els professors de les bones escoles creuen en la seva capacitat per a ensenyar i, sobretot, tenen fe en els seus alumnes. Estan convençuts que tots ells poden aprendre i no consideren que les condicions socials i familiars dels nens siguin barreres impossibles de superar. El contrari succeeix en els col·legis amb baix rendiment. Els docents senten que aquests nens no seran capaços de sortir endavant i els transmeten les seves baixes expectatives. L'estudi deixa de manifest que no és el mateix estudiar en una o altra escola.
De vegades, el sentit comú necessita verificacions científiques!
Les mateixes autores ho són també d'un capítol sobre política educativa del llibre col·lectiu ¿Qué Hacer Ahora? Propuestas para el Desarrollo, editat el 2001 per la mateixa institució que l'altre esmentat, el Centro de Estudios Públicos de Xile. El capítol es titula "Una Estructura que Presione a las Escuelas a Hacerlo Bien" i es pot llegir aquí. Molt recomenable per a tots els qui hagin de preparar programes electorals d'educació aquest estiu.
dimarts, 13 de juliol del 2010
El tren ja ha sortit, comença la transició
Vaig votar si en el referèndum per l’Estatut, superant amb militància el natural escepticisme que el procés d’elaboració em va provocar. Al cap d’un any, en la negociació del nou fiançament autonòmic, ja vaig veure l’Estatut tocat de mort. Se’n va prescindir olímpicament quan de fet, millor el finançament era una, si no la primera, prioritat del nou estatut.
El que ha anat passant després ha estat senzillament la mort de l’Estatut no tant sols com a text sinó com a instrument per dotar-nos d’autogovern. L’enterro a tingut dues cerimònies. La sentència del qui els semblava massa i la manifestació de dissabte protagonitzada principalment pels qui ens semblava massa poc. I ara què, és la pregunta general.
És evident que entrem en una nova etapa. Les apel·lacions a la unitat no són suficients per encarar-les. El major grau d’unitat es desitjable per encarar el futur, però la unitat sola no ens el portarà sinó sabem el que volem o si, en ares a aquesta unitat, tornem a l’atzucac. De unitat no n’hi hagut gens en tot el procés –o no recordem l’ara president de la Generalitat presentant esmenes a l’Estatut votat per amplíssima majoria al Parlament de Catalunya?-. Una total unitat és impensable en una societat plural i diversa com és la catalana. El que cal és decidir majoritàriament –amb una majoria quan més àmplia millor- una direcció i un lideratge, en un procés que serà complex i llarg.
Enterrat l’Estatut, la vida continua, comencem a moure’ns però el demà no vindrà sol. Com de costum l’encerta Ferran Sáez a les pàgines de l’Avui, anunciant que comença la transició o l’Iu Forn a les mateixes pàgines, menys sarcàstic i més seriós que de costum avisant que el tren ja ha sortit.
El que ha anat passant després ha estat senzillament la mort de l’Estatut no tant sols com a text sinó com a instrument per dotar-nos d’autogovern. L’enterro a tingut dues cerimònies. La sentència del qui els semblava massa i la manifestació de dissabte protagonitzada principalment pels qui ens semblava massa poc. I ara què, és la pregunta general.
És evident que entrem en una nova etapa. Les apel·lacions a la unitat no són suficients per encarar-les. El major grau d’unitat es desitjable per encarar el futur, però la unitat sola no ens el portarà sinó sabem el que volem o si, en ares a aquesta unitat, tornem a l’atzucac. De unitat no n’hi hagut gens en tot el procés –o no recordem l’ara president de la Generalitat presentant esmenes a l’Estatut votat per amplíssima majoria al Parlament de Catalunya?-. Una total unitat és impensable en una societat plural i diversa com és la catalana. El que cal és decidir majoritàriament –amb una majoria quan més àmplia millor- una direcció i un lideratge, en un procés que serà complex i llarg.
Enterrat l’Estatut, la vida continua, comencem a moure’ns però el demà no vindrà sol. Com de costum l’encerta Ferran Sáez a les pàgines de l’Avui, anunciant que comença la transició o l’Iu Forn a les mateixes pàgines, menys sarcàstic i més seriós que de costum avisant que el tren ja ha sortit.
divendres, 9 de juliol del 2010
Públic i privat
Les coses privades ja són públiques en el pitjor sentit de la paraula, és a dir, són impersonals i deshumanitzades. I les coses públiques ja són privades en el pitjor sentit de la paraula; això és, són misterioses i secretes, i estan molt corrompudes.
G. K. Chesterton
G. K. Chesterton
dijous, 8 de juliol del 2010
Esforç per callar
Per sobreviure tots hem d’assumir una quota de contradicció interna, fer renuncies, pactar amb la realitat. El meu pacte amb la realitat és, de fa anys, no dir sempre tot el que penso, però en cap cas dir el que no penso. I no deixa de ser un pacte més arriscat del que em pensava.
A causa d’aquest pacte i de les meves responsabilitats sovint he de callar més del que voldria. Hi ha circumstàncies en les que això se’m fa molt difícil. Catalunya i l’educació, que son dos de les meves passions principals, fa massa dies que em farien parlar en excés i no gens bé. Que Déu i faci més que nosaltres és l’esperança, i que no en venci la sospita que hi ha coses que no les arregla ni Déu Nostre Senyor.
A causa d’aquest pacte i de les meves responsabilitats sovint he de callar més del que voldria. Hi ha circumstàncies en les que això se’m fa molt difícil. Catalunya i l’educació, que son dos de les meves passions principals, fa massa dies que em farien parlar en excés i no gens bé. Que Déu i faci més que nosaltres és l’esperança, i que no en venci la sospita que hi ha coses que no les arregla ni Déu Nostre Senyor.
dimecres, 7 de juliol del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)