Un diari comdemnat a mort sense judici

Al final del 1989, un grup de personalitats del món de la cultura i de la llengua basca va posar en marxa una iniciativa amb l'objectiu de crear un periòdic que fos editat únicament en basc. Fruit d’aquesta iniciativa, el desembre del 1990 s'edita el primer número, d’Euskaldunon Egunkaria ("El diari dels bascoparlants"), l'únic diari que, des d’aleshores i fins al seu forçat tancament, es publicava íntegrament en euskera.

El 20 de febrer del 2003, el jutge instructor de l'Audiència Nacional, Juan del Olmo, va ordenar la seva clausura temporal i l'embargament preventiu de tots els béns d'Egunkaria, per formar presumptament part del conglomerat empresarial controlat per ETA.

El desembre del 2004, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Xabier Alegria, Pello Zubira, Xabier Oleaga i Txema Auzmendi –un habitual de les jornades de tardor del Grup Sant Jordi- foren detinguts sota l'acusació d'"associació il·legal" en el moment de la fundació d'Egunkaria, i de "pertinença o col·laboració amb ETA". Posteriorment, tots ells foren deslliurats de tots els càrrecs i posats en llibertat, però el diari fou forçat a la liquidació, abans de cap sentència condemnatòria, i els seus actius foren venuts per administradors designats pels tribunals, en una flagrant vulneració de drets fonamentals. Per acabar-ho d’adobar els detinguts van denunciar tortures per part de la Guàrdia Civil que els interrogava.

Quasi 7 anys desprès del tancament, fa dues setmanes ha començat el judici a l’Audiència Nacional. Ni tan sols la fiscalia exerceix l'acusació perquè no en té proves i són Dignidad y Justicia i l'Associació de Víctimes del Terrorisme els que ho tiren endavant. Els acusats estan convençuts que guanyaran, però el diari ja ha desaparegut i la seva reaparició ja no serà possible.

Otamendi, que n’era el director en el moment del tancament, coincidint amb l’inici del judici declarava: si tenim una bona resolució, l'Estat haurà de preguntar-se sobre la qualitat de la democràcia espanyola, una democràcia que, el 2003, permet que a un jove català de quinze anys se l'acusi de ser terrorista, com va passar amb Èric Bertran. O que es tanqui un diari, l'únic en euskera, deixant 150 treballadors al carrer, i se'ns acusi de ser membres d'una organització armada en grau de direcció.

Aquesta pregunta ja ens la podem fer tots des d’ara mateix.

Bon Nadal!

He estat uns dies inactiu al blog, però no podia deixar passar aquesta data sense desitjar a tots els lectors de Vent de cara un bon Nadal.

Fa dies, parlant d'aquells que volen canviar el nom de les festes, deia que la història de Déu fet home, nascut de dona, pobre i en una establia, seguirà sent, per a creients i no creients, una de les històries més belles de tots els temps, carregada de tendresa i d’esperança per a tots.

Per tant, ben de cor, podem desitjar-nos tots un bon Nadal, que ens escalfi el cor i ens obri a l'esperança.

Les llars al Parlament: una via de solució

La diputada Irene Rigau de CiU ens va deixar ahir aquesta nota al facebook del grup "Per la continuïtat de les llars d'infants d'iniciativa social":

Després de moltes gestions per part dels afetats i iniciatives parlamentàries de CiU, s’ha pogut assolir un acord avui al Parlament. En el marc del debat pressupostari hem aconseguit que el Govern rectifiqués i que es mantingui la subvenció a les llars d’infants anomenades “guarderies laborals” de Gener del 2009 a Setembre del 2010. A partir de Setembre de 2010 es farà la valoració de les llars d’infants susceptibles de continuar rebent l’ajuda. Ha costat, però ha valgut la pena! Quan una causa és justa no s'ha de defallir.

Agraïm el suport de l’Irene Rigau al llarg de tot aquest llarg procés, ple d’angoixa pel futur de moltes llars, dels seus treballadors i dels infants que si acullen, i esperem que aquest acord ajudi a obrir una nova etapa en el tractament de les llars d’iniciativa social per part del govern.
La línia de futur ha de ser clara: superar la discriminació que sofreixen aquestes llars. Si les llars d’infants d’iniciativa social rebessin, per part de la Generalitat, un tracte anàleg al que reben les llars de titularitat municipals, el futur estaria garantit.

Ribó podria rectificar, però qui ha d’actuar ja és Educació!

Sembla que des del Síndic de Greuges es podria reconsiderar el prematur tancament de l’expedient de queixa de les llars i la seva subvenció pública. Estaria bé que així fos, sobretot de cara a la credibilitat de la institució, però tot plegat no deixa de ser una anècdota en relació al fons de la qüestió. Qui s’ha de moure de veritat i de manera urgent és el Departament d’Educació que és el titular de les competències sobre educació infantil i, per tant, sobre les llars d’infants. No podem oblidar que les llars afectades són, totes elles, centres d’educació infantil autoritzats pel Departament d’Educació i funcionen d’acord amb la normativa que d’aquest departament emana.

L'Estatut del 2006 ha envellit de cop

De valoracions de la jornada de consultes per la independència del 13 D n’hi haurà de tots colors, però quelcom que em sembla incontrovertible és que els tres mesos que van des d’Arenys fins ahir han fet envellir dècades l’Estatut del 2006. La il·lusió i la voluntat de futur ja no tenen res a veure amb aquell text, ni en el que va aprovar el Parlament de Catalunya ni en l’actualment vigent.

De passada, no cal dir que encara sona a més antic i ranci allò del Tribunal Constitucional que porta camí de convertir-se en un símbol de modernitat a l’alçada del tricorni. De fet, el sentit de la sentència que han de perpetrar –si és que algun dia es decideixen- ja només interessa als que creuen que els pot fer moure la cadira.

El Síndic de greuges, nou portaveu del departament de Treball

Com els pacients i constants lectors d’aquest blog saben, hi ha una vintena de llars d’infants amb greu problemes de subsistència per la retirada sobtada d’una subvenció de la que venien gaudint des de feia més de 30 anys.

La retirada de l’ajut afecta a aquest any 2009 que estem a punt de finalitzar. Darrerament el Departament de Treball, que era qui concediria l’ajut, ha anunciat que facilitaria un ajut excepcional a l’entorn del 20% del que era habitual per aquest 2009 i que tancava el tema. És a dir que per al 2010 l’ajut ja no existiria. Seria “0”! De l’ajut darrerament promés per al 2009, els centres encara no han vist ni un cèntim.

Denunciat tot plegat al Síndic de greuges, aquest ho veu tot molt bé i, sense el més mínim contrast d’informació amb els afectats, contesta això:

"Us comunico que he rebut la resposta del Departament de Treball a la sol·licitud d’informació que vaig realitzar. Aquest departament assenyala que, efectivament, el passat mes de juliol, finalitza el programa de línies de suport que existia a aquests centres, va informar de la manca d’ajuts estatals a aquestes guarderies, un cop notificat i confirmat pel Ministeri de Treball i Immigració, que feia anualment la convocatòria.


S’afegeix que, de forma excepcional, per compensar els efectes d’aquesta situació i davant el retard amb què el Govern n’ha tingut coneixement –amb el consegüent greuge que ha pogut causar als centres durant el període gener-agost d’enguany-, el Departament de Treball ha atorgat durant l’exercici d’enguany un ajut per al sosteniment de les guarderies infantils laborals, atesa la funció social d’aquestes guarderies.


Per part meva a la vista d’aquesta informació entenc que l’objecte de la vostra queixa ha quedat resolt i dono per finalitzada la meva intervenció en aquest assumpte."

Realment el sotasignant de la resposta, Rafael Ribó, Síndic, sembla que no “entén” res del problema. Però com que el senyor ha mostrat sovint intel·ligència i és doctor, màster i qui sap quantes coses més, el que no “entén” la resposta soc jo.

Cal un Síndic de Greuges, amb un sumptuós nou edifici inaugurat no fa pas massa, per fer de portaveu del departament de Treball i repetir fil per randa el que aquest departament diu? Fins aquí ja ho havíem entès, senyor Ribó! Però no! No! El motiu de la nostra queixa no ha quedat resolt ni de bon tros.

Ens prenen per tontos!

En poques hores hem pogut assistir a com el currículum escolar s’ha vist notablement "enriquit" amb tres nous tòpics: la contracepció, l’avortament i la corrupció.

No és que els tres temes vagin vinculats, simplement han coincidit en el temps. El dos primers sembla que caldrà introduir-los en el currículum per prescripció de la llei de l’avortament que s’està discutint a les Corts espanyoles. El tercer és una aportació catalana. No és que la corrupció sigui un afer exclusivament català, és evident que no és pas així, però el Departament d’Educació és el que ha tingut la pensada de lluitar contra la corrupció posant el tema al currículum escolar.

Ja fa molts anys que diem que a cada preocupació social nova –o de moda- no es pot pretendre que l’escola hi doni la solució. L’escola –i menys el currículum escolar- no és cap bareta màgica. A més això seria la història interminable i els currículums s’estendrien sense ordre ni concert i sense coherència.

Però és que ara la bobada és de major magnitud. És que des dels actuals currículums no és poden abordar, i de fet s’aborden ja, aquestes qüestions? A que treu cap, doncs, la iniciativa? Ens volen fer creure que els preocupa enormement el tema? Amb l’exemple de la corrupció en tenim prou per desemmascarar la farsa. Si volen lluitar contra la corrupció que l’afrontin de cara i es deixin de postures farisaiques i d’entreteniments diversos. I, de passada, que no esmentin l’escola en va! Que ja no enreden a ningú amb aquesta politiqueria de verbalisme i de gestos buits de cara a la galeria.

Justos per pecadors (article al blog de xarxanet.org)

Pagaran justos per pecadors, aquest és el primer pensament que vaig tenir en sentir que la Generalitat “enduriria” la legislació sobre fundacions per evitar casos com el del Palau de la Música.

Pots seguir llegint l'article al blog de xarxanet.

El calendari escolar i la representació del professorat

Si alguna cosa es pot retreure a la proposta de nou calendari escolar del conseller Maragall és allò de molt soroll per a res. O per a molt poc, si volem ser precisos. Per això resulta patètic i de vergonya aliena sentir les declaracions al respecte de l’eterna representant del sindicat de mestres USTEC o les que, en el mateix sentit, ha fet el representant de CCOO, parlant de la calor del mes de juny i altres arguments més vagues.

Potser no podem atribuir la pèrdua de prestigi de la funció docent i de confiança de la societat amb el seu professorat a l’actuació d’aquests personatges que diuen representar-lo, però estic convençut que mentre aquesta gent representi la professió mala peça al teler.
Altre cosa és que caldria qüestionar ja la seva autèntica representativitat. Es un tema vidriós aquest de la representativitat sindical i com que tots els mitjans tenen el telèfon de la Sra Cañadell els és molt còmode trucar-la perquè opini davant de qualsevol eventualitat, però la imatge de la professió docent es va deteriorant a cada declaració seva.

Nit de l'Educació: un país que fa goig

En el dia a dia del país i de l’educació sobresurten els motius d’enuig i d’inquietud, per això no vull deixar passar sense esment la sensació viscuda fa uns dies en el lliurament dels Premis Catalunya d’Educació i d’altres guardons escolar, en l’anomenada La nit de l’educació 2009.

Hi anava amb satisfacció ja que dues candidatures que havíem impulsat havien assolit el reconeixement dels Catalunya d’Educació: Francesc Riu, premi extraordinari, i l’Escola de Mestres Blanquerna, en la categoria d’institucions. Però l’experiència del mateix acte de lliurament va ser molt reeixida.
Es van lliurar premis d’oratòria per alumnat de primària i de secundària i ens varen fer un tast de les seves dots reconegudes pels premis. També es varen lliurar premis extraordinaris de Batxillerat, el premi Pere Calders de literatura i els Premis Catalunya d’Educació que junt als premiats ja esmentats reconeixien també un centre docent, l’Institut Esteve Terrrades, i un mestre, Anicet Cosialls.

La presentació dels guardonats i les seves paraules, donaven imatge d’un país normal i plural, d’unes institucions arrelades i solvents i d’unes persones que havien fet de l’educació la seva passió de servei als altres, amb afecte, amb rigor i amb un alt compromís personal.

Em van agradar tots els parlaments, però he de dir que em van sorprendre, molt gratament, les paraules dels premis extraordinaris de batxillerat. Lluny de l’estereotip de l’”empollon”, tal com en dèiem a la meva època, els nois i noies guardonats també eren un exponent plural d’una realitat sovint amagada: els alumnes excel·lents. Plurals pels tipus d’escola on havien cursat el batxillerat (pública, privada concertada i privada no concertada), plurals per la diversitat geogràfica, plurals pels estudis universitaris triats –medicina, història...-, plurals en la forma d’expressar-se. El seu missatge era, però d’una gran solidesa i coherència. Parlaven d’inconformisme, del valor de l’estudi, de la compatibilitat entre estudiar i viure, de la passió per aprendre, de la voluntat per anar més enllà...

Mentre tornava cap a casa, pensava que allò que s’havia manifestat en aquell acte era propi d’un país que fa goig. Era un miratge, potser? No! Aquells alumnes eren ben reals i avui estan a diferents centres universitaris. L’obra de Francesc Riu continua a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya i una mica a totes les escoles cristianes del país. Blanquerna segueix formant mestres i ha esdevingut un important centre universitari dins de la Universitat Ramon Llull. L’institut segueix la seva reconeguda tasca a Cornellà de Llobregat i Anicet Cosialls ens va fer una petita demostració del seu saber fer didàctic i de la seva capacitat divulgadora de la ciència. Tot ben real. Una cara més de la polièdrica realitat educativa de Catalunya. Tant real com reals ho son també les cares que no ens agrada ni mostrar ni veure.

GDVNPD!

A El café de Ocata de Gregorio Luri es presenta un instrument pedagògic de primer ordre. Us l'enllaço directament -en fracès-: és el GDVNPD!

És pot parlar d’independència a classe?

El Departament d’Educació de la Generalitat passa, sense solució de continuïtat, de les abrandades proclames en favor de l’autonomia dels centres docents, sovint pronunciades amb el seu estil tant personal pel propi Conseller, a donar indicacions sobre la no conveniència que es parli de les consultes sobiranistes en hores de classe (potser indicacions subtils, però que ja han fet desdir de fer-ho a un institut).

Però resulta, a més, que aquest Departament és el mateix que en el seu dia va dictar el currículum obligatori d’una matèria, també obligatòria, anomenada educació per a la ciutadania. No és temàtica d’aquesta matèria la sobirania de les nacions, o les formes de participació política –incloses les consultes i referèndums-? O és que això de la ciutadania només era per parlar de matrimonis homosexuals com denunciaven alguns exaltats?

La dissociació total i absoluta entre paraules i fets ja és la norma d’aquest Departament (PQPIs, llars d’infants, plantilles a la concertada, actualització del mòdul de concert, retallada de vetlladors, actuacions de comissions d’escolarització, calendari de desplegament de la LEC, pressupost d’educació per al 2010...), però em costa d'acceptar-ho i encara m'indigno davant cada nova constatació.

Cau el llir, resten els cards

Salvador Sostres ha publicat al seu bloc la seva darrera columna a l’Avui, corresponent al diari de demà. Desapareix “Llir entre cards".

Ha estat una molt bona columna periodística i sembla mentida que, hores d’ara, encara tingui que afegir que això no vol dir que estigues d’acord amb totes i cadascuna de les seves opinions. Tant costa d’entendre que una cosa és la qualitat periodística i literària i l’altra és l’opinió?

Però resulta que, a més, molts cops he estat identificat amb l’opinió de Sostres, per a desesperació dels meus amics. Sovint m'ha semblat una sacsejada necessària. I ho vull repetir ara que el fan fora de l’Avui (el meu diari de referència!), malgrat alguns pensin que dient-ho em faig malveure.

Que potser “se li’n va anar l’olla” en la columna sobre la necessitat d’una església nacional, per esmentar només una de les darreres? Crec que si, i què? No convenceré ningú, però la naturalesa d’algunes de les crítiques que rep acaben donant-li la raó. I no cal dir que pateixo per l’Avui.

Concentració de suport a les llars d'infants d'iniciativa social

L'USOC ha posat en marxa diverses per posar en evidència el greu problema que estant vivint les llars d’infants d'iniciativa social que rebien ajut del Departament de Treball fins a la suspensió de l'ajut per aquest any en curs 2009, sense previ avis i comunicada el passat mes de juny. Entre aquestes, ha convocat una concentració a la que us convido:

CONCENTRACIÓ a la Plaça SANT JAUME el DIJOUS 19 de novembre a 2/4 de 6 de la tarda.

Un pressupost decebedor: la LEC paper mullat?

El primer exercici pressupostari de la Generalitat amb la Llei d’educació en vigor pot ser decebedor, malgrat la memòria econòmica que acompanyava la LEC. S’ha presentat al Parlament el projecte de pressupost per al 2010. El Departament d’Educació té consignats 5.317,4 milions d’euros. Una quantitat important, però només suposa un 3,8% d’increment respecte el pressupost d’enguany. Un mal any, sens dubte, com s’està notant a les escoles.

Aquest serà el primer pressupost del flamant nou finançament de la Generalitat. Aquell del que ens en cantaven meravelles encara no fa ni mig any. I ni així! Per tant, ni amb LEC, ni amb nou finançament, les perspectives per al 2010 no són pas bones. Els que manen no s’atreveixen a parlar clar, però les xifres són força explícites. Aquest 3,8% és una mala notícia i contradiu la memòria econòmica de la LEC.

Homenatge a Joan Carrera

Aquest proper dilluns, dia 9 de novembre a les 19'30h. es farà a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona un acte d’homenatge de la societat civil catalana i d’entitats d’Església al bisbe Joan Carrera. L’acte s’organitza una any després de la seva mort. Promogut pel Grup Sant Jordi, compta amb l’adhesió de nombroses entitats. Descarrega el cartell i fes-ne difusió.

CatalunyaReligió.cat li dedica un espai especial on van reproduint diversos articles publicats en record de Joan Carrera. Pots anar-hi clicant aquí.

Maragall se’n riu de les llars d’infants d’iniciativa social

Els que teniu la paciència de seguir aquest blog segurament estareu tips de la meva creuada sobre les llars d’infants arran de la supressió de la subvenció que els atorgava el Departament de Treball, però les injustícies manifestes em crispen.

Avui nou acte de la tragèdia. El govern ha aprovat el calendari d’aplicació de la llei d’educació de Catalunya i s’ha donat de termini per a elaborar la nova regulació del finançament del sosteniment dels llocs escolars de primer cicle d’educació infantil en centres educatius de titularitat privada, fins al 17 de juliol del 2017(!). És a dir, el darrer dia que els permet la llei, que exigeix el seu desplegament en un màxim de 8 anys. Aquesta era una magnífica via per resoldre el problema i encarar el futur d'aquests centres. Al 2017 potser ja no caldrà, perquè no en restarà cap.

Realment el Sr. Maragall no té cap pressa per resoldre aquesta qüestió o és que potser el seu problema és precisament que hi hagin llars d'infants d'iniciativa social i espera que el temps ho arregli per si sol?. Encara serà Conseller el 2017 o gaudirà ja del merescut descans?

Mirar al cel

En aquest temps de modernitat avançada en el que vivim (la postmodernitat crec que va ser un xarampió o una febrada de creixement que molts ja han superat), la qüestió de les adscripcions religioses personals no és pas simple. És poden donar en plans molt diversos i en infinites combinacions: el sociològic, el cultural, l’ètic, el de fe i creença... En què creuen els que creuen, és un interrogant ple de sentit.

Sens dubte un dels elements nuclears de la dimensió de fe és tot allò que resta més enllà de tota dada empírica. Resurrecció, vida eterna, el més enllà de la mort, el cel... són aspectes on és verifica allò més pregó de la dimensió creient. El calendari catòlic, amb les festes contigües de Tots els Sants i dels Fidels difunts, ens proporciona una ocasió d’aturar-se i esguardar o esguardar-nos.

Però no és fàcil parlar-ne, no ja per un suposat ambient hostil, sinó perquè costa trobar les paraules que expressin de manera intel·ligible per als altres allò que tu sents, experimentes o creus. Ho potser també perquè no ho tenim prou reflexionat. Les dificultats d’expressió poden ser sovint indicatives d’una manca de clarificació personal. M’hi reconec. Possiblement jo no hagués fet aquesta anotació sinó m’hagués arribat el comentari de la Paraula que setmanalment escriu José Antonio Pagola i que en motiu de la festivitat d’aquest diumenge titula Creer en el cielo.

El que ell expressa em ressona com a propi i no seria capaç per ara, d’afegir-hi res ni de matisar: Creure en el cel és per a mi resistir-me a acceptar que la vida de tots i de cada un de nosaltres és només un petit parèntesi entre dos immensos buits (…); rebel·lar-me amb totes les meves forces que aquesta immensa majoria d'homes, de dones i de nens, que només han conegut en aquesta vida misèria, fam, humiliació i sofriments, quedi enterrada per sempre en l'oblit (...); apropar-me amb esperança a tantes persones sense salut, malalts crònics, minusvàlids físics i psíquics, persones enfonsades en la depressió i l'angoixa, cansades de viure i de lluitar (...). No em resigno que Déu sigui per sempre un "Déu amagat", del que no puguem conèixer mai la seva mirada, la seva tendresa i les seves abraçades.

Això és un tast, però recomano llegir-lo íntegrament no és pas gaire extens ni feixuc però si ple de profunditat i significat. Algú podria pensar que, amb la que està caient, parlar del cel, o mirar al cel, és una forma d’escapisme. Res més lluny de al veritat!. L’esperança no és cap fugida, sinó una il·luminació de la realitat que ens la fa copsar amb tota la seva profunditat i no amb la mirada superficial amb la que acostumem a esguardar el que ens envolta.

Islamisme i amenaça totalitària

L’islamisme és l’amenaça totalitària de la humanitat en el segle XXI, tal com el comunisme i el nazisme ho foren en el segle XX. Potser d’aquesta segona part de l’afirmació ens en vàrem donar compte massa tard i encara resten alguns dels que han volgut ocultar o dissimular la estreta identitat entre ambdós formes de totalitarisme. Després del regueró de morts i barbàrie que cadascun ha deixat, el joc de discutir quin era pitjor, només pot ser fruit del cinisme més brutal o de la devastació moral més absoluta.

Constatar el risc de l’islamisme (dic islamisme i no pas religió islàmica!) és a l’abast de qualsevol observador de la realitat mínimament informat. Sorprèn, per tant, el silencia que a casa nostra es fa sobre aquesta qüestió. Una part important dels nostres laicistes estan tant malaltissament obsessionats amb l’església catòlica que per a minoritzar-la socialment no s’estan de fer la gara gara a l’islamisme.

Per tot plegat m’ha sobtat, positivament, llegir avui a l’Àngel Colom, persona de provat pacifisme i bon coneixedor del món islàmic, que s’expressa amb aquesta claredat i contundència: Occident no es pren prou seriosament la lluita contra l'islamisme. La gent creu que es tracta només d'una flamarada i que passarà. No és així. L'islamisme radical és el front més perillós que hi ha avui al món contra la democràcia. L'hem de combatre com vam combatre el nazisme i el comunisme.

L’entrevista de la que he extret aquest paràgraf és molt interessant per que tracta amb la mateixa claredat d’idees qüestions d’actualitat ben diferents, entrar-hi ens portaria molt lluny i a terrenys potser encara més polèmics, però la recomano.

Barcelona capital del "papanatisme" multicultural

Més d’un cop, parlant amb educadors del nou context multicultural que es dona a les nostres escoles, he utilitzat el concepte –poc científic, però expressiu- de papanatisme multicultural per expressar allò en el que no hem de caure. Acollida, respecte, valoració de la diferencia... però sense papanatisme multicultural.

Què és aquest papanatisme? Amb aquest terme em refereixo a totes les renuncies a la pròpia identitat en ares a un mal entès respecte, que cauen en una mena d’asèpsia cultural, artificial i ridícula. Exemples? Barcelona, que és la capital mundial d’aquest papanatisme, i per extensió tot Catalunya, ens forneix d’abundants exemples. El darrer: canviar el nom de les vacances escolars de Nadal pel de vacances d’hivern.

La premsa ha publicat múltiples reaccions, majoritàriament negatives, a la peregrina proposta. Poc es pot afegir a l’editorial a el Períodico o als articles, entre altres, de Pilar Rahola, Empar Moliner o Josep M Fonalleras.

M’ha agradat, especialment, el repte plantejat per aquest darrer. Si els que hi ha al darrera d’iniciatives com aquesta, n’estan convençuts i volen ser conseqüents, perquè no enfilen el problema per la directa i deixen de marejar la perdiu. Si són tant valents que declarin laborable el dia de Nadal. I que deixin de molestar! El país té molta feina a fer, i l’educació encara més, per què ens distreguin amb collonades d’aquesta magnitud!

Quedi clar: com a catòlic m’importa un bledo quin nom posin a les vacances, però com a ciutadà em doldria molt que el govern del meus país fes aquest insòlit i absurd gest d’autoodi.

La història de Déu fet home, nascut de dona, pobre i en una establia, seguirà sent, per a creients i no creients, una de les històries més belles de tots els temps. Carregada de tendresa i d’esperança per a tots.

És Maragall el Conseller d’Educació?

Des que Ernest Maragall va ser nomenat Conseller d’Educació, ara farà tres anys (ho va publicar el DOGC), gairebé sempre que l’he sentit o l’he llegit he estat molt, o del tot, d’acord amb les seves paraules. Malauradament podria afirmar el contrari pel que fa a les actuacions del Departament que dirigeix.

En tot el procés d’elaboració de la llei d’educació, m’ha passat quelcom semblant. La música sonava bé, però la lletra era tota una altra cosa i feina hi ha hagut en canviar els redactats de l’avantprojecte o del mateix projecte que eren nefastos en diferents aspectes i del tot allunyats de la melodia que Maragall no ha parat de tocar.

Ahir vaig tornar a tenir l’oportunitat d’escoltar Maragall en una conferència, i em va passar el mateix. El seu discurs, més estructurat que de costum, va ser interessant i lúcid. La seva reflexió va transitar pels diferents agents del nostre sistema: els centres, els mestres i el professorat, l’administració, les famílies, la societat i l’alumnat. Em va tornar a agradar molt el que va dir. M’identificava plenament amb el que deia. Però a mesura que la conferència avançava, m’anava assaltant el dubte. El qui parlava era el Conseller d’Educació de Catalunya o ho era d’alguna terra llunyana?

Aquest dubte em va portar a una autèntica torbació en arribar a la meitat de la conferència i enfilar el tema de l’administració. Mentre Maragall parlava d’autonomia dels centres, de més criteri i menys norma, jo no podia oblidar, per exemple, els quasi currículum que, vorejant el ridícul, el Departament vol imposar per al tram 0-3 anys. Quan Maragall parlava d’una administració més lleugera, més prima i que no aclapari, jo pensava en les zones educatives i els seus comissaris (directors, em sembla que en diuen), càrrecs de recent creació i que no en substitueixen cap altre, i com de difícil deu ser aprimar l’estructura quan cada dia hi ha més gent a l’administració. Quan parlava de planificar correctament, em venia la imatge de la improvisació i la manca total de transparència que a rodejat l’operació 1:1 d’ordinadors a les aules de secundària (Hi ha hagut algun tipus de concurs o procés obert de concurrència per seleccionar els centres que hi participen? I per seleccionar TOSHIBA per a tenir l’exclusiva dels ordinadors? I per seleccionar PromoCaixa com a canal distribuïdor dels ordinadors també en exclusiva? I pel programari? I per la formació? ...). Quan parlava que l’administració ha de dotar adequadament, recordava el desastre d’enguany amb els PQPIs o les llars laborals, al que vaig destinar l’anotació d’ahir i que és literalment indignant. També el drama de voler fer escola inclusiva sense recursos ni per a pagar els vetlladors estrictament necessaris.

Quan va tornar a repetir el mantra de la igualtat de drets i deures de l’escola concertada, ja no vaig poder més i vaig començar a malpensar, sort que ja estàvem al final de la conferència. Maragall no és Conseller de Catalunya, deu ser-ho de Freedonia, de la Ínsula Baritaria o d’algun lloc que desconec.

Aquest matí, en llevar-me, la perplexitat no m’havia abandonat. Dedicant-me a l’educació com em dedico (més hores al dia del que seria saludable, tothom té els seus vicis), voldria saber qui és el veritable Conseller d’Educació de Catalunya.

També podria ser que aquesta distorsió cognitiva només la tingui jo. Si és així, prometo anar al metge i procuraré no oblidar la medicació cap dia. I així deixar de donar la llauna en el blog i parlar del bonic paisatge de la tardor.

Treball i Educació castiguen als febles, Montilla s’ho mira i calla!

Sempre plou sobre mullat. Treball ha portat a la fallida 25 llars infantils laborals de caràcter social, com ja he denunciat des d’aquí, i ara els ofereix una almoina per acabar l'any i tanca definitivament la finestreta i dona per acabat el problema! Ahir, el director general de Relacions Laborals, Salvador Álvarez deia a el Períodico que tampoc hi haurà més convocatòries per canalitzar els diners que aportava Treball.

Educació diu que no va amb ells, però aquestes llars estan autoritzades per aquest Departament com a centres de primer cicle d’educació infantil, que és qui té les competències sobre tota l’educació infantil. La flamant llei d’educació de Catalunya diu: el Departament (és refereix al Departament d’Educació!) pot subvencionar l'escolarització d'infants en llars d'infants de titularitat privada que desenvolupen l'activitat amb finalitat essencial de servei, d'acord amb la programació i els criteris de preferència que s'estableixin per reglament, entre els quals hi ha d'haver la satisfacció de necessitats d'escolarització d'infants en entorns socioeconòmics o culturals desfavorits i en zones rurals (article 198.3).

Las llars laborals compleixen fil per randa els criteris de preferència que esmenta la llei. Diran que ja les subvencionen i, si és cert, que algunes reben 800 euros per nen i any. Però si la llars en comptes de ser d’iniciativa social és municipal, la subvenció del Departament d’Educació es multiplica pot arribar als 1800 euros per nen i any. Aquesta discriminació no està motivada per motius de renda familiar ni cap altre dada social, tant sols de titularitat del centre: municipals, 1800 euros; iniciativa social 800 euros!

El President Montilla (el campió de les polítiques socials) té una carta del 24 de juliol on es denuncia aquesta situació i se li demana la intervenció, però encara no s’ha dignat a contestar. I es que això de les polítiques socials el deu tenir molt ocupat.

Però la política social dels departaments de Treball i Educació, i per extensió del govern Montilla, encara té altres excel·lències. Enguany Treball ha denegat l’ajut a molts Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI), el darrer recurs formatiu dels alumnes fracassats a l’ESO (que malauradament a Catalunya no són pocs!). La baula més feble del sistema. I Educació? Educació ignora el mandat de la Llei d’educació ja citada, i vigent des del passat 17 de juliol, que declara “gratuïts i universals els Programes de Qualificació Professional Inicial” (article 5.2 d).

Com si sentissin ploure -avui és un dia plujós-. Potser és podria escriure al President, per tal que s’arbitri algun mecanisme perquè Treball i Educació deixin d'expulsar-se el mort de sobre contínuament, però pel cas que fa...

La pedagogia necessita màrtirs?

La història d’aquest país –i la del nostre etern veí- és tant salvatge que dona per a un extens martirologi civil. Massa personalitats que, tràgica paradoxa, els mèrits més rellevants de la seva vida acaben sent la seva mort. El president Companys n’és un representant eloqüent.

Enguany, amb la commemoració dels 100 anys de la Setmana Tràgica, torna el record per una de les seves víctimes, el pedagog Francesc Ferrer i Guardia, executat a la presó del castell de Montjuïc de Barcelona, el 13 d’octubre de 1909, injustament acusat d'haver estat l'instigador de la revolta. Executat en el mateix lloc on, 31 anys i dos dies després, seria també executat Lluís Companys. Ambdós després de judicis militars irregulars o propers a la farsa. Ambdós clarament innocents dels delictes dels que se’ls imputava i morts per raons merament polítiques.

El dramàtic paral·lelisme entre ambdues figures m’ha portat a manllevar el títol de l’obra d’Enric Vila sobre Companys La veritat no necessita màrtirs. El centenari de la mort d’un i la reparació exigida respecte l’altra, els fan avui compartir cert protagonisme en els mitjans.

Cal recordar la Setmana Tràgica i Ferrer per recordar com n’és de fàcil i irracional la pendent de la violència, l’espiral de la venjança i com n’és de difícil construir una justícia justa. Cal recordar i reparar les víctimes. Però seria del tot extemporani reivindicar la pedagogia de Ferrer. Ni la seva obra pedagògica ni l’experiència de l’Escola Moderna mereixen una hagiografia, amb un espai contextualitzat a la història de la pedagogia n’hi ha prou. El cas Ferrer és un cas polític i civil més que no pas pedagògic.

Costum malsana

Hi ha dies, com avui, que sospites que el costum de despertar amb un programa informatiu de la ràdio, pot ser greument perjudicial per a la salut.

Quan el ventilador de la porqueria està a tota potència i de matèria primera no en manca, pots arribar a tema que aquesta porqueria es trameti per les ones: la trama de corrupció del PP cada dia més estesa i tupida, els informes del tripartit que es multipliquen exponencialment, el cas Millet que és un no parar, les plataformes sobiranistes que es barallen... Tot plegat en un context de crisi prou greu on, per exemple, la cua de l’INEM no és una figura retòrica sinó una realitat ben tangible (com cada matí puc comprovar fent el meu trajecte habitual que passa per davant de l’OTG del carrer Sepúlveda).

Sort que també pots escoltar com la mesa del Parlament, sempre amatent a les necessitats de la gent i als problemes del país, es va dedicar ahir a discutir sobre si s’han de poder fer fotos a ses senyories quan estan en un lloc públic (com ho és l’hemicicle del propi parlament!), encara que alguns estiguin jugant amb els telèfons mòbils que els subministra el propi Parlament i paguem entre tots.

Com deia aquell, i encara no passen més coses perquè Déu no vol!

Dilluns, les 8 del matí

Passant pels carrerons estrets del Raval de Barcelona, mig contenint la respiració, per la fortor dels pixats, salvant els que em pidolen una cigarreta o un euro, m’he d’apartat per donar pas a la grua de la guàrdia urbana. Deu ser l’únic servei municipal que funciona a ple rendiment! Bon dia Barcelona!

La maledicció de Sísif i les llars d’infants: inaugurar i abocar al tancament

Fa pocs dies, el president de la Generalitat, José Montilla, inaugurant la nova llar d'infants de Canovelles, va afirmar tot cofoi que "cinc anys després pràcticament hem assolit del tot aquell objectiu (de 30.000 noves places) i, atenent les peticions dels ajuntaments, superarem aquella xifra, arribant a unes 41.000 places".

Mentre tant, el Departament de Treball ha deixat les guarderies laborals sense subvenció per a l’any 2009, sense previ avis. La qual cosa les aboca a una molt greu situació. De fet, el Departament ho va comunicar el mes de juny (del mateix 2009!!!), després de molt preguntar per part de les guarderies estranyades per la tardança en la convocatòria de la subvenció.

Avui «El Períodico» es fa ressò del problema. Afecta un col·lectiu petit, ja que només n’hi ha 25 d’aquestes llars a Catalunya, 13 de les quals estan adherits a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, però majoritàriament atenen població en situació molt desafavorida socialment i econòmica. Tot plegat fa més incomprensible la desídia de l’administració davant el problema generat. Té algun sentit l’esforç de construir noves places i abocar al tancament altres? Això és sinergia i la col·laboració entre sector públic i tercer sector?

Des de la FECC s’han fent gestions per cercar solució. Es va escriure als consellers de Treball i Educació i al President de la Generalitat, també s’ha presentat una queixa davant el Síndic de Greuges, sense pràcticament resposta per ara. Potser si la premsa en parla els responsables se’n faran més conscient i potser, fins i tot, s’afanyaran a fer alguna cosa.

Homenatge al bisbe Joan Carrera

El Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans està organitzant un homenatge de la societat civil catalana i de l’Església a qui en va ser el fundador, el bisbe Joan Carrera, traspassat tot just farà un any, el 3 d’octubre de 2008.

L’acte d’homenatge, presidit pel senyor cardenal arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach, se celebrarà el dilluns dia 9 de novembre a dos quarts de vuit del vespre a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona.

L'extraordinària qualitat humana de Carrera i el valor inestimable de la seva obra social, intel·lectual, política i eclesial, ja han estat destacades abastament i no descobrirem ara res de nou. Que Mn. Carrera, o el bisbe Joan, va esdevenir un referent per a molts s'està posant de relleu una vegada més, ara en motiu de l'homenatge. Sense gairebé fer-ne difusió són moltes les adhesions que s'estan rebent.

Però el real homenatge no serà l'acte del dia 9, ni les paraules, sentides i sinceres ben segur, que s'hi pronunciaran. L'homenatge, per a un home de la seva integritat i donació total al servei de la fe, és el que cadascú de nosaltres pot fer en el dia a dia interpel·lat per l'exemple de vida i per les paraules que Joan Carrera ens ha deixat.

La revolta contra el determinisme

La lectura de l’estudi sobre la Inclusió social a Espanya de la Caixa Catalunya, especialment a través dels titulars de premsa, pot ser desmoralitzador: La família pesa més que el col·legi en l’èxit de l’alumne, el nivell educatiu de la mare és el factor més influent en l’èxit acadèmic dels fills...

Amb aquests enunciats correm el risc de caure en un determinisme fatalista. No descobrim res de nou en reconèixer el pes de la família en la formació dels nois i noies, ni en adonar-nos de com de limitada és encara l’acció de l’escola per superar els dèficits familiars o de l’entorn. Res de nou, però cap conformisme!

La història de la pedagogia és la revolta permanent contra aquest –i altres- determinismes, és l’aposta constant per la capacitat de superació, de desenvolupament i canvi de la persona humana. En aquest sentit i, entre els molts exemples, només cal recordar l’obra de Lorenzo Milani al petit i paupèrrim poblet rural de Barbiana, a Itàlia. La claredat d’idees, la contundència i la radicalitat de les solucions de Milani, que avui poden semblar un xic simplistes però que són més actuals que mai, són un exemple d’això. Si l’entorn cultural dels alumnes de Barbiana era un desert fora de l’escola, que s’hi passessin el dia a l’escola i treballant de valent! El llibre denuncia escrit per aquests alumnes Carta a una mestra, és un clàssic al que cal recórrer en moments de confusió, a la recerca d’aquella transparència de Milani.

No es tracta de reduir els objectius per a aquells que poden tenir més dificultats, això és consolidar la segregació i potenciar els desavantatge. Cal donar més als que menys tenen!

L’escàs poder de l’escola per superar les desigualtat no pot ser la coartada per que aquesta oblidi les seves responsabilitats. I no son coses d’un capellà radical i visionari com Milani, el prestigiós informe PISA 2006 assenyala que la relació entre el rendiment escolar i l’índex d’estatuts socioeconòmic i sociocultural, no és determinista, en el sentit que hi ha estudiants desafavorits que obtenen puntuacions per sobre de la predicció i a l’inrevés. Les avaluacions de resultats, tant PISA com d’altres, indiquen que el factor “escola” –i qui diu escola, diu també professorat!- existeix! El determinisme no té lloc a la pedagogia.

Corruptors i corruptes

Ahir vaig escriure una anotació al blog de xarxanet: Que el frondós arbre Millet no ens impedeixi veure la immensitat del bosc de la corrupció. Del cas Millet n’hauríem de saber treure conclusions, però sense precipitació, dona i donarà molt de si. Però, per tal que les conclusions serveixin per avançar, cal anar a fons i no hem de caure en hipocresies. Per això recomano llegir Una nació tan corrupta, el Lliri entre cards d'avui a l'Avui. Si, ja ho sé, aquest Sostres estripa, exagera, està passat de voltes... Que tranquils quedaríem si fos del tot veritat que només són coses d’en Sostres!

Escola 2.0 (1.0 per a la concertada?)

L’acord del Consell de Ministres de 31 de julio de 2009, pel que es formalitzen els criteris per a l’aplicació del Programa Escuela 2.0 aprovats per la Conferència Sectorial d’Educació (publicats al BOE Núm. 188 de 5-08-09), fixa entre els objectius del pla, aquest dos:

1. Transformación en aulas digitales de todas las aulas de los cursos 5º y 6º de Educación Primaria y 1.º y 2.º de Educación Secundaria Obligatoria de los centros públicos, de acuerdo con las especificaciones mínimas que se determinen.
2. Dotación de ordenadores para el uso personal de todos los alumnos de los cursos citados, matriculados en centros sostenidos con fondos públicos, en proporción 1:1, de acuerdo con las especificaciones mínimas que se determinen.

Ambdós objectius es refereixen als mateixos centres? No!

L’objectiu 1 està reservat als centres públics, el 2 s’estén també als privats concertats. De la mateixa manera està actuant la Generalitat pel que fa al seu pla de digitalització a l’educació secundària. Això vol dir que els centres privats concertats no reben cap ajut ni cap dotació per a les infrastructures de connectivitat i subministrament elèctric ni d’equipament de les aules que ha de permetre que funcionin els ordinadors, cosa que l’administració assumeix en els centres públics.

Fins ara cap govern ha volgut considerar les amortitzacions com una despesa de funcionament dels centres concertats. I quan calen inversions concretes vinculades a programes governamentals tampoc les assumeix l’administració. Com s’han de fer, doncs, les inversions en aquests centres?

On endollarem els ordinadors a l’escola concertada? Potser els hem de fer anar amb manivela!

Comença el curs: deixem treballar a l'escola!

Més enllà de les infrastructures i recursos, més enllà de tota mediació (continguts, tècniques, llibres de text, ordinadors...), l’educació és sempre, en essència, la relació entre dos subjectes actius: educador i educand.
Potser mai com ara es parla tant d’educació i la societat se’ns mostra preocupada. Però preocupar-se no és fer feina! El primer deure educatiu de la societat, de cadascú de nosaltres, és encoratjar els primers protagonistes. Tractar el professorat com a professionals que són, això és confiança i exigència. Animar els estudiants en la seva tasca. L’escola no ha de ser una experiència penosa, però tampoc és un espai lúdic. Cal atenció, concentració, treball... esforç.

Avui comença el curs escolar. Que l’escola i els seus protagonistes sentin l’afecte i la confiança de la societat i deixem-los treballar.

I avui, encertat com de costum, Gregorio Luri ens proposa 10 punts per ajudar-nos a recuperar la fe perduda en el nostre sistema escolar:

1. Decretar 10 anys de pau educativa
2. Concedir la màxima autonomia possible als centres disposats, de veritat, a gestionar-la
3. Seleccionar rigorosament els docents
4. Dirigir les inversions educatives de manera selectiva allà on són més eficaces: en la detecció precoç de problemes d'aprenentatge i en la seva immediata recuperació
5. Ser molt més ambiciosos amb els nostres objectius
6. Estudiar si existeix o no coherència entre les noves tecnologies i les pràctiques escolars tradicionalment humanitzadores, com la lectura
7. Ser agosarats combatent el fracàs escolar allà on està enquistat amb noves mesures
8. Redefinir els moviments de renovació pedagògica
9. Retornar-li al saber la seva objectivitat i la rellevància perduda
10. Esborrar immediatament els propòsits merament decoratius dels projectes educatius

I encara, mig de puntetes, afegeix una onzena mesura: estudiar com estimular la vocació docent entre els homes.

Molt bon inici de curs! 

El 13 de setembre de 2009

La gent que sortia a la televisió un cop havia votat expressava, per sobre de tot, emoció.

Cada cop veig més clar que el que aquest 13-09-09 a Arenys sigui una costellada, com alguns han pretés ridiculitzar, o l'inici d'un camí de plenitud, depen només de nosaltres.

Diada per a la dignitat nacional

La diada no és la festa nacional de Catalunya. Festa? Res a festejar!
El dia que declarem la independència ja tindrem data per a la Festa Nacional. La diada nacional de l’11 de setembre és un dia de memòria i afirmació de la dignitat nacional.
Som una nació i, com a tal, Catalunya és subjecte –reconegut o no- de la integritat dels drets de les nacions. Començant pel de l’autodeterminació.

11 de setembre de 2009, i sempre amb vent de cara!

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Ara mateix, de Miquel Martí i Pol

Internet, la revolució cultural que ha d’entrar a l’escola

Els avenços científics i tecnològics, cada cop més, s’interrelacionen i es succeeixen en un continuum, que converteix en un mer divertimento allò de “l’invent de l’any, de la dècada o del segle”. Però si hi ha un fenomen que mereix la categoria de “revolució cultural” o, dit d’aquella manera que queda tant bé, de canvi de paradigma, és Internet i les possibilitats d’accés cada cop més universals a aquesta xarxa.

Més enllà de l’aparició dels PC o d’altres ginys, és Internet el que ha provocat més canvis ja no ens les maneres de fer, sinó ens les formes de percebre i entendre la realitat. A més, Internet ha penetrat en quasi totes, per no dir totes, les esferes de la vida de les persones. El treball, el lleure, les relacions socials, la vida quotidiana... Des de llegir el diari a compartir una fotografia o enviar una carta, Internet ens possibilita formes noves i amb un gran potencial democratitzador o d’universalització dels recursos. En poc temps, el que entra en un ús actiu de la xarxa, ja troba estranya i llunyana la forma de fer les coses sense Internet.

No advoquem per una escola sotmesa a modes o a l’imperatiu de l’actualitat o de la novetat. L’escola té altres missions. Però un fenomen com el d’Internet no és negligible, per molt que encara no tinguem idees clares respecte a què cal fer i com fer-ho. Tampoc cal abocar-se a solucions que se’ns presentin com a panacees o remeis universals. Cal reflexió i experimentació. Ni els ordinadors per a cada nen de Zapatero, ni els llibres digitals de Maragall resoldran l’ús de les tecnologies de la informació i el coneixement a l’escola, menys encara els “problemes de l’ensenyament”. Però cal restar oberts i actius en aquest àmbit i cal aprofitar cada oportunitat que es presenti. Amb prudència però amb decisió.

El que de cap manera pot fer el professorat ni les direccions dels centres és girar-s’hi d’esquena. Per això, per exemples, des de l'Escola Cristiana hem posat en marxa el blog EDUCACIÓ, TECNOLOGIA, CONEIXEMENT.

Qui té por de Joan Laporta?

Visc i he viscut sempre aliè al món de l’esport. Ni el practico ni en gaudeixo com a espectacle. També del futbol. Tot lo aliè que es pot estar del futbol vivint a Barcelona. Em vaig començar a encuriosir pel fenomen Laporta, no fa pas massa, quan vaig constatar la duresa de les campanyes que s’endegaven contra ell i la pràctica, i inusual, unanimitat de la premsa en la seva crítica. Havent vist els personatges que es mouen a l’entorn del futbol (i quins personatges!), em va sorprendre la magnitud dels atacs que rebia en Laporta i la critica, si no injustificada, si absolutament desproporcionada, mai vista. La Vanguardia va estar especialment activa, però era una actitud majoritària entre els mitjans. Els èxits esportius de la temporada passada els van fer ensordir una mica.

Ara que en Laporta entra en el darrer any de presidència, els atacs continuen i, fins i tot, s’incrementen, apuntant no ja a la seva presidència sinó al seu futur. Avui, per exemple, l’Ernest Folch li dedica un article duríssim, no en la forma, però si en el fons. Jugant entre el que diu i el que li diuen, amb retòrica i simulant una certa ponderació en deixar anar de l’alçada d’un campanar (no l’enllaço per no donar carnassa). Vist com és tractat per la gent i els mitjans, especialment aquells que sempre estan en l’òrbita del poder, la pregunta de qui té por d’en Laporta adquireix relleu i, potser encara més, cal preguntar-se: de què tenen por d’en Laporta?

Promeses dominicals: Com ho pagarem?

Consulto el diari per internet després d’haver llegit l’edició en paper i dues de les noves notícies que apareixen en la portada són promeses de més despesa pública. Zapatero promet tornar a augmentar les pensions mínimes i Maragall anuncia que becarà els bons estudiants d'ESO amb pocs ingressos econòmics. Són dues mesures interessants que ningú pot titllar de capritxoses o fora de lloc. Però la pregunta és: podem?
En el món educatiu es pateix per aquest curs que començarem. El Departament d’Educació no té ni cinc de calaix, a tenor del que està passant amb moltes subvencions o amb les plantilles de la concertada. Encara no hi ha resposta ni de Treball, ni d’Educació, ni de la presidència de la Generalitat, a la vergonyosa i vergonyant suspensió de les subvencions a les llars d’infants laborals per aquest any 2009, anunciada passat més de mig exercici. És poden seguir anunciant noves mesures de despesa, per interessants que siguin les iniciatives o estem superant la els límits de la irresponsabilitat? Tanta necessitat tenen de sortir al diari?

Es pot obligar els pares a comprar l’ordinador per anar a escola?

Les propostes i plans de Zapatero són sempre confusos. A més s’ha especialitzat en promeses que acaben pagant els altres: les comunitats autònomes... o els pares!
Sembla que per aquí va el tema dels ordinadors per a tots els nens de 5è de primària. Una nova aixecada de camisa. Aquí ningú regal res i menys i govern central. Ho anomenen pla, però no deixa de ser una ocurrència, ja que planificat no hi ha res. El pobre ministre del ram intenta donar explicacions, però és poc més que un balbuceig a una setmana de l'inici del curs escolar en que s'ha de començar a implantar. Ningú sap com anirà tot això.

Des del sector de l’escola concertada, a més, ens trobem que quan es parla de “tots” els alumnes o “totes” les escoles mai sabem de que s’està parlant. Entre l’ambigüitat dels polítics i la poca precisió d’alguns mitjans, sempre és l’embolica que fa fort i les famílies despistades. Aquest “tots” a vegades –poques- vol dir “tots-tots” (centres i alumnat de centres públics, privats i privats concertats). A vegades vol dir “tots els finançats totalment o parcial amb fons públics” –això és públics i privats concertats-. A vegades només vol dir “tots els públics” –aquest "tots" deixa fora un 40% del sistema educatiu català de mitjana-.

Nova icona de la BCN "fashion"

Si em deixes portar, per explicar els meus sentiments seria groller i desagradable, però amb la fotografia ja en tenim prou.
Amb el papanatisme que ens caracteritza, ha calgut que un diari espanyol (referència del progressisme) publiqués unes fotos, per parar compte de fins a on està arribant la degradació de Barcelona.

L’AVUI ja fa mesos va publicar fotos semblants, potser un xic menys explícites. Crec recordar que de l’entranyable carrer Petrixol. La Vanguardia també n’havia parlat abastament (i avui i torna). Però ha calgut arribar a les fotografies gore d’El País, per fer-ne cas.
No és pas una anècdota. La degradació, especialment a tota la ciutat vella, és de tots els ordres. Aquests dies de calor, a primera hora del matí, anant a treballar, pels carrers Torres i Amat o Montalegre, tinc que aguantar la respiració per la bafarada i la fortor dels pixats. No calen més exemples.

Bé... si El País ja ens ha retratat, hi haurà alguna reacció? Substituir el Floquet de Neu pel senyor de la cua i els pantalons baixats com a icona de Barcelona potser aniria bé per a la mena de turisme que cada cop ens freqüenta més, però potser ens obligaria a fugir a tots els barcelonins.

Què hi diu l'alcalde? Té alcalde la ciutat de Barcelona? Algú ha substituït l’alcalde Clos, aquell metge tant ocurrent, que ara tenim a Turquia?

No anem gens bé

Les “alegries” del nou model de finançament no han durat ni un estiu. Un cop llegits els papers i fets quatre números ja res s’aguanta. Cada cop hi ha més anàlisis en aquest sentit. Clar i contundent, per exemple, el de Carles Boix, publicat avui.

Després d’allò de retornar diners a l’estat, ja només mancava la pujada d’impostos. Quan es parlava de finançament ja s’avançava que un increment dels impostos comportaria, amb quasi total seguretat, un increment del dèficit fiscal català. Doncs bé, divendres Zapatero ja anunciava aquesta mesura tot i que hi posava sordina, però de credibilitat aquest senyor ja no en pot tenir cap.

A més, la crisi colpeja de manera especial Catalunya i la seva estructura productiva i els remeis de Zapatero més aviat generen pànic. Lúcid com sempre, Xavier Roig ens alertava de tot això divendres. Cal reaccionar quan abans.

Frivolitat?

Hom podia esperar que la crisi acabés o posés cert fre a la frivolitat en la que bona part de la nostra societat estava instal•lada. Però res sembla indicar-ho, i menys en el sector públic on, precisament, aquesta frivolitat és més sagnant ja que es fa a costa dels nostres diners i dels nostres drets. Potser no és frivolitat sinó quelcom de més estructural i biològic, i més universal que no sembla, l’estupidesa.

Ai, ai, ai!

Que això del finançament autonòmic ho era tot menys clar, no cal ni recordar-ho. Que donar xifres i xifres de recaptació eren mers brindis al sol i que ens estaven aixecant la camisa també ho sospitàvem la majoria.

El que potser no esperàvem és que la merenga es desfés tant aviat. Encara no sabem que tindrem en el futur però, per començar... caldrà tornar diners!

L’estabilitat dels matrimonis, un actiu social

A cada bugada perdem un llençol, quan no l’aixovar sencer. El bescantament d’una determinada moral del matrimoni i la regulació de la possibilitat del divorci, del tot legítima i necessària, ha comportat un oblit o fins i tot menyspreu dels valors, no ja morals sinó també socials, de l’estabilitat matrimonial. En determinats països ja fa temps que hi ha una reacció i es promouen polítiques públiques per ajudar a aquesta estabilitat.

Un dels terrenys on aquests valors socials són més evidents és en el de la cura i l’educació dels fills. Els estudis al respecte són nombrosos i ben reputats. El professor Dronkers, expert en desigualtat educativa que citava en una anotació anterior, insisteix en la necessitat d’afrontar també aquesta qüestió si és vol millor l’equitat en l’educació.

Per Dronkers, la forma més efectiva per combatre la desigualtat d’oportunitats educatives és disminuir les diferències en el desenvolupament cognitiu primerenc dels infants i, per fer-ho, cal millorar la qualitat de la funció dels pares. En aquesta sentit fa afirmcions com aquestes:

“Una bona sintonia entre els pares és una condició importantíssima per tenir èxit a l’hora d’educar els fills, per tant, repercuteix indirectament sobre la desigualtat social. Mantenir aquesta relació és més que un assumpte purament privat, en última instància afecta el conjunt de la societat.”

“Ara que el matrimoni de per vida no es dóna per fet, ni tampoc s’espera que sigui així en les properes dècades, la qualitat de la relació dels pares (tant abans com després del divorci) ha de convertir-se en un motiu de preocupació per a la societat. L’assegurança mèdica estàndard hauria d’incloure els consellers i les teràpies matrimonials, ja que el procés de tenir i criar fills pot introduir noves tensions en una parella (conflictes en la divisió de tasques, filosofia educativa, expectatives de feina i d’oci). Per aquest motiu, els pares que volen separar-se o divorciar-se (independentment de si estan casats o tenen un contracte formal de parella) primer haurien de sotmetre’s a una teràpia de parella per determinar si el desig de divorciar-se o separar-se no deriva simplement d’una fase difícil, inevitable en qualsevol relació”.

“Els pares haurien de poder separar-se o divorciar-se només si s’han establert prèviament normes concretes sobre l’atenció al fill per part d’ambdós progenitors. Cal fer-ho tot per prevenir la continuïtat de conflictes (o l’empitjorament) després del divorci o la separació, com acostuma a ser el cas.”

I com que d’estudis n’hi ha per tot, ara n’acabo de descobrir un (de les Universitats de Chicago y Johns Hopkins als Estats Units) que permet afirmar que el divorci perjudica la salut.

(Gregori Luri es va fer ressò a El café d'Ocata de l'obra de Dronkers i de retruc Ferran Sáez també l'esmentava en el seu article d'ahir a l'Avui Tot això, qui ho paga?. M'alegra que es divulgui. Val la pena fugir de tòpics que ens fan persistir en determinats errors.)

No és a favor de l’Estatut, sinó del dret a decidir

De retorn de vacances. Sense desconnectar del tot, una de les cançons de l’estiu ha estat la de la manifestació en relació a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que encertadament ha posat sobre la taula l'Òmnium. Ha estat i ho és encara. Aquest mateix matí una ràdio preguntava: sortiries al carrer per defensar l’Estatut?

Crec que la pregunta és equívoca i no va a l’arrel de la qüestió. No es tracta d’estar a favor de l'actual Estatut. Es tracta de defensar el resultat d’un referèndum, com expressió sobirana d’un poble, fins i tot amb independència del teu propi vot en la consulta.

En l’arquitectura jurídica de l’actual Constitució alguna cosa falla. No hi ha coherència en que els estatuts d’autonomia necessitin l’aprovació per referèndum, si després un tribunal pot capgirar-ne el sentit i introduir-hi canvis substancials. Ho explica molt bé en Lopez Tena.

D’altra banda, la qüestió és encara més enverinada per la irresponsabilitat dels dos partits espanyols majoritaris (PSOE i PP) que han portat a un total i absolut desprestigi al Tribunal Constitucional al posar en qüestió el seu fonament: la independència. La separació i l’equilibri entre els tres poders bàsics de l’estat és un dels fonaments indispensables de la democràcia i l’estat de dret. PSOE i PP, aprofitant una potser deficient regulació d’aquest tribunal, han estat corrompent una de les bases de l’ordenament democràtic. Això ens porta a atzucacs com aquest. I si no fos tant dramàtic seria senzillament ridícul escoltar les proclames en pro del respecte al Tribunal, pronunciades per aquells que són personalment responsables del seu més absolut desprestigi.

Potser és en aquest sentit que també es pot parlar de manifestació per la dignitat.