FELIÇ 2010!!!

Des del blog de Canallades us vull desitjar a mares, pares, oncles, tietes, mestres, germans, a tots els que patiu i rieu amb els petits canalles que teniu a prop i a tots els que els voleu ben lluny un molt feliç 2010!

Gràcies per llegir, per comentar i per compartir les Canallades i fins l'any que ve!

Petons!

Raquel.

Ara ve Nadal!

Vacances de Nadal! Un parèntesi a aquestes alçades de l’any és d’agraïr, et ve molt de gust tenir uns dies per descansar. Però ai! Els nens pleguen de l’escola el 22… i tu no tens festa fins el 25. Emergència! No hi ha casals i els avis s’han fet els bojos quan has insinuat per telèfon si podien ocupar-se dels néts un parell de dies. Pagaries una canguro, però entre la crisi i les festes de nadal a la cantonada, la butxaca no està per grans despeses… L’últim recurs és el Chiquipark de la cantonada, aquella mena de pàrking de nens d’on surten suats, esbufegant i vermellots de cara. Si fas números, veus que resulta més econòmic que la cangur. Sempre havies jurat que mai no els aparcaries en un lloc així, els teus nens; que això és per pares que passen dels seus fills i que no saben què fer amb ells i va contra els teus principis… Però ara mateix els principis tenen molt poc a pelar davant la realitat i per això, quan has fet càlculs i has vist que la cosa està molt apretadeta aquestes festes, has preferit començar a mentalitzar els teus fills: “Nens, els reis estàn pobrets aquest any”. Sense deixar de mirar la tele, el gran, que ja sap de què va la història, ha contestat tot repel·lent, “Apa, que s’estirin una mica, papa, que el govern va rescatar els bancs i ja poden demanar un crèdit”. Acte seguit, el petit ha afegit, impassible: “Són reis, papa, a ells segur que els hi donen”. I tu per un moment has pensat: “Chiquipark o Guantànamo?”

Publicat a Time Out Barcelona nº48

El ros i blanquet

Llumetes al carrer, gent per tot arreu, nadales a tota castanya que aniquilen qualsevol voluntat d’estalvi, i la dèria dels regals. No haviem quedat que hi havia crisi? Mentre fas cua entre cops de colzes i empentes per comprar els torrons, perquè aquest any el lot de l’empresa era misèrrim, la nena, que s’avorreix, pregunta: “Papa, i per què és Nadal?”. Agobiat com estàs només et falta entrar en un bucle de per quès interminable. “Pregunta-li a la teva mare”, has contestat de mala gana. “M’ha dit que t’ho pregunti a tu”, replica amb veueta repel·lent. Qué bandarra, la teva dona, com sap treure’s els marrons de sobre! “Doncs mira,” –vas al gra– “per Nadal es celebra el naixement de Jesucrist”. La nena et mira bocabadada. “El ros i blanquet és Jesucrist? Però aquest senyor va existir?” demana amb sorpresa. “Alguns diuen que sí i alguns diuen que no, depén”, contestes secament. “Ah, és com Pare Nadal i els Reis Mags?” pregunta. “Més o menys”, respons sense ganes d’allargar-te. “I com el el Caga Tió?” insisteix. “Sí”, contestes. “I porta regals per Nadal?” s’interessa. Rebufes. “Doncs sí, si et portes bé i calles, porta regals”, respons malhumorat per tancar el tema d’una vegada. A la nena li brillen els ulls: això del Nadal és la bomba, cauen regals per tot arreu! “Papa, i al Jesucrist aquest he de deixar-li un got de vi i galetes com als Reis Mags o donar-li laxant perquè cagui regals com el Tió?”

Publicat a Time Out Barcelona nº 49-50

Guerra de sexes

A classe d'anglès extraescolar, els de quart juguen a endevinar paraules fent mímica. Qui falla, paga penyora. Uns cedeixen l'estoig i d'altres la carpeta o l'anorac, i al final del joc toca recuperar-ho fent alguna cosa ridícula que l'equip guanyador tria. Avui han jugat nens contra nenes –és el que volen sempre– i han guanyat les nenes. Després de celebrar-ho victorejant i fent llengotes als nens, primer han decidit que per tal de recuperar els objectes, calia fer el monkey. Esverades pel triomf, en un moment d’inspiració, han demanat als nens que fessin el number eight amb el cul (i el twenty two, i l’eighty eight…) i es pixaven de riure. Pobres nens. Per què a ells no se’ls acudeixen aquestes coses quan guanyen?

En Gerard, amb una pila de penyores a recuperar, ha suat fent tots els números amb el cul, però a l’hora de sortir encara li faltava recuperar l’anorac. La senyu ha dit que li tornessin, que ja era tard, però una nena ha replicat inmediatament que ni parlar-ne, que en Gerard també havia de pagar penyora per l’anorac. I mentre discutien esverades el què, una espontània ha cridat fora de si: “Que es baixi els pantalons!” La senyu, convençuda que el nen no ho farà, comença a organitzar la fila i es queda blanca quan en Gerard, dret sobre la taula, s’abaixa pantalons i calçotets i comença a remenar el cul. “Estriptís!” xisclen esveradíssimes les nenes. “Guapo!” xiscla l’espontània. La senyu tanca fort els ulls i només pensa quina explicació donarà als pares demà, quan hagi corregut la veu…

Dedicat als amics mestres ;-)

Publicat a Time Out Barcelona nº56

Compra'm, compra'm, compra'm!

Que si compra’m una chuche, que si sobres de cromos, que si ara vull aquest rellotge de la Jelouquitty que val trenta euros… Trenta euros? Bye bye, Kitty! “Compra’m alguna cosa” és el mantra dels petits consumistes quan els treus a passejar. Es pensen que els adults som el banc central europeu, i si els dius que no portes diners, responen freds i calculadors: “Doncs ves al caixer que te’n doni”. Són despiatats. Alguns fins i tot exerceixen de mercenaris de l’afecte, fent-lo proporcional a la inversió efectuada. Ara, ells no s’hi maten gaire quan toca fer regals; sempre tenen el mateix as a la màniga: un dia van descobrir que et feien gràcia els seus dibuixets i ho exploten amb tot el morro; qualsevol guixot val. I tu, per no ferir-los l’autoestima, sempre acabes dient “Oh, quin dibuix més bonic!”, convençut que te l’ha fet amb tot el carinyo del món. Incaut!

Avui era a la tenda de queviures de la cantonada quan han entrat una àvia i la seva néta. La nena anava carregada de llaminadures que li acabava de comprar la iaia, i la dependenta, que sempre hi diu la seva, se la mira i li etziba: “Què, arruïnant l’àvia?”. La nena, passant de tot, ha continuat muntant la joguina de l’ou de xocolata mentre l’àvia comprava cava per celebrar el seu sant. “I què li has regalat a l’àvia pel seu sant?”, ha preguntat la dependenta a la nena. “Res” ha contestat ella tan fresca, per rectificar de seguida amb desgana: “buenu, sí, dibuixets. Per cert, iaia, m’has de comprar uns colors que valen 150 euros si vols que te’n faci més”.

Que bé que va tenir "cuento"!

Conec un petit Woody Allen. No ho dic perquè es posi neuròtic o faci acudits de jueus, sino perquè darrerament està especialment sensibilitzat amb la seva salut, sobretot ara que hi ha tota aquesta histèria de la grip A. Resulta que ell ha passat la setmana refredat, amb febre i amb mal de panxa, i avui és el primer dia que, ja recuperat del tot, torna al parc a retrobar-se amb la seva colla d’amics; però encara fa el posat afectat i patidor de l’etern convalescent. Quan un dels seus col·legues del sorral li pregunta com està, ell se’l mira fent-se l’interessant i, tot digne, respon: “Tinc tos i la sodda pica”. I remata l’explicació amb un parell de dramàtiques estussegades mentre marxa capcot en direcció al gronxador. Allà, es gronxa amunt i avall, fins que arriba una veïna: “Ja et trobes millor, guapo?”. I el petit posa cara de circumstàncies. “Tinc mocs i vedtígen” i baixa del gronxador per acostar-se al grup de nenes que berenen assegudes a un dels bancs de fusta. Totes porten entrepans d’allò més suculents: pernil serrà, formatge, fuet… Però, ai!, els ulls del nostre petit s’han quedat fixats en el bocata de nutella que porta la nena més petita. La panxa li ha fet un rugit de lleó i el seu instint depredador, la resta: amb un moviment ràpid li ha pres l’entrepà a la nena, que s’ha posat a bramar. Mentre el renyen, el veiem replicar amb tota la cara bruta de xocolata: “És que tinc la grip A i no hi sento gaide bé”.

Publicat a Time Out Barcelona nº45

El Pistoles

Els pares del tercer segona, molt conscienciats amb el medi ambient, el comerç just i l’equilibri d’un món sostenible han volgut educar el seu fill en els valors més solidaris. Perfecte. Han mirat d’estalviar-li els jocs bèl·lics, els dibuixos animats violents i el llenguatge sexista. Difícil. Li han explicat amb molt de tacte que no tots els nens del món són tan afortunats com ell, que molts es veuen obligats a cosir pilotes de futbol sota una palmera tot el dia i d’altres a fer maons, i que no tenen la sort de poder anar a l’escola a aprendre coses. Dramàtic. Que la guerra és una calamitat i les armes, un invent retorçat d’alguna ment diabòlica, i que tant de bó el món se les pogués haver estalviades.

Per això encara no s’han recuperat de la impressió quan avui, el nen –que té tres anys i mig–, tornant de l’escola els hi ha explicat tot content que a l’hora del pati tots els nens –i nenes– de P3 juguen “a pistoles”. Astorats primer i indignats després, els pares li han preguntat que qui els hi havia ensenyat aquest joc. “Un nen de la classe que li diem el Pistoles”, ha contestat el seu fillet tot innocentó. I ha afegit que el nen en qüestió, el Pistoles, sempre els pressiona a tots per jugar-hi. “I vosaltres què li dieu a aquest nen?”, ha preguntat el pare, escandalitzat. “Nosaltres el matem”, ha sentenciat el petit.

Publicat a Time Out Barcelona nº46

El jersei nou (i de marca)

L’Adrianet ha vingut avui a classe amb el seu jersei nou. És de marca. I de color blau cel. Li dóna un aspecte d’allò més neocon, rosset com és i amb el posat estirat que té. Els altres nens se’l miren, uns meravellats per aquell jersei tan jeràrquic, d’altres impassibles. “Si només és un jersei!”, ha dit un. “Sssí, però ésss de marca!”, ha saltat una nena allargant molt les esses (i ha fet ullets a l’Adrianet). Avui més que mai, ell és el rei de la classe. Més que la setmana passada, quan va portar el seu Robot Megatronx que dispara bombes i arrenca els caps dels seus enemics; o l’altra, que va venir amb la seva nova mountain bike ("de mil euros", segons va fer saber a tothom) i no hi va deixar pujar ningú.

Faltava poc per plegar quan en Roc ha demanat per anar al lavabo. “Aguanta’t una mica, falta poc per sortir”, li ha dit la senyu. Però en Roc no pot aguantar, i la senyu, l’hi ha deixat anar. L’Adrianet s’hi ha afegit, i han marxat plegats (plegat, literalment, hi anava el pobre Roc!). Minuts després, corredisses al passadís i l’Adrianet que entra plorant a classe amb el jersei mullat, seguit d’en Roc, que també plora tot espantat. Entre sanglots, l’Adrianet explica que té el jersei de marca tacat de pipí del Roc. I és que el pobre Roc tenia tanta pixera que, només baixar-se els calçotets, allò ha pres vida pròpia per la presió retinguda i, com una mànega desbocada, ho ha ruixat tot a tort i a dret. Pipí de marca…

Publicat a Time Out Barcelona nº40

Che sarà, sarà

Entre els petits canalles hi ha nens entremaliats, nens moguts i nens repel·lents; i després, molt més enllà, hi ha nens –pocs, per sort– que són talment la llavor del diable, que diria la mare d'en Polanski. La Roberteta és un d’aquests exemplars; tan petita i tan malparida. Al seu costat, els maquiavèlics capos de la màfia russa són com la caputxeta vermella. A més de practicar com ningú l’art de tirar la pedra i amagar la mà, la nena és una dominadora nata: decideix a qui es convida a les festes d’aniversari dels demés nens i nenes, redistribueix de sotamà els papers de l’obra de teatre de l’escola, estigmatitza xais expiatoris… Això sí, davant dels grans sempre és la nena bona que coneixen a casa seva. Un angelet! De la manera que li agrada manar, el llop dels contes treballaria de sicari seu (i sense papers, esclar!), els tres porquets ja faria temps que s’haurien convertit en salsitxes barates i la bruixa dolenta acabaria menjant-se a queixalades la poma enverinada, sumida en una profunda depressió després de que, cruel i retorçada com és la Roberteta, li deixés anar que està vella i que tot li penja, o que porta un barret molt hortera. De gran no sé si la veig més de dominatrix o de presidenta de la comunitat de Madrid… Che sarà, sarà!

Publicat a Time Out Barcelona nº51

Pastanyes i Canallets

Gràcies a la globalització i a la mania que tot el que vingui dels Estats Units és cool –una paraula que, obviament, mola més que «guai»–, ja fa temps que la castanyada se’ns ha transmutat en halloween i que substituïm moniatos, castanyes i panallets per carbasses malèfiques i disfresses de terror. I aquí rau el secret de l’èxit d’aquesta festa entre els petits: que els canallets es poden disfressar de zombis, de bruixes, de fantasmes… de tot el que faci por! I estan encantats, esclar. En Fidelet, per exemple, que és un nano molt pràctic, agafa un llençol (net, per a desesperació de la seva mare) i es disfressa de fantasma. En Xavieret esgota tots els rotllos de paper higiènic del lavabo de casa, i tot i que el renyin (aquest nen desesperaria la mare d’en McGyver), creu que la seva disfressa de mòmia és la bomba. La Ramoneta s’ha vestit de bruixa amb una cosa satinada negra amb forats i llacets que ha trobat al calaix de la tauleta de nit de la seva mare, que s’ha posat tota vermella quan l’ha vista (“La meva mama flipa amb la meva disfressa”, explicarà a la senyu bocabadada), i l’Olegueret, que és molt de la ceba, diu que es difressarà de moniato mutant. Els pijets del cole, en canvi, amb el seu posat xulesc, s’han engominat els cabells, s’han posat trajo i corbata i ulleres de sol. Diuen que van de corruptes, que són els que fan més por de tots. I, fet i fet, són autèntics fantasmes…

Bona castanyada a tots!

(Don't) think green!

Negar-se en rodó a menjar verdura és un clàssic dels petits canalles. La consigna és cara de fàstic davant de tot el que sigui verd, sobretot si està cuit; les tàctiques, infinites: mal de panxa espontani, simulació gore de nàusees (“Ai, que rujaré!”), melodrama emocional (“mama, pèsols? tu ja no m’estimes!”) o aixecament i revolta (“Espinacs? No passaran!”). Els punyeteros cada dia són més creatius. Convençuda que només se’ls pot combatre amb les seves pròpies armes, la mare original ha dut els seus dos petits activistes anti-verdura a un espectacle infantil a Nou Barris que li ha recomanat una amiga. Actúen els +Tumàcat, un grup d’intrèpids superherois vegetals que, amb un parell de pebrots, s’esmunyen dins uns ajustadísims vestits de lycra de colors, s’hi posen els calçotets per sobre, i es converteixen en el Capità Carbassó, l’Home Bròquil, el Noi Pastanaga, o el Professor Súper Tomàquet. Els dos petits s’ho han passat bomba seguint la furgo dels superherois, ballant, rient, corejant els seus noms, animant l’Albergínia Galàctica perquè saltés o demanant globus gegants al Dr. Súper Tomàquet. I a l’hora de sopar, la mare original ha aprofitat per colar-los un bon plat de bròquil, però els nens li han tornat a muntar el drama. L’excusa? Que l’Home Bròquil els hi havia caigut molt bé i que no es menjaran un parent seu mai de la vida. “Mira que n’ets de cruel, mama!”.

Publicat a Time Out Barcelona nº70

Armes de dona

L’Eva Jota, àlies «Eva Guixots» perquè sempre pinta sortint-se de la ratlla, cada dia fa cara de pomes agres i no vol jugar amb ningú de P4 a l’hora del pati. S’asseu tota malcarada en un racó i espera que passin els minuts fins que torna a ser hora d’entrar a classe. Avui una altra nena, la Lena, ha decidit que jugarà amb l’Eva Guixots peti qui peti, perquè ja n’està farta de veure-la sempre allà sola en un racó, pobreta. S’hi ha acostat poc a poquet i li ha dit per jugar juntes. L’Eva Guixots ni se l’ha mirada. La Lena ha insistit una mica més, però la Guixots ha grunyit, amenaçadora. Toca retirada, Lena. I la petita s’allunya tota indignada. Què s’ha cregut la Guixots? Vendetta! I se’n va cap al nen cavernícola de la classe, en Jonathan, i li ordena que aixequi les faldilles a l’Eva Guixots. Així n’aprendrà! El nen cavernícola fa que sí amb el cap, s’acosta a la seva presa i compleix l’encàrrec com un sicari eficient. Faldilles amunt! L’Eva Guixots xiscla, crida, gemega i renega amb la cara vermella com un pebrot (on deu haver aprés tantes paraulotes?). El xivato de la classe, l'Arturet, que ho ha vist tot amagat darrera un arbre del pati, va directe cap a la senyoreta a informar. Però la Lena, que se n’adona, se li avança, es planta davant la senyoreta i li diu amb la seva carona més angelical: “Senyu, senyu, l’Arturet li ha dit al Jonathan que li aixequi les faldilles a l’Eva Guixots!”.

Publicat a Time Out Barcelona nº42

Repel·lent!

He conegut un nen repel·lent que mai no està content, sino corull de joia. Quan va de colònies, parla de com escataina la gallina i com esgüellen els ratolins; i els seus companys se’l miren com si fos marcià. Però si mai se’n foten d’ell dient-li-ho, replica tot saberut i arrufant el nas que “En tot cas, encara no està provat que hi hagi vida a Mart”.

Aquest nen té com a hobby corregir tothom –siguis on siguis, a la consulta del metge o a la cua del super– i gaudeix (que no disfruta) especialment quan algú diu “Vale” i ell, amb la seva veueta irritant, pot replicar “Vale no, d’acord”. Gairebé dirieu que babeja del gustet. Pensareu que a un especímen com aquest li cauen hòsties per totes bandes a l’hora del pati o que li prenen l’entrepà cada dia, però no. Res més lluny de la realitat. La senyu de cinquè –que des que el coneix, porta sempre un parell de tranquimacins al bolso– no s’explicava que el repel·lent no marxés del cole cada dia amb un ull de vellut. No és que sigui el més popular de la classe, però per alguna extraña raó ningú no gosa tocar-li un pèl. I si primer ella agraïa tenir a classe un nen civilitzadet, ara ja comença a estar-ne farta; sobre tot d’ençà que ha descobert que ja ha anat un parell de vegades a informar el director de l’escola que algun dia ella ha acabat la classe cinc minuts abans. I avui, ai! El nen se'ns ha quedat tancat al lavabo! A pany i clau. Un moment... per què fa aquest somriure estrany, la senyu?

Publicat a Time Out Barcelona nº43

Dedicat a l'Helena... ella ja sap per què ;-)

Malparits

Si és cert allò que diuen que darrere de tot gran home hi ha una gran dona, darrere de tot nen malparit hi ha un pare o una mare malparits. Comprovat. I no cal anar gaire lluny per trobar exemplars d’aquesta espècie. Un recent treball de camp m’ha dut a descobrir l’ínclit Àlex i la seva mare. A l’Àlex, per començar, no li dóna la gana de relacionar-se amb els nens de la classe que parlen català. Ha muntat el seu grupet,

del qual és líder, i margina la resta amb tot l’orgull d’un petit mascle alfa. Ahir, sortint de classe, un dels descastats, en Blai, va intentar integrar-se jugant a cotxes amb l’Àlex i el seu seguici mentre les mares xerràven.

A l’instant, l’Àlex va començar a bramar, dient que en Blai l’havia pegat.

En Blai, pobre, que no és famós perquè se li escapi la mà fàcilment, no entenia res. La mare de l’Àlex consolava el seu fill dient-li “seguro que el nene lo ha hecho sin querer” i el nen, sanglotant entre llàgrimes de cocodril, que no, que ho havia fet expressament. Llavors la mare, sense tallar-se ni un pèl, va i li salta “Pues si tu ves que un niño te pega, pégale tú más fuerte”. Apa! I després, mossega-li l’orella!, que afegiria la mare del Mike Tyson. I si no t’entén, crida més fort! I ull per ull i dent per dent! I hay dos líneas de investigación! Decididament, amb espècimens com aquests, quin gran futur li espera a la humanitat.

Publicat a Time Out Barcelona nº37

Jo, marciana

De vegades una se sent extraterrestre. Vas per la vida convençuda que ho fas tot el millor que pots –sobre tot amb el primer fill, pagant la novatada– fins que, tard o d’hora, coincideixes amb un pare o una mare d’aquells que tot ho saben i que tenen un màster en com educar els fills dels altres. Qualsevol diria que formen part d’una lògia secreta on se’ls descobreix la veritat absoluta i universal. Sempre et tens un a prop, i apareix quan menys t’ho esperes. Avui, al parc, li has dut un entrepà de xocolata al teu nen, que feia bots de l’alegria quan l’ha vist. No n’hi dones sovint i, esclar, allò era una festassa! Mentre jugava i se’l menjava tot content, tu contemplaves emocionada aquell moment de felicitat absoluta fins que una veu femenina ha dit: “És dolentíssim que mengin coses dolces, no ho sabies?”. Grinyol de violí desafinat i tallada de rotllo. “Perdó?” demanes educadament. “Això, que el sucre els genera addició. Jo al meu només li dono patés d’algues, que aporten molts nutrients”. Eing? “I segur que de nit no et dorm bé”, diu condescendent. Però què diu? Si no la coneixes de res! “Si no l’alimentes bé, el seu cervell no es desenvoluparà com cal?”. De què va? “Tu vols que faci tres carreres i un doctorat?”, diu pujant el to per veure si reacciones. Però què és això, una càmera oculta? No pots ni badar boca. Veient que no respons, se’t queda mirant, et repassa de dalt a baix, sospira, i fa que no amb el cap. T’acaba de deixar per tonta. Està clar que no et voldran mai a la lògia (massa sucre quan eres petita, segur!).

Publicat a Time Out Barcelona nº20

Visca Suècia!

Barcelona, 8:30 del matí. Primer dia d’escola. La mare batalladora lluita perquè el seu fill esmorzi i no faci tard. El nen no es volia llevar ni vestir i ara es nega a beure's la llet. A la ràdio comenten que aquest any el curs escolar comença amb un ordinador portàtil per a cada nen i una tertuliana molt esverada diu que això és genial, i que a Suècia ja fa temps que ho fan; perquè a Suècia saben fer molt bé les coses, no com aquí. El locutor aporta una dada sobre el fracàs escolar i la tertuliana salta de seguida dient que a Suècia això no passa, perquè a Suècia són molt civilitzats i tenen un gran sistema educatiu. I que els nens suecs són molt llestos i molt ben educats… només li falta dir que se’ls veu més nets, de tan rossets i blanquets. “És un gran país, Suècia!”, sentencia amb l'entusiasme delirant propi d’en Pajares, l’Esteso i tota una generació que es delia per sucar amb les sueques. I mentre la mare batalladora negocia amb el seu fill si s’acaba o no la llet, que faran tard, pensa que els nens suecs deuen ser perfectes i que potser això de l’ordinador és el primer pas perquè els nens d’aquí siguin cada vegada més suecs; i es mira el seu petit canalla esperançada. Estocolm, 8:30 del matí. Primer dia de skola. La moder batalladora lluita perquè el seu son esmorzi i no faci tard. El nen no es volia llevar ni vestir i ara es nega a beure's la mjölk...

Tornem-hi!

Per fi. Per fi hem creuat el desert. Per fi s'acaben les vacances dels nens i torna a començar l'escola. Adéu a les incursions a la vostra habitació a les set del matí preguntant si anaveu a la piscina. Adéu a les baralles a l'hora de dinar, quan un emprenya a l'altre dient que és adoptat del Perú ("Doncs tu, del Camerún" - "Ets fots, perquè sóc l'Eto'o!"). Adéu a l'assetjament al que et sotmeten fins que els compres un gelat... i un altre, i un altre; i al mal de panxa que ve després. Adéu al no parar quiets i a l'anar al cine a empassar-se infumables pel·lícules infantils de la cartellera d'estiu (sort n'hem tingut d'Up!), i adéu al "quan falta?" cada vegada que pugen a un cotxe.

Per fi tornen a la seva rutineta de cada dia: matinar (per què ara els hi costa tant?), esmorzar (vaaa, acaba't la llet!) i cap al cole en cotxe. Hola als colapsos circulatoris de bon matí als voltants de les escoles de la ciutat; hola a la cartera nova, l'estoig nou, els llibres nous, la bata nova, l'equipament esportiu nou ("Mamaaa, que t'he dit que vull les vambes de l'Ussain Bolt!"); hola a la butxaca buida i a la targeta de crèdit transparent. Hola a les activitats extraescolars, a les excursions temàtiques i a les colònies. Hola a la nena prepotent de classe i hola a "és que el profe em té mania", hola als deures i al "jo no vull tornar mai més a l'escola". S'han acabat les vacances dels nens. Per fi?

Publicat a Time Out Barcelona nº34

Perdut?

Aprofitant la motivació que dóna el mes de setembre per començar de nou, apuntar-se a classes d'anglès, tornar al gimnàs i redecorar-se la vida, els pares d'en Pasqualet han decidit anar a la gran tenda de mobles que et muntes tu mateix per renovar l'habitació del nen, ara que ja han passat les vacances; i com que l'escola encara no ha començat (per molt que ells ho desitgin), s'emporten el petit.

La gran tenda és com un inmens laberint i en Pasqualet va boig corrent amunt i avall, saltant pels llits i amagant-se als armaris. Quan arriben a la secció de mobles infantils, es distreu amb altres nens que juguen sobre gandules de color llampant i sillonets amb visera que molen molt per amagar-s'hi i fer sustus. És llavors quan els pares aprofiten per mirar moblets i prendre mides; això sí, fent un cop d'ull de tant en tant per veure què fa el nen, que continua jugant i xerrant amb els altres menuts. Tot controlat, doncs.

Arriba l'hora de marxar i la mare se'n va a buscar-lo. "Va, Pasqualet, que marxem cap a casa". "Que coneixes el Pasqualet?", pregunta un senyor tot esverat. "Sóc la seva mare", respon ella estranyada. "És que ens ha dit que l'havien abandonat aquí!", diu el senyor mentre una altra dona tota preocupada s'acosta, esbufegant, amb dues dependentes i un vigilant de seguretat. La mare, furibunda, es mira en Pasqualet, exigint una explicació. "Mama, no ho entens. M'avorria i necessitava emocions fortes", ha deixat anar el petit temerari.

Publicat a Time Out Barcelona nº33

Mamma mia!

Mamma mia, la mama! Aquest ésser entre superheroïna i ídol intocable és millor que les fades dels contes i més sàvia que les professores de l'escola. Espanta els monstres de sota el llit, cura els mals de panxa i fa els millors macarrons del món. La mama tot ho troba, tot ho arregla i tot ho cura. I l'Edipet ho té claríssim: la seva és la millor de totes.

A casa l'Edipet, però, això comporta més d'una situació incòmoda. La frase "Tu no, la mama" fueteja sovint l'oïda d'avis, tiets i padrins, pobres comparses que no tenen res a pelar al costat d'aquesta semideesa que tot ho pot; però sobretot matxaca l' oïda del pare que, al costat de la supermama, s'ha convertit en el papa invisible; just al revés que a Los Increíbles. I és que cada vegada que el pare de l'Edipet intenta fer alguna cosa amb el seu fill, com ara dur-lo al cine o a xutar al parc, el nen acaba repetint entre gemecs i sanglots allò de "Jo vull la mamaaa"; i au, cap a casa!

Tothom diu que ja li passarà quan creixi, però el pobre pare no ho porta gaire bé. Potser per això avui se li ha dibuixat un somriure pèrfid quan ha sentit el final d'una discussió entre el seu fill i un amiguet. "La meva mama sap més coses i és més divertida que la teva", deia l'Edipet tot repel·lent. "Però la meva és més guapa", replicava l'amiguet. "Qué dius! La més guapa és la Beyoncé!", ha sentenciat l'Edipet, categòric.

Mamma mia, la Beyoncé...

La nena que s'havia empassat un altaveu

Hi havia una vegada una nena que s'havia empassat un altaveu. O això, o era filla secreta de la Castafiore; el cas és que el seu volum de veu sempre era molt alt; irritantment alt. A casa seva s'hi van acostumar deseguida: en van tenir prou amb cridar més fort que ella quan l'havien de renyar i apujant el volum de la tele quan no la volien sentir. Els veïns, però, no ho duien tan bé. Viure en aquell edifici s'havia tornat insuportable. La sentien a totes hores, cridant quan s'enfadava, xisclant si estava contenta... Els del segon, que són molt soferts, no deien res i anaven cada dos dies a la farmàcia a comprar-se taps per a les orelles i analgèsics pel mal de cap. Els del tercer, que són molt de missa de tota la vida, resaven perquè la nena es quedés afònica. Els del quart, embogits ja pel soroll, havien arribat a plantejar-se que la nena caigués escales avall i que semblés un accident; i els del cinquè, que eren els únics que gosaven demanar a la família de la nena que, siusplau, fessin el favor d' abaixar-li una mica els decibels, es trobaven que els pares de la petita baladrera feien el sord...

Al final, la pressió veïnal ha fet que els pares de la nena prenguessin una determinació, i des de fa un mes, el tiet bomber se l'emporta els caps de setmana que té torn; així economitzen una miqueta amb la sirena del vehicle, que hi ha crisi, tu.

Dedicat a la Lè, el Mó i l'Ot!

Publicat a Time Out Barcelona nº66

Non grata

Tots tenim el típic amic o conegut que no té química amb els nens. Aquell col·lega que, quan s'acosta a un nen petit, sense fer res, el fa plorar. El nen, un cop segur als braços de la seva mare, li dedica una mirada rancuniosa, els ulls encara vermells del plor desconsolat, mentre la mare, de reüll, recrimina l'amic amb mitja ganyota i li perdona la vida; com dient "Perquè ets amic del meu marit, que si no...". Tinc un amic així. I és bona gent, pobre, però desperta aquest tipus de reaccions en els nens; com si un bon dia el col·lectiu infantil hagués decidit declarar-lo persona non grata i la notícia s'hagués escampat pels lobbys de les guarderies com el virus del refredat.

Aquest tipus d'amic, que acostuma a ser de gènere masculí, acostuma a manifestar un esperit crític que no sembla complaure massa als petits reis de la casa, encantats de conèixer-se i de que tothom estigui per a ells, els hi rigui les gracietes i les carones, els rotets i els peterrons, i totes aquelles coses que, si les fa un adult –sense els diminutius corresponents, esclar–, generen la desaprovació més absoluta. Total, que de seguida el detecten: "WARNING! Un que no ens fa cas!" i, comunicant-se en aquell llenguatge ininteligible dels bebés, estil dofins, es passen una consigna de cotxet a cotxet entre rialletes mefistofèliques: "A per ell!". No, definitivament no és qüestió de química: és un complot!

Publicat a Time Out Barcelona nº60

Sota el llit

Monstres negres, monstres peluts, monstres suats; amb moltes dents, amb berrugues i amb el bigoti de l'Aznar; sota el llit, sobre l'armari, dins la sopa en un batiscaf... Quan es fa fosc, són a tot arreu. "MAMAAA!", un crit et desperta. Fas que no el sents, mètode Estivill. Dos minuts després, la nena se't presenta com una aparició: "Mama, tinc por dels monstres". Tu mires de tranquil·litzar-la, li dius que no ha de tenir por, que no n'hi ha de monstres a casa, i que se'n torni al seu llitet, a dormir. "Acompanya'm", et suplica baixet mentre mira de reüll cap al passadís. La portes al seu llit i l'acotxes de nou, però no han passat ni deu minuts que ja la tornes a tenir allà.

"Mama, hi ha monstres sota el meu llit, puc dormir amb tu i el papa?". Llavors li expliques que els monstres no existeixen i ella et mira amb cara de "Sí, molt bé, els monstres no existeixen, però deixa'm dormir amb tu". Insisteixes: no pot dormir al vostre llit, va contra el mètode! Si cedeixes ara, quan creixi serà insegura, emocionalment inestable i no triomfarà mai a la vida. De cop, la petita rugeix amb una fúria que ni la nena de L'Exorcista. "Mama, oi que a tu t'agrada dormir amb el papa? Doncs a mi també m'agrada dormir amb vosaltres dos!". I davant d'això, a les tantes, ja no tens forces per discutir més. Tremolant, deixes que dormi amb vosaltres. I de pas, fas una ullada sota el vostre llit, no fos cas...

Publicat a Time Out Barcelona nº38

Mosqueta morta

"Les teves notes són una mica fluixes, Manelet". La mare d'en Manelet fa veu de preocupada; en Manelet, cara de que allò no va amb ell. "L'any que ve t'hauràs d'esforçar una mica més, fill meu", insisteix ella amb to benèvol. El nen

s'ha distret mirant una mosca. "Si no, no seràs res a la vida. I el teu pare i jo volem que, de gran, facis una bona carrera", continua. En Manelet se n'acaba d'adonar que la mosca té uns colors ben xulos. "Mira rei, ja sabem que no sempre és fàcil, però has d'apretar una miqueta, que tu pots", l'anima la mare. En Manelet és a punt de deduïr que la mosca deu ser mascle, perquè s'acaba d'enfilar sobre una altra mosca més petita i s'hi ha quedat enganxada per darrera. "Si aquest estiu estudies cada dia una miqueta, ja veuràs com millores", el motiva la mare. En Manelet està arribant a la conclusió que, efectivament, la mosca és mascle, perquè ara mateix (com ho diu la profe de natus?) copula (això!) amb la més petita. "I tu ets un nen intel·ligent, Manelet!", afegeix la mare amb mig somriure. En sentir això, en Manelet deixa estar les mosques, agafa la seva mare per la mà i la fa seure al sofà. "Mira, mama, deixa que t'expliqui una cosa", comença tot cerimoniós. "Hi ha dos tipus de nens, els nens intel·ligents, que són els que treuen bona nota a mates, i els nens espavilats. I tu tranquil·la, mama, que jo sóc dels espavilats. I som els que acabem vivint millor".

Publicat a Time Out Barcelona nº63

De tirans i insurrectes

Fa temps que viuen sota la dictadura dels cereals de marca per esmorzar, que no veuen altra cosa a la tele que el canal 24 hores de dibuixos animats i que al cotxe no s'escolta res més que el disc del Club Súper 3. Anys que no van de vacances on volen perquè toca recórrer tots els parcs temàtics de la península i mesos que el menú del cap de setmana es redueix a pizza i macarrons. O macarrons i pizza. No poden convidar amics a sopar perquè el nen els fa quedar malament superant-se gamberrada rera gamberrada, com el dia que es va pixar a la vichyssoise. Tampoc no van a sopar tots dos a un restaurant perquè, a la primera forquillada, la cangur els truca dient que no pot més i que marxa.

Però el més sorprenent de tot és que, lluny de castigar-lo, el deixen fer! Que si no volen reprimir-li els instints, que si en aquesta edat no se'ls poden posar límits, que si han d'experimentar... Tard o d'hora la cosa havia de petar i després d'una nit que no li han fet ni cas cada cop que els cridava, el nen s'ha llevat indignat, ha entrat al menjador disposat a muntar el numeret, i s'ha quedat de pedra en veure que per esmorzar tenia els espinacs que no havia volgut per sopar, que la tele ja no hi era i que a la paret de sobre el sofà hi havia una pintada que amb grans lletres vermelles deia "LLIBERTAT PARES OPRIMITS!".

Publicat a Time Out Barcelona 58

L'Stòitxkov

"Papa, qui és l'Stòitxkov?" pregunta la veueta. El papa agafa aire, mira al cel buscant la il·luminació de sant Joan Gamper, s'aclareix la gola i explica que l'Stòitxkov era un davanter del Barça que agafava la pilota i no la deixava fins que feia gol, que era indomable i que formava part del gloriós dream team. "El què?". A la veueta això li sona a xino. I el pare, fent un esforç per no prendre's la pregunta com una blasfèmia, es posa dret, mà al pit, i recita l'alineació complerta del dream team pel nen i el seu amiguet, que fan cara rara fins que senten el nom d'en Guardiola. "No, papa, aquest senyor és l'entrenador del Barça!".

"Senyor? Però si és més jove que jo!", pensa el papa acollonit. I com riuen els nens quan els hi diu que el Schuster havia jugat al Barça! "Apa, papa, si aquest entrenaba al Madrit!" diu el nen. "No hase falta que dises nada más!" afegeix l'amiguet, i tots dos es pixen de riure.

"Això no pot ser!", remuga el pare indignat. I comença a parlar de les quatre lligues seguides del dream team i de la Copa d'Europa; i no prou satisfet, intenta recrear el gol d'en Koeman ("L'entrenador patata del Valènciaaa!", riuen els nens) a Wembley amb un coixí del sofà... i es fa un pinçament a l'esquena. Els dos nens es posen a enganxar cromos fent veure que no el veuen. "El teu pare sempre fa aquestes coses?".

I el pare no sap si li fa més mal el pinçament o saber que els seus ídols s'han fet grans, i que no només els futbolistes són més joves que ell, també ho comencen a ser alguns entrenadors. Sic transit gloria mundi.

Publicat a Time Out Barcelona nº36

Ens morirem?

La Mercè, que té cinc anys, està preocupada perquè ha sentit per alguna banda que la gent es mor. Angoixada, ha agafat la seva cadireta de fusta vermella i s'ha plantat a la cuina, on el pare i la mare preparen el dinar. "Papa, mama, nosaltres no ens morirem mai, oi?". El pare i la mare s'han quedat clavats. S'han mirat l'un a l'altre i, en un d'aquells acords tàcits de progenitors, li han volgut dir la veritat amb molt de tacte: "Tothom es mor un dia o altre, reineta".

A la Mercè, esmaperduda, se li han negat els ullets, però abans que es posés a plorar, la seva mare ha intervingut ràpidament: "La gent es mor quan es fa velleta. S'arruguen molt i molt i al final es moren. I nosaltres encara no ens hem arrugat, oi?". Semblava que això la tranquil·litzava però, segons després, la nena ha dit: "Però el gat de la tieta es va morir i no tenia arrugues!". Moment de silenci. Ullets. "Els gats tenen pèl i no se'ls veuen les arrugues, reineta", ha contestat el pare. Ara sí. La Mercè ho ha vist lògic, s'ha tranquil·litzat, i ha marxat a jugar a casa de la veïneta. Una hora més tard, els seus pares han rebut una trucada de la mare de la veïneta exigint indignada que vagin a buscar la seva filla impertinent, que està asseguda a una cadireta vermella davant de l'àvia octogenària preguntant-li una i altra vegada que quan li falta per morir-se.

Publicat a Time Out Barcelona nº54

Papa, pipííí!

Ara que ja va sense bolquer, la Pepa, de dos anyets, ha après fa poquet a avisar quan té ganes d'anar al lavabo. Un petit pas per a ella i un gran pas per a la humanitat, que diria la mare del Neil Armstrong. Els seus pares estan molt contents, i ho troben superpràctic: són al sofà veient la tele i un concís "papa, pipí" els indica que han de dur-la corrents al lavabo. No sempre hi arriben a temps, però la nena avisa, i això és el que importa.

La petita ho troba d'allò més divertit. Una paraula seva i tot déu es movilitza al ritme de la musiqueta del Benny Hill per portar-la al lavabo cagant llets abans no s'ho faci a sobre; sobretot si ha dit "Caca". De fet, tan divertit ho troba que, de tant en tant, diu la paraula màgica només per veure'ls córrer; i quan arriben al lavabo i l'asseuen a la tassa, se'ls queda mirant amb cara desconcertada i murmura "Oh! Ada no sudt!", per tornar a donar la veu d'alarma just al moment en que tornen a seure al sofà.

L'altre dia va esperar que el seu pare s'enfilés a dalt de tot d'una escala a canviar una bombeta. "Papa, caca", va dir de cop. El pare es va fotre de lloros baixant a tota pressa i encara va una mica coix. Sembla que des de llavors l'han clissada, perquè ja no li fan tant de cas. Per això, després de tres avisos, ha decidit fer-s'ho a la catifa persa del menjador. Que n'aprenguin, home!

Publicat a Time Out Barcelona nº52

Campaments d'estiu

Campaments d'estiu: una barreja entre Gran Hermano, la mili i South Park. Nens i nenes conviuen plegats amb monitors als que intenten torejar-se des del primer minut. Aviat veus qui és qui: els líders, els eterns números dos, els llepaculs, els rebels, el solitari...; i com s'organitzen: els lobbys de nenes, l'ONG dels enyorats, les aliances dels dèbils i 'la màfia'; un grupet que marca el territori, controla el menjador i lidera opinió a les activitats. Són els que tallen el bacallà (o el pollastre rebossat, pel que fa al cas). Però ull, que aquesta màfia no és més que una cortina de fum. Existeix un altre grup que, sense fer tant de soroll, en fa de molt més grosses: els nerds.

Poc populars i ens hàbils socialment, els nerds va al seu rotllo i són del tot imprevisibles. En una ocasió, inspeccionant habitacions, veig que la colla dels nerds, que dormen tots junts, tenen tota la roba pel terra. "Ei, que no teniu armaris o què?", els renyo. "Es que hem fet un terrari a l'armari, senyu". I m'ensenyen el merder de sorra, herbotes seques i insectes que han muntat a les prestatgeries. Capgrossos dins un bol d'aigua pudenta, formigues, un escarabat coix... M'informen que la joia de la corona és una Mantis, que em mostren satisfets: "la creuarem amb l'escarabat i després mirarem com se'l menja", proclamen. Un que fa ulls de boig explica seriós que volen arrencar les antenes a les formigues "per veure si així es maten entre elles" (tot en nom de la ciència, esclar), i un tercer suggereix que hi col·labori mentre un altre tanca la porta i la resta de petits mengeles em rodegen... Estic perduda!

Publicat a Time Out Barcelona nº29

Nota: dedicat als companys de summercamps!

Preludi d'estiu

Caravana. I la ràdio diu que n'hi ha per estona, que les cues són quilomètriques. Quin pal. I els nens, cada vegada més pesadets. Maleït el moment que vau decidir passar el cap de setmana a la platja. "Per desconnectar", deia la teva dona. Amb una tornada així, la desconnexió –relativa, doncs els nens no han deixat de barallar-se en tot el cap de setmana– se'n va a fer punyetes. Si això és un preludi del que t'espera a les vacances d'estiu, que et diguin on has de signar per tornar a la feina ara mateix.

De cop i volta te n'adones que fa estona que els nens callen, i mires pel retro a veure si dormen. Doncs no. Estan fent llengotes per la finestreta al nen del cotxe del costat; que respon amb ganyotes. Els teus s'hi tornen. L'altre enganxa burilles al vidre i gesticula dient-los que són per a ells. Els teus li fan botifarra. L'intercanvi gestual va pujant de to, però és divertit, i no pots evitar riure; com a mínim, no fan soroll!

El nen de l'altre cotxe t'ha vist riure i et mira, desafiador, amb la mà al costat de la cara i el dit del mig ben dret. ¿Però què s'ha cregut aquest mico? Li treus la llengua i li tornes el gest, amb tota la mala llet del món. El nen es gira i et dedica un calvo. Ah sí? I just quan ets a punt de tornar-li el calvo, veus la cara de la seva mare, que et mira escandalitzada; i com el pare ha sortit del cotxe i ve directe a trencar-te la cara. "Papaaaaaa, quan falta per arribaaaar?", se't queixen els nens.

Jo, ogre

Després del nen posseït del súper, un dels espècimens de la fauna infantil que més ràbia fa és el nen tocacollons dels restaurants. Un petit vàndal fàcil de detectar perquè crida, munta el numeret mentre dina, o juga a la pista americana entre les taules. El pitjor de tot és que, per qualsevol dels postulats de la llei de Murphy, acabaràs seient a la taula del costat. Prepara't: t'acabes de convertir en espectador privilegiat i en víctima propiciatòria d'una tacada.

Primer no et treurà els ulls de sobre, buscant la manera de captar la teva atenció, a les bones o a les males. Si, conciliador, li rius alguna gracieta, ja l'has cagada, perquè no te'l treuràs de sobre. I si no li fas cas, passarà a l'atac. Pot començar donant cops de peu a la taula (i sentiràs un rutinari "Rei, no moleeeestis"; però res, el rei molesta), després et llençarà olives, crostons de pa, un ou ferrat... ; i arribarà a vessar-te l'aigua o a tacar-te sense voler amb el gelat de xocolata. Tot el que pugui passar, passarà. Fins i tot trobar-te'l amorrat al teu plat, com una aparició, perquè el teu dinar li ve més de gust que el seu. En aquell moment, la seva mare és ben capaç de dir-te: "Ai, senyor, que li fa res que li agafi una mica de lasanya? És que al nen li fa gràcia, i com que no ha volgut els seus macarrons, no voldria que es quedés amb gana".

Llavors ve quan et transformes en l'ogre dels contes i devores el nen i la mare que el va parir.

Bon profit!

Publicat a Time Out Barcelona nº72

El nen-killer

El saben aquel que diu que dues senyores estan al parc amb els seus nens i una diu a l'altra "Escolti senyora, que el seu nen ha tret la llengua al meu". I l'altra replica: "Coses de nens, no passa res". I la primera respon: "Sí, però a veure com li paro jo l'hemorràgia, ara!". És il·lustratiu com pocs per parlar del nen-killer, un espècimen dels més perillosos; no perquè vagi pels parcs arrencant llengües, sinó perquè és així de violent. El nen-killer (o nena, encara més perillosa) és una mena de psicópata en miniatura que, a la mínima, pega, mossega o esgarrapa. I sempre se'n surt. No l'hem de confondre amb el nen animalot, amb més massa muscular i menys substància grisa, que pega i, en canvi, sempre l'enxampen. El nen-killer és més subtil; i, a més, és capaç de fer servir el nen animalot per executar els seus plans més vils.

Fa cara de no haver trencat mai un plat, quan en realitat pot fer miques la vaixella sencera. Amb una notable habilitat per tergiversar la realitat, dóna la volta a totes les acusacions contra ell per evidents que siguin, i sempre cau dret, com els gats.

La seva raó de ser? Doncs ni videojocs ni punyetes, ni yo soy rebelde porque el mundo me hizo así. La mala baba es porta dins. El nen-killer neix, no es fa; i el que és pitjor: creix. I com diria la mare de l'Spielberg veient Tiburón: "Sí, vamos a necesitar un barco más grande".

Publicat a Time Out Barcelona nº65

Lliçó de vida

El pare de les criatures està content perquè li han regalat un petit conte il·lustrat que revela el secret de la felicitat. És la història d'una ovella que tot el dia menja herba, cuida els seus anyellets, fa una becaineta, torna a menjar herba i se'n va a dormir. Un dia, li pregunten a l'ovella què faria si tingués més temps, i l'ovella, després de reflexionar una estona, diu que menjaria més herba, cuidaria els seus anyellets, faria una becaineta més llarga, tornaria a menjar herba i se n'aniria a dormir. "I si et toqués la loteria?". I l'ovella rumia i respon: "menjaria més herba, cuidaria els meus anyellets, faria una becaineta més llarga, tornaria a menjar herba i me n'aniria a dormir".

El pare lletraferit s'ha emocionat perquè creu que aquest petit conte il·lustrat no podia encertar-la més: la felicitat està en les coses senzilles! Quina gran lliçó. I, amb tota la intenció, el deixa oblidat a la saleta, perquè els seus fills se'l trobin, el llegeixin encuriosits i, en la seva tendra innocència infantil, descobreixin que ser feliç costa ben poquet.

En arribar de l'escola, els nens troben el conte i se'l llegeixen. Primer la nena, després el nen. I el pare, impacient per compartir aquella revelació trascendental amb els seus fills, pregunta complagut què en pensen del llibre. Els nens es miren l'un a l'altre, se'l miren a ell i responen: "Però qué tonta, l'ovella aquesta, que no se n'adona que sempre fa el mateix?".

Publicat a Time Out Barcelona nº62

Tengo una pregunta para usted...

"Com es fan els nens?", pregunta en Pauet a mig dinar. La mare s'ennuega, i el pare una mica més i escup el glop de vi. "Per on surten ho tinc clar, el que no sé és per on entren", afegeix curiós.

"Calma. Contestem pedagògicament", es diuen els pares amb la mirada l'un a l'altre; i el pare pren la paraula: "Mira, Pauet, el pare posa una llavor dins de la mare, la llavor creix i es fa un nen". Molt bé. "I com l'hi posa?", pregunta en Pauet.  El pare respira fons i li diu: "Doncs l'hi posa amb el penis". Rèplica automàtica del nen: "I això com es fa?". El pare nota que el coll de la camisa li va ara una mica just; aquesta resposta pedagògica s eli està fent massa llarga. "Doncs el pare i la mare s'estiren al llit i..." una mirada censuradora de la seva dona, en plan a-veure-què-expliques-tu-ara, li talla el discurs. 

"I qui es posa a sobre de qui?" –en Pauet és un nen amb moltes inquietuds; ja ho diu la seva professora, que per tenir sis anys pregunta molt a classe. El pare sua. La mare li fot patada per sota la taula. "Ehm... doncs depén, de vegades un, de vegades l'altre", contesta el pare amb un fil de veu. "Ah", diu el nen. Silenci. "Papa, i quan em vau fer a mi, qui estava a sobre i qui estava a sota?". El pare es vol fondre. Només atina a murmurar un tímid "Doncs ara no me'n recordo, rei". "Com que no te'n recordes? Si m'estaveu fent a MI", crida indignat. Quina poca consideració.

Publicat a Time Out Barcelona nº68

La fase rosa

L'altre dia una amiga em deia, resignada, que la seva filla de 4 anys està en plena fase rosa. Tot ho vol d'aquest color: la roba, les sabates, les gomes del cabell... tot ha de ser rosa-que-l'amor-s'hi-posa (i si és de les princeses Disney, molt millor). Es veu qu és una etapa que passen la majoria de nenes, i que va a més fins que se supera (o no). El primer símptoma és això del color rosa, després venen braçalets, collarets, arracades... i les nenes es guarneixen com arbres de nadal.

Els nens se les miren estranyats, pensant que s'han tornat boges (i aquí comença a obrir-se l'esquerda del no-hi-ha-qui-les-entengui-les-dones); i elles, contentes d'estar tan guapes, fan una rialleta i els hi piquen l'ullet (llavors ve quan ells pensen que, pobretes, els hi deu haver entrat alguna cosa a l'ull). L'etapa culmina amb maquillatges i purpurines vàries (els nens: "per què porteu la cara bruta?".

Les que vam ser nenes als 70 també haviem tingut el nostre moment d'exaltació de la feminitat, sí, però, fins a aquests extrems? I és que ara tenim petites Gabrielles Solís de Mujeres Desesperadas, pets presumits, que quan van a jugar a casa l'amigueta, li pregunten amb una rialleta pèrfida a la mare d'aquesta que per què no es tenyeix les canes, que si no hauria de fer servir una antiarrugues a la seva edat o si ja té a punt l'anticel·lulítica per l'operació bikini. Qué mones... 

Publicat a Time Out Barcelona nº67

Tinc tita!

Que si les nenes són tontes, que si els nens són més forts, que si les nenes només ploren, que si els nens són més divertits... a la classe de P3 ha esclatat la guerra de sexes. En Blai cada dia torna a casa amb una nova veritat universal que li han explicat els seus petits congèneres. 

Avui el gran tema és que, per ser nen, pot fer pipí dret. Perquè té tita. I les nenes no. Les nenes són tontes perquè no poden fer pipí dretes i no ténen tita. "Penis", el corregeix la mare. Com es digui, però les nenes no en tenen. Apa!

Decidida a tallar d'arrel el que ella defineix com una incipient actitut masclista, la mare feminista aposta pel diàleg i explica al seu fill que no per tenir penis els nens són millors que les nenes. El nen se la mira amb cara de què-m'has-d'explicar-tu-a-mi. La mare, pacient, insisteix en que tots són iguals, però que les nenes, quan es fan dones, poden tenir fills i que això els nens sí que no ho podran fer mai. En canvi, les nenes i les dones, si volen, també poden fer pipí dretes. Ella mateixa ho faria si li donés la gana! El nen, que l'ha estat escoltant en silenci, se la mira incrèdul quan sent això, i li pregunta: "Però mama, tu tens penis?". I la mare, perdent els estreps, respon cridant "JA T'HE DIT QUE LES DONES NO EN TENIM!". El nen se la mira amb suficiència i li contesta: "... doncs te n'hauràs de comprar un".

Publicat a Time Out Barcelona nº61

El posseït

Dins de la fauna infantil hi trobem un especímen que mereix capítol apart: el nen posseït del super. Qui, comprant, no ha coincidit mai amb un d'aquests energúmens? Mai el detectes en el moment d'entrar a l'establiment, perquè tot sembla molt normal: la musiqueta ambiental, la veu de megafonia que anuncia descomptes, i tu que recorres el passadissos tan tranquil, buscant les ofertes del dia. 

De cop i volta, sents un crit i s'activa un plor que va pujant de to més i més fins a tornar-se rampell. De seguida s'acompanya de cops sincopats amb punys i peus, fins que el nen es llença en planxa a terra, amb efecte bullet time de Matrix. En aquest moment, l'especímen en qüestió s'agita, escup baba i mocs i sol emetre un so gutural per repetir compulsivament paraules com "VULL AIXÒÒÒ!" o "COMPRA-M'HOOO!" mentre es rebolca per terra retorçant-se i reforça la seva demanda arrasant amb tot allò que troba a les prestatgeries que queden a la seva alçada. 

És poc habitual veure els progenitors emportar-se el nen arrosegant amb l'ajut d'un vigilant de seguretat (una llegenda urbana diu que més d'un segurata va coix d'ençà que un d'aquests petits salvatges li va clavar una coça mentre intentava reduïr-lo). Molts pares capitulen i acaben cedint a les exigències del posseït; llavors pot ser que hi coincidiu a caixa. I el nen us mirarà, aparentment calmat, i, amb un somriure malèfic, farà girar el cap 360º...

Publicat a TimeOut Barcelona 55