Monstres negres, monstres peluts, monstres suats; amb moltes dents, amb berrugues i amb el bigoti de l'Aznar; sota el llit, sobre l'armari, dins la sopa en un batiscaf... Quan es fa fosc, són a tot arreu. "MAMAAA!", un crit et desperta. Fas que no el sents, mètode Estivill. Dos minuts després, la nena se't presenta com una aparició: "Mama, tinc por dels monstres". Tu mires de tranquil·litzar-la, li dius que no ha de tenir por, que no n'hi ha de monstres a casa, i que se'n torni al seu llitet, a dormir. "Acompanya'm", et suplica baixet mentre mira de reüll cap al passadís. La portes al seu llit i l'acotxes de nou, però no han passat ni deu minuts que ja la tornes a tenir allà.
"Mama, hi ha monstres sota el meu llit, puc dormir amb tu i el papa?". Llavors li expliques que els monstres no existeixen i ella et mira amb cara de "Sí, molt bé, els monstres no existeixen, però deixa'm dormir amb tu". Insisteixes: no pot dormir al vostre llit, va contra el mètode! Si cedeixes ara, quan creixi serà insegura, emocionalment inestable i no triomfarà mai a la vida. De cop, la petita rugeix amb una fúria que ni la nena de L'Exorcista. "Mama, oi que a tu t'agrada dormir amb el papa? Doncs a mi també m'agrada dormir amb vosaltres dos!". I davant d'això, a les tantes, ja no tens forces per discutir més. Tremolant, deixes que dormi amb vosaltres. I de pas, fas una ullada sota el vostre llit, no fos cas...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada