Sant Patllari

Avui tocava la darrera sortida del 2007. Sembla que fos ahir, i mira, ja ha passat un any des d'aquells SMS amb el missatge "Bond 007" que van enriquir, una mica més, a les operadores de telefonia a costa dels nostres bons sentiments.

Doncs com que l'any s'acabava, apa, a primera hora tots a Fontajau amb les bicis carregades als cotxes els 7 magnífics (en realitat, 6 magnífics i una magnífica) enfilavem cap a Banyoles per començar la ruta 4 del Pla de l'Estany. Abans de sortir, però, haviem esperat un quartet per veure si teniem una nova incorporació, que finalment s'ens ha esquivat. Una pena, però la propera no li perdonem!

Tal com estava previst hem deixat els cotxes al costat del Camp de Fútbol (altres dirien al costat de l'Estany, però jo sóc més prosàic), i hem enfilat pel passeig cap a la Font Pudosa per la carretera de Mieres, que hem deixat abans d'Espa per girar a l'esquerra i estalviar-nos un tram de carretera. A més alguns han recordat que allà hi havia hagut el mític Dallas... (altres alguns ja sabran de que parlo; uns altres, no). Hem deixat l'asfalt i hem fet un tram per corriols fins arribar un altre cop la carretera que puja cap a Rocacorba, que ja no hem deixat fins a Pujarnol. La senyalització per a bicicletes és gairebé de Tour: punt kilomètric, pendent, alçada i distància al cim. Nosaltres, però, no hem arribat a dalt de tot (al menys d'aquesta carretera), per que l'hem deixat per agafar un camí, senyalitzat amb els indicatius del centre BTT del Pla de l'Estany i amb un de "Sant Patllari" per començar l'ascens BTTero de veritat. Tot sigui dit que ja erem a 425 m d'alçada, o sigui que ja portavem més de la meitat dels previstos per arribar als 646 de Sant Patllari (l'Estany està a uns 180).

La ruta a partir d'aquí, per la pista en bon estat, ha consistit en anar pujant fins arribar a l'ermita. Abans d'arribar-hi hem passat per una cruïlla on la ruta estava indicada a esquerra i dreta. Té la seva raó: per pujar a Sant Patllari cal agafar el camí de l'esquerra, que tornarem a baixar fins aquest punt per continuar pel camí de la dreta.

A dalt, en dues paraules, im pressionant!. El dia era tan clar que es podia veure fins la setmana que vé, que com que és de canvi d'any és com dir que es veia fins l'any que vé. Gavarres, Gironès, Pla de l'Estany, Selva, Garrotxa, els dos Empordans, el Montgri, el cap de Creus, l'Albera, el Pirineu, el Mon, Rocacorba... No he fet llista, però la inapreciable tramuntana que segur que hi havia ens deixava un cel blau, blau, blau amb una visibilitat impressionant. Només un fallo: no es veia l'Estany de Banyoles, que quedava tapat per la mateixa muntanya. Però per això, també hi ha solució (els pastorets, propis de l'època, parlen en vers). Cal dir que l'ermita esta molt ben conservada, i hi havia el corresponent pessebre amb el caganer... enfilat al campanar. Com deia, ens quedava veure l'Estany, i per això tot baixant ens hem desviat momentàniament cap al Mirador de Sant Patllari, on el sant no sé si hi mirava, però la vista sobre l'Estany és divina.

A partir d'aquí baixada sense quarter: en lloc de baixar pel punt on haviem vingut hem continuat per l'esquerra, començant el descens per un corriol molt guai (és la descripció escaient: sense excés de pendent ni pedres, però suficient per poder-s'ho passar bé). També es podria dir "divertit". 400 metres de desnivell en baixada, que ens han portat, després d'un petit desviament per un fallo en la senyalització (indicava esquerra quan s'havia de seguir recta) que hem esmenat ràpidament, fins la carretera de Mieres.

En aquest punt la ruta travessava la carretera i portava fins l'esgléssia de Porqueres, per acabar vorejant l'estany fins el punt de partida. En lloc d'això nosaltres hem girat a la dreta i hem seguit per la carretera per visitar el paratge de les Estunes, on l'aigua i les roques van jugar fins que l'aigua va guanyar i ha deixat el terra ben escrivellat. Meravelles dels sistemes calcaris.

Poc més i cap al punt de partida, tot i que alguns encara s'han animat a fer la volta al Llac (aquí ja el pujo de categoria, cansat de tan definir-lo com estany).

Com a notes addicionals cal esmentar que hem estrenat la filmadora de manillar. L'operador, però, era novell i hi ha hagut escenes bones que no s'han gravat i d'altres on un excés de vibració ha fet impossible de aprofitar les imatges. Esperem que el muntador en sàpiga treure suc, tot i que aquesta feina es farà més endavant. De moment sapigueu que a YouTube ja hi ha un canal de BTT Girona (si la reina d'Anglaterra en te un nosaltres no serem menys), on de moment només hi ha el terrorífic vídeo d'ajust de la càmera i enllaços amb altres clips de Mountain Bike de la zona. Us hi podeu subscriure si voleu conèixer en temps reals les novetats.

Fotos: http://picasaweb.google.com/lluis.btt/SantPatllariDesDeBanyoles

Videos: http://es.youtube.com/BTTGirona

Ah, sí: Bon Any Nou!!!

Ruta amb esmorzar inclós

Al mig d'aquestes festes familiars i gastronòmiques la idea de fer una sortida per desintoxicar-se una mica (del que cadascú estés intoxicat) era una proposta molt recomanable, i així ho hem pensat els 9 magnífics (on magnífic és genèric i inclou magnífics i magnífiques) que ens hem trobat, puntuals, al pavelló de Fontajau a dos quarts de 9 del matí. El sol amb prou feines s'aixecava per l'horitzó, que ja em diràs si són hores de sortir aquesta època de l'any, però com que no era el matí de reis no hi havia risc d'enganxar-los a mitja feina.

No sé per què, però des del primer moment m'ha semblat que l'objectiu principal, descarregar el cos de tots els excessos de calories ingerits aquests dies no era compartit per la penya: les preguntes "on esmorçarem?" i "queda molt lluny el bar?" eren molt sospitoses. En qualsevol cas en Jordi, amb el seu GPS nou de trinca venia ben preparat per fer la ruta en bicicleta... i trobar tots els baretos del camí.

Bé, la pedalada la hem començat pujant cap a Taialà, a l'altra costat de l'autopista, on hem deixat la carretera per seguir el camí que va paral.lel al torrent dels Bullidors. En un principi tot anava bé -menys el canvi d'una bici, i això només de començar-, però a la que hem entrat al bosc i hem començat la primera pujada... paff, una bici espatxurrada. No diré de qui era, només que portava matrícula històrica amb els seus 25 anys d'experiència (la bici, no el ciclista, que en portava uns quants més). Sort de la cintaaïllantquetothoarreglaenmansdunmanetes que ens ha permés, després d'una macgiveriana operació, continuar el camí -això sí, només amb el plat del mig-.

En un moment ens plantàvem a Sant Medir, d'allà a Cartellà, de Cartellà a la Vileta, de la Vileta a Can Toscà -"no, en aquest restaurant no ens pararem, que ja hi arribem"-; -"no, aquesta baixada després no la farem de pujada"-, i de Can Toscà a Cal Sabater -"val, aquí ens aturem a esmorçar"- La proposta per part de l'hostaler ha estat una mica forta de partida: pota i tripa, vedella amb pèsols, carn de perol... Afortunadament algú (alguna) ha pres les regnes de la situació, i amb posat "chica martini" (sí, les noies no ho recordareu, però abans del "chico martini" hi havia una "chica martini"... o potser sí que ho recordeu -la de l'ascensor, la de la piscina...-, però ho voleu oblidar) ha pres nota del que voliem. Em sembla que a partir d'ara valorarà molt més la feina dels cambrers... Al final tot ha quedat en unes quantes botifarres normals, fuet, pernil, vi i gasosa i cafès amb llet i tallats. La veu deu haver corregut pels voltants, per que quan hem arribat no hi havia ningú al local i al final s'ha acabat omplint. I és que aquesta època tothom diu que menja massa... i acaba menjant més. A la sobretaula han començat a aparèixer idees sobre la nova samarreta del grup (això ha quedat ràpidament bloquejat quan s'ha demanat si es feia d'estiu o d'hivern, de quin color...), el sopar del 18 de gener (a veure si ens anem animant, que el dia s'apropa), la inclusió del video en els reportatges de les sortides (properament), les fotografies dels membres -tema que ha quedat abortat pels desvariejos del personal- i d'altres temes que per ser aliens a la bicicleta deixarem de banda.

Per tornar hem passat novament per Can Toscà, però accedint-hi des d'un camí diferent i dirigint-nos cap a la carretera d'Adri a Cartellà, que hem creuat per anar a buscar la pista que, amb trams de caminois, ens ha portat fins al golf Girona. Pel camí ferotges gossos guardians (de si fa no fa un pam d'alçada) mantenien custodiades les propietats dels seus amos a força d'aguts lladrucs, i caçadors armats ens miraven amb cara de pocs amics.

Ja a Sarrià, en lloc de fer com les persones humanes hem fet com les persones ciclistes i hem enfilat la riera d'en Xunclà per anar cap a Fontajau. Per això hem passat per sota l'autopista i hem pujat fins anar a sobre. Ja em diràs si no és bici. A l'altre costat, un tram de trialera de pujada i un altre de baixada, fins arribar finalment al punt d'origen.

Ah, el reportatge fotogràfic el podeu trobar a: http://picasaweb.google.com/muntsa.bau/SortidaCanetDAdri

Pel Pla de Martís

Arriba la crònica (ja veig que això s'està convertint en un clàssic, i a falta de ganes de posar en marxa un blog temàtic, ja em va bé)

Com que tot té un principi i un final, i jo això no ho puc suportar, començaré pel mig. Resulta que ahir, amb tot de personal engrescat per fer la sortida, va ser el dia de la confirmació de les baixes. I això que el que tocava era confirmar la presència, però noi, les coses van com van. Un amb angines, l'altra amb maldecap, molts d'enfeinats (tanta lluita social per aconseguir la setmana de 40 hores i ara ens agafa per treballar els diumenges! :D:D:D cóm sóm els humans... -els occidentals, al menys-). I vinga, com que era sortida fora dels límits habituals, a reorganitzar transport. Aprofito per dir que ahir també vaig estar instal.lant un artefacte per portar bicicletes al cotxe. Val a dir que veus insidioses em van espetar que consultés a internet les instruccions de muntatge ¿?¿? Quina mala bava! A la prova pilot (com RENFE, abans de posar-ho en marxa ho provo) vaig penjar-hi 3 bicicletes (una meva i l'altra de col.laboradors anònims i desconeixedors de l'ús que s'en fa de les seves bicicletes quan no hi són), i vaig donar una volta a una rotonda. Amb això -igual que RENFE- vaig considerar que era suficient i que l'artilugi quedava homologat. Pobres usuaris!!!

Apa, doncs, a les 3/4 de 9 tocats (quan aconseguiré arribar a l'hora?) a Fontajau ja ens hi esperaven la Gemma, en Toni i en Lluis, que amb els 2 Josep Maries formavem l'expedició "Gironins al Pla de l'Estany I". A Melianta ja hi havia un cotxe esperant: la Laura, que per no perdre el temps ja havia anat a fer el seu talladet. Això és saber-se organitzar: els bars ben identificats!

La ruta del dia seguia el traçat de la ruta 6 del centre BTT del Pla de l'Estany, i des de Melianta ens portava en primer lloc fins a Fontcoberta. Primeres fotos del dia, amb l'Esgléssia romànica de Sant Feliu com a tema principal. Sortida a la carretera, al mig de la pujada de Fontcoberta (els que havien fet, temps ha, la Marxa dels Quaranta ja saben de que els hi parlo), i agafem un camí a l'altra banda, que pel mig del bosc, gairebé sempre en baixada, ens va acostant a Viladamí. Baixada?? Si normalment les rutes comencen amb pujada! Això no em sembla gaire correcte... Com calia témer, al final de la baixada hi havia una pujada :( (sí sempre havien dit que era al revés, que al final de la pujada hi havia una baixada, no?

Vinga, que ja sóm a Viladamí (amb la seva esgléssia, la seva plaça, les seves festes patronals...). Passem per davant de Can Fred, on encara queden restes de la foguera de la setmana passada, i apa, en lloc de seguir la pista planera i recta nosaltres girem cap a la dreta per el caminet tort i de baixada. I un altre cop igual, al final de la baixada, pujada!!!

Arribem a una nova carretera asfaltada, però que no aguantarem gaire estona: girem a l'esquerra cap a can Quelic, cal Parent i no sé qui més. No sé de qui és parent el Parent, però ja voldria ser-ho jo. Feliços continuem baixant (a aquestes alçades ja teniem clar que després vindria una pujada... però no el tipus de pujada). Els primers códols del camí dificulten el pedaleig, però nosaltres valents. Això fins que un cotxe ens atrapa per darrera, i en mostra d'educació mútua decidim arraconar-nos per deixar pas. La vora del camí és plena de fulles... i sota les fulles hi ha més pedres. Un, dos, tres... si no anem per terra falta poc!: Tots ensopegant amb les pedres amagades sota les fulles. Ja ho diu la cançó: "una piedra en el camino me enseño que mi destino era rodar y rodar (rodar y rodar)" Doncs això, que nosaltres, en lloc de rodar amb bicicleta va i rodem pel terra. En això els pedals automàtics hi han tingut un paper fonamental. I és que què fariem si no tinguéssim pedals automàtics? Doncs no caure estúpidament!

I al mig del pedregam, la nota etnològica del dia: un inmens ramat de xais de cara. El pastor, en veure'ns, diu "renoi, quina colla". Renoi quina colla ell, amb els seus centenars de xais!!! Sembla una del FarWest: tothom a veure qui desenfunda la càmera més ràpidament per fer-ne fotos. I és que l'Homo Ciclens Urbanis fa com l'Homo Urbanis Vulgaris: quan veu una bestiola, s'emociona. Abans, tot sigui dit, davant la bordada d'un ca de grans dimensions que defensava el seu territori més que emoció hi havia hagut uns moments de pànic.

Una mica més enllà, baixada per pista asfaltada a tota velocitat fins a Esponellà, on després de travessar el poble hem arribat a la pista que va paral.lela al Fluvià... que tot i anar ple hi havia qui no el veia (la veritat és que la frondositat del bosc i el perfecte reflex dels arbres a la seva làmina completament llisa feia gairebé impossible veure'l si no es sabia que allà hi havia un riu). Abans d'arribar a la primera resclosa, pujada fins al Pla de Martís.

Aquí la ruta ja s'hauria acabat, doncs el que quedava era planejar una mica, arribar-nos fins a Serinyà i tornar fins a Melianta. Però com que els finals sempre són tristos, encara hem tingut temps de rebre una lliçó magistral sobre el funcionament del sistema hidràulic d'Espolla, a càrrec de la geòloga de la colla. I és que no hi ha res com disposar d'un equip multidisciplinar per fomentar el coneixement (que li preguntin al House, si no).

Queda la llista d'enllaços de la ruta i els seus membres:
Fotos Lluís: http://picasaweb.google.com/lluis.btt/Ruta6DelPlaDeLEstany
Fotos Josep Maria: http://picasaweb.google.com/BTTGirona/20071202PlaDeLEstany602 (A les fotos de la sortida n'he afegit unes de velles de la platja d'Espolla amb aigua, i del salt de Martís. Quan el nivell de les aigües subterrànies torni a pujar, no us perdeu l'espectacle)

Les Fonts de Sant Gregori

Un cop més toca crònica de la sortida. Entre els que diuen que per averiguar quina és la proposta han de llegir massa, i els que diuenque escric molt bé, el meu ego em fa inclinar pels segons i penso seguir amb les cròniques llargues. A més, alguna cosa hem de fer per fomentar la lectura.

Tal com es deia a la proposta, es tractava de fer una sortida iniciàtica, i es veu que de gent amb ganes d'iniciar-se ni ha força. Tot i els 5 graus negatius de l'hora de la sortida, al punt de trobada erem 11! I això que alguns que havien anunciat la intenció de venir a darrera hora no han fet acte de presència, mentres que altres, amb l'excusa d'estar enfeinats, tampoc han vingut. Les feines que tenien no les tinc clares, i en qualsevol cas no és el tema d'aquest escrit. Doncs això, a les 9, tots amb bragues (que és com s'anomenapopularment una prenda que es posa al coll i que protegeix del fred elcap) disposats a començar a pedalar: En Miquel, en Lluís, en Toni, els 2 Joseps Maries, en Dani, la Laura i l'Anne (nous fitxatges), la Mun, la Gemma (que després de la repassada del primer dia que va venir, pujant a Sant Miquel, s'havia mantingut a la reserva) i la Irene -pantalons llargs però que deixaven veure els turmells i que, amb la temperatura que teniem, feia posar una mica la pell de gallina-.

La pasejada per les deveses de Salt ha servit per agafar una mica de ritme... que ha estat molt suau des del començament. Les fulles dels arbres acabades de caure, i el color groc-rogenc propi de l'epoca ens han acompanyat fins la Pilastra, on hem travessat un esquífit Ter que més que un riu semblava una riera per la poca aigua -i freda- que portava. Gel, però, no n'hi havia. Val a dir que a aquestes alçades ja hi havia qui demanava per un bar per fer un cafè, petició que s'allargaria, i s'allargaria, i s'allargaria... fins acabar prenent un tè ¿?¿?¿?

L'altra banda del riu ja tenia un to més clorofílic pel tipus d'arbre: pins i alzines, que encara mantenien un to verdós, tot i que en certs trams les fulles cobrien el camí formant una mena de matalàs que amagava els sots i les regueres de sota. La primera font, a la qual pràcticament no ens hem parat, ha estat el punt de sortida d'una pujada curteta però amb el seu "què". L'Anne ens ha fet una demo pujant soleta havent menjat només una poma i un suc de taronja en els darrers 10 dies. Ehem. Després baixada per corriol, fins la font del Raig. Nova paradeta per reagrupar-nos i apa, tornem-hi per dirigir-nos cap al veïnat de l'esglessia, on tot i les peticions persistents no hi ha hagut parada al bar, bàsicament per que no n'hi ha. Font d'en Verdaguer, on la petició d'un cafè ha tornat a aparèixer.Tot i les maniobres de distracció amb la cremallera d'un dels participants, solventat hàbilment amb crema de cacahuet (on ho deuen ensenyar, això?), no s'ha pogut evitar la cantarella del cafè. Algú s'ha posat a fer la fotosíntesi (veure fotos) abans de tornar a enfilar per un corriol que ens ha portat fins la carretera de SantaAfra -santa d'origen alemany, em sembla, tot i que no ho hem explicat a l'alemanya del grup que ens tenia acoquinats amb el seu ritme sense gasolina-. Tornada cap a Sant Gregori ("ens aturarem a fer un cafè?") pel costat del/la Llémena (mai he sabut si era un riu o una riera, si era mascle o femella). A Sant Gregori s'ha acabat la seriositat de la ruta: hi havia la fira de la xocolata (de cacau, s'enten), on hem pogut fer un tast en un intent (que s'ha mostrat inútil) d'evitar entrar a un cafè. Per que hi ha que si tenen una idea al cap, la porten a la fi peti qui peti!. Doncs bé, cap al bar a fer el cafè... bé, no tots: la veu que clamava aparentment al desert demanant per un cafè ha acabat prenent una menta!!!!

Amb la menta s'acaba el resum de la sortida, tot i que la tornada, per un corriol del que ben arreglat podria ser una Via Verda igual o millor que la del Carrilet també es mereixeria el seu comentari. Però és que la menta...

Ui, me n'oblidava: Podeu veure les fotos aquí i aquí

Una abraçada a tots (i totes), i fins la propera

PS: La Muntsa convida a tothom/a a la festa que organitza el proper dissabte a Vilademí. Les tres úniques premises són: trobar Vilademí (ja ho explicaré en una altra missiva), portar alguna cosa per menjar i veure i tenir ganes de gresca. La menta la posa la casa. I la sortida de la propera setmana mirarem a veure com la podem compaginar amb la festa.

I Volta en BTT a Susqueda

Aquest passat diumenge uns quants vam atrevir-nos a fer la volta a Susqueda en BTT. Potser alguns es pensaven que era una cosa senzilla, acostumats a pujar i baixar per les suaus Gavarres. Però a cavall entre les Guilleries i les cingleres del Far, Tavertet i Rupit les muntanyes són una mica més serioses, i de seguit arriben als 1000 m d'alçada. Afortunadament nosaltres no sortiem del nivell del mar, si no de l'alçada de Susqueda, a uns 350m.

Però comencem per el principi. I al principi era la foscor (més que res per que haviem quedat a 2/4 de 8 a la gasolinera de la sortida de Salt, i per arribar-hi abans vam carregar les bicicletes als cotxes, i això era la foscor). Doncs encara que sembli impossible, puntuals a l'hora que haviem quedat ja hi havia la troupe: la Gemma, la Irene, la Elena, la Marta, la Susan (ufff, quanta fèmina! Increïble), en Dani, en Carri, en Lluís, en Miquel i els dos Josepsmaries. Apa doncs, per què esperar més? Cap a Susqueda falta gent (o no, que no sé què s'ens hi havia perdut allà).

Tot i que encara no havien posat les muntanyes (ho estaven fent quan vam arribar, però les tenien tapades amb boires) vam aparcar els cotxes al costat esquerra de la presa segons s'hi arriba, vam baixar les bicis i vam començar a pedalar travessant el riu pel damunt de la paret. A l'altra banda ja començava la pista que, amb una lleugera pujada, no semblava que ens hagués de donar massa dificultats. I així va ser, tot i que la lleugera pujada s'anava allargant, i allargant, tot vorejant els límits de l'aigua (o d'on en èpoques més plujoses hi havia hagut aigua).

Ràpidament vam arribar a la font d'en Fredu, que vam deixar fins arribar-nos a la Grevolosa, masia abandonada que vam deixar a la nostra dreta. El que devien haver estat els seus camps va ser el següent punt a esmentar. En arribar-hi teniem dues opcions, el camí de la dreta, que pujava directament cap al coll de la Malaforanda (el nom ja diu alguna cosa, no sé què, però...), o bé fer un tros més de circunvalació de l'embassament i pujar més endavant. El resultat teòricament havia de ser el mateix, tret que l'opció de continuar planejant implicava perdre altura i tornar al nivell inicial, per la qualcosa vam consensuar pujar directament. No sabem com era l'altre camí, però el que vam triar va ser brutal. Pendents de més del 25% i pedregós, va obligar-nos a tots a baixar de la bicicleta i fer un bon tram a peu. Cada revolt que preniem el pendent augmentava, i les muntanyes cada cop eren més altes. En un moment determinat vam decidir que com a mínim arribariem fins al segon eucalipus que vèiem. Oh, miracle: a l'esquerra podiem deixar la pujada impossible que teniem al davant i fer un tram planer!!! Hi vam anar de cap... llàstima que uns metres més enllà feia un revolt de 180º i tornava a pujar. No us explico res més... fins que vam arribar a dalt.

No cal dir que aquí ja haviem descobert que s'amagava darrere les boires matinals. Les muntanyes desvergonyides ja havien aparegut, i de quina manera!Teniem unes vistes magnífiques, amb l'Agullola (921 m) davant nostre, el Far i Sant Martí Sacalm al fons, i el que és més important, una pista en bon estat. Per què perdre el temps pedalant ara que hi haviem arribat?: era l'hora de l'esmorçar!

Més o menys refets vam reiniciar la marxa, passant per sota l'Agullola. Davant (o damunt) nostre s'ens va aparèixer una ermita: un nou repte on arribar. Així, quan vam arribar a la pista asfaltada, en lloc d'anar cap a l'esquerra per començar a baixar encara vam tenir esma de pedalar una mica més i arribar-nos fins Sant Joan de Fàbregues, ermita romànica reconstruïda i que ens va oferir, des del seu mirador, una vista extraordinària de tota la cadena de cingleres que envolten l'entorn.

A partir d'aquest punt ja començavem la baixada, però no el patiment. Després de desfer el tram de pista asfaltada que ens havia portat fins a Sant Joan, vam seguir-la encara uns quilòmetres més fins al Coll de Pendís, on vam agafar la pista en bon estat que indicava "L'Aulet". Del coll vam passar pel pla de Pendís, tot seguint les indicacions de "L'Aulet", una senyorial masia aparentment abandonada al mig de prats inmensos que feien pensar en un gloriós i ric passat. I si fins aquí la baixada havia estat suau, a partir d'aquest punt va començar l'espectacle! Quilòmetres de baixada pel mig del bosc per un caminet ple de pedres, divertidíssim per a uns, terrorífic per als altres. No ho havia vist mai, però a la Gemma li va sortir la roda del darrera de lloc!!! (afortunadament sense conseqüències greus). Algun altre, però, va anar per terra, tot i que tampoc va necessitar cap servei de socors per refer-se.

Quan ja semblava que mai arribariem de nou al pantà finalment vam arribar novament al riu. La poca aigua emmagatzemada ens va permetre veure cóm devia haver estat la zona abans de la construcció de l'embassament.

A l'hora que era, però, qui més qui menys tenia una mica de gana, i vam tornar a parar per reavituallar-nos. Vam aprofitar per posar els peus en remull a una riera, i tot seguit ens hi vam tornar a posar.

Les forces, però, ja eren escases en algun cas, i els escassos 20 km que ens separaven del punt final es van fer molt llargs per alguns, tot i no presentar gaires dificultats ni tècniques ni físiques. Pel camí encara vam poder gaudir d'una altra de les sorpreses que amaguen les aigües del pantà: l'antic pont romànic de Querós, de 3 arcades, magestuós tot i la seva inutilitat: quan hi ha aigua queda submergit, quan no n'hi ha no va ni porta enlloc. El que havia estat, 50 anys enrera i durant segles un important pas entre les Guilleries i Osona ha quedat reduït a una curiositat arquitectònica de presència intermitent que em temo que, malhauradament, té poc temps de vida.

Al final del final els que anavem més tranquils encara vam tenir temps d'aturar-nos a refer-nos amb unes clares, temps en el qual el Barça va marcar 3 gols a l'Atlètic de Madrid. És clar que això ja és una altra història.

El resultat final, però, no el deixem de banda: 2000 m de desnivell positiu i 47 km amb bicicleta (anava a escriure pedalant, però entre les pujades a peu i les baixades no seria del tot cert). La propera, més.

Dades addicionals: una bicicleta, 3 bosses de bicicleta i la mateixa quantitat de portabicicletes es van estrenar a la sortida.

Podeu trobar algunes fotos de la sortida (i descarregar-les si teniu instal.lat el Picasa) a
http://picasaweb.google.com/BTTGirona/20071007Susqueda/
Espero que en Lluís també pengi aviat les seves a
http://picasaweb.google.com/Lluis.BTT/
i en Miquel a
http://picasaweb.google.com/charlas03m/

Ja tinc bici nova!!

Ara m'atrapareu pas, entre els iogurts, els plàtans i el canvi en condicions
Tremoleu passarells!

Per als amants de la tecnologia, us diré que te dues rodes, distribuïdes estratègicament una al davant i una altra al darrere, segons el sentit de la marxa (que és únic, doncs no permet la marxa enrera tot i les 27 combinacions possibles). També disposa d'un manillar disposat simètricament respecte a l'eix del vehicle a la part davantera del quadre. Ajustats al manillar hi ha una sèrie de palanques que permeten accionar, sense deixar de subjectar-lo, els frens del davant i del darrere, així com mitjançant uns mecanismes dignes del gran Leonardo canviar la relació de transmissió de la pedalada a la roda. Cal fer esment que els pedals també estàn distribuïts antisimètricament a cada costat del xassis, de manera que quan un puja l'altre baixa, i viceversa. Així, mentres es pot parlar de la roda davantera i la darrera, en el cas dels pedals es pot parlar del dret i de l'esquerra (tot i que en algun moment, com en el que surt a la foto, n'hi hagi un endavant i l'altre endarrera). No seria el cas del manillar, que només és davanter, o el seient, que és relativament centrat.

No ho havia dit, però és de tracció al darrera, com els bòlids de fòrmula 1. Amb la finalitat de donar més confort a la marxa també ve equipada de sèrie amb un seient de forma ergonòmica que s'adapta d'una manera força encertada a la zona glútia del pilot.

La resta de detalls poden ser més complexes i encara no els he acabat de païr (m'han parlat del quadre, però desconec qui n'és el pintor; de la cadena, però no he trobat l'opressor, dels plats, però desconec el cuiner i el tipus de cuina, de la tija... però què carai deu ser la tija?)

Ah, sí, també portava un timbre, un llum al davant i un al darrere!

Una jornada de Tour de France

El diumenge va ser dia de Tour al Plateu de Beille, i com sabeu uns quants vam anar-hi a passar el dia. La jornada va començar el dia abans, programant el GPS per arribar-hi. La primera sorpresa tecnològica va ser que per anar-hi ens feia passar per Barcelona. Ja se sap que a can Fanga tenen tirada cap a la Cerdanya, però haver-hi de passar per anar a Puigcerdà ho vam trobar una mica exagerat. La opció va ser tirar pel camí del mig que és sempre sembla el més fàcil (a vegades, però, hi trobes alguna tifarada).

A 3/4 de 8, puntuals (alguns sense haver esmorçat per no arribar tard a la cita) sortiem de Girona. La primera parada, a Besalú, va ser per recollir a en Carles que venia de Figueres. La sincronització va ser perfecte: ell arribava per un costat i els de Girona per l'altre. Vinga doncs cap a fer la Collada, que vam passar sense pena ni glòria. A Puigcerdà ja vam agafar la drecera (curiosament no apareix a la cartografia espanyola, però si a la francesa) del costat de la via del tren. Per als que no ho sabeu és un camí asfaltat que evita anar fins a Bourgmadamme i que porta directament a la Tour de Carol. Només el canvi en el tamany dels senyals (grandeur française obliga) indica que s'ha canviat d'estat.

Uns quilòmetres més enllà, parada per esmorçar. El bareto, típic francès: brut i amb mosques. Està clar com és que van inventar le Parfum, això no és problema.

Tornem a la carretera, després de dir-nos que haurem de "pusser" l'accelerador si hi volem arribar a temps. La realitat és que la carretera d'Ax la tallen a les 12:30, i tot just són les 11 tot i quedar-nos alguns quilòmetres. A la carretera l'ambient ja és clarament Tour-ístic: cotxes amb gent amb ganes de marxa, bicicletes per tot arreu... Abans d'Ax ja tenim una paradeta de trànsit, que tot i ser molt curta fa tèmer que realment hagin tallat ja la carretera. Hi ha molts cotxes aparcant a la voravia, gent caminant i altres pedalant. La cursa, de fet, baixa el port de Pailhéres fins a Ax, i des d'Ax fins Les Cabannes, on nosaltres volem deixar el cotxe, hem de compartir carretera. L'ensurt queda en el pas estret d'Ax, on l'ambient Tour ja és total. Però encara no hem arribat al nostre objectiu. Per la carretera ja tot està ple de pancartes esperant als corredors. I el grau de control i de seguretat és increïble. A cada cruïlla, per petita que sigui (d'aquelles que a casa nostre estan ocupades per noies que fumen), hi ha un gendarme. Alguns són completament barbamecs, potser menors d'edat i tot. Però del sistema de recrutament de la Gendarmerie ja en parlarem més tard...

Pancarta de 25 km de l'arribada, pancarta de 20 km de l'arribada... ¿què han de sentir els corredors quan les veuen?

A 3 km (segons el GPS) de Les Cabannes els camps ja estan ocupats per cotxes, però no per això ens aturem. Arribem al periferique de les Cabannes. El poble ja està ocupat pel Tour (caravanes privades i comercials, gendarmes, aficionats...), i hem de deixar el cotxe al voral de la carretera, on un amable malagueny ens fa lloc al costat del seu cotxe mentres prepara la bicicleta per enfilar-se al port. Això sí que te mèrit, venir des de Màlaga per pujar un port "Hors Categorie" en bicicleta un dia amb 50000 espectadors!.

Comencem la caminata port amunt. La primera pujada ja fa venir basques (i bascos, que n'està plegat). Ja tenim clar que hi ha un noi que es diu Contador. Algú es deu haver passat tota la nit pintant, cada cinc metres, el seu nom amb un corró. Suposo que a aquest noi el deu patrocinar un fabricant de pintures, per que hi havia ben be un parell de quilómetres d'aquesta manera.

En mig de penes i glòries, sentint parlar infinitat d'idiomes, anem pujant i pujant. No sé si esquivem al públic, ells ens esquiven a nosaltres, nosaltres a les bicicletes, les bicicletes al públic, els cotxes VIP a les criatures... Al mig de l'estress, en Carles treu una bossa de patates que són molt benvingudes. Això ens permet refer-nos una mica i continuar endavant.

Establim la parada al quilòmetre 4 del port, on considerem que ja es començaran a fotre una mica de canya. El punt quilomètric indica també que el pendent és del 9%, o sigui que la cosa ja és canyera. Les pancartes del L'efecte de les patatetes de l'aperitiu ja ha passat, o sigui que treiem els entrapans i ens "entaulem". A mig dinar, mentres van passant més aficionats, més ciclistes, més cotxes de l'organització, més gendarmes, més... es va apropant un cotxe de color blau lentament. La gent l'envolta i s'hi barallen. Què carai, ni entrepans ni hos....! Aquí s'ha de lluitar! Comença la guerra! Al final de la batalla els més ràpids ja tenim una samarreta! Primera victòria del dia!

Un altre detall en el temps de l'espera. Un pare i un fill (petit) van pujant en bicicleta. En un moment determinat, clàxons insistent. Cotxes de l'organtizació es van obrint pas al mig de la gentada. El nen, espantat, gira el manillar i cau a terra. El primer cotxe s'atura, els altres el passen. El nen no s'ha fet res. En pujada anava molt apocapoc. Els del cotxe, d'un fabricant d'embotits, tot i així pregunten si s'ha fet alguna cosa. El nen diu que no, que no passa res. El pare ho corrobora. El de dins d'el cotxe insisteix, i els accidentats hi treuen importància. Tot i així, el del cotxe posa la ma dins la bossa que porta i els omple les mans de mostres d'embotit! Un detall molt humà al mig de la part més comercial de la cursa!

El veí nostre de tanca, francès, te un informador telefónic que li va dient l'estat de la cursa. Ell comparteix la informació amb nosaltres. Això sí que és grandesa!

Finalment comencem a sentir música. El temps d'espera s'ha fet curt (ha estat curt). S'apropa la caravana publicitària! Ara comença la veritable batalla! Ens repartim estratègicament a ambdós costats de la carretera, i apa, a arreplegar. La primera cafetera (literalment) amb rodes reparteix cafè. Després passaran pneumàtics (sobre quatre rodes), els d'Aquarel, que a més de repartir aigua et ruixen -això està molt bé quan fa sol, però resulta que estava tapat, i tot i així no perdonaven!!!-, un altre cop del de les samarretes (que fan que la resta de l'expedició aconsegueixi la seva), els de Champion... Música, niñas monas (y niños, per si n'hi ha alguna interessada) ballant i fent humiliar als que estavem a terra fent-nos còrrer per un clauer miserable...

Finalment s'acaba. Ni bombers, ni policia nacional francesa, ni gendarmeria, ens donen res, tot i que els vitoregem i n'hi ha alguna que fins i tot els hi diu "guapus". El que s'ha de fer per un clauer!!!

Una estona de calma, i comencen a sentir-se els avions. Ja n'hi ha dos que volten perdent-se entre els núvols: són els radioenllaços. Els helicòpters ja fan tremolar l'aire. Ja s'apropen. Els crits que sentim que venen de baix (hem anat passada una "paella"). El primer grup de quatre escapats ja s'ha trencat: primer en passa un, seguit a poca distància d'un altre. Els altres dos han quedat enrera, tots pugen pantejant. Crits d'ànims, sirenes de policia, clàxons de cotxes: és la follia!! (en francès, c'est la follie!)

Arriba el grup dels favorits: Rasmunsen, Kloden, un tal Contador... Sorpresa: (no tant per la informació del nostre company de tanca) en Vinokourov no hi és. Fins 10 minuts més tard no passarà, totalment rebentat i recolçat per dos dels seus. Pel mig, tot l'equip Euskaltel en parelles o en solitari. Aquests bascos són molt de Bilbao, com si diguéssim. Van a la seva.

Uns metres enrera van fent fila els que cauen del grup dels favorits, barrejats amb els que volen fer alguna cosa o sortir per la tele. Un grup a prop nostre els hi va oferint llaunes de cocacola. I no vegis com les agafen. Energia, necessiten energia, i qualsevol cosa val.

Aquí es planteja la gran pregunta del dia. Passa l'Axel Merxx tot sol, en terra de ningú. El reconeixem, i l'animem. I surt la qüestió: ¿Quí és en Merxx? De veritat que fan la pregunta!!! no sabien qui era en Merxx. No aquest, si no l'altre! el papà! Uff. Està clar al que hem vingut: a rapinyar el que poguem, i a fe que ho hem aconseguit.

Arriba finalment el gran grup. Aquests van fent: ja hi arribarem. Algun fa cara de desesperat, però la companyia els va ajudant, i entre ells es van passant les cocacoles dels veïns.

Finalment passa el darrer, rebentat, i comencem a baixar. L'allau humana es va formant, i lentament s'organitza: els bípedes per la dreta, els bicicles, per l'esquerra. Primer, els aficionats. Després, un xiulet: comencen a baixar els pros!. Un Discovery Chanel (no li vaig veure el número) no és la primera vegada que baixa al mig de la gent: porta un veritable xiulet a la boca i, amb un total control de la situació, baixa a tota velocitat pel mig de la gent. Després vindrant els altres, alguns els reconeixerem, d'altres no.

Ara toca tornar, però preveient el colapse de transit decidim entrar a un altre bar, igual de brut que el primer, on fem una cocacola. La llauna és de suposar que estava neta. No tenim tan clar el tema dels gots, i ja no parlem de la taula. Però c'est la France, i això és el Tour.

A la tornada encara trobarem bicicletes, un parell d'equips que s'hostatgen als hotels d'Ax, i cap a casa.

Acabem sopant a Can Manolo, a Besalú, on unes patates braves preparades per la Carmensita ens fan suar, gairebé tant com l'acudit que ens explica en Manolo sobre un accident que diu que ha viscut al matí.

Fins aquí la crònica. Segur que em deixo coses, però si heu arribat a llegir fins aquí ja no us mereixeu més càstig. L'any que vé, més (o no)

PS: Qualsevol observador imparcial notarà que de tot el texte anterior només una mínima part parla de la cursa... però és que, com diria el gran Ferran Adrià, el que és important és l'essència.

De Garrigues i Garrigoles...

Ens trobem tots al Club Nàutic de l'Escala. Al revés de la cançó de Mecano, de "mucha niña mona, pero ninguna sola", res de res: només una s'ha animat a la ruta que en Jordi ha preparat.

Això és tecnologia: en Jordi agafa el Google Earth, dibuixa quatre ratlletes, guarda el programa, l'envia per correu electrònic a en Josep Maria, aquest les passa al seu GPS i apa, a seguir la línia com un cocainòman qualsevol. Doncs ja veus que @ls set magnífic@s (Mun, Jordi, Carri, Emili, Eduard, Jacky i Josep Maria) comencen a pedalar, vorejant el mar direcció nord. En un moment determinat les coses es posen més clares: s'ha de seguir un GR. I això és el que fem: anem seguint totes les marques blanques i vermelles que trobem per dins l'Escala (em sembla, però, que hi ha una petita confusió: els GR eren marcats amb una ratlla blanca i vermella paral.leles, i nosaltres seguim uns discos vermells amb una ratlla blanca al mig. Però no entrarem en detalls...).

Quan sortim de l'Escala agafem el camí del Pla, del qual van sortint diferents caminets cap a les bandes pel mig dels camps. En un moment determinta la Ratlla (Track queda molt guai, però el que nosaltres seguiem era una ratlla) ens diu que hem de girar a l'esquerra, i així ho fem. Això funciona: ens porta cap al costat de la carretera, que voregem fins que la Ratlla ens torna a enviar cap a l'esquerra. Aquí la cosa sembla que s'anima: hi ha arbres que fan ombra, però l'alegria durarà poc. Quan llegiu la resta de la ruta ja veureu que és una ruta de patiment i sacrifici. En qualsevol cas, deixem aviat les ombres i sota un sol de justícia (quí es devia inventar la frase? i quina relació te la justícia amb un sol que fon tot el que toca?) arribem a Viladamat, on hom és informat que hi fan una coca (ostres, ja hi tornem: seguir la ratlla, coca... aquesta ruta és una mica narco, no?) de pa molt bona... però passem de llarg.

Ens dirigim ara direcció a les muntanyes que tenim al davant, cap al castell de la Garriga, una fortificació molt ben conservada i que no es veu gaire manipulada per modernitzacions estètiques. Aquí el bosc esdevé una mica depriment: tot està cremat. Les pinedes que cobrien les muntanyes estan negres, i es veuen les feines de neteja del bosc per deixar arribar llum al sól i deixar que es repobli de manera natural. I la natura en sap d'això si la deixem fer: tot de petits pins estan creixent dels pinyons que van sortir disparats en esclatar les pinyes que els contenien. El sistema mediterrani és fràgil, però si no canvien massa les condicions climàtiques sap refer-se. De totes maneres, el nom de "Garrigues" que surt constantment a la toponímia de la zona fa pensar que abans hi havia garrigues i no pins. Però deixem la dispersió ecològica i tornem a la ruta, que si no no arribarem.

Passat el castell arribem a Garrigoles, un poblet gairebé de pesebre, amb la seva esgléssia, la seva plaça, la seva font, els seus gats... i no gaire res més. Aquí ja es comença a fer evident que la opció d'esmorçar asseguts es va allunyant.

Més camins que ens porten, vorejant el que havien estat boscos i al límit de camps, fins rascar La Tallada d'Empordà, on a part de fer menció a una discoteca molt coneguda a la zona continuem sense veure un lloc on esmorçar. Això ja està clar: es tracta d'una ruta aprimadora (pedalar, calor i no menjar).

El retorn que ja hem iniciat ens portarà a fregar Bellcaire, però el criteri és ben clar: si la possibilitat d'un bar és a la dreta, nosaltres cap a l'esquerra.

Travessant el que en temps havia estat un estany i que dona nom a Sobrestany, arribem a la pujada que ens portarà definitivament cap al camí delsTermes. A l'esquerra, el Terme de l'Escala, a l'Alt Empordà, urbanitzat. A la dreta, el Terme de Torroella de Montgrí, Baix Empordà, verge. En un moment determinat a algú li ve al cap la idea de seguir fins al final el camí dels Termes (no el mencionaré per si de cas vol mantenir l'anonimat). Aquí hi ha una dispersió: un parell d'espabilats giren a l'esquerra, i els altres segueixen recta. Al final, el resultat és le mateix. Per no sé quines extranyes circunstàncies acabem al dipósit de l'aigua, .

El massoquisme no ha acabat: hi ha qui proposa arribar fins a la Torre de Montgó, i va i diem que sí (els dos assenyats diuen que ja n'hi ha prou, que ja ens veurem a dinar. Molt ben fet). Arribem a la Torre de Montgó, ens fem la foto pertinent, saludem a les "niñas monas, pero que no estan solas" de la platja i apa, de tornada a preparar-nos per dinar.

Sortida frustrada a la platja

Diumenge passat haviem previst fer una sortida per anar fins a la platja, però la falta de quorum i el temps no gaire engrescador van fer que la deixessim en una sortida parcial, reduïnt-la a una volta fins a Llagostera, tot i que l'anada la vam fer per camins pel mig del bosc al límit de les Gavarres, sense endinsar-nos-hi.
En arribar a Llambilles per la ruta del Carrilet, vam travessar la carretera pel semàfor, procurant parar sobre la bobina per aconseguir que el llum verd no trigués en canviar, com així va ser. Just a l'arribar al nucli vell de Llambilles vam girar cap a la dreta, travessant el torrent de la Rabassa i començant una pujada curteta però intensa que ens va portar fins al camí que va cap a Sant Cristófol del bosc, seguint un sender de petit recorregut. On comença la veritable pujada a Sant Cristòfol, en el punt en que la pista travessa el Bugantó (avui sec), vam agafar el camí que resseguint-lo ens va portar fins la font de Sant Cristòfol. Aquí el rec portava aigua, però haurem de veure si dura tot l'estiu. Vam seguit endavant deixant la font a la nostra dreta, per anar a buscar la pista que porta fins a Cassà de la Selva. Després d'una forta pujada (curta també) vam arribar al pla de Matamala. A la primera cruïlla que vam trobar vam girar a l'esquerra, seguint l'indicador de Cassà de la Selva (tot i que el camí més curt per anar fins el poble era seguir recte). Aquí vam anar planejant, en lleugera pujada, seguint sempre pel mateix camí, fins trobar la pista, avui asfaltada, que puja des de Cassà fins la carretera de Santa Pellaia passant per Castell.

Vam travessar la carretera i vam iniciar la baixada fins les Dues Rieres per una pista en molt bon estat pel mig d'un bosc molt dens de pins.

A baix, al punt on es junten les dues rieres (calla, ves que el paratge no tingui aquest nom per això) vam girar cap a la dreta, seguint el camí que voreja la riera de Vilallonga, que vam travessar fent xaffff al passar per l'aigua. Aquí si que n'hi havia!. La zona, humida, tenia el sotabosc ple de falgueres, tantes que no ens ha deixat veure la resclosa del molí. Després de passar per can Vilallonga vam arribar a la pista de Cassà als Metges, on vam girar cap a l'esquerra i vam seguir fins la cruïlla de Can Mercader. En aquest punt vam girar a la dreta, passant pel costat del pi gros d'en Mercader i deixant la casa (i la seva bassa, que no vam veure) a l'esquerra. Seguint, seguint, vam passar per davant del mas Bassets i can Bota. Abans d'arribar a la casa nova d'en Bota, però, vam girar a la dreta per un camí senyalitzat cap a Llagostera.

Travessada la Verneda, i per un bosc totalment diferent, per un camí amb el terra sorrós, vam arribar fins a la Cabra Penjada, que ja em diràs quin nom li han donat a una cruïlla de camins!. En lloc de tirar cap a l'esquerra, que ens hauria portat cap a Penedes, vam optar per seguir recte, en baixada per anar a buscar la pista que havia fet de "variant" de Llagostera quan no havien fet la de veritat. Des d'aquí, cap a la dreta, fins acabar als Escuts, ja a Llagostera, on després d'una parada preceptiva al Carril per fer un bon entrenpà ja vam tornar a enganxar la ruta del Carrilet per tornar cap a casa.

BTT a la Wikipedia, des de Girona

Suposo que ja coneixeu la Viquipèdia, una enciclopèdia lliure que qualsevol pot editar i que s'està convertint en la referència de les enciclopèdies a nivell mundial. Com que la podem fer entre tots, ningú es pot queixar si algun idioma predomina sobre els altres. Actualment hi ha 252 vikipèdies, en diferents idiomes, la versió catalana de la qual la podeu obtenir a http://www.ca.wikipedia.org/.

Estadísticament només hi ha un idioma que tingui més d'un milió d'entrades, l'anglès.

Hi ha 13 idiomes més que tenen més de 100000 entrades, alguns, com el suec i el finès i el norueg amb no gaires més parlants que el català.

El català està en una meritòria 21 posició de 252, amb 61454 articles en el moment d'escriure aquest correu, per davant d'idiomes com l'hungarès o el grec, per exemple. No està malament però encara ens deixa molt camí per fer: Ens falten més de 38000 articles per arribar a la barrera dels 100000. Amb aquest objectiu s'ha iniciat una marató per arribar-hi. A veure si us apunteu i escriviu algun article. Per la meva part, ja he començat amb el terme BTT. Com que és oberta, podeu corregir-lo o ampliar-lo, però al que us animo és a fer-ne de nous.

No deixeu passar l'oportunitat de fer-nos conèixer a tot el món!