Sempre volem més. I llavors, quan ho aconseguim, s'ens escapa de les mans. La idea de fer
una cosa extraordinària, fora del que és habitual, sól ser una característica d'aquelles ments inquietes que no en tenen mai prou. I d'això es tractava. L'any passat una colla vam fer una pedalada Girona-L'Escala, amb paella al final, que ens va deixar a tots molt bon gust de boca (tan la pedalada com l'arrós). I vam establir que ho hauriem de repetir, però amb més gent. Inclús em sembla que algú va dir que ho hauriem d'institucionalitzar (ja hi sóm, ja comencem a fer servir paraules complicades. Si el que volem només és passar-nos-ho bé!)
Només començar la primavera (diria que fins i tot abans) el tema ja es va començar a moure. Les limitacions de calendari d'uns i altres ho va deixar per molt avançada la temporada: el 31 de maig. Quan es va llançar el tret de sortida de la convocatòria (no el de la sortida) ja es va detectar una sobredemanda respecte a l'oferta disponible. "Afluixem, que això s'ens escapa!". "Lliguem-ho be i posem dates límit d'inscripció". "Deixem-ho amb els que ja sóm". És realment maco quan es fa una proposta i té un gran èxit d'acceptació.
El gran dia s'apropava, i els inscrits augmentaven. I a més, després de temps sense ploure, el mes de Maig anava avançant com el mes més plujós dels darrers anys (això del català, amb la seva varietat de vocals, permet escriure "mes més" que segons com resulta inclús difícil de pronunciar). Un grup expedicionari sortia a comprovar la viabilitat de la ruta una setmana abans, i en veure el fang que hi havia pel camí els hi entrava canguelis. Què fariem amb les gairebé 70 persones inscrites? Les rebossariem amb fang i després les passariem per la paella? No era això el que voliem: la paella havia de ser d'arrós, no de persones!. Que fem, ho desconvoquem? Esperem, esperem. El Windguru i el WeatherUnderground deien que no plouria, però des del Servei Català de Meteorologia i TV3 insistien en una setmana plena de pluges. A qui fem cas, als americans o als de casa. Saps què? Respectarem més als de casa, els hi tindrem més carinyo i fins i tot els mirarem amb un gran respecte, però els americans, en això dels satel•lits, en són els amos, i si ells deien que no plouria havia de ser que no plouria. Amb el Katrina ho van encertar: destruïria New Orleans i ho va fer. Clar que no van ser capaços de gestionar-ho... però d'això no en tenien la culpa els meteoròlegs. Ai... que aixo és la crònica d'una sortida, no del temps. Que si no acabarà semblant una trobada de veïns a l'ascensor!. Doncs decidit, tiràvem endavant.
El següent problema era la paella. S'hi havia anat afegint gent i ja arribàvem als 80 per dinar! Que no es troba un local així com així. Però res, en Carri ho tenia controlat. I tot i que el local era petit se les va empescar per trobar taules i cadires per a tothom, ni que fos a la terraça. Només faltava que no plogués.
Només faltaven 2 dies, i tot i l'esforços d'organització les coses semblaven que només estaven embastades. Altes i baixes d'última hora i la inestabilitat del temps feien patir. Però ja estava tot llançat, ja no es podia aturar. Dissabte cap a les sis de la matinada (o abans): els que havien de venir de més lluny ja es llevaven "Per què s'ha de sortir tan aviat?"
Dissabte quarts de set de la matinada. Diana més o menys general! Hi ha qui s'espera una mica més: "total, fins a les 8 no es sortirà, i sempre hi ha qui es retrassa..."
Dissabte quarts de vuit de la matinada: Diana pels més tranquils. "Total, no serem pas els últims"
Dissabte, un quart de vuit de la matinada: Jordi davant de casa "Dring, dring, dring" "Vinga, que farem tard" (pensament: "però què s'ha pres aquest?")
Dissabte, gairebé les vuit de la matinada (ara ja en direm matí, que tampoc cal exagerar), la gent ja es va concentrant a Fontajau. Uns arriben en bici, d'altres amb cotxes més o menys preparats. Es comença a formar la colla. La furgoneta de Tecnigas descarrega algunes bicis i aprofita per recollir bosses de la gent per després poder-se canviar. Temperatura, uns 18º, cel encapotat però sense gaires ganes de ploure. Ep, que això sembla que va per bon camí!
Dissabte, gairebé les vuit del matí. El general Roca convoca a les tropes per arengar-les (arengar és un terme militar que es fa servir per esperonar als soldats abans de la batalla i no té res a veure amb l'arengada coneguda per tots. A més, a l'Escala el que hi ha són anxoves, no arangades). Instruccions contundents i clares: Descripció de la ruta, dels punts de reagrupament, de com actuar quan s'arriba a les cruïlles, de qüestions bàsiques de circulació segura... A la colla hi ha tres samarretes taronja "fosforito" (terme prou indicatiu però que amb català normatiu hauria de ser d'"d'alta visibilitat"... tot i que les coses que són "fosforito" són "fosforito" i punt) que serviran de referència pel grup. La idea és que ajudin a les cruïlles, als ressagats, a indicar el camí. Vaja, que en Jordi és el pastor i els altres els gossos de tura (amb tot el respecte per al pastor). A més s'estableix una bici escombra (Edu: "jo, per què jo?"... i és que aquest noi no n'aprendrà mai). En lloc de xiulets es reparteixen quatre walkies que haurien de mantenir als soldats agrupats i controlats pel general.
Dissabte, gairebé les vuit del matí: "Quan és l'esmorçar?" Ja comencem?
Dissabte, una mica més enllà de les vuit. Sortida. Ja hi sóm pel tros. La puntualitat de la sortida ha estat sorprenent. És el que tenen les companyies de Low Cost: pocs serveis però optimització de recursos.
Aquest any la ruta ha intentat evitar al màxim els trams amb trànsit motoritzat. La colla que haviem de ser ho aconsellava per qüestions de seguretat. La trobada a Fontajau ens donava un punt de sortida amb espai sobrat tan pels cotxes com per a les bicicletes i per a les persones. Així, el primer tram s'iniciava vorejant el Ter, passant per sota el pont de vianants de la Devesa, sota el pont de la Barca (el vell i el nou), i passant pel darrere les instal•lacions del GEiEG i el Trueta arribar fins a mig camí de Sarrià. Un tram nou, gairebé urbà per l'emplaçament però plenament integrat a la natura. Ningú diria que sóm dins Girona. Londres té el seu Hide Park, Nova York el seu Central Park i nosaltres tenim el que tenim i no li donem nom, apa!. El corriol, com veureu a les fotos, té també la seva gràcia i potser hi ha algú que ja s'espantà, al menys dels primers. Els de darrere ja no troben ortigues després del pas de la marabunta.
La travessa de Sarrià per la vorera de la N II no presenta massa dificultat. Després el poble, pel carrer Major gairebé sense trànsit i el tram més difícil: des de la sortida de Sarrià fins al Congost. Una carretera nacional sense voravia i amb una tanca que impedeix escapades fa que el grup s'allargui per salvar l'obstacle. Amb prudència (i sort) ho aconseguim. Ja tornem a ser al costat del riu. Alguna basseta comença a haver-hi, i l'esquiva gairebé tothom per no enfangar-se. "No val la pena, acabarem ben enfangats", diu algun enterat. Ni cas. Tothom esquivant l'aigua, i el paisatge va passant al nostre costat.
Encara no hem arribat a Medinyà i ja tenim el primer ensurt: una roda rebentada, i una coberta força malmesa. Sobre la marxa es solventa el problema i es segueix cap a Cervià. Ah, senyors! Això ja és una altra cosa. Els impressionants arbres dels boscos de ribera amaguen trampes sota seu: bassals d'aigua fangonosa de color negre comencen a fer la seva funció: un magnífic tractament epidèrmic per a les cames de tots els presents. I una tortura per a les pobres bicicletes que s'anaven empassant el fang sense poder dir ni piu.
L'encreuament de la carretera a Cervià, punt de reagrupament, va funcionar perfectament. La posterior foto sota l'arcada del poble ja va ser una altra cosa. O havien fet l'arcada petita, o hi havia un error de càlcul. La paradeta, però, va anar be per tornar a iniciar el camí novament pels boscos de ribera del costat del riu. I clar, més fang.
A Sobrànigues ja estavem tots ben enfangats. Ningú se n'havia salvat, i tothom s'enreia del pompis dels altres... només per que no veien el seu. Nova arenga del General a les tropes: "3 kilòmetres i reavituallament". Ja us podeu imaginar que hi havia una mica més de tres quilòmetres, al menys pel camí que haviem planejat. Però la parada amb el pa i l'embotit ho va solventar tot.
A l'altra banda de la resclosa de Colomers ens hi esperaven els de Vici de Bici amb la fragoneta de Tecnigas i les taules preparades. Abans, però, encara hi va haver qui va estar a punt d'estrenar els pedals automàtics amb una pinya de manual. I aprofitant l'esmorçar s'ens hi va afegir algun transeunt, encantat pels serveis trobats a la ruta. L'ocasió també es va aprofitar per anar al lavabo, ells al de senyors i elles al de senyores. No estaven massa ben indicats, però sembla ser que el de les dames era més lluny que el dels homes.
Des d'aquí fins L'Escala havia de ser bufar i fer a
mpolles. I això, alguns van sortir bufant i d'altres semblava que s'havien passat amb l'ampolla. Per que el grup va quedar totalment disgregat. En passar Verges el gran grup va seguir recte, cap a la Tallada... i cap a Montgrí. Les bateries dels walkies fallaven. El grup de cua, amb l'acompanyament del general, bici escombra i dos "taronges" anava ben guiat (per que els generals sempre es queden a la reraguarda?). Al davant, a sac pac, que aquí et pill, aquí et mat. Pànic quan les tropes es dispersen. Un dels homes de confiança del general s'havia passat en l'encoratjament de les tropes i havia llençat un atac mortal, especialment per a les tropes pròpies. De la reraguarda surt un missatger (taronja) per anar a caçar als intrèpids avançats. Els de la cua segueixen endavant, avançant lentament però segurs cap al destí. Cal prendre una desició. Hem de recuperar l'exèrcit com sigui i reagrupar-lo. Des de dalt d'un monticle el general s'instal•la amb un walkie i un móbil, dirigint les tropes com en Franco a la batalla de l'Ebre. Sí, ja sé que no era en Franco, ni hi havia batalla ni el riu que teniem aprop era l'Ebre, però és una metàfora que m'ha sortit. El segon missatger va cap enrera a buscar el gruix de la tropa, mentres que el primer ja l'ha encaminat per la ruta bona. El més lògic seria que les tropes, després de l'atac fallit, es mantinguessin agrupades. Però les arengues del general abans de la batalla han enfurismat a la tropa, que torna a llançar un atac despietat cap a l'objectiu final. Afortunadament aquest cop si que el camí és clar, i Bellcaire és ràpidament conquerit, vorejat Sobrestany i iniciada la pujada dels Termes. Només algun renec per la traïdoria del curt ascens, però un cop a dalt (i més amunt encara) s'inicia la baixada.
Ja sóm a Montgó!!!
Els primers ja s'han acabat les clares, els segons ja estan descansats... i encara en queda algun enrera, que ha de ser rescatat per les tropes especials de Torroella. Últim discurs del general a les tropes. Instruccions per dutxar-se i toc de "fajina": a 2/4 de 3 tots nets al restaurant a dinar.
En Pere ens espera amb els braços oberts... bé, amb les mans al cap de la feina que li ve al damunt. Però psicològicament és fort, i portava una setmana preparant-se. L'amanida passa ràpidament, les croquetes, volant. Els músclos... quins músclos? Si ja ens els hem cruspit!. Finalment l'arrós, que farà el ventre tan gros com es vulgui però que passa de meravella després de l'exercici matinal. Les postres, amb el toc de Cointreau, ho acaben d'arreglar tot.
Al dafora del restaurant hi ha la furgoneta i el camió de Tecnigas, amb la gent de Vici de Bici treballant encara recollint les bicicletes per portar-les novament cap a Girona.
La jornada acaba novament a Fontajau, amb el repartiment de bicis novament i la rebuda del trio que no n'havia tingut prou i ha tornat pedalant. Un èxit d'organització, de participació, de companyerisme, de logística, de temps (que ens ha respectat amb una temperatura perfecte i sense aigua) i de tot allò que us pogueu imaginar. Enhorabona a tots plegats. General, descanseu en pau!
Alguns dels moments més... memorables han quedat registrats fotogràficament aquí
Dades per a l'estadística:
Calculem que vam ser 69, però no ho tenim clar per que el número no sabem si és de vici o de bici.
A l'hora de dinar en vam pagar 79
Vam comptabilitzar 3 rebentades, una coberta inaprofitable i una que s'haurà de canviar
Tothom portava casc, menys una persona (aquí una no indica el gènere de la persona, sino del substantiu persona, tot i que la persona podia ser del gènere femení)
Si haguessim tallat les rodes de les bicicletes i les haguessim posat en línia hauriem fet un tub de cautxú de més 290 m de longitut, equivalent a posar dues torres Agbar una al damunt de l'altre. Que queda lleig? sí, però com que tampoc tenim clar el tema del 69, doncs deixem-ho així. Que no te cap importància la dada? Segurament, però els americans sempre il•lustren els números amb comparacions, i com que està clar que comptar no és el nostre fort, també fem al mateix.
camps verdegen, tot floreix o comença a donar fruits. Sembla que tot llueixi més. I clar, a BTT Girona no podiem ser menys. Després d'un llarguíssim procés de decissió, un no tant llarg procés de disseny, el d'encàrrec i finalment el de producció ja podem lluir el nou uniforme de la temporada 2009-2010 (i a saber si 11, 12 i següents).
Quan sortim de l'Escala agafem el camí del Pla, del qual van sortint diferents caminets cap a les bandes pel mig dels camps. En un moment determinta la Ratlla (Track queda molt guai, però el que nosaltres seguiem era una ratlla) ens diu que hem de girar a l'esquerra, i així ho fem. Això funciona: ens porta cap al costat de la carretera, que voregem fins que la Ratlla ens torna a enviar cap a l'esquerra. Aquí la cosa sembla que s'anima: hi ha arbres que fan ombra, però l'alegria durarà poc. Quan llegiu la resta de la ruta ja veureu que és una ruta de patiment i sacrifici. En qualsevol cas, deixem aviat les ombres i sota un sol de justícia (quí es devia inventar la frase? i quina relació te la justícia amb un sol que fon tot el que toca?) arribem a Viladamat, on hom és informat que hi fan una coca (ostres, ja hi tornem: seguir la ratlla, coca... aquesta ruta és una mica narco, no?) de pa molt bona... però passem de llarg.
