Per la serra de Sant Grau

Del començament d’aquest blog fins avui haureu observat que el temps entre cròniques es va dilatant. No es tracta de manca d’inspiració, que suposo que ja us podeu imaginar que no en falta, ni de ganes, que en això d’enrotllar-me sempre en tinc. Tampoc te res a veure amb l’expansió de l’univers que fa que cada vegada estem més lluny els uns dels altres i que el temps s’acabi dilatant. No, no és això. Tampoc cal pensar que la crisi financera internacional afecta a la capacitat d’escriure històries sobre la bicicleta. La liquidesa mental de l’autor està garantida, i per tant no cal patir en aquest sentit (bé, per la salut mental potser una mica, però mentres no faci actes criminals tampoc cal capficar-si). Tot això només per dir que si no hi ha més cròniques és per que moltes sortides ja són clàssiques, i tornar-les a explicar no aportaria gaire res al personal no participant, i només serviria d’autobombo per als assistents. Doncs, vinga, després d’aquesta “breu” introducció (ara ja deveu tenir dubtes sobre quí escriu els guions al Nadal de Polònia), comencem amb la crònica.

Corria un fred matí de tardor a Girona (la primera glaçada matinal de l’any, al menys en la meva consciència) i una colla d’arreplegats, dels habituals, ens trobavem a la gasolinera de Santa Jenny (llegir els correus del grup). Haviem de ser 7, però els efectes de les nits de dissabte poden ser incompatibles amb la pràctica de l’esport dels matins de diumenge, i al final només la Mun, en Lluís, l’Adrià, en Miquel, en Gencat i en Jeiem s’apropaven al punt de trobada. No sé si les ganes de fer exercici o la necessitat d’entrar en calor el ritme de seguida ha estat alt, agafant primer les hortes de Santa Eugènia i després les deveses del Ter fins haver passat Bescanò. Aquí ja hem deixat el carril bici i hem travessat el riu pel passallís de la sorrera que hi ha a l’alçada de Vilanna. Quedava poc tram per començar veritablement la ruta! Fins aquí, només aproximació.

Passat el nucli de Constantins, abans de la pujada de Can Casademont, comencem a fer cas del que diu el GPS. Bé, no cal culpabilitzar: el GPS no diu res, però el que el porta sí, i se l’ha de seguir, que per la feina que s’ha pres no val la pena quedar-hi malament. A la dreta queda l’ermita de la Marededeu de Calders, que ignorem vilment. Encara portem l’arrancada del principi, tot i que ja portem 18 km pedalant. Clar que fins aquí, en planer. Però a Can Miern, les coses canvien: Primer, cal decidir per quin camí anar... i després, començar a pedalar! Ja tenim les primeres pujades, i ja trobem als primers voletaires. Clar que, quan amb els cistells buits passem pel costat seu amb un somriure sarcàstic, ells ens “contesten” amb un “no us queda res!”. Al passar el primer revolt, ja sabem per què. Tot i aguantar una estona al damunt de la bici, al final, en un moment o d’altre, tots acabem posant el peu a terra. Menys d’un quilòmetre i mig amb un pendent mitjà del 10.5%, i un desnivell global, en menys de 2 quilòmetres, de 165 metres són unes dades a memoritzar. A dalt, però, ens espera un camí en bon estat que ens permet desfogar-nos un xic en la baixada pel mig del bosc, tot i que de tan animats com anem no veiem el caminet que hem d’agafar, el passem de llarg i arribem a una carretera. Asfalt? Això no és el que haviem negociat! Cal tornar enrera! Afortunadament l’error ha estat de pocs metres, tan en distància com en nivell, i un cop superat el 4x4 que en bloqueja l’accés ens tornem a endinsar per un corriol... que dic corriol, corriolet... be, de moment. El problema és que baixa, i nosaltres el que voliem fer era pujar... i si al damunt, s’acaba sobtadament, la cosa està fatal. El GPS ha fallat (això és externalitzar els errors propis). Cal una alternativa: l’especialista en orientació de la colla es concentra i decideix que a l’altra banda del torrent que acompanya el corriolet hi ha d’haver un camí (d’això s’en diu autobombo). La resta de la colla mostra un disciplent i respectuós silenci. Després de la pujada brutal i al mig del bosc com estem val més fer cas al que porta el GPS i els mapes, no fós cas que desaparegués i amb ell, totes les esperances de tornar a casa.

Afortunadament els mapes eren correctes en aquest punt, i apareix el camí de l’altra banda. Una caseta abandonada, aparentment Les Planes, ens espera. I lluny, al mig del bosc, s’albira vida intel·ligent: un altre boletaire. Cal dir, però, que la forma de vida no ha de ser gaire evolucionada per que, tal com està el bosc, molts bolets no crec que trobi... o sí. Pel mig dels arbres, una altra visió. No, no al·lucinem, si no que l’espectacle és realment meravellós: les singleres de les Serres. Aprofitem el moment per esmorçar. Hi ha un plàtan que va de boca en boca, però com que això pot portar pel mal camí la crònica no seguirem aquesta línia. Un element de la colla, el nom del qual es mantindrà en l’anonimat, però que en el seu blog diu que quan va a dormir fa un petonet a la bici avui estrena pulsòmetre. Aprofita l’ocasió per fer alguna foto a la seva bici i... li pugen les pulsacions!!! Això segur que té algun nom, però encara no l’he descobert. Però com a mínim, vici de bici és.

Reanudem la pedalada i els aromes ens fan arribar a la sàvia conclussió que ens apropem a una granja. La por de caure a alguna bassa de purins ens mena davant el cadàver d’un pobre paquiderm al mig del camí. L’esquivem ràpidament, però estem tancats dins la granja! Afortunadament, en lloc de convertir-se en una pel·lícula de por (mira, aquestes cròniques, amb una mica de sang i fetge potser tindrien prou èxit) ens obren la porta i podem fugir de l’infern. A l’altra banda de la carretera un corriol ens portarà fins a la pista que segueix la carena de la serra de Sant Grau. Cal esmentar que el fet que sigui una carena no implica planitud, només que a la dreta tenim la vall del Ter i a l’esquerra la de la Llémena.

Pel camí trobem més boletaires. Més? No! Són els que haviem trobat al començament de tot, que continuen amb els cistells buits però a més, amb la cara de sorpresa en tornar-nos a veure. “Des d’allà veniu?” A aquestes alçades ja s’ha establert una relació de confiança, i s’esdevenen les presentacions. Sembla ser que algun dels membres de la colla (un cop més no en diré el nom), era coneguda des de “nena” –ai, se m’ha escapat- per una de les boletaires.

Ja només queda arribar fins Sant Grau (eps, la muntanya, no el cim) i començar a baixar. Encara ens passa en Ricard i un parell d’amics seus, que ja no tornarem a veure.

Finalment, la baixada promesa: a tota velocitat, amb un terreny perfecte per l’humitat ens llancem cap avall saltant tants trencaaigües com podem. Abans d’arribar a baix, però encara deixarem la pista i girarem cap a l’esquerra per un corriol que ens acabarà de portar a tota velocitat fins a baix.

Ens queda encara tornar fins a Girona, sense cap més dificultat que creuar el Llémena –nou camí, noves opcions, noves remullades- i seguir cap al cap i casal.

Hi ha fotos, com sempre, i la satisfació dels 750 m de desnivell amb 40 quilòmetres de ruta, ben pocs dels quals per asfalt (cal dir que el GPS en dona 1225 de desnivell, però es corregeixen pels errors que té l’aparell)