(en aquest enllaç trobareu les arrels del CL de les altres)
En general, ens ha
agradat molt a totes.
A mi, potser més i tot que el seu primer. L’he gaudit
molt més, potser el primer el vaig llegir a trossos i amb força distància entre
ells (no m’hi acabava d’enganxar) i aquest hi he estat enganxada des del primer
dia.
Ressaltem com ens
agrada l’escriptura de la Marta Rojals, directa, sintètica i plena de força. En
una sola frase diu tantes coses! I t’hi sents tan a prop de l’estat d’ànim i de
la situació que dibuixa magistralment amb les paraules. M’ha passat en molts
paràgrafs, es nota que és dona i parla des d’aquí.
A algunes els hi
ha molestat ‘lleugerament’ el desordre de la cronologia en la narració dels
fets, l’anar endavant i endarrere, l’ara aquí l’ara allà. A mi m’agrada, trobo
que és un recurs que agilitza els fets i que t’enganxa per saber més. També
reconec que en alguns paràgrafs havia de tornar enrere a rellegir el què
passava, ja que havent canviat l’escenari (que no els personatges) jo ni me
n’havia adonat (segurament fruit de l’avidesa en el consum dels fets relatats).
També destaquem
que fins gairebé al final del llibre (darreres 50-70 pàgines) no acabes
d’entendre la història realment, el fons, el títol, la gràcia de tot plegat. I
que si no ho haguéssim comentat entre totes, ens hauríem quedat amb una versió molt
més reduïda de la complexitat de la història i de les derivacions i connexions
que té amb la nostra pròpia existència i la de tots els mortals (però especialment
la de les dones*?).
I totes, en ple,
vam coincidir que teníem ganes de fer una segona lectura per, ara que ja sabem
com es desplega la trama, poder copsar tots els detalls que, donem per fet, ens
han passat per alt.
Avís important:
Si no has llegit
el llibre i vols llegir-lo, potser aquest apartat et desvetlla algunes coses
que més val que descobreixis llegint-lo. Para de llegir ara i no te’n
penediràs, ja tornaràs, si és el cas, a llegir el final d’aquesta entrada un
cop fets els deures.
;-)
Anant més de ple
a l’argument, coincidim també, en general, que l’altra la duem tots a dins, en
diferents formes, evidentment, però totes tenim un alter ego que potser no duem
a descobert i que només mostrem en situacions i relacions més íntimes.
També que la
història no gira tant al voltant del tema de les addiccions sinó de com ens
mostrem als altres, de com ens amaguem a nosaltres mateixes les pròpies, de com
expliquem, de com argumentem i justifiquem les nostres mancances amb paraules
que puguem sentir i que siguin acceptables per a la resta del món. De com
dibuixem el nostre personatge per fer-lo creïble, perquè sigui acceptat i ben
vist. I del què es pot amagar a dins, sense cap aparença ni vestigi de
l’iceberg que s’amaga sota la capa de la pell.
Per a mi van
paral·leles les dues addiccions, a l’home jove i a la beguda. Com si l’autora
hagués volgut explicar-nos una a través de l’altra. La que ens explica, la que
pot explicar l’Anna, té a veure amb el desig, amb la carn, amb el sexe; la que
no ens explica, ni pot explicar és l’altra, la que la consumeix, la que vol
oblidar tant si com no, la que la fa comptar, la que la fa buscar tots els
recursos possibles per desterrar de la seva ment. Aquesta és la que la pot
destruir.
I la figura d’en
Nel, l’home, el pare, el protector. I de la necessitat que en té d’ell i alhora
la ràbia continguda que sent. I en l’amor que sent per ell. I en el que ell
sent per ella.
Per no parlar de
la situació punyent de la crisi que els envolta, de la pèrdua de la feina, de
la manca d’oportunitats, de la superficialitat i aparença de les relacions que
tenen, de les mentides, de les mitges veritats; del què diem als altres i del
què ens diem a nosaltres mateixes. I de la soledat de l’Anna, del seu aïllament
voluntari del món, per no ser descoberta, per no descobrir-se i enfrontar-se a
la seva realitat.
I de tantes
altres coses que van donar tema de conversa!
Una lectura molt,
molt ben aprofitada.
Normalment, la
meva memòria per a recordar de què van els llibres que llegeixo és minsa, sóc
incapaç d’explicar un argument al cap d’un temps d’haver-lo llegit, sí a
trossets, sí alguns detalls, però no de construir un text prou coherent perquè
l’altre se’n pugui fer una idea. En canvi, sóc molt més capaç de recordar com
m’han fet sentir, si m’han impactat les històries o no. Què sentia quan els
llegia i si em van fer pensar i donar-hi voltes o no. Curiós.
Suposo que si ens
dediquem a desgranar tant peça a peça els llibres que anem triant en el club,
aquests sí que els podré recordar millor. I més si a sobre, em dedico a
escriure’n els comentaris que n’hem fet (quina feinada!).
Bona setmana
a totes les persones que heu passat per aquí i heu tingut la paciència de llegir fins el final!
Seguim llegint,
escrivint i vivint!
*Ets home? Has llegit el llibre? Què en penses
d’aquesta afirmació? Hi estàs d’acord?
