Closers

Singlot

#vidareciclada

Feia pocs dies que havíem arribat al càmping. Amb la roulotte ja instal·lada, tot feia olor d’estiu a Cambrils.

Com sempre, els primers dies no ens allunyàvem massa de la nostra parcel·la. Encara no coneixíem a ningú i ens feia, a mi sobretot, una mica de basarda traspassar els límits de seguretat.

Jo, per això, tenia sort (o almenys això és el què em pensava). Sort perquè podia jugar amb la meva germana sense cap problema i així no m’avorria. Amb el meu germà no, que era massa petit encara, però amb l’O sí.

A mida que avançava l'estiu i anaven passant els dies, ampliàvem fronteres i cada cop ens atrevíem més a campar soles amunt i avall. Això sí, la mare sempre ens deia que havíem d’anar juntes i que jo, com que era la gran, m’havia de cuidar de la meva germana, que em tocava fer-ho. I jo, com sempre, tan assenyada, feia cas.

De primer m’agradava tenir aquell encàrrec. No em venia pas de nou, em feia sentir gran i, en certa manera, important. Però al cap d’uns dies, quan els camins ja eren prou familiars i havíem fet una ‘colleta’ de joc de nens i nenes d’edats similars, la veritat és que dur-la sempre enganxada se’m feia una mica més feixuc -vet aquí la no-sort-. Amb quatre anys menys que jo, limitava una mica els meus moviments, (no podia anar al meu aire, vaja) i poques vegades aconseguia lliurar-me’n. Sempre, encara que intentés marxar sense fer gaire fressa, acabava venint darrere meu demanant-me que l’esperés i que no la fes córrer. I seguidament em recordava el mandat de la mare, que havia de complir dia si dia també.

Si llavors hagués sabut com fer-ho per aprendre a desobeir... però no, no en vaig pas aprendre. Encara havien de passar uns quants anys i molt d'esforç per poder-ho fer.

I ja em veus a mi, agafant-la de la mà i anant a voltar juntes. 

I en aquests passejos inicials, totes dues germanes de bracet. I en això que la petita, l’O, començava a tenir singlot. Gairebé cada dia tenia un episodi virulent de singlotades (o almenys aquest és el record que en tinc). Però no era un singlot discret, no. Era d’aquells que feia girar tothom. Com podia ser que d’un cos tan petit de 4 anys, sortissin singlotades tan escandaloses? Feia tombar el cap, sí.

I ja em veus a mi, tímida com era, morta de vergonya, de notar com tothom ens mirava. I fent-li mil cares i ganyotes perquè aguantés la respiració i així s’empassés la resta de singlots fins arribar a ca nostra. I just quan semblava que ja estava, que l’atac havia remès, just obrir la boca per agafar aire abans d’ofegar-se i... tornar a exhalar un singlot encara més fort que els anteriors, com si se n’haguessin acumulat uns quants i tots de cop sortissin amb més força encara, amb més empenta.

I aquí va començar la meva especialitat de l'estiu: trobar maneres per fer-li passar el singlot instantàniament. 

Que si agafar-la per sorpresa i fer-li un ensurt. Vàries vegades. Res. Cap efecte.

Que si tornar ràpidament cap a casa i fer-li beure un got d’aigua amb sucre, ben carregat d'una dolçor espessa imbevible. I ella queixant-se i jo, inflexible. - O beus, o marxo sola. I ella, obedient també, beure’s aquell xarop fastigós. I el singlot seguir sanglotant. Res a fer.

O altres idees com fer-li beure aigua amb el costat oposat del got. O fer-li aguantar la respiració, fins que de tan vermella que es posava, era jo la que li deia - Respira!

Cap no feia el mínim efecte instantani que jo desitjava. Sempre acabava desapareixent quan deixava d'estar pendent. Només calia deixar passar l’estona, fins que desapareixia com per art de màgia. Quines coses!

I així passàvem els dies, tot i el maleït singlot que, al final, es convertia també en un motiu de riures i noves oportunitats de fer coneixences. I entre passeigs i anant en bici, anàvem fent colla, jugant amb els veïns i també convisquent amb els singlots de l’O, i buscant maneres de fer-los passar el més aviat possible. I així anar creixent i anar passant els estius.

___________________________________________________
Aquest escrit parteix d'un record infantil, d'una anècdota real i reciclada per al taller de #vida reciclada que va organitzar catorze.cat i que va conduir (molt bé, per cert) la Jenn Díaz.

Es tracta d'un record en forma de relat. La realitat dels records transformat a ficció, forma part del reciclatge dels records a la 'literatura', la #vidareciclada o autoficció, que en dirien els entesos. Doncs això, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Era un exercici-joc i una de les companyes amb qui vam reciclar parts de vida les caluroses tardes de juliol, va escriure aquest altre text, a partir d'un petit resum d'aquesta mateixa anècdota.
Tot plegat un joc divertit que ens va fer ballar el cap en intentar descobrir quin text era de la protagonista real de l'anècdota i quin text era totalment inventat.
I ens va regalar molts riures, per les diferents anècdotes (algunes quasi secretes) contades.

Gràcies noies!
Alba, Sara, Paula, Andrea, Jenn, Mònica, Elena, Anna i Anna
Un plaer

La M i la B, una bona amistat

Tinc nova mestressa!

Bé, de fet, és una manera de dir-ho, el què vull dir realment és que, per fi, ja tinc mestressa!

Fins ara, m’havien ajudat a néixer mans desconegudes i m’havien anat portant d’aquí cap allà, amunt i avall, sense sentir-me ben bé d'enlloc.

He passat d’estar amuntegada en un magatzem, esperant aquest moment especial, a poder veure món i rodar per paisatges diferents. Verds, blaus, camins i persones.

I ara, avui, després d’uns dies de prova, ja ho puc dir.
Ja tinc Mestressa!
Curiosa la M.
Una de les primeres converses que vaig poder escoltar sobre mi era estètica, mira tu quines coses.

La M parlava amb algú altre sobre la conveniència o no de guarnir-me amb una mena de palangana-contenidor enreixada just per penjar-me al capdavant. Per ella semblava que era de vital importància aquest element ornamental, mentre que per a l’altre participant de la conversa, en C, era un element relatiu i se’n en fotia amistosament d’aquesta i altres dèries que no vaig acabar d’entendre en aquell moment. Temps al temps, vaig pensar. Tant se val, ja tindrem dies per conèixer-nos. El cas és que quan vam arribar a destí, C em va encaixar el curiós artefacte i M li va agrair ben sincerament amb un gràcies contingut i un breu petó.

Haig de dir, que passats els primers minuts de la nova indumentària, de seguida m’hi vaig sentir a gust, i tot que només fa tres dies que la porto ja em sembla que forma part de mi com totes les altres peces que duc de fàbrica. Coses que passen.

Fins avui hem sortit tres vegades i ja ens hem fet força l’una a l’altra a cop de superar desnivells, enfilar camins, fer equilibris, arreglar cadenes i fer canvis de marxa més o menys encertats.
Sí, ja hem superat totes aquestes proves i déu n’hi do, ens hem anat amotllant prou bé l’una a l’altra. Jo, lluny de fer-la sentir totalment confiada, vaig fer alguns cops d'efecte per tal que, d’entrada, no es relaxés del tot. I per això, la vaig fer saltar alguns cops del seient parant de cop o desequilibrant-la de l’eix vertical. Ella, prudent, els primers dies de seguida posava els peus a terra i m'empenyia amb totes dues mans, sobretot en terrenys pedregosos, pujades, baixades i desnivells accentuats... poc a poc hem anat millorant la seguretat d’ambdues i ara ja estem força estona en equilibri, sense gaires desavinences, tot un èxit!.
Això sí, la M té una habilitat especial, la de ‘coincidir’ sí o sí, una rere l'altra, amb totes les pedres i sotracs diversos que hi ha pel camí i passar-hi just per sobre.

Ai!

Sembla difícil oi? (perquè coincidir amb totes i cada una de les pedretes i pedrots del camí ja té el seu mèrit, eh?).

Doncs sí, ella n’és una especialista. Pregunteu-li com s’ho fa, jo no acabo d’entendre com pot ser que tingui tan bon ull. Crec que si s'ho proposés no ho aconseguiria pas. Un misteri.

A banda d’això, la resta bé. Contentes totes dues d’haver coincidit i d’haver començat una amistat que, segons sembla, serà duradora.

Ja us aniré contant el què.

                                                                                          La B.

Regals amb encant

Regals preciosos.
Agraïment profund.

Regals de les altres, #laltra, #claltra, pels 50!
Gràcies noies. Sou genials.
Quina sort haver coincidit!

I la vida que segueix fent xup xup amb tots els seus malgrats i totes les seves conseqüències. 

I jo que me n'alegro.
Obrint pas ja cap a la dècada de les bruixes, de les bruixes sàvies.
De moment, aprenent-ne. Fent camí.

Salut, somriures i lectura!

golafreria literària...

(avui l'ha vençut la temptació... s'ha deixat vèncer? o ha decidit fluir?)

Hi arribo entre parèntesi. Vull dir que aprofito un entremig, entre una visita i una altra per acostar-m'hi. Hi sóc a la vora i decideixo que vull descobrir l'espai que fa dies que m'encurioseix. Després d'un passeig assolellat i revifant arribo a la plaça, la de l'espolsada. I la busco entre els locals porxats.
Privilegiada com em sento de poder gaudir d'uns minuts de pau entre el brogit del dia, somric en veure que em rep en Joan Margarit, sí, el mateix! I és llavors que m'arrisco a creuar el límit de la realitat.
                                               

De seguida m'envaeix el núvol de la imaginació, de la realitat versionada per altres veus, d'històries ben contades i potser mai abans tan ben explicades. I m'hi endinso.
Segurament sense calibrar prou bé el perill. O potser per saber-lo i voler sentir aquelles pessigolles a la panxa que fa temps que trobo a faltar.

Rere el taulell uns ulls vius segueixen, discrets, els meus moviments, prudencialment però amb atenció. I una certa curiositat també.
Una desconeguda sempre pot ser una nova font de sorpreses.

Repasso curosament els títols, les darreres novetats, les lectures destacades, busco les meves autores i autors pendents... i sí, hi són tots. Ben arrenglerats, esperant ser reconeguts, ser acaronats. I ho faig, i em debato entre el desig i el conteniment, conscient de les meves debilitats.
Reconec, entre altres, la nova versió il·lustrada de Mujercitas, que ja tenia en ment de recuperar des que vaig llegir la Jenn que  en parlava així i sobtadament se'm va fer una lectura imprescindible. I quan veig la recomanació que s'amaga sota la contraportada, sento que pot ser un bon autoregal.

Però no goso decidir-me encara... Segueixo passejant la mirada, llegint alguna contraportada...

Em quedo amb un Olvidado rey Gudú a les mans, una versió de butxaca que, segurament tindrà un preu molt raonable. I també agafo un llibre petit, versió de butxaca també, que, en principi no tenia gens previst. 
Segueixo badant i em crida l'atenció una taula que brilla amb llum pròpia, pura poesia, en homenatge a la Montserrat Abelló.
Edicions acurades, boniques perquè sí.

Volto el taulell i rere la parada de novetats, ensopego amb una autora que em crida l'atenció. Aquests dies, en algun lloc, algú havia llegit els seus versos en veu alta i me la miro especialment.
Sense atrevir-me encara.

I ja aquí, amb dos llibres a la mà i uns quants en ment, li pregunto.
I la conversa flueix.
I parlem de llibres, i de lectures, de dones i de clubs de lectura, de llibres molt recomanats que ni fu ni fa, d'edicions poètiques il·lustrades, de la vitalitat dels primers versos de la Montserrat i de la presència de les absències en els darrers poemaris. 
I de traduccions i traductores, d'obres completes, de mares i filles, de mares que li donen vint voltes a la filla que s'ha enfilat amunt, amunt no sabem ben bé perquè. I de l'amistat, i de llibres que deixen petja. I dels personatges femenins, de dones que creixen dins de les històries, del no-res, i altre cop de clubs de lectura i d'homenatges de dones autèntiques a grans altres dones.
I teixim complicitats entre desconegudes a través del fil invisible de les històries que ens contem. I em convenç, i canvio algunes idees per les recomanacions que em fa. 
I li demano que em deixi endur les recomanacions que acompanyen dos dels llibres triats. I me les regala, i esdevenen un valor afegit, un acompanyament especial a la lectura.
I em fa un petit regal per les altres. Com a reconeixement de les nostres trobades...
I passem una estona deliciosa, entre llibres, parlant de tot i sobretot de nosaltres, de com vivim les històries, les lectures, la vida,...
Gràcies Fe!
Un parèntesi deliciós. 

I aquí la resta de lectures triades...
De l'amistat (recomanació especial per llegir en clubs de lectura). No el conec i em deixo convèncer. 
Propera proposta per les altres. 

Una altra proposta desconeguda, s'il·lumina quan parla del personatge principal, la dona que va creixent al llarg de la història.
Em convenç de nou, també serà proposta per les altres.

Un llibre vital, d'aigua, per estrenar-me de debò amb la Montserrat...
Una edició preciosa.

Hem llegit la filla, i no. La mare potser li deixaria anar una plantofada si la llegís... ella, segurament, li dóna vint-i-una voltes a la filla...
L'escullo, també per la referència al mar...

Una autora desconeguda, una edició il·lustrada també, amb dibuixos preciosos, traduïda al castellà , en una versió bilingüe.
Una altra joia.

Bones lectures!

existències invisibles

l'orgull (o no) de poder ser aquella dona...

Jeanie Tomanek

Des que li va dir, no s'ho podia treure del cap.
- Ah! La M. és aquella dona que envia mails!
I aquella dona, M. per ser més exactes, que li dóna voltes.
-T'ho miris per on t'ho miris, dir que jo, M, sóc aquella dona, és del tot despectiu. Dolorós.
No per res, sinó perquè ella mai hauria pensat que algú la veiés gran, gran i sense ànima.
Dir aquella dona, és saber-la sense veure-la.
- Oh! Ara ho entenc! Sóc invisible! Ja dec haver arribat a aquella edat desequilibradament plàcida (o no) de la transparència subtil i alhora tan omnipresent. Aquella edat que, tot i no ser tangible, envio mails i l'altra gent em recorda, ni que sigui per això, per fer-me existir en converses intranscendents.
- Així doncs...?
- Un plaer i un orgull poder ser aquella dona. Sí, sí, la que envia mails i es fa omnipresent sense ser-hi del tot, la M.!

regals de #laltra

oportunitats de llegir llibres que mai llegiria
de rellegir amb altres ulls
de  fixar-me en detalls invisibles,

(realitats calidoscòpiques) 

d'entendre l'impossible
de parlar sobre el que no sé, del que (amb prou feines) sento
de riure'm de mi mateixa
també d'engrunar certeses* i adonar-me'n que res és del tot com decideixo imaginar,
de construir fragilitats elàstiques per poder ser d'altres maneres, redibuixant límits,

imaginant altres camins possibles

inventant models prohibits 

afiançant passes mil·limètriques cap a nous abismes, oportunitats de ser en altres vides no viscudes...

            

un espai per estimar-me més a mi mateixa,
fins i tot d'apreciar allò que no m'agrada, agradant-me
de gaudir de moments transcendents i trivials en l'espiral del temps present
d'ensucrar tràngols indigeribles
de teixir complicitats vitals nuant cuirasses,
de ser inconscientment feliç
gràcies noies!
#laltra
#CL


*extret de Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll

amb les hormones alterades…per la primavera...?

Hi ha dies que no em cal gaire més…

i d'altres que ho trobo a faltar tot…

i a tu?

també et passa?

-----------------------------------------

*o potser és cosa de l'edat ja... i de la medicació? 

;-)

tears are words the heart can't say

Feia dies que anava empassant paraules.
Com qui es pren una píndola, sentia el seu recorregut amargant, coll avall.
Un exercici necessari, precís i calculat amb conseqüències evidents de desgast.
Ni un glop d'aigua alleugeria aquella desagradable sensació.

Es descobria controlant constantment l'impuls de deixar-les anar, de deslliurar-les,
per evitar abocar-les violentament en l'escenari contingut de la batalla, cap a una guerra segura.

Des de les emocions fluïen directes a la parla
i amb prou feines podia mantenir la boca tancada,
de tan evidents com eren, de tan certes com les sentia...
Notar-les arribar i fer un cop de llengua, desviant-les cap avall...

(les paraules punxants no solen ser bones companyes de conversa... no era el moment... quan és el moment?... i vinga arguments amunt i vinga arguments avall...)

i anar empassant, sense poder pair-les,
saturació, tristesa, ràbia continguda...

I en aquell moment precís...
el punt d'haver de creuar el riu.


I davant d'aquell repte estúpid,

es va sentir sola, molt sola,
i sense poder contenir tanta contenció acumulada,
va començar a plorar
i van anar vessant totes les paraules galtes avall
cada llàgrima, una paraula menys,
fins que es va buidar, del tot...


I va travessar el riu
i van seguir el camí, sense retrets, sense paraules.

de dol...

L'espera

T'espero i sé que vindràs.

Se'm fa l'hora cançonera,

que qui espera desespera!

Enyoro el jou del teu braç

on el meu cos troba força,

que sóc la flor que es colltorça

si es queda sola en el vas.

Em cal aquell entramat

de llaços i serpentines

que només tu saps amb quines 

arts tan dolces has trenat.

Sento que vindràs aviat.

Vull desfer-me de neguit, 

i que tu no trobis noses

que em floreixen dins el pit.

Joana Raspall

(De Llum i gira-sols. Barcelona: Columna, 1994)

Gràcies Joana!

Petons allà on siguis...

Raons de pes...

De vegades no hi ha una sola raó que ens impulsa a fer les coses, n’hi ha moltes, sovint petites, gairebé insignificants, però que juntes ens acaben fent decidir per entrar en acció. 

Avui m’ha passat. 

Si algú em pregunta el perquè no li ho sabria dir, només sé que moltes petites raons m’han convençut.

No ho tenia previst. 

Ha estat una acció imprevista, del tot. Però tot i així, sense gaire (gens?) resistències.

______________________________________________________

He arribat d’hora a l’estació, amb temps suficient per a passar per la botiga i comprar un candau per a la maleta (això mereix un apunt especial, ja el faré) i donar una volta pels expositors de llibres ben aliniats i en espera.

Llegia els títols, alguns coneguts, d’altres best-sellers que esperaven la compra d’àvids lectors, d’altres que esperen a la meva llista personal per ser llegits,... de tot una mica. 

A punt per satisfer (gairebé) tots els gustos d'última hora dels viatgers lectors. 

I aquest, precisament, m’ha cridat l’atenció.

Perquè? 

No hi ha una raó de pes... i si hagués estat en un moment raonable i de prou criteri literari segurament no me l’hagués comprat. Però m’ha fet gràcia (els editors i responsables de marketing, ja saben com fer-ho per a vendre... i m’he deixat seduir per raons ben poc literàries, que de tant en tant, també ve de gust...)

I sí, l’he triat perquè m’ha cridat l’atenció que A.M. Matute digués que feia temps que no es divertia tant llegint un llibre, que fos de color rosa, potser per què és la desena edició, per què la finestra de la portada m’ha encantat (les fotos i dibuixos de finestres són una debilitat), o per què les flors també hi són presents (una altra feblesa personal, el sentir-me captivada per les flors, com més petites millor), potser pel títol, per la llibreta que regalaven (amb un títol molt suggerent: les coses que em fan feliç...), o per la contraportada...

Per tot això, l’he triat avui. 

És possible que hagi estat un atac de feblesa, potser de voler descarregar cabòries amb literatura senzilla però alhora entretinguda... 

o potser perquè havia d’agafar un tren i tenia cinc hores per davant... 

o potser perquè el necessitava perquè m'inspirés una idea per a fer un regal...

o per...

o per què avui, simplement, m’ha vingut de gust el color rosa...

;-)

Vés a saber... el fet és que el tinc aquí i ja l'he començat...

Quan me l’hagi llegit, us dic el què.

Bona setmana a tothom!

Celebrant Santornemi

Avui tocava, sí.

Qui més qui menys un dia o altre ha de celebrar el sant que, generalment, produeix més aversió: Santornemi; sobretot quan toca celebrar-lo després d'un període més o menys llarg (en el meu cas, tres setmanes). Reconec que aquest any (a diferència d'altres més joiosos i motivats, per exemple aquest) en tenia ben poques ganes de celebrar res que no fos el final de la jornada, però com que no em tocava més remei, he mirat de fer bona cara i prendre-m'ho amb calma i bon humor.

Per sort, el dia m'ha fet costat i la fresqueta ha fet més lleuger el pas de les hores davant de la pantalla.

Així que, malgrat la mandreta que feia començar a treballar avui, no ens queixarem de res i mirarem de viure el present amb els ulls ben oberts i la mirada neta, sense entrebancs ni prejudicis ni estretors... només amb el filtre de l'amor.

Han estat dies en què hi ha hagut de tot, és clar! però el més important de tot és l'esforç fet per mirar diferent i aprendre a interpretar i veure la vida des d'una nova perspectiva. De mirar endins i escoltar atentament què hi passa, d'entendre que tot el què vivim és perquè ho decidim viure en la forma que imaginem cadascú de nosaltres i que els entrebancs que trobem en el dia a dia són només conseqüències de la manera que interpretem els fets... Dies de deixar-se sorprendre positivament amb alguns miracles inesperats fruit d'aquest canvi de perspectiva, de mirada, i d'adonar-se també de la molta feina que tenim per davant encara... (us deixo aquí un tastet d'això de què parlo, per si voleu saber-ne més).

Dies de relax, de vacances, de somriure, de màgia... amb aquell estat mental que, per poc que pugui, procuraré mantenir durant tots els moments de la resta de l'any. Per mantenir ben viu l'esperit i les ganes de viure intensament tot el que cada instant de vida em regali.

Feliç Santornemi a tots!

Diu que els crancs...

tenim la lluna a favor...

sempre????

Sense dubte,

perquè la lluna m'ho diu, 

avui provaré sort amb l'amor.

I vindré...

Amb un petó desbocat i el gest de saber que serà ben rebut.

Què et sembla si et convido a sopar?

(amb aquella confiança que dóna saber que l'horòscop avui diu la veritat...)

I dormiré al teu costat...

No ho saps,

però avui dormiré amb tu.

He escoltat aquesta cançó centenars (milers?) de vegades... 
m'encanta... 
potser perquè sóc cranc...
i em pregunto si en Joan també ho deu ser... 
Ja ho sé, no té perquè... però... i si ho fos? 
Algú ho sap?  
#dubtesexistencials
;-)

Jo mai mai...

Estimats Reis d'Orient,
fa dies que penso en vosaltres...
i en com podria agrair-vos tantes coses... de tants anys...

Avui, un regal petit que s'ha anat fent gran,
m'ha encoratjat a escriure-us.

Un regal inesperat,
misteriós,
un regal sorpresa...
mig amagat entre altres paquets més grans, embolicats amb papers de colorins...

Un paquet petit,
amb un paper discret, poca cosa... un CD.

Música que aquests darrers dies m'ha fet somriure...
lletres en les que em reconec i endevino properes, humanes, humils, sinceres,...
paraules amb vida, quotidianes, melangioses, vitals...
que a voltes ploren, riuen i esternuden.

Versos que criden i tremolen.
Honestos,
optimistes i amb un deix de desencís també.

Lletres que travessen la pell i nien als dins,
sense poder evitar-ho,
de fet, sense voler fer-ho.
Música que m'abraça...
que m'acompanya, m'omple i va creixent...

I així, d'un regal petit petit... insignificant, poca cosa..
avui tinc un gran regal, un regal immens que em retorna al dia de reis.
I em recorda que quan el vaig desembolicar no vaig ser gens capaç d'imaginar tot el què duia dins...
i que tampoc vaig saber agrair prou...
per petit que fos...
ha estat un gran regal!

Un gran descobriment que em té ben encisada...

Jo mai mai...

havia imaginat que em regalaries tants somriures,

Jo mai mai ...

hauria imaginat que seria tan feliç al teu costat.

GRÀCIES!

De nou... benvinguda tardor!

Somniejo desperta.


Sense res més a fer,
vagarejo per instants viscuts.

M'hi ensabono,
tacte suau de la pell,
per reviure'ls intensament.

Per un moment,
la brillor dels ulls,
m'enganya.

I em fa por despertar.
I saber que no, que no hi ets.

I fregar-me els ulls,
humits encara,
de la pluja d'un ahir massa proper.

I tornar a mirar,
llevar la basarda i saber-te aquí,
a prop, a tocar.


Sense veure't,
sento la teva abraçada.

Meditant...

Un cop la feina està feta i abans de la presentació final...
Respiro profundament... de cara al mar i somric.
Gràcies a tots per haver-me acompanyat fins aquí.
Demà comença una nova etapa a la meva vida... amb il·lusió!!
Petons!

retornant... al meu ritme... (slow time...)

fa dies que hi dono voltes...
i no sé per on començar de tantes coses que tinc per explicar...

però estic mandrosa...

sento que no flueixen les paraules i això em paralitza

ja fa uns dies que torno a ser per aquí...
us vaig llegint però passo de puntetes encara,
de tant en tant, deixo algunes paraules
però estic desentrenada...

vaig fent,
sense presses...
sense exigències...
a ritme de (semi)vacances...
crec que m'apunto al moviment slow que veig que hi ha per aquí, per aquí i també per aquí...
i aquí l'equipatge que m'ha acabat de convèncer...





sí, necessito ritme slow...
massa setmanes sense quasi no poder ni respirar...
necessito recuperar els caps de setmana...
necessito recuperar el meu ritme...







sóc dona slow...
tot i que fa temps que ho sé, ara me n'adono...
llegint La dona veloç d'Imma Monsó, ho acabo de refermar...
no suporto haver de córrer...
necessito el meu temps per fer les coses...

fins i tot pel retorn...

gràcies a tots els qui, d'una manera o altra, heu estat presents durant l'absència...

vaig retornant...
poc a poc, sense pressa però sense pausa...

besets dolços amics!

dies de tots colors...

dies de sol i de pluja,
dies de núvols negres i dies de llum intensa
dies de somriures i llàgrimes
dies de treure pit
dies d'amagar el cap sota l'ala...

RedEyeLoon

dies de vida intensa, dies somorts que costen d'empassar
dies de colors, i d'altres viscuts entre blancs i negres
dies de ventades, dies en calma...
dies que creixen i es fan grans...
dies que ens escurcen la vida...


dies d'anar endavant, dies de fer-se enrere
dies de caure, dies de recollir les molles...
dies de volar, dies d'arrosegar-se...
dies d'enlairar els somnis...
dies de trepitjar realitats i aixafar-les...





dies d'amics, dies de coneguts,
dies d'amors i desamors
dies d'estirar fort, dies de deixar-se anar...
dies de decisions, dies de seure i esperar...
dies que ens ennueguen, dies que flueixen...

dies de conrear paciència...
dies per fer un cop de puny damunt la taula...
dies que ens empenyen
dies que cal estirar...
dies de silencis, dies de converses...
dies de certeses, dies de cridar ben fort... dies per dir prou...

dies de trasbals, dies de por.
dies d'incerteses, dies de dubtes existencials...
dies que naufraguen, dies que ens ofeguen...

Ety Latvia

dies de somriures...
dies de companyia...
dies de passeigs
dies per besar, per abraçar
dies per mirar endavant i dies per mirar enrere...
dies per viure intensament...


dies de comèdia, dies de tragèdies...
dies per celebrar, dies per oblidar...
dies tragicòmics per riure i plorar alhora...




dies per estimar, per somniar, per respirar intensament, per il·lusionar-se de nou...

dies, dies, dies, dies, dies, dies...
i més dies...

i així anar passant els anys...
i així anar dibuixant el solc de la vida a la pell...
i així anar col·leccionant emocions intenses...

i així anar donant tombs per la vida...
i així anar caminant per nous i vells viaranys
i així anar-nos descobrint...

i tot... per voler ballar amb la lluna!

;)

Converses (de parella) habituals... (o de com la geometria amorosa es reinventa amb altres fórmules possibles...)

A i B, passegen per carrerons plagats de productes de primera necessitat.
Ara les llets, ara els iogurts...
- I si li regales una col·lecció de DVD's per practicar l'anglès?
-... És que...
Mentre trien les galetes que esmorzaran aquella setmana, la conversa segueix el seu curs:
- És que un disc dur és molt fred...
- Ja, però així solucionaria una necessitat que té...
- Un regal per solucionar una necessitat? Un regal ha de ser inesperat, t'ha de sorprendre, ha de ser especial...
-... Sí, és clar... No és un regal gaire lluït aquest...
Ara miren si les safates de llom i de pollastre són del seu grat... o potser agafen les hamburgueses que queden un pèl més enllà?
- A mi, si fos jo, em faria gràcia que em regalessis una capsa de sabons i cremes perfumades, d'aquestes tan boniques que preparen en un paquet amb llaç...
- ...
Amb el carretó ja ple van cap a la caixa... i mentre esperen per descarregar i pagar, ella encara li pregunta:
- I no li agrada llegir? Potser un llibre xulo...
- Tampoc ho acabo de veure clar...
- Buuff.. quin regal més complicat de fer...
- Sí...ho és...

I paguen i surten. I segueixen donant-hi voltes. Com si res...

Converses habituals en dies de Nadal...

Una conversa que sembla ben trivial i que té tota una història de vida al darrere.
____________________________
A li suggereix a B regals possibles per a fer.
B no està gaire convençut de res, vol que el seu sigui un regal especial.
El regal és per a C.

A i B són parella des de fa quasi trenta anys. S'estimen profundament, encara ara.
C és l'estimada de B.
A ajuda a B a triar un regal per a la seva altra dona estimada...

A coneix a C indirectament, a través de B; se l'aprecia i, en certa manera, també se l'estima.

De vegades també apareix el monstre de la gelosia, i espanta de debò... i trontollen els fonaments... i els fa dubtar i ho engegarien tot a rodar... segurament seria tot més fàcil si...

Però un cop passa la turmenta, i s'asserena de nou el paisatge...
A prefereix reconvertir aquestes emocions i exercitar-se en deixar estar el verb posseir com a principal mostra d'amor (tan ben recolzat socialment sota l'estructura romàntica tan ben apresa i convenientment segellada en el codi sòcio-genètic del món occidental) i canviar la dependència, l'instint de possessió i l'exclusivitat de l'amor per la llibertat d'estimar i de relacionar-se.
Prefereix fer aquest exercici perquè està convençuda que l'art d'estimar és infinit i com més estimem més feliços podem ser... I perquè pensa que l'amor no cal racionar-lo i reduir-lo en un racó, cal escampar-lo, cal regalar-lo, cal compartir-lo, cal viure'l plenament... i deixar-lo en llibertat perquè es manifesti en tota la seva grandesa i senzillesa...

Ah sí, me n'oblidava!
Un detall important...
A també ha estimat altres homes a més a més de B.

De celebració...

hi ha poques coses que són per sempre...
i aquesta és una d'aquestes poques coses...
potser la única...

avui,
tot just fa 18 anys...
vaig ser mare...
i tenia ganes de compartir-ho...

mare d'una nineta...

que ja ha crescut... molt!

estic molt contenta i enormement satisfeta quan et veig i penso en tots aquests anys viscuts i compartits...
una agradable sensació saber-te gran, independent, amb la teva pròpia personalitat, tan tu, tan especial...
i anar deslligant lligams...
per poder volar...
lliure i feliç...
i estimant...
així et desitjo el camí...