m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fent país. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fent país. Mostrar tots els missatges

dissabte, 28 de setembre del 2013

Per tots...

 Per una educació pública i de qualitat...


Escoltar, dialogar, consensuar,... prendre acords assemblearis... decidir democràticament...
Es pot dir més alt, però no més clar...


 Si encara tens dubtes... algunes respostes...
Ja els has donat un cop de mà?

Sense res més a dir...
queda molt per fer, ells ja han engegat el camí...
ànims companys, el nostre suport és amb vosaltres...
demà lluirem samarretes verdes...

Som-hi? Véns?

dilluns, 9 de setembre del 2013

Vull ser lliure!

Donem-nos les mans!
Enllacem blogs!
Fem pinya, mirant cap el mar, somniant quin futur volem per a la nostra estimada terra.




Volem ser lliures ara!



I ho aconseguirem 
sempre que la nostra Via sigui 
un camí de Pau i de solidaritat, 
una Via en terra d'acollida i de diàleg entre les persones.


Ara podem canviar coses, 
només depèn de nosaltres i de la nostra fermesa i determinació en triar com volem ser.


Vull ser lliure!

Aquest és un blog enllaçat per la Independència amb l'ESPAI DE GALIONAR

dissabte, 29 de desembre del 2012

tens un desig?

desitjos, projectes, somnis, il·lusions,...
paraules que aquests dies són a les converses quotidianes...
toca fer balanç,
valorar si ha estat un bon o mal any...
i plantejar-se nous reptes per al 13.

Personalment, no m'agrada gens fer balanços,
ni jutjar els fets en positiu o en negatiu i anar acumulant-los en els platerets de cap balança...



Sóc de les que penso que no hi ha coses bones ni dolentes,
sinó que sovint és l'actitud amb què ens enfrontem al què vivim i, per tant, no és tant el què sinó el com.
(com diu un bon amic estimat, només la mort és definitiva, la resta sempre té solució...)

Com decidim viure,
com decidim enfocar els esdeveniments i els fets de cada dia...
Com donem la volta al què, d'entrada, ens podria semblar un daltabaix...
Com intentem veure els fets des de diferents punts de vista i trobar-ne la millor versió...
Com ens ho fem per somriure, tot i que les coses no sempre surtin com havíem imaginat...


I no, no parlo de conformisme,
ni d'autoenganys,
ni de ser innocent,
ni de pintar les coses de color de rosa,
ni de... res de tot això!



Parlo de tenir la mirada oberta,
de ser flexible i no tancar-nos en les versions oficials del què està bé fer, sentir o pensar,
de saber trobar el positiu que pot haver-hi en qualsevol fet,
parlo de saber posar-me en el lloc dels altres...
de ser capaç d'escoltar totes les versions (tot i que de vegades... segons quines... em costa molt!)
de seguir sent tossuda i perseverant amb el què em proposi, sigui el què sigui...
de no deixar que m'envaeixi la mandra, la por, la desesperança, el desencís,...
parlo de conservar l'actitud...
l'actitud de ser feliç, l'actitud d'estimar, l'actitud de no esperar que les coses passin sense més...
l'actitud de fer que les coses que vull, passin...
sense excuses... sense culpar els altres...
perquè la responsabilitat és meva...
del què he fet i el què no.. per aconseguir-ho...
de si hi he treballat de debò o no tant...
perquè tinc el convenciment, la certesa que només es faran realitat aquells somnis, desitjos, projectes, il·lusions,
que, per impossibles que semblin, me'ls cregui (de debò) i pugui construir-los cada dia...
pas a pas...
amb la constància que es mereixen...
i, si no, és que no són prou de veritat, prou intensos,
que, tot i semblar-m'ho, no me'ls creia sincerament...
que no hi he esmerçat tot el meu impuls, tota la meva energia, tots els meus esforços...
que no els he prioritzat prou,
sempre, tot, és una qüestió de prioritats en aquesta vida...
i, per això, segur que no mereixien la pena...

Desitjo, doncs, per aquest any que estrenem d'aquí res, seguir conservant i millorant l'actitud per assolir els somnis, per millorar el dia a dia i poder oferir el millor de mi, del que sóc, als qui estimo, als qui conec i també, aportant el meu petit gra de sorra a construir també aquest nou país que volem.

Si en teniu i voleu, us convido a deixar els vostres desitjos pel 2013...
la millor manera de començar a construir la realitat que volem, passa per verbalitzar-la i fer-la present en forma de paraules...
Si voleu participar, aquest any també farem el ritual dels globus de cap d'any i escriuré els vostres desitjos per tal que, amb aquest inici d'any, siguem capaços de convertir els somnis que semblen impossibles en realitats possibles...




Us desitjo una bona entrada d'any... 
i que les campanades siguin de nou el tret de sortida per renovar la nostra actitud per assolir reptes cada cop més alts i més complexes, amb l'actitud constructiva dels què confiem que els esforços individuals sumen en els projectes col·lectius i poden dur-nos allà on vulguem i decidim...

Una abraçada a totes i tots!

(imatges d'Internet)

dissabte, 10 de setembre del 2011

Regal virtual

Un bon regal ha de tenir unes condicions mínimes per tal que superi el control de qualitat, a saber:
- ha de ser sorpresa













- ha d'estar embolicat, o venir ben embolcallat 


- s'ha de fer amb il·lusió




- t'ho has de passar bé preparant-lo
i, en darrer lloc i no menys important...

- s'ha de pensar en la persona que l'ha de rebre!!!
 (us assegurem que hi hem pensat intensament i no sé com a hores d'ara - hores prèvies abans de penjar el nostre regal- no li xiulen les orelles d'allò més... hi hi hi...)

- ...

Tenint en compte que totes aquestes condicions s'han acomplert amb escreix en el nostre cas, crec que estem en la disposició de fer el regal virtual més esperat des de la 1TBfC!

Ferran...
 Felicitats!
Ens ho hem passat pipa fent-lo!
I tot i que les dots d'artistes d'uns sobresurten amb escreix, ja m'ho sabreu dir, tots ho hem fet amb moltíssima il·lusió!
Moltes felicitats!
Que passis un gran i meravellós dia!



Per cert, resta de blocaires que tingueu l'humor i la paciència d'arribar fins el final d'aquest post...
sapigueu que ja que demà és dia 11 de setembre, vull explicar-vos que quan érem a Berlín, vam fer la nostra manifestació particular i fora de termini de la Diada Nacional en un bus berlinès i per tal que quedés constància aquí en teniu la mostra...




Bona Diada!



dijous, 28 d’abril del 2011

mar o muntanya? caminar o córrer?

Sóc dona de mar, visc en pobles de mar des que tinc memòria tot i que sóc nascuda a gran ciutat.
Però darrerament em pica el cuquet de tastar la muntanya...
Aquest matí mentre em calçava sabates i roba còmoda per anar a caminar, dubtava... mar o muntanya avui?
finalment he tirat amunt...
caminar o córrer?
sóc dona de caminar... no m'agrada córrer...
però darrerament un altre cuquet m'està picant força i ja fa uns dies que el caminar va progressant cap al córrer...
i ja em veieu, caminant i corrent, mar i muntanya...

a les 8'30...
pujant... muntanya...
 amunt...
















ara corro, ara camino,...
















aquest ramet és per tu rits... (com que et va agradar tant l'altre... avui en comptes de collir-lo te'l regalo al natural... :)
ja quasi arribo a l'objectiu...
la casa aïllada al mig de la muntanya...
 ...
cap a les nou...
gaudint ja del meravellós paisatge... des de dalt...
mar i muntanya...
no cal triar si ho pots tenir tot!
no cal renunciar a res...
quina mania haver de triar sempre una sola cosa i descartar les altres que també m'agraden!
un secret?
sóc de les que faria un tastet amb cada un dels plats de les cartes dels restaurants...
no us passa a vosaltres?
em costa tant sempre decidir-me per un sol plat...
tot el que m'agrada em ve tant de gust!
és per això que m'agrada compartir els plats amb tots aquells qui s'hi avinguin... o fer un pica-pica,...
així em perdo menys coses...
;)
                          respiro...          m'airejo...        somric... 
 
 i començo a baixar...
ara el pas es fa més lleuger i m'atreveixo a córrer una mica... :)
 arribant a la quasi-civilització...

 l'asfalt...
 ja a nivell de mar... però encara lluny del destí final...
 vist des del polígon tot queda ja una mica lluny...
 i des de casa, encara es veu més lluny...
 amb el zoom queda una mica més a propet...
tot plegat en una horeta justa, pujar i baixar, mar i muntanya, caminar i córrer,...
si això no és vida... ja em direu el què sí que ho és!

divendres, 28 de gener del 2011

no és això companys... no és això...

sóc una persona pacífica...
però hi ha coses que... darrerament... em treuen de polleguera... (deu ser que em faig gran...)
el fet és que, escoltar a la ràdio una enquesta intranscendent sobre un fet transcendent, no em desperta, generalment, gaires alertes.
Me les empasso i les digereixo sense parar-hi gaire esment...
Però aquesta vegada... (sembla que cada cop em passa més sovint... deu ser l'estat incipient d'hiperemocionalitat menopàusica que em fa ser ultrasensible a la majoria de coses que abans ni m'immutaven?)
No sé pas...

Aquest cop deia...
devia tenir algun sensor en desequilibri, fora de la seva posició de seguretat (o d'insensibilitat occidental que utilitzo/em com a escut de protecció davant dels atacs constants que patim)
tot i essent una dona pacífica...
i que no m'agrada cridar... (i no acostumo a fer-ho)
vés per on...
l'altre dia... ho hagués fet...
i ben fort...
davant l'evidència de presa de pèl a què som sotmesos diàriament sense que ho detectem...

El fet és que alguna ment pensant, molt més intel·ligent que no pas jo ('sense dubtar-ho'?) i que treballa en una emissora de ràdio musical, decideix fer una enquesta a la població del carrer, amb una pregunta tendenciosa i demagògica sobre un fet que em toca allò que no sona...
I tot i que sóc una persona prou sensata i pacífica (de vegades massa i tot pel meu gust) se'm dispara el ressort que em fa reaccionar i adonar-me'n de com vaig d'adormida per la vida...

Com és possible que algú... amb dos dits de seny pugui enfocar el tema d'aquesta manera?
Com pot ser que se'ls acudeixi preguntar si estem d'acord en fer una despesa (tan considerable) (això no ho deien, però pel to de la pregunta, anava implícit) per traduir unes persones que podent utilitzar el castellà com a llengua comuna, decideixen utilitzar una altra llengua?
Evidentment, les respostes, aclaparadores... en contra d'aquest balafiament. 
També ho crec.
Una bestiesa sota el meu punt de vista!

Però el cas és que el que considero més greu de tot és que tots nosaltres, ciutadans i ciutadanes d'aquest país haguem de pagar la desconeixença dels nostres dirigents de la llengua que parlen una part dels seus ciutadans, una bona part dels ciutadans que ells anomenen que pertanyen al seu país.
Potser que aquests 12000 € que malgastarem per sessió els haurien de pagar ells mateixos de la seva butxaca, que els paguin aquesta colla de persones que no tenen prou competència lingüística per entendre tots els ciutadans del seu (pretès) país.

Penso que els nostres dirigents (a qui tinc un gran respecte i consideració tot i que no sempre comparteixi les seves decisions), són, i hem d'exigir-ho així, persones altament qualificades, amb un alt nivell d'estudis (inclosos els de llengües estrangeres, no?) , amb uns sous dignes de reis (en els temps que corren...), amb moltes responsabilitats socials i ciutadanes,... i haurien de saber que:

- al seu (pretès) país es parlen diferents llengües
- al seu (pretès) país per poder dialogar i apropar-se als seus ciutadans cal que parlin en el seu mateix llenguatge
- al seu (pretès) país hi ha diferents sensibilitats fruit de la riquesa de les cultures que hi conflueixen i hi conviuen
- al seu (pretès) país hi ha ciutadans que només amb un petit gest de reconeixement i entesa se sentirien molt més acollits
- al seu (pretès) país... tot seria molt més fàcil si fessin un petit pas per acostar-se, escoltar i intentar entendre i sentir dins la pell de la llengua que parlem en aquest altre petit país alternatiu... 
que no és el seu (pel que demostren els seus fets i sovint les seves paraules)
i al pas que anem... 
no ho podrà ser mai... 
ni per obligació! 

i això que som gent pacífica i no ens agrada cridar!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...