Triangulació estranya per imperfecta

Triangulació estranya per imperfecta, en la coincidència electoral: França, Grècia i Egipte celebraven comicis el 17 de juny, amb tres condicionants diferents, tant distints però tant pròxims alhora, tres països amb component mediterrània i que signifiquen hores d’ara el què i el com de l’actual situació de la regió.

França, que venia de canviar el sentit del “color” de la presidència de la república, en la persona d’un buròcrata de partit, un enarca, hom però, “comme d’habitude” el que dóna una certa garantia, l’anterior no ho era; ara, les legislatives, han evitat que l’escassa distància amb la que va ser “conquerida” la presidència aboqués a una formula coneguda com la cohabitació, però “els temps” han passat factura també a la UMP i el PS s’emporta el gaudi de la tranquil·litat d’una Assemblea Nacional de majoria propera al president, de manera que ara veurem com s’afronta la versió francesa de la crisi sistèmica europea que el president sortit va sortejar amb algunes mesures preses el 2009 i el 2011.

Grècia en aquestes legislatives “de repetició”, no ha fet sinó que alhora repetir o gairebé el resultat dels comicis que van provocar aquests i defineix tanmateix un mapa dispar, divers i fraccionat on ningú no és res sense l’altre i on Europa frisa per a que la sensatesa, en versió europea, prengui cos en la governança grega que malda per presentar-se dignament al món, però Grècia és la punta de l’ Iceberg de la deconstrucció a la que s’està sometent Europa, encara que sembli el contrari, una mena de plutarquia moderna, on res és el que sembla i els interessos creuats, encara que en diguin mercats, de vegades, les més, també tenen bandera, encara que l’amaguin, un còctel explosiu si el barregem amb una cleptocràcia encriptada durant les dècades dels Fons Estructurals i de Cohesió, però que arrela en les essències antropològiques de la dominació otomana, i no, no és cert que el cas grec afecti a la prima de risc del deute europeu, això és una llegenda urbana articulada interessadament, per altra banda.   

Egipte s’enfronta a una sort de democràcia orgànica, amb un parlament dissolt, una presidència de la república sota control militar i una societat que no sembla especialment molesta per l’adveniment i la governança des de la perspectiva islamista, una sort de república ataturcquianna, mentre duri, que serà poc, com ja varem veure a Turquia, per tant els aires primaverals que va omplir planes i planes de diaris i informatius, deixa pas a la islamització de les lleis i la societat en front de la militarització  de la vida quotidiana, veurem ara com es manté un equilibri entre ambdues tessitures, conscients que la força no només la tenen les armes i com es manté o es va diluint l’anterior posició respecte del seu veí Israel.

Albert Balada

Llicenciat en Ciència Política i Sociologia

DEA en Història del Pensament i dels moviments socials i polítics.

Preceptes i principis del 1821, vigents, encara....

"Recital Popurri", Autor: Eduardo Samuel Cardenas Martinez,

Tot remenant... en aquesta llibreria de vell que ja no és una rebotiga plena de pols i on pots descobrir veritables meravelles, ara, és com una capsa de sorpreses per igual, però no ets l’únic que ho pots trobar en la xarxa, només ens cal una mica d’enginy i una mica de paciència potser i buscar i remenar, com es feia antuvi, però sense aquell depenent de la botiga que llibres en mà et podia indicar dreta o esquerra, dalt o baix, terra o sostre, poc menys que el que fem ara; tot remenant doncs descobreixo una obra editada el 1821, amb un títol suggerent “El Censor”[1], era quelcom propi de la època i la figura, la del censor va durar fins a l’adveniment de la democràcia, garant de les bones costums i la privacitat política, convenia el què, el com i de quina manera i el què no, de cap manera, no fos dit, amb més mals modus que el C.A.C. que és la versió moderna i autentificada en democràcia de les bones maneres i les bones costums, és clar. El llibre, editat a Madrid, i em sorprèn perquè ens parla aquest llibre que no deixa de ser una revista, vaja un “periódico político i literario” que en número 43 de 26 de maig de 1821 ens planteja com “el dret públic d’una nació no pot tenir fermesa, a no ser que el dret internacional, o entre poble i poble, es fonamenti sobre la igualtat efectiva de les forces”, clar, ens trobem just 9 anys després de la Constitució de Càdis, 13 després de l’Estatut de Baiona i és clar, aleshores fins la censura es veia imbuïda per l’escola francesa, encara, després les tornes canviarien i penso que no ens n’ hem recuperat mai.

La veritat és que entre les seves pàgines hi trobem una declaració de principis estranya que segurament testimonia els processos de revolta de l’època, però que abunda més en el preu dels preceptes liberals respecte del conservadorisme que no hauria d’anar més que lligat a l’estirp del monarca hereu de Carles IV; el text ens refereix el següent: “(...) Ni es cregui que fem professió dels principis democràtics que es deriven de la igualtat primitiva dels homes. No ignorem que aquests principis només serveixen per a solapar l’ambició i el despotisme, fruit ordinari de la llicència (...)” . El valor, doncs, del missatge per mi trobat té una transcendència fonamental, perquè en un moment de construcció i deconstrucció, on la il·lustració lluita contra l’ irredentisme illetrat, fa que de nou la perspectiva de la ciclicitat aparegui en la meva interpretació de la historia i no pugui deixar de sorprendrem per la cita, clar que després acaba amb una altra cita en la que ens proposa que “la única garantia d’una tranquil·litat perpètua és la generalització d’un sistema constitucional” , però potser d’aquesta lectura n’extrec un precepte que també podria ser emprat en aquests dies i a més seria especialment necessari de ser tingut en compte, ens pregunta als lectors : “si cap home amb senderi confia la cura de la seva hisenda a qui no entén del camp, ni encarrega un vestit a qui no sap de sastreria, ni crida per a que l’atengui en les seves dol·lències a qui no ha estudiat l’art de curar, s’encarregaria a qualsevol pel mer fet de ser ciutadà les dificilíssimes funcions de legislador, jutge, ministre, ambaixador i conseller?" I ens en dóna la resposta, una cita d’ Horaci: tractent fabrilia fabri (que cadascú tracti del seu ofici i ningú de l’aliè- Horaci, Epistulae 2.1.116), però encara ens en fa un aclariment interessant de la dualitat llibertat / igualtat que parteix dels postulats heretats de la revolució francesa i dels textos que d’ ella se’n deriven i la influencia que en el constitucionalisme impregna, així el diari de principi del segle XIX ens parla, alhora que ens adverteix i ens prevé al respecte dels intruments derivats de la interpretació robesperiana que “(...) la llei no reconeix altra distinció entre els ciutadans, que la que resulta del seu mèrit personal: doncs tots ells són iguals davant de la llei. –Sens dubte, però compte (ens adverteix) d’entendre la paraula igualtat en el seu veritable sentit i de no abusar d’ ella com la secta dels anivelladors (...)” ......

---

[1] El Censor: periódico político y literario. Volum 8. Imp. de el Censor. Madrid. 1821. Edición digital Universidad de Míchigan. Digitalización Google books

Sangue Sabur

“De nou, el silenci,

De nou, la quietud.

Només respiracions,

Perllongades,

i lentes”

Aquest curt poema, l’extrec de quin ha estat el meu llibre de Sant Jordi, un llibre escrit per l’escriptor francès Atiq Rahimi, vaja, més que francès: afgà, on hi va néixer, a Kabul,  el 1962, per a recalar a la vella Sorbona, on hi faria el seu doctorat en semiologia del cinema. No són les primeres paraules que diuen cal llegir d'un llibre per a enamorar-t'hi. Aquest bell i curt poema apareix en una plana ben entrada ja la recta final de la seva lectura. 

No es tracta d’un llibre de poesia, és un llibre basat en una realitat perenne d’una prosa brillantment construïda a partir d’un relat eminentment vital. El títol, “Sangue Sabur, la pedra de la paciència”, Premi Goncourt 2008, ens transporta a la realitat mitològica persa on aquella pedra, la sangue sabur, és aquella a la que un li explica les seves desgràcies, els seus patiments, les seves misèries, tot allò que no ens atrevim pas a revelar a ningú més, és com una mena de guarda secrets que allibera l’esperit d’aquell qui li conta la seva història. La tràgica història d’una dona afgana que cuida al seu home talibà malferit per mor de la seva guerra santa. La relació amb el seu entorn i amb ella mateixa.

Moments senzills

Em va dir que em faria un regal, tot parlant de com l’olor del bon brou impregnava les estances i et deixaven sentir aquells records de nostàlgia, de l’àvia, dels pares, de moments d’infantesa, senzills, permanent en la nostra memòria, com qui guarda un tresor. L’he rebut, aquesta fotografia que m’ha emocionat, el gris recreant el blanc i negre amb que es vivia, amb el blanc i amb el negre, sense matisos amb els que afrontar la vida mig segle enrera, i malgrat la distància, ens entusiasma de saber retrobar aquestes imatges gravades en les nostres retines infantils i remembrar, com ella em diu, quan va veure aquesta estampa, “el pensar en una casa acollidora, una estança fosca, fugint del calor, la “tele” al fons… llunyana, els ulls mig aclucats… somniant com passava la vida….”, com ella diu: “un moment perfecte, moments senzills…” si m’és permès de robar les seves paraules.

Per cert la imatge de Cristina Catarecha és del sud de França, ves per on!

Amor, llum i llibertat.

Diu una cançó francesa dels anys trenta, quan Europa rebia el sotrac que va remoure els cims econòmics del món i començava una època de recessió que alimentaria les cohorts bel·ligerants i els models intransigents i dictatorials, diu aquesta cançó per "el cor és prou fort per a curar una ferida segons sigui el jurament que el va formar", segurament si el cor dels ser humans estes format per l’amor, la llum i la llibertat, què més ens caldria per a que no hi hagués ferides o per conjurar-ne l’adversitat social?

Un apunt, l'acció comunicativa en Habbermas i Arendt

Li ho havia promès a un amic meu, malgrat arribi tard, avui he de penjar un post, és el principi de l’acció comunicada, aforisme que em permet recuperar la teoria de l’acció comunicativa de Jünger Habbermas, que li serveix al teòric de l’Escola de Frankfurt per polemitzar amb les teories d’Hanna Arendt sobre el poder, la seva gènesi i la violència, a partir de la praxis de la parla, copiant el model de convivència en la polis grega, en quin retorn ens proposa aquesta darrera.

Descobrir, per altra banda, els treballs de la politòloga nord-amèrica Theba Skocpol resulta també transcendent si veiem com en aquesta la dialèctica del poder i la gènesi, ella la transmuta a partir de la conceptualització de les revolucions com a elements de la cultura de masses i de fet en determina fonamentalment tres, la francesa, la russa i la xinesa, com a elements diferenciadors i amb variables repetides en els tres processos que sotmet a anàlisi i que serveixen també per a determinar els elements que contenen processos com els de Bolívia o Veneçuela.

La certesa que el món planteja un canvi global en els paradigmes interpretatius clàssics, resulta ja una evidència i de la mateixa manera que encara resulten vàlids els instruments de la filosofia que ens transcriuen els termes de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, també és cert que la distància infranquejable de la diferencia de classes i per tant factor determinant de la lluita s’ha anat transmutant al llarg de la segona meitat del segle XX, fins a proposar una normativització del liberalisme a partir de la seva incorporació conceptual de determinats esquemes propis de l’esquerra tradicional, deixant buida de contingut a aquesta Esquerra que ha de veure reformulades les seves propostes.

Un lideratge fort no és suficient si no es contextualitza tot un segguit de documents i propostes que han de portar a definir els perfils ideològics dels diferents partits que, en el cas de Catalunya es troben a la recerca,, no ja de fons de financiació, sinó de les mateixes línies, dels diferents mapes de les pròpies corrents.