Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Grècia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Grècia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de juny del 2012

Triangulació estranya per imperfecta


Triangulació estranya per imperfecta, en la coincidència electoral: França, Grècia i Egipte celebraven comicis el 17 de juny, amb tres condicionants diferents, tant distints però tant pròxims alhora, tres països amb component mediterrània i que signifiquen hores d’ara el què i el com de l’actual situació de la regió.

França, que venia de canviar el sentit del “color” de la presidència de la república, en la persona d’un buròcrata de partit, un enarca, hom però, “comme d’habitude” el que dóna una certa garantia, l’anterior no ho era; ara, les legislatives, han evitat que l’escassa distància amb la que va ser “conquerida” la presidència aboqués a una formula coneguda com la cohabitació, però “els temps” han passat factura també a la UMP i el PS s’emporta el gaudi de la tranquil·litat d’una Assemblea Nacional de majoria propera al president, de manera que ara veurem com s’afronta la versió francesa de la crisi sistèmica europea que el president sortit va sortejar amb algunes mesures preses el 2009 i el 2011.

Grècia en aquestes legislatives “de repetició”, no ha fet sinó que alhora repetir o gairebé el resultat dels comicis que van provocar aquests i defineix tanmateix un mapa dispar, divers i fraccionat on ningú no és res sense l’altre i on Europa frisa per a que la sensatesa, en versió europea, prengui cos en la governança grega que malda per presentar-se dignament al món, però Grècia és la punta de l’ Iceberg de la deconstrucció a la que s’està sometent Europa, encara que sembli el contrari, una mena de plutarquia moderna, on res és el que sembla i els interessos creuats, encara que en diguin mercats, de vegades, les més, també tenen bandera, encara que l’amaguin, un còctel explosiu si el barregem amb una cleptocràcia encriptada durant les dècades dels Fons Estructurals i de Cohesió, però que arrela en les essències antropològiques de la dominació otomana, i no, no és cert que el cas grec afecti a la prima de risc del deute europeu, això és una llegenda urbana articulada interessadament, per altra banda.   

Egipte s’enfronta a una sort de democràcia orgànica, amb un parlament dissolt, una presidència de la república sota control militar i una societat que no sembla especialment molesta per l’adveniment i la governança des de la perspectiva islamista, una sort de república ataturcquianna, mentre duri, que serà poc, com ja varem veure a Turquia, per tant els aires primaverals que va omplir planes i planes de diaris i informatius, deixa pas a la islamització de les lleis i la societat en front de la militarització  de la vida quotidiana, veurem ara com es manté un equilibri entre ambdues tessitures, conscients que la força no només la tenen les armes i com es manté o es va diluint l’anterior posició respecte del seu veí Israel.



Albert Balada
Llicenciat en Ciència Política i Sociologia
DEA en Història del Pensament i dels moviments socials i polítics.

Salut mental és no escoltar tertúlies opinològiques


Avui la opció més clara per a la salut mental del ciutadà, és no escoltar cap de les tertúlies farcides d’ opinologia de formació dispar, més aviat poca, d’aprenents de guru i especuladors diversos que juguen a fer veure que saben.

Mentre, la prima de risc espanyola a hores d’ara s’enfila novament, com també s’enfila l’ interès de la deute sobirana espanyola en el mercat secundari, i és que resulta evident per a qualsevol profà que de la mateixa manera com la crisi de Lehman Brothers, americana, res tenia o ben poc a veure amb la crisi sistèmica hispana, els atacs dels “mercats” continuen, perquè poc o gens s’ha resolt el problema sistèmic i estructural espanyol, desindustrialitzat i terciaritzat, i cada cop amb menys capacitat per a retorn d’un deute que augmenta i augmenta i a Déu gràcies que el deute es computa sobre el PIB que si és fes sobre el pressupost de l’Estat, “apaga i vámonos”.

Lo de Grècia ja és un altre cantar, doncs a la crisi econòmica, també sistèmica, i com l’espanyola emmascarada per uns fons estructurals i de cohesió que han fet creure una altra cosa, s’hi ha d’afegir una crisi política que ha porta gairebé a l’ostracisme al PASOK, abans elit partitocràtica que alternava en la governança hel·lènic, ha  fet brollar als post comunistes i als filo feixistes i deixa un panorama en la repetició de la jugada que ha estat unes eleccions a un mes vista de les primeres que poc o gens ha variat, és a dir que conformar govern pot ser tant difícil o impossible com ho era fa un mes.

I mentrestant s’escolten les mateixes tonteries, que si Grècia a votat a favor de l’Euro, que si tal o que si qual, la veritat és que Europa també ha entrat en crisi, com entrarà França, amb la seva banca particularment tocada, d’aquí a poc i com també ho farà Alemanya, amb xifres d’atur emmascarades i grans estocs comercials que no podran col·locar, perquè l’Europa del mercat era la única que va importar i així ens ha anat, conformant una estructura ineficient, malversadora i democràticament nul·la.

Mentre aquí, es fa com si res passes, particular esperit el nostre i altres a les seves particular lluites, meridionals som és evident...


Albert Balada
Llicenciat en Ciència Política i Sociologia
DEA en Història del Pensament i dels moviments socials i polítics.
  

dimecres, 12 de maig del 2010

Què protestin els gossos!


Fins els gossos semblen ja protestar a Grècia. Esser gos a Atenes, en la Grècia Clàssica significava ser cínic, no en el model que avui en dia s’entén com a cínic, representat especialment per la classe política (2), sinó en el model del cinisme (1) que en l’antiguitat significava ni més ni menys que viure i poder gaudir d’allò indispensable i només l’indispensable per a viure. Potser són els antics, el que ens avisen amb aquest esclaridor missatge: Què protestin fins els gossos!


El gos antisistema

DIEC2

cínic -a

1 adj. [FS] Relatiu o pertanyent a la doctrina del cinisme.
2 adj. [LC] [FS] Que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals.

diumenge, 8 de novembre del 2009

να Άξιον Εστί


“Vet aquí, doncs, al creador de les petites Kores i les illes de l’Egeu, a l’amant del brancar de les eugues, a l’adepte de les fulles d’olivera, a aquell que beu del sol i exterminador de llagostes, Aquí em teniu davant del vestit negre dels facinerosos i el ventre buit dels anys, que avortà als seus fills, el clam eròtic! El vent deslliga els elements i el tro assalta la muntanya. Destí dels innocents, una altra vegada sòl, enllà prop de les valls. I no vaig veure altra riquesa, ni vaig escoltar altra riquesa que les frescors matinals bastint granades o zèfirs o petons. Cada qual amb les seves armes, vaig dir: obriré les meves granades en els congosts, apostaré els zèfirs com sentinelles en els congosts, alliberaré els vells petons santificats pels meus anhels. El vent deslliga els elements i el tro assalta la muntanya. Destí dels innocents, ets el meu propi destí!.”[1]


[1] Elytis, Odiseas*. Dignum Est y otros poemas / Dignum est and Other Poems. traducció. Cristián Carandell. Galaxia Gutenberg. Barcelona. 2008

* Odiseas Alepudeli de Panayioti (1911-1996) fou un dels darrers representants de la generació literària dels anys 30 grecs, una de quines característiques essencials estava en el dilema ideològic en mig de la tradició grega i en el modernisme europeu. Abandonà els seus estudis de dret per a dedicar-se a la poesia. El 1978 fou investit Doctor Honoris Causa per la Facultat de Filosofia de la Universitat de Tesalònica i l’any 1979 obté el Premi Nòbel de Literatura. Aquest és el seu poema més reconegut de 1959 To áxion estí traduït com Dignum Est en la seva versió en castellà.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Hellas 2008

Què hi ha de distint d’aquest desembre de 2008 a les protestes estudiantils, també, del maig del 68; aquelles, les del maig eren a la mítica París i aquestes, les de desembre a la mítica Atenes, potser per això no en són tant de diferents, potser també perquè els interessos dels estudiants i els dels treballadors, sota l’atzucac del crash mundial dóna una nova perspectiva a la realitat evident de l’escassetat dels recursos de la sempre anomenada, mal anomenada classe mitjana, aquella que ara es descobreix que, com en aquell maig del 68, sota les llambordes no hi ha la sorra de la platja, aquella que alguns havien promès....

divendres, 9 de maig del 2008

KHILIOI




Recrear en mil articles el que penses, resulta difícil; avui, tot remenant pel meu panell he descobert que ja hi sóc: 1.000. Per això he volgut triar l’expressió grega que dona títol a aquest post, com una reverència personal a les arrels de la nostra cultura i que m'han ajudat a arribar al miler, significat de l'expressió.

dimarts, 15 de gener del 2008

Una cita: Περὶ ὕψους


Una de les obres més destacades en l’àmbit literari de l’antiguitat grega, juntament amb "La poètica", d’Aristòtil, és « sobre lo sublim » (Περὶ ὕψους ), on un autor desconegut ens diu que:


"hi ha cinc vies per a arribar a la sublimitat: els grans pensaments, les emocions fortes, certes figures de la parla i del pensament, dicció noble i disposició digna de les paraules”

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Una canço d'amor

Segurament, les melodies antigues, el so dels instruments grecs, ens transporten a la mediterrània, ens transporten a descobrir o redescobrir com Kenuria podria ser qualsevol dels nostres llogarets, en els que descobrir l'amor amb els elements: la terra, l'aigua, el foc, l'aire, que és el que ens ve a plantejar aquest tema: Kenuria Agapi.


dimarts, 28 d’agost del 2007

Ολυμπία


Continua la meva tristesa amarada de la meva Grècia estimada, perquè si bé dels déus, de l’art, de la política, de la filosofia, de la matemàtica, de les arts i de la ciència, en definitiva estarem en deute amb aquell context pre-cristià, bé que és cert que els rostres entristits per la catàstrofe bé que necessiten del nostre suport, de la nostra estima i de la nostra consideració. Podem veure en cada padrina la pena, la immensa pena de la pèrdua de les arrels, ho han perdut tot, absolutament tot, fins i tot els records d’aquella terra ancestral.

Li ho deia avui a un molt bon amic amb qui compartíem una certament agradable estona contemplant els camps fèrtils de la ciutat en expansió, com al primer post sobre la catàstrofe grega de l’agost de 2007 li faltava el contingut social que m’és exigible, la referència als que els déus els hi han arrabassat o be la vida, o be les seves propietats, i dic això mentre recordo el cap d’Afrodita al Museu d’Olimpia, els seus ulls inclinats en fora, quasi tristos, el seu nas gentil i la seva mirada penetrant, com la de Hermes. Sort de la seva existència, la de la simbòlica Olímpia que ha fet que per preservar l’important llegat d’aquesta ciutat es posessin els mitjans que abans no s’havien emprat.
Sort o pena diria jo.

diumenge, 26 d’agost del 2007

H-θεο-νόα

Resulta difícil no contenir les llàgrimes veient aquest desastre l'agost de 2007 a les terres gregues, resulta difícil de contenir la ràbia de pensar que l’especulació hagi pogut portar als límits en els que es veu ara la meva estimada Grècia, resulta difícil de pensar la manca de capacitat de reacció del govern grec, tot i l’ajuda tardana de la Unió, resulta….

El respecte a les nostres arrels ancestrals, a la nostra historia, als nostres orígens, a la nostra cultura, el lloc on darrera de cada muntanya hi ha un heroi, un déu o un mite, és veu ara alterat per la intervenció de la mà de l’home; segurament mai no sabrem qui hi havia darrera de tot plegat, quan les flames han estat a punt de tocar la ciutat sagrada d’Olímpia i s’acostaven a la sacra Acròpolis on es venerava a Athenea la protectora, i amb despreci les flames arrasaven viles i ciutats i s’emportaven vides.

De les runes naixerà una nova Grècia, segurament, però la tristor omple ara els meus ulls que un dia van recórrer el Peloponés a la recerca de l’esperit dels déus i els titans. Els meus s’omplen de llàgrimes en saber que la natura és castigada una vegada més per la barbàrie humana. Aquest cop Grècia, on la natura envolta i protegeix el legat que ens van deixar els antics, ha rebut l’impacte de la manca de raó de l’home, contra la raó dels déus, que és el que significa el nom en grec d'Athenea, segons ens llega plató, i que dona títol a aquest post.

Voldria recordar aquí alguns versos del poeta grec Odiseas Elitis (1911-1996), a mode d’homenatge, de molt i senzill i trist homenatge, prenc aquests versos del seu poema "Monograma", i un vídeo de la grandor, tot dedicat a Ελλάς, però també a vosaltres que us estimeu també la poesia, la historia, la política, la cultura, l'art....:


"...És aviat encara en aquest món, m’escoltes?
No han estat domesticats els monstres, m’escoltes?
La meva sang perduda i agusada, m’escoltes
Punyal?.

…..

Arribarà el dia, m’escoltes?,
En que ens enterrin i milers d’anys després,
m’escoltes?
Ens convertiran en roques brillants, m’escoltes?,
Per a que sobre elles llueixi la crueltat, m’escoltes?,
Humana.

.....

Qui parla a les aigües i qui plora, escoltes ?
Qui busca a l’altre, qui crida, escoltes ?
Sóc jo que crido, soc jo que ploro, m’escoltes?
Perquè t’estimo, t’estimo, m’escoltes
?"



dijous, 16 d’agost del 2007

Θέλω να πιω απόψε

Diu una cançó grega que canta Haris Alexiou:

Vull beure aquesta nit per res més recordar, vull atrapar-me en el fumi no tenir por de les conseqüències. Vull beure a gust i sobrepassar el límits.Vull confessar els meus somnis perduts cobert només pel fum.Faré llum amb la cigarretes i ho cremaré tot amb el licor. Ara que he perdut la por, tot pot convertir-se en cendra. Vull beure aquesta nit esborrar-ho tot i a cadascú, vull desaparèixer entre el fum per no tornar mai més enrera.

(traduït per Albert Balada de la lletra anglesa)

diumenge, 22 de juliol del 2007

El centre de l'univers


Els antics ho creien, creien que Delfos (Δελφοί), la petita ciutat a cavall de la serralada que conté la muntanya sagrada del Parnàs, era el centre de l’univers, el lloc central de tot plegat, Els reculls mitològics ens diuen que va estar dedicada a diferents déus, però que el primer va ser Apolo. El poeta i dramaturg Esquilo (Αἰσχύλος) deia que va pertànyer a la deessa Gea; Pausanias (Παυσανίας), viatger i geògraf ens digué que l’oracle invocava a Posseïdon. Sigui com sigui la visita a la muntanya va omplint els pulmons d’aquell aire estrany que, a mesura que puges, et desdibuixa l’entorn i t’endinses en un món quasi màgic, místic diria jo, on la pedra groga ens descriu el camí fins a l’oracle de Delfos, el més famós de l’antiguitat, el que va dir que Sòcrates era l’home mos savi de tota Grècia.

He trobat un vers antic, de principis del segle XX, de Kondstantin Kavafis, el poeta d’Alexandria i ens deia:


Encara que vam trencar les seves estàtues

Encara que els vam expulsar dels seus temples.

No per això van morir del tot els deus.

Oh terra de la Jònia,

a tu t’estimen encara,

A tu les seves ànimes recorden.

Quan sobre te surt el sol un matí d’agost,

El rigor de les seves vides travessa la teva atmosfera;

I de vegades una etèria figura d’un efebus,

Indefinida, amb passa ràpida,
Per les teves carenes travessa.

(Jònic de K. Kavafis, traduït per A. Balada)


Del meu record, aquelles imatges perfectes de proporcions, en la solitud de la canícula, protegides per un paratge que els poetes no han deixat de cantar al llarg del segles i el meu particular homenatge a la deessa i a la musa en aquests meus versos:

La veig mirant-me als ulls,
Nua, embriagadora,
De cama llarga i pit petit,
Protegint amb la mà
Els discrets didals
I el centre de l’univers.

(Una bonica historia d'amor -fragment- de A. Balada)

Efes


Recordo Efes, un poblet dalt d’un promontori, aixecat sobre les planúries turques, on l’aire encara respira a Grec, a aquell aire que respiraven els antics, quan l’oracle era visitat, l’oracle que encara transmet, hores d’ara des de les runes que en resten el misteri de l’essència humana.

Recórrer els carrers estrets de cases blanques, modernes, copiant els models clàssics dels llogarets, sopant amb vistes a la muntanya que refresca el calor del dia. Escoltar el so de milers, de milions de grills que canten a compàs la seva melodia d’encant, la seva melodia de festeig.

Percebre el missatge mut de les pedres escapçades i tristes que algun dia van ser testimoni del normal devenir d’aquelles gents, sentir les seves passes, sentir el craqueig de les rodes dels carros i el patinar de les mules sobre els rocs del camí, i el dolç bram de les fonts que en silenci deixen sentir el cant de les seves aigües.

Recordo Efes.

diumenge, 29 d’abril del 2007

Ta pedia tou Pirea

El sol brillava avui, després d’un mati ennuvolat, el record sempre permanent en un dia com avui, m’ha fet retrobar a la fantàstica Melina Mercuri, antiga ministra de cultura socialista amb el veterà Andreas Giorgios Papandreus, a la Grècia lliure i republicana, sorgida de 1.974. Una cançó, que es va comercialitzar el més d’abril de 1.960, “Els nens del Pireu”, el port d’Atenes, l’estimada i venerada Atenes.







El sol reflecteix amb la seva llum.
Una nena, un balcó, i un veler sobre el mar.
I amb la seva pàlida luentor
li descobreix un paisatge d'aquells que fan somniar.

Un quadre inquiet en un racó
s'assembla a una estrella impossible de tocar
i el suau cant d'uns nens
somniant i volent a la nit despertar

Aquest és el meu port, en un lloc del món
on en només un segon es pot ser feliç
i en aquest port, port dels meus desitjos
els nens del Pireu avui canten per a tu