23/03/2013 10a Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades

Després de l'inici de la CCCR una mica psé pel meu gust i un pèl accidentada per a mi amb la Marxa dels Castells de la Segarra, dissabte vam anar a la que és, per a mi, una de les millors proves de la CCCR: la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades.

Característiques:

63,62 km

4.890 m desnivell acumulat

El meu pare i jo vam tardar 14 h 45 m

Enguany van fer algunes modificacions del recorregut respecte l'any passat, bàsicament eliminant el tram de pista de la primera etapa i el tram d'asfalt de la última etapa, reduint d'aquesta manera uns 3 o 4 kms la marxa però fent un recorregut millor, si més no pel meu gust. És molt còmode per a l'organització fer sempre el mateix recorregut però molt agraït pels participants que el canviïn (per veure coses noves) i si a sobre és per millor doncs genial. Total, que si l'any passat aquesta marxa em va sorprendre agradablement, aquest any ho ha tornat fer: 100% muntanya amb pujades/baixades i corriols d'aquells que fan que el cap quasi t'acabi tocant els peus, d'aquells que et fan suar la cansalada, però que alhora fan que se t'escapin uns "oooh" pels terrenys per on passes i per les vistes que es mostren davant teu. Hi ha indrets xulíssims, a destacar la zona de la Mola (en la 5a etapa, dels Cogullons a Prades) i la zona del Pont del Goi (en la 7a etapa, de Capafonts a el Coll), però cada etapa té el seu encant (la millorada pujada a l'Albiol d'enguany per corriols, el refugi dels Cogullons, l'Ermita de l'Abellera, etc).

El fantàstic recorregut d'aquesta marxa es complementa amb uns també fantàstics avituallaments amb aigua, coca-cola, aquarius, caldo, pastes, entrepans, patates i olives, fruita, etc.

L'any passat el sol ens va acompanyar en tot moment però, enguany, a la que em vaig posar crema solar, a mig matí, va i Llei de Murphy, el sol va marxar, el cel es va anar ennuvolant, i va acabar plovent i fins i tot va caure una mica de pedra tot i que, per sort, més tard, ben entrada la tarda, el temps es va arreglar. M'empipa que plogui perquè llavors no puc gaudir del paisatge però al final fa que em senti més orgullosa d'haver acabat la marxa, és com més èpic, no? Perquè he passat fred, he patinat amb les pedres molles, m'he empastifat de fang, etc.

Enguany vaig començar la marxa il·lusionada perquè sabia que era xula però amb certa por per veure com respondrien els meus peus després de la Marxa dels Castells de la Segarra. Al final els peus es van portar bé i vaig poder gaudir de la marxa. Bé, la darrera etapa, més que gaudir-la, al fer-la desitjava que s'acabés, perquè primer hi havia una eterna baixada amb pedres que et feien girar els turmells ara cap aquí i ara cap allà, després un tram de pista per "descansar" i per acabar, just abans d'arribar al poble, a la Selva del Camp, va i vam fer una espècie d'inesperada aquatló anant paral·lels a la riera però també travessant-la uns quants cops. En un altre moment tot això ho hagués trobat fantàstic però al ser a la darrera etapa, ostres!, quin regalet dels organitzadors, jejeje, com la pluja, va fer més èpica la marxa.

17/03/2013 Marató de Barcelona

I per fi va arribar el gran dia, el dia de penjar-se la medalla de maratonià! Poca broma, eh?, que és un gran esglaó en la vida de tot corredor! Diumenge passat el meu pare, el meu tiet Ramon, i l'Ultraquim van córrer la Marató de Barcelona. Per altra banda la meva mare, la meva tieta, en Lluís Pratdesaba, en Genís i jo vam fer d'animadors. Per a tots, excepte per l'Ultraquim, aquest va ser el nostre primer contacte amb una marató. Va ser tota una experiència!

He de dir que, evidentment, els corredors es van cansar però que els animadors no ens vam pas quedar enrere... Vam anar a diferents punts per animar-los amb un pet al cul perquè quasi tardàvem més nosaltres viatjant amb el metro ple de gent amunt i avall i després fent alguna correguda i fent-nos un lloc entre la multitud d'animadors per tenir una mínima visió que no pas ells corrent! Als primers kms va ser relativament fàcil fer-nos un lloc perquè no hi havia tant gruix d'animadors però com més anava més animadors a tot arreu i més complicat fer-se un lloc. I veure'ls no era gens fàcil, havíem d'activar la visió "localitzar una persona entre varis milers en moviment" sense tenir la certesa de si ja havien passat per allà i estàvem perdent el temps o no. Per això hi ha qui va a la marató disfressat (per exemple de Mario Bros) o amb algun complement vistós (per exemple una diadema amb antenes): perquè els seus animadors particulars el vegin! Ara bé, un cop localitzats, cridar-los perquè ens sentissin tampoc era gens fàcil, havíem literalment de deixar-nos-hi la veu i a vegades sense èxit. Lo bo és que no només nosaltres els animàvem... La multitud d'animadors animava a tothom, no només als seus, i a vegades a nivell personal perquè, al portar els atletes el nom al dorsal, hi havia qui sense conèixer-los els cridaven pel seu nom i els animaven. Vaja, una injecció contínua d'energia pels corredors que feia que, a més de córrer, traguessin pit i fessin bona cara en tot moment.

Sens dubte l'ambient va ser el que més ens va flipar de la marató! Res a veure amb el de les curses de 10 km o les mitges maratons a les que havíem assistit fins ara, on com a màxim hi havia algun centenar de participants, i on només hi havia els organitzadors, els familiars i els amics dels corredors animant tímidament i només als seus, i algun curiós o algú que per casualitat passava per allà i preguntava què s'hi estava fent. A la marató ambientasso a la sortida i a l'arribada, però també durant tooot el recorregut i és que, amb uns 18.000 participants inscrits i uns 15.000 participants que van prendre la sortida, vés a saber quanta gent hi havia animant amb globus, xiulets, pancartes, aplaudint, cridant, etc, més els punts d'animació muntats per l'organització com batucades. Una festa al llarg dels 42 i pico kms de la marató, una festa a tot Barcelona que el plugim no va aigualir. I molta emoció a l'ambient: un pare que parava uns segons a fer un petó als seus fills que l'estaven animant il·lusionats, un atleta ajudant a un altre atleta amb rampes, una mare posant-se a córrer per atrapar al seu fill corredor perquè aquest no l'havia ni sentit ni vist com l'animava, estrangers gaudint dels encants turístics de Barcelona tot corrent, vaja, un munt d'històries personals i un munt de moments emotius. El meu pare va dir: a l'arribada m'hagués estirat al terra i hagués plorat.

10/03/2013 XIV Marxa dels Castells de la Segarra

El passat diumenge 10 de març amb el meu pare vam encetar la CCCR com cal, és a dir, des del principi, fent la primera caminada de resistència del calendari, la Marxa dels Castells de la Segarra.

Mai abans havia fet aquesta marxa perquè la veritat és que a priori no em motivava gaire ni el paisatge (un altiplà amb camps i només camps) ni que hi hagués tanta gent (més de 2.500 participants). Però enguany vaig decidir donar un vot de confiança a aquesta marxa, s'ha de provar tot, no?

La veritat és que la meva impressió un cop finalitzada la marxa no va canviar gaire respecte a abans de fer-la... El paisatge va ser monòton, amb molts camps, alguns petits pobles i castells, i prou, resseguint llargues, amples, rectes i planes pistes sense cap dificultat tècnica, però, és clar, en aquesta marxa s'ensenya la Segarra i això és el que hi ha en aquesta comarca. Per sort, les pluges dels darrers dies i que el dia en qüestió fés sol, van fer que el paisatge fos d'unes boniques tonalitats verdes al terra i blaves al cel. Tot i això, vaig trobar a faltar fer un "oooh" veient alguna cosa o algun tram amb alguna dificultat. El que més em va cridar l'atenció va ser que, primer un parell de parapents a motor i després una avioneta, resseguissin la marxa des de l'aire, potser perquè m'hagués agradat ser al seu lloc per viure la marxa d'una manera més emocionant de com la vaig viure. Per altra banda, vaig flipar perquè, tot i haver-hi més de 2.500 participants, no vaig fer cua enlloc, ni per recollir el dorsal, ni als avituallaments, ni a l'arribada, i als avituallaments hi havia abundant teca per a tothom, un 10 en aquest sentit. On es va notar l'afluència de gent va ser evidentment a la sortida i als primers kms, i sort de passar per amples pistes perquè sinó sí que hagués sigut un caos, a mi em feien nosa els que anaven més a poc a poc que jo, jo feia nosa als que corrien, o sigui que paciència per anar avançant quant podia i per anar-me apartant per deixar passar als corredors. Passats els primers kms ja vaig poder moure'm al meu ritme però en tot moment vaig tenir la visió de cues de gent davant i cues de gent darrera. En fi, que una marxa amb molt però que molt bona organització, amb un bon recorregut per conèixer de cap a peus la Segarra i admirar els seus castells però que, per les característiques de la zona i per la multitud de gent que hi participa, aporta poc feedback amb la natura més pura i dura.

Segons el calendari, aquesta marxa és la més assequible en quant a kms i desnivell (54'14 km i només 1.200 m de desnivell acumulat). I, sí, no em va semblar dura però... se'm va fer dura perquè, després de dinar a Guissona, al aixecar-me per continuar la marxa i fer els darrers 17'2 km, vaig notar els talons dels peus una mica adolorits però després, és clar, com més caminava doncs més dolor, total, que al final ja no sabia ni com posar els peus ni com caminar. Fins al km 44 vam anar a un bon ritme però als darrers 10 kms ens va avançar un munt de gent perquè jo cada cop anava més a poc a poc no per cansament sinó pels ais-uis que deixava anar a cada passa al tocar els talons el terra. Va ser degut al terreny com va insinuar el meu pare? Com que jo acostumo a renegar quant porto una estona fent una pujada (tot i que després un cop dalt em passen tots els mals), el meu pare m'anava repetint: ho veus com és millor que hi hagi pujades i baixades? (la veritat és que sí perquè fer tota l'estona el mateix moviment, en aquest cas caminar en pla, poc o molt acaba afectant la part del cos que el fa) i ho veus com les pistes són una mè? (sí, l'impacte al caminar per una pista és més dur que al caminar per un corriol). Va ser degut a les bambes? No fa gaire vaig fer les 24 hores a muntanya d'Olot i no em va passar res. Què va passar? No ho sé! Un cop a casa, vaig veure que als talons no hi havia res de res, només que estaven vermells a petar. L'endemà vaig estar caminant de puntetes i l'altre fent unes quantes ganyotes de dolor al voler tornar a caminar normal i cada dia una mica millor. Una estrena de la CCCR un pèl accidentada la meva. Veurem si els meus talons aguanten la següent marxa de resistència del calendari, la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades, dues setmanes després de quedar ko... Espero que sí perquè l'any passat va ser una de les marxes de la CCCR que vaig tastar i que em va agradar! 

Al final nosaltres vam fer la marxa amb 10 hores 2 minuts, a l'haver-hi poc desnivell es pot anar més ràpid de lo normal. L'organització ha fet pública una mini estadística dels resultats de la marxa:

Eus ací un vídeo de la marxa des de l'aire:

VÍDEO

I aquí les nostres fotos:

Amb tanta gent, vam veure poques cares conegudes: el "jove" de 80 i pico anys, en Pep, i només alguns companys de la CCCR.

CCCR

Com que l'any passat vam culminar amb èxit el nostre repte de participar a la Copa Catalana de Caminades de Resistència i ens va agradar fer-lo perquè, tal com havíem previst, vam descobrir racons de Catalunya, vam conèixer gent interessant, vam fer exercici, ens vam distreure, vam estar en contacte amb la natura, vam disfrutar, vam patir, vam riure, etc, enguany hi tornarem i esperem que ens vagi igual de bé.

Repetirem algunes de les caminades que més ens han agradat com la Marxa 24 hores pel Cap de Creus o la Circular al Pantà d'Oliana, i tastarem algunes caminades com la Marxa Castells de la Segarra o la Marxa Romànica de Resistència de Navàs.

Amb nervis i il·lusió, diumenge farem els primers passos per la CCCR d'enguany.

Poden haver-hi canvis de data, de puntuació, etc. Consultar la web de la FEEC.

Vora Ter: Manlleu - La Gleva

Diumenge poca activitat vam poder fer degut a un compromís familiar... Amb en Genís i el Bitxo vam fer un passeig a tocar de casa: vam resseguir el tram del sender Vora Ter que va de Manlleu a La Gleva pel costat del riu (precisament aquest migdia han sortit imatges d'aquí a TV3 perquè a dia d'avui el riu està a vessar d'aigua) i després, per fer la tornada diferent tot i que en Genís desconfiava del meu sentit de l'orientació i anava repetint "n'estàs segura? truca al teu pare!", vam creuar la carretera, vam passar per vàries cases de pagès, El Poquí, i vam retornar a Manlleu sense problemes. Només uns 10 km però millor això que res, i ens van servir per gaudir de l'esplèndid sol que va fer després d'uns dies de pluja i abans d'uns altres dies de pluja.

24/02/2013 Marxa Bonmatí

La Marxa Bonmatí és molt recomenable, tant per l'organització i els voluntaris que són súper atents i simpàtics, com pel recorregut que passa per racons poc coneguts (si més no per nosaltres) i esplèndids 100% muntanya amb opcions per a tothom ja que es pot escollir fer 10, 15, 20, 32 o 50 km ben senyalitzats.

L'any passat amb en Genís i el Bitxo vam fer un recorregut de 19 km i el meu pare un recorregut de 45 km. Enguany una miqueta més: amb en Lluís Pratdesaba i el Bitxo hem fet el recorregut de 32 km i el meu pare el recorregut de 50 km. Amb el temps que donaven no em vaig atrevir a fer els 50 kms, tinc pendent millor la meva velocitat.

A les 7:00 a Bonmatí hi feia mooolta fresca, així que tothom tenia ganes de començar per entrar en calor i evidentment també per disfrutar de la marxa. El meu pare va sortir pitant amb en Pere i la Carme, l'Enric, en Sando, la Tània i la Magalí a fer els 50 kms, mentre que en Lluís Pratdesaba, jo i el Bitxo vam sortir sense pressa a fer els 32 kms, gaudint molt del paisatge i del tracte rebut als avituallaments.

Si l'any passat la marxa em va agradar, aquest any em va encantar perquè al fer un recorregut més llarg vaig moure'm per zones de més alçada amb fantàstiques vistes com Sant Roc i Santa Brígida i vaig passar per corriols i camins més distrets.

A l'arribada vam trobar-hi a la Carme que va haver d'escurçar el recorregut per molèsties físiques (va ser una llàstima però millor parar a temps), vam menjar-nos el merescut entrepà de botifarra, vam dutxar-nos als vestidors del camp de futbol amb aigua calenta (tot un luxe), i al cap de no res ja van anar arribant tots els coneguts que van fer els 50 km, unes feres. I mentre uns i altres intercanviàvem impressions i tiràvem fotos i tal, no sé ben bé com però vam acabar dinant amb els organitzadors i voluntaris, mil gràcies.

L'Agullola (Rupit)

La nostra faceta exploradora per afinar futurs reptes no es va acabar el 10 de febrer. Una setmana més tard... Com que el meu pare es va quedar amb una espineta clavada, la d'esquivar encara que només fossin uns metres el tram de pista asfaltada que vam fer fins arribar a St Joan de Fàbregues, el meu pare, jo i el Bitxo, vam tornar al lloc en qüestió. La veritat és que jo era una mica incrèdula però, un cop més, el meu pare la va encertar més que un gps o un mapa i vam trobar corriols que ens van permetre reduir un tram de pista asfaltada.

Com que l'exploració del terreny va anar tant bé, ens va sobrar temps. Així que després vam decidir arribar-nos a l'Agullola, bé, fins on vam poder perquè per ara no som escaladors. Ara bé, el dia no va acompanyar ja que la boira va fer acte de presència amb força intensitat. No és que la boira no ens deixés veure les impressionants vistes des dels Cingles del Collsacabra, és que gairebé ni l'Agullola ens va deixar divisar!