02/02/2013 Entrega premis CCCR 2012

Dissabte vam posar la cirereta al nostre repte del 2012, la Copa Catalana de Caminades de Resistència, a l'anar a recollir el nostre premi.

Enguany, 89 persones (guau, molta gent!) hem aconseguit ser campions individuals ex aequo de la CCCR. A l'entrega de premis, moltes cares conegudes i pel que sembla moltes ganes de repetir.

RESUM 2012

Ja sé que encara no s'ha acabat l'any però, com que d'aquí a finals del 2012 en principi les caminades que farem seran normaletes en quant a quilometratge i com que tinc certa nostàlgia de les aventures passades, m'he entretingut a recordar i a fer un recompte del que hem fet enguany d'especial per a nosaltres, bàsicament el repte que ens havíem proposat de la CCCR.

11/11/2012 XVIII Marxa del Garraf

Característiques de la Marxa del Garraf:

45 km

3.214 m desnivell acumulat

918 participants inscrits

776 participants van arribar

El papa i jo vam fer un temps de 10h 28m

Obsequi: una samarreta tècnica màniga llarga (genial! perquè de màniga curta en tenim un munt però de màniga llarga no!)

Aquesta era la darrera caminada de resistència de la CCCR 2012 (snif, snif, snif)

Pensava que la història es repeteria i que com l'any passat ens plouria i trobaríem fang, fang i més fang, però no. A primera hora tot pintava bé, a mig matí van caure quatre fines gotes i, tot i que a partir de llavors la nuvolositat ja no va marxar, el temps només ens va amenaçar, no va acabar fent res de res. Així que vam poder divisar amb condicions el Parc Natural del Garraf i el mar que, a primeres hores del matí, era d'un bell blau elèctric. No sé si perquè estem més acostumats a veure muntanya que mar o perquè ens sabia greu veure tantes explotacions de pedra però vam acabar fent un munt de fotos al mar i poquíssimes a la muntanya...

A l'haver-hi tanta gent (900 inscrits), la veritat és que no esperava veure cares conegudes. Però va ser tot el contrari: vam fer els 10 primers kms de pujada fins al 1r control/avituallament amb en Pere i la Carme, poc abans d'arribar-hi vam coincidir amb uns de Sabadell que també participen a la CCCR, fent un petit descans en aquest 1r control/avituallament ens va aparèixer en Manel, després de baixar fins a la platja del Garraf va i al 2n control/avituallament trobem a l'Albert de Llançà que, per despedir la CCCR, acabava de fer una capbussada al mar (llàstima que ens la vam perdre!) i ens oferia bunyols de l'Empordà i un gotet de garnatxa (mmm!), a continuació vam fer un parell de trams sols però al 4t control/avituallament on hi havia un entrepà de botifarra vam tornar a trobar-nos a l'Albert de Llançà que ens va acompanyar fins al 5è control/avituallament, és a dir, vam fer el cim de la Morella amb ell i vam riure junts al patinar constantment al baixar-ne, i finalment la llarga baixada fins a l'arribada la vam fer sols però coincidint tot sovint amb cares conegudes de la CCCR (de Mataró, de Castelldefels, etc). Ah! fent cua a la sortida vam veure el gos que fa caminades de resistència i que feia temps que no vèiem! I resulta que també és campió individual de la CCCR, jajaja! A l'arribada, l'Àlex, un amic de l'Albert de Llançà, va i va treure de la seva motxilla dues ampotlletes de cava i rajoles de mousse de xocolata. Si és que tots estem contents d'haver participat a la CCCR però tots estem tristos de que s'hagi acabat... 

Tot i ser una marxa multitudinària, la veritat és que l'organització és perfecta. La sortida, tot i que cal fitxar, és ràpida, bé, al cap de no res s'ha d'anar en fila índia a l'agafar un corriol de pujada que ja no es deixa fins al 1r avituallament, al km 10 aproximadament, però només és aquest tros, després un ja pot anar al seu ritme i, enguany, per evitar molèsties als corredors, aquests han sortit primers. Els avituallaments estan molt bé (donuts, entrepans, xuxes, fruita, etc), si bé és cert que vaig trobar a faltar coca-cola en alguns d'ells (fins al final no vaig poder satisfer aquest meu desig). Senyalització perfecta. Ruta ideal per conèixer la zona, barrejant mar i muntanya. I voluntaris atents i sempre amb un somriure. Tot perfecte si no hagués estat pel meu nas a vessar de mucositat: vaig tenir algunes dificultats per respirar bé i vaig gastar un munt de mocadors (i més que n'hagués gastat si no els hagués hagut de racionar perquè m'arribessin per tota la marxa!).

Bueno, esperem retrobar les cares conegudes de la CCCR a la "festa" que organitzarà la FEEC a principis de l'any vinent o el dia menys pensat caminant per algun dels fantàstics racons del nostre país.

I després de la CCCR 2012 què? Ja veurem...

27/10/2012 XXI Rasos de Peguera - Manresa

Característiques de Rasos de Peguera - Manresa:
82 km
1.207 m pujada
2.782 m baixada
139 participants van prendre la sortida
135 participants van arribar (quasi tots!)
El papa i jo vam tardar 16h 41m

Al final va anar millor del que pensava. Em feia por tanta baixada però vaig acabar cansada com altres marxes de resistència i punt, cap lesió ni cap dolor ni cap agulleta ni cap ampolla de record. Hi havia molt desnivell de baixada, sí, però en realitat només 2 baixades eren xungues (la de Rasos de Peguera, només de començar, i la de Taravil poc abans del km 20), la resta eren baixades més suaus o més de pista que s'alternaven amb trossos plans i trossos amb petites pujades/baixades, bé, i alguna "piscina" per creuar.

També la sortida va anar millor del que pensava. M'imaginava un caos al corriol de forta baixada que hi ha només de començar però, com que la caminada no era multitudinària i com que abans de sortir fitxaven un a un tots els participants, més o menys la sortida va ser esglaonada i en cap moment hi va haver un tap de gent. Ara bé, un cop em vaig girar i em van venir ganes de tirar una foto perquè era impressionant veure un munt de gent en plena baixada, però al final em va fer por que la manada m'envestís, jejeje. Tot i això, vam coincidir amb més boletaires que participants a la marxa (la carretera fins a Rasos de Peguera estava plena de cotxes de boletaires i de marxaires només n'hi havia 139)! Crec que d'aquesta primera baixada va ser més xungo el fet de cada dos per tres haver de creuar la carretera tot saltant les valles que no pas la pròpia baixada, com a mínim per a mi que sóc baixeta i les cames no donen gaire de sí a l'hora de superar obstacles. També he de dir que vaig veure més d'una patinada i més d'un cul a terra a la baixada...

A la meitat del recorregut vam tenir un petit contratemps. Superada la pujada més xunga de la marxa, si és que se'n pot dir xunga d'aquesta pujada (Serrateix), hi havia un control. Nosaltres vam veure un cartell ben gros que posava CONTROL enganxat a un càmping però vam estar mirant i remirant i no vam veure res, ni taula amb menjar ni participants ni res, a més el càmping es deia l'Hostalet i no Serrateix, juntament amb la paraula "control" no hi havia cap referència ni a la marxa ni al Centre Excursionista Comarca Bages, així que vam pensar que igual el cartell era del càmping per anunciar a la gent que passés per recepció abans d'entrar al càmping, no se'ns va acudir entrar al bar del càmping i vam pirar. Poc després, al començar a baixar, vaig veure clarament que ens havíem passat el control i el papa va entrar en la seva fase "estic cabrejat" i va començar a caminar tope ràpid i a engrandir la distància entre ell i jo (sort que era baixada i pla, i no pujada, així jo també podia anar una mica ràpid), i jo vaig començar a patir per si l'organització ens estava buscant però al fulletó que ens havien donat no hi havia cap mòbil per avisar en cas de qualsevol incidència/imprevist. Tan ràpid vam anar (només vam parar uns segons per posar-nos els frontals) que vam atrapar en Manel (ostres, tu! quant pensem veure't no hi ha manera de trobar-te i quant menys ens ho pensem va i els nostres camins es creuen!) i nosaltres histèrics vam explicar-li el que ens havia passat, i altra cop a caminar ràpid fins al següent control on, també histèrics, els vam explicar que ens havíem saltat el control anterior i que no havíem pogut avisar a l'organització i... no va passar res, es veu que sempre hi ha algú que se'l salta perquè està "amagat" dins el bar del càmping. En aquí, morts de gana, ens vam atiporrar de croissants petits de xocolata, mmm. Així vam compensar el control que ens vam passar que es veu que era el millor en quant a menjar i que, a més, era acollidor perquè hi havia una llar de foc.

Vam anar força bé tota la marxa excepte en els dos darrers trams, se'ns van fer eterns... El penúltim tram (pels voltants de Callús) va semblar un laberint i jo, a sobre, estava en plena crisi de son, i l'últim tram va ser una ratllada mental total perquè anàvem veient Manresa però anàvem fent voltes i més voltes allunyats d'ella i pujades/baixades i més pujades/baixades, amb les ganes d'arribar que teníem i el vent i el fred que feia, això va ser brutal! En aquí el meu pare estava en la seva fase "vull arribar" i anava tope ràpid i anava engrandint la distància entre ell i jo, encara sort que als encreuaments s'havia de parar una estona per estudiar per on avançar que sinó... La senyalització era una ratlla blanca, una ratlla blava, i una ratlla blanca. Hi havia moltes senyals però, com que eren semblants a les d'un PR o d'un GR, és a dir, no eren gaire grans i no eren fosforescents, a la nit als encreuaments calia aturar-se per descobrir on eren per seguir per un camí o per un altre.

A l'arribada ens vam reanimar amb l'escalforeta d'un lloc tancat, un pica-pica, una dutxa amb aigua més freda que calenta, i l'alegria de tenir la marxa a la butxaca i també la CCCR (ja tenim suficients punts!!!) Com diu l'Albert de Llançà, sap greu que això ja s'acabi... la setmana vinent la Marxa del Garraf i punt i final per aquest any...

Per fi, després de molt de temps, una caminada sense pluja i sense núvols! Això ens va permetre gaudir de les vistes d'aquesta zona poc coneguda per nosaltres, i dels colors i dels fruits de la tardor amb tota la seva esplendor, veure les magnífiques tonalitats de la natura al pondre's el sol, i a la nit veure les estrelles i la imponent lluna plena, un gustàs. Llàstima del vent i del fred a la part final de la caminada (quant vam pujar al cotxe, vam veure que estàvem a només 1 o 2 ºC).

20/10/2012 XIX Marxassa (St Martí del Montseny - Mataró)

Primer les prediccions meteorològiques pintaven fatal, a última hora van pronosticar una escletxa de bon temps al matí i pluges a partir de la tarda, i finalment va acabar plovent intermitentment una mica al matí i després el dia es va aguantar, amb núvols i cap al final també amb boira, però es va aguantar. Degut a les prediccions meteorològiques, però, es veu que una setantena de persones no es van presentar a la sortida i jo, que fins a l'últim moment vaig dubtar en si anar amb bambes o amb botes, vaig acabar optant per les botes. El resultat va ser que vaig caminar amb més seguretat, vaig patir només 1 relliscada i vaig anar 0 cops de cul a terra per culpa del fang i de la humitat, i vaig acabar amb els peus secs tot i la pluja i els bassals, però vaig caminar més feixuga, i vaig acabar amb les cames cansades i amb un parell de petites ampolles, una a cada dit gros de cada peu. Hagués anat més còmode amb les bambes però hagués anat amb mes cautela i hagués anat més a poc a poc. Bona elecció o no, ja està feta i passada.

Característiques de la Marxassa:

65,2 km

3.985 m desnivell acumulat

400 i pico inscrits

363 sortits

334 arribats (està molt bé)

El 2010 vam fer un temps de 15 hores

Aquest any hem fet un temps de 14 hores

Ens vam haver d'aixecar molt d'hora (perquè a les 05:30 havíem de ser a Mataró) però millor matinar per després no acabar a les tantes de la nit. Per poc, nosaltres no vam arribar encara de clar i això que hagués estat bé perquè haguéssim tingut vistes del mar.

La sortida d'aquesta marxa és una mica caòtica perquè tots els participants estem en una gran esplanada i hem de començar a caminar per un corriol que cada cop es va fent més estret. O sigui, embús monumental. Nosaltres, que ens vam col·locar cap al final perquè els corredors poguéssin fer de les seves, ens vam armar de paciència perquè durant una bona estona vam estar congestionats.

El recorregut està molt bé: amb sortida a St Martí del Montseny i arribada a Mataró, es passa pel Parc Natural del Montseny i pel Parc del Montnegre i del Corredor que ara per la tardor tenen unes tonalitats xulíssimes i estan plens de bolets i castanyes. Llàstima que, amb el temps que va fer, vam tenir poca visibilitat i no vam poder gaudir plenament del paisatge dels 2 parcs però, per sort, fa 2 anys sí i ens van sorprendre gratament. Tampoc vam fer gaires fotos...

En aquesta marxa hi ha unes 3 pujades, així que vaig poder posar el mode "pujada" (caminar xino-xano i sense mirar si s'acaba o no la pujada per no ratllar-me) i el mode "baixada" (caminar ràpid i descansada i feliç per haver superat una pujada i haver gaudit d'unes vistes). No sé si és millor això o el mode "trenkakames" (puja-baixa-puja-baixa-puja-baixa i acaba lelo) però, en tot cas, sí que és amb el que jo estic més acostumada (a pujar una muntanya i després a baixar-la), tot i que evidentment no tot són flors i violes perquè així a mitja pujada començo a maleir-la i a desitjar que s'acabi.

Els avituallaments d'aquesta marxa, tret del primer, els vam trobar molt bé. Amb només un donut a la panxa (que és el que ens van donar al primer avituallament) vam haver d'aguantar 26 km ja que és el punt on hi havia el segon avituallament. Jo no menjo gaire però vaig haver de recórrer als pistatxos que han fet tants kms com jo perquè sempre els porto a la motxilla però mai els consumeixo (la xocolata, en canvi, l'he d'anar repostant perquè sí que la vaig gastant). Els pistatxos no estaven molt bons perquè estaven súper tous i vés a saber si caducats però em van omplir la panxa i van evitar que les meves energies decaiguessin. Algunes persones, que ja devien ser veteranes en fer la marxassa, al poble del Montseny van comprar menjar. El segon avituallament, quin riure, era o de cine o de parc infantil: xuxes i palomites! no és que et poguessis atipar gaire però aquestes coses es posaven súper bé. Després, sí, el tercer va ser un avituallament 10: pica-pica guai (olives, fuet, patates, etc) i martini amb gel i llimona i tot. I el dinar també un 10: amanida, entrepà XXL de botifarra (vaig haver de guardar-ne la meitat a la motxilla perquè no me'l vaig poder acabar), fruita, iogurs, i cafè. Després de la tercera i última pujada, una llimonada 100% natural (aigua, llimona i sucre) i boníssima. I l'avituallament de Sant Martí de Mata va ser especial perquè hi vam arribar just quant es va fer de nit i a les escales d'accés hi havia espelmes il·luminant el camí, per menjar hi havia carquinyolis i per beure garnatxa, tot molt típic del país, i l'ermita estava amb les portes obertes i podies entrar-hi.

De la senyalitzacio no sé què dir. Suposo que normal. És que nosaltres fa 2 anys vam estar dubtant en alguns punts i fins i tot vam trobar algú que s'havia perdut i havia reculat i, enguany, com que mínimament recordàvem el camí, doncs bé. Bàsicament es segueix GR i cap al final hi ha una senyalització pròpia de la marxa.

En aquesta ocasió no vam anar llargues estones amb algú. Va semblar que aniríem més o menys amb un nois que ens van dir que ells eren l'equip vermell pel color dels seus xubasqueros i nosaltres l'equip blau-marí perl color de les nostres capelines (veig que a la gent li agrada això de fer equips per colors: a la trenkakames ens van dir "equip groc" i aquí "equip blau marí") però tot d'una un membre de l'equip vermell ens va avançar corrent i vam deduir que el seu equip s'havia dissolt. En tot cas, al creuar-nos amb algunes persones vam intercanviar típiques frases estil "que el temps vagi aguantant" i tal. Bé, als darrers 20 kms vam anar ara davant ara darrera de 3 avis que xerraven de les seves coses i que sense buscar-ho nosaltres sentíem i a mi em provocaven somriures. He de dir que aaara que s'està acabant la CCCR començo a reconèixer algunes cares repes, és a dir, algunes persones que segurament com el meu pare i jo estan fent la CCCR i per això estan en vàries caminades de resistència. El que sí que tinc ben clitxat, perquè és un paio simpàtic, és l'Albert de Llançà, en aquí ens el vam trobar al dinar. Manel, l'Albert ens va dir que havies preguntat per nosaltres... Llàstima de no haver coincidit! Però, si anaves per davant nostre, deu voler dir que no vas tenir cap problema durant la marxa. Bé, no?

Un parell d'anècdotes:

- Per un dia, el meu pare va ser James Bond o això li van dir a un avituallament (tenia el dorsal 007)

- Cap al final de la marxa, poc abans d'arribar a l'avituallament xulo de Sant Martí de Mata, vam trobar-nos amb un gos gros deslligat i estirat davant d'una casa (sense immutar-se per la nostra presència) que havia destrossat algunes bosses d'escombraries, perquè era de nit perquè sinó li hagués fet una foto. L'escena va ser xula, com enxampar un nen amb una entremaliadura però que fa veure que no ha passat res, però prèviament em vaig espantar perquè vaig sentir fressa i vaig pensar que potser algun participant havia caigut, després al veure un munt de coses pel terra vaig pensar que igual hi havia un vagabund, i finalment vaig veure el gos.

Bueno, després d'aquesta, Rasos de Peguera - Berga. Veurem si amb una setmana el cos està recuperat. I veurem com portem això de fer 80 i pico kms bàsicament baixada. L'experiència a la 1a marxa cap a la independència Ulldeter - Roda de Ter ens diu que no serà fàcil.

06/10/2012 XI Trenkakames

Va per 2 lectors del bloc (esporàdics o habituals, és igual) que se'm van donar a conèixer a la trenkakames, GRÀCIES, em va fer molta ilu tot i que segurament no ho devia semblar degut a la cara de patata que em devia quedar per la sorpresa que em vau donar:

• Per la parella que em va explicar una història que em va deixar literalment sense paraules, i pel seu amic "game over". Em va saber greu perquè al ditxós carrer de pujada del ditxós poble i també al final de la carena a punt d'arribar a l'església de Sant Miquel vam estar a tocar però jo a l'acte no us vaig reconèixer, jo al meu rotllo, i al cap d'una estona un pensament cridava dins el meu cap "però si eren ells"! Espero que us anés bé la marxa!
• Per .... ja m'hi val! no et vaig preguntar com et dius! Amb el papa t'hem batejat com "el noi d'Oliana". Diga'm que vas acabar! Crec que l'últim cop que et vam veure va ser a l'avituallament que hi havia després de baixar de la Talaia del Montmell i vam pensar que, amb el petit moment de crisi superat, ens avançaries en qualsevol moment però no et vam veure més, ni al sopar on ens hi vam estar força estona ni a l'arribada on mentre esmorzàvem i descansàvem teníem l'esperança de veure't arribar. Marxassa?

Característiques de la trenkakames 2012:

82 km

5.800 m desnivell acumulat
275 inscrits
268 participants van prendre la sortida
193 participants van acabar la marxa
Amb el meu pare vam fer un temps de 20h 56m
A rtv el Vendrell la trenkakames va ser notícia

Degut a la pájara de l'any passat, enguany repetia la trenkakames amb certa por... per la calor i perquè el recorregut no dóna treva a relaxar-te en cap moment (perquè, tot i que a la primera meitat del recorregut bàsicament es guanya alçada i a la segona meitat del recorregut bàsicament hi ha baixada, de principi a fi és un continu puja-baixa-puja-baixa, un veritable trenkakames, d'aquí el nom de la marxa).

No sé si la pájara de l'any passat va ser deguda al cansament o a la calor o a tot plegat o a una altra cosa completament diferent però la por a que es repetís va fer que anés amb una estratègia preparada: aprofitar al màxim els avituallaments (menjant encara que no tingués gana perquè no decaigués l'energia i sobretot bebent més del que normalment faig per evitar penúries degut a la calor) i anar sense presses perquè el recorregut trenkakames no em passés factura en algun moment (arriba un punt que, amb tant puja-baixa-puja-baixa, ni les cames ni el cap saben què fan, lo normal és pujaaar i després baixaaar, però aquí a la que t'acostumes a una cosa va i toca l'altra i ni el cap ni les cames ho assimilen ni van compenetrats). Total, que el fet d'anar a poc a poc i de respostar força als avituallaments ha fet que, enguany, sense pájara meva, tardéssim 1'5 hores més que l'any passat! Però la qüestió és que vam arribar i que no vaig patir com l'any passat!

Ara bé, tanta estratègia i tanta por també va fer que anés tope concentrada, evitant que el meu cap pensés en negatiu, evitant recordar la pájara, i ho vaig aconseguir però això va fer que estigués (psicològicament parlant) força aillada del que passava al meu voltant. A la meva vida diària em passa sovint que vaig pel carrer i igual estic mirant una persona però en realitat no la veig perquè estic pensant en les meves coses, i evidentment quedo fatal perquè sembla que passi de la persona en qüestió. Doncs a la trenkakames això es va veure accentuat degut a la meva concentració! Coses de la vida, en aquesta marxa molta gent ens va donar conversa, per cert, molta gent del Delta de l'Ebre (uns germans que ell era d'Amposta i ella de Reus, un que era de Sant Carles de la Ràpita, etc) doncs igual havia parlat amb ells durants uns kms i després a l'avituallament no els reconeixia... També, a un avituallament, a la que vam arrencar uns van dir "vinga, que l'equip groc ens avança" i jo ni cas perquè ni idea de què anava la cosa i va i al cap d'una estona vaig pensar "ostres, si ens estaven fent una broma al meu pare i a mi perquè casualment els dos portem la samarreta groga i ells en canvi van tots blaus!"... Un desastre! També he de dir que, com podeu comprovar, jo estava fatal però que no era la única... fins a 3 vegades es van pensar que el meu pare i jo érem parella! ja tinc pinta de velleta? o és que el meu pare sembla molt i molt jove?

Enguany el meu pare i jo vam marxar cap al Vendrell amb el tren i, evidentment, la línia Vic - Barcelona va fer de les seves i una mica més i perdem el tren Barcelona - El Vendrell. Petit moment de nervis abans de començar, bé, què dic abans de començar, abans ni tan sols d'arribar a la sortida.

Previ a la sortida, pell de gallina pel minut de silenci (pel noi que l'any passat va morir 3 dies després d'haver acabat la trenkakames i per la Teresa Farriol que va morir una setmana abans fent Cavalls del Vent) seguit d'un llarg i fort aplaudiment.

La sortida va ser maca com l'any passat: amb crits de visca Catalunya i amb alguns graellers encapçalant la caminada fins a la sortida del poble. En aquest moment, quant es comença a caminar, és quant passen tots els nervis i es comença a gaudir.

Vaig començar contenta, motivada, concentrada, aliena al que passava al meu voltant, amb la meva estratègia ficada al cap. Però superats els primers kms amb els primers puja-baixa, ja al primer avituallament, vaig pensar "merda! estàs només al km 12 i estàs xunguíssima per la calor!". Per sort, amb només uns segons vaig foragitar aquests pensaments negatius del meu cap "què carai! molts cops en moltes caminades m'he pensat estar a les últimes i en un avituallament m'he recuperat!". Tot i haver begut varis cops durant els primers 12 kms, al primer avituallament em vaig beure una llauna sencera d'aquarius i un got ple a vessar de coca-cola. La calor de l'any passat es repetia. Per cert, tot un detall que en aquí ens donessin una mostra de crema solar. En un altre avituallament ens van donar un gel, però d'això en tinc uns quants a casa acumulant pols, no em barrufen...

A la carena prèvia a la Talaia del Montmell (el cim més alt d'allà), vaig veure varis participants passant-ho malament, com jo l'any passat, vaja. Jo enguany en aquí vaig disfrutar, tot i que també m'hi vaig cansar, eh? I cada cop que veia algú passant-ho malament, m'envaïa un pensament de pena.

L'any passat vam arribar dalt la Talaia del Montmell de nit. Enguany, degut a alguns canvis al recorregut, se'ns va fer de nit quant ja l'havíem baixat, guai.

En algun moment, no recordo quant, vam trobar alguns arbres caiguts obstaculitzant el camí. En aquesta ocasió van ser pocs i va ser relativament fàcil superar-los però jo em pregunto si la FEEC posa com a condició perquè una marxa formi part de la CCCR que hi hagi arbres caiguts durant el recorregut en pla obstacle, i que alguns s'hagin de superar pujant-los com qui puja a cavall i d'altres que s'hagin de superar arrossegant-te per sota d'ells com una serp, ah! i a sobre si estan cap al final millor perquè és quant a un més li costa superar aquestes coses.

El sopar a Aiguaviva va estar molt bé: taules i cadires per menjar com Déu mana, olives (mmm!) i patates de bossa per picar, pa amb tomàquet amb botifarra, galetes i cafè per acabar. Vam estar allà una bona estona fent-la petar amb els companys de taula i menjant relaxadament. Massa bé va estar el sopar perquè després va costar continuar la marxa i més sabent que en allà pots plegar i que un autobús et retorna.

En aquesta ocasió no hi va haver pájara però sí una petita crisi de son uns kms després del sopar. Amb el cansament de portar alguns kms a sobre, amb la panxa plena, sense veure vinyes, boscos, muntanyes, el mar o pobles a la llunyania degut a la foscor de la nit, només amb la petita visió de la llum del frontal, vaig entrar en un d'aquells moments que em fa tanta ràbia: estar caminant sense poder evitar tancar els ulls cada 2x3, ensopegant amb tot el que se'm posa al davant amb el perill de fer-me mal (un altre moment que em fa ràbia és a ple hivern tenir les mans tant congelades, tot i portar guants, que els dits criden de dolor). Per sort, en un avituallament em vaig atiporrar de rajoles de xocolata i de llet amb nesquik (i perquè no hi havia més derivats de la xocolata perquè sinó...) i vaig aconseguir despertar-me.

Als darrers kms, als darrers puja-baixa vam tenir la sort de coincidir amb el trio de Xevis de Girona. Dic que vam tenir la sort perquè, com ja els vaig dir a ells, em va anar molt bé que un d'ells fos xerrameca i ens expliqués les seves aventures viscudes i el seu pròxim projecte en forma d'aventura solidària al Pakistan. Si no hagués sigut per aquesta distracció mental crec que hagués tingut una crisi just abans d'arribar. Llàstima que es paressin un moment i que amb el meu pare els avancéssim i, com nosaltres, una noia, perquè es van acabar les historietes divertides. Passada una estona, la noia em va dir en broma "ja va bé que t'estirin però no tant!", jejeje, i jo li vaig explicar que quant el meu pare anava a sac i anava engrandint la distància entre ell i jo era perquè estava cabrejat perquè volia arribar ja o perquè estava cabrejat perquè estàvem mig perduts, i que en aquest cas era perquè estava cabrejat perquè volia arribar ja. Vam fer l'entrada triomfal a l'arribada amb aquesta noia.

Abans de tornar a casa, ara en cotxe gràcies a en Genís i no en tren com a l'anada, una fantàstica dutxa i un fantàstic esmorzar tot veient com arribaven altres participants amb cara de satisfacció.

Enguany el recorregut ha sigut una mica diferent al de l'any passat: En comptes de començar passant per la platja de Sant Salvador, vam començar amb el meu estimat carrer de pujada super-hiper-mega pronunciada (de Sant Vicenç de Calders? els veïns d'aquest poble deuen estar molt en forma!). Això va fer que els primers kms de força asfalt desapareguessin, o sigui que per nosaltres molt encertat el canvi de recorregut. Bé, el que es va fer per compensar aquesta retallada de kms del començament, a mi no em va agradar tant. Van allargar kms pel final però no plans precisament, ens va fer superar fins a 3 pujadetes-baixadetes plenes de molestes pedretes per acabar-nos de rematar just abans d'arribar. En conjunt un recorregut exigent, sí, però realment xulo i variat per la zona del Penedès.

La senyalització de la marxa, amb cintes blanques i fins i tot indicadors gegants amb la paraula trenkakames va ser perfecte, en cap moment vam dubtar de per on havíem d'anar. També van ser perfectes els avituallaments (abundants i variats) i els voluntaris (simpàtics, amables i servicials; recordo que al sopar més d'un cop una senyora va venir a la taula com si fos una cambrera a veure si volíem més d'això o més d'allò i preguntant-nos si necessitàvem algo). Una felicitació a l'organització.

15/09/2012 Matagalls - Montserrat

Un any més, jo no he fet la Matagalls - Montserrat per 2 raons: per la proximitat amb la Circular d'Oliana (només una setmana de diferència) i perquè així com a mínim en una caminada el meu pare pot anar al seu ritme (caminant ultra ràpid).

El que sí que he fet, juntament amb ma mare, és portar el meu pare a la sortida, a Collformic, notar els nervis dels participants, sentir certa enveja, veure moltes cares conegudes, i viure el caos al marxar de Collformic; abans de tornar a casa vam anar a Aiguafreda i vam estar-hi una estona animant als participants; i l'endemà ens vam aixecar ben d'hora i vam anar a recollir el meu pare a l'arribada, a Montserrat, això sí, pujant amb cotxe fins dalt i passant del cremallera perquè sinó no haguéssim sigut a temps de veure l'arribada del meu pare perquè el primer cremallera no surt fins a les 8:00.

Enguany han fet alguns canvis al recorregut: a la baixada a Aiguafreda, i a la Mola. Segons el meu pare, a pitjor perquè abans es passava per corriols i ara es passa per pista. Però, per la gent que corre, suposo que això és millor.

Matagalls-Montserrat (la caminada de resistència més multitudinària però, clar, també la caminada de resistència amb més ambientasso):

84,800 km

5.980 m desnivell acumulat

3.054 participants van prendre la sortida

2.462 participants van acabar (el 80,6%)

2009 (papa i jo, en la nostra 1a caminada de 24 hores): 20h 38 m

2010 (papa): 17h 20m

2011 (papa): 16h 27m

2012 (papa): 16h 05m

8i9/09/2012 IV Circular Pantà d'Oliana

A la Circular al Pantà d'Oliana (crònica 2011) i a les 24 hores al Cap de Creus (crònica 2012) els hi tenim un especial "carinyu" perquè són de les primeres caminades llargues que vam fer i de les que, un cop provades, hem anat repetint any rere any perquè per una cosa o altra ens han captivat. I és una mica per culpa seva que enguany estiguem fent la CCCR... el 2010 que va ser el primer any que vam fer aquestes caminades, cap de les dues formava part de cap competició i nosaltres en desconeixíem l'existència, anys més tard, al veure que aquestes caminades entraven a formar part de la CCCR ens vam interessar en saber què era i finalment enguany ens hem animat a fer-la.

81 km

6.200 m desnivell acumulat

De 148 inscrits, 81 van acabar, només un 55%

El primer va tardar 11h 30m i el darrer 20h 33m.

El papa i jo vam tardar 19h 33m (9 minuts més que l'any passat) i vam quedar en les posicions 72 i 73.

Enguany, la tempesta que va caure va fer estralls. El començar a ploure i a caure calamarsa a només al km 10 i just abans de fer-se de nit, i que a sobre la tempesta vingués acompanyada de multitud de llamps i trons, i que durés no uns minut sinó unes hores, va fer que molta gent abandonés. La veritat és que jo vaig estar una bona estona espantada, pregant perquè no ens caigués cap llamp a sobre, i és que era un rere l'altre i ben a prop nostre! La intensa pluja i els cops de calamarsa xocant al nostre cos eren lo de menys, que ja és dir! Ens pensàvem que només teníem 3 o 4 persones al darrera però quant ens vam parar a posar-nos els frontals (1 hora abans que es fés de nit perquè el fosc cel de tempesta va fer que no ens hi veiguéssim més abans del compte) va i ens vam adonar que teníem una llarga cua de gent enganxada darrera nostra però amb la fressa de la tempesta nosaltres no ens n'havíem adonat! Conformàvem un gran grup, segurament perquè un grup dóna seguretat, si tens algú a prop doncs estàs més tranquil perquè si passa res llavors algú et podrà ajudar. Lo bo del cas és que la previsió meteorològica va dir que tot això passaria el diumenge a la tarda, la tempesta es va avançar 24 hores...

Com l'any passat, vam coincidir amb en Lluís Garrofé, enguany molt cofoi perquè tenia 81 anys i feia 81 kms. I una setmana després farà la Matagalls - Montserrat, com el papa, sí, però ell té uns quants anys més. Els té ben posats, vaja. Als primers kms vam anar amb ell i un noi li va dir: ostres! quasi que em fa vergonya anar al ritme d'un senyor de la seva edat...

Vam trobar d'altres cares conegudes, de Llançà, de Castelldefels, etc, amb qui vam intercanviar impressions. I una nova cara que déu n'hi do... A la segona pujada, a la Collada de cal Penya, un senyor que teníem davant va dir que no s'hi veia, que tenia les ulleres entelades, que si us plau l'espéressim, com que el meu pare també tenia les ulleres entelades, jo vaig obrir pas en aquella curta però forta pujada, xino-xano, enmig d'una pluja fina i de la foscor. A l'arribar al tercer control, el senyor en qüestió va marxar sense donar les gràcies (que no em calien) i sense dir ni adéu ni ase ni bèstia. Sort que com en ell n'hi ha pocs!

A la sortida tots els participants vam sortir junts, enmig d'una forta ovació, però la pujada a Serra-seca mica en mica va posicionar a tothom al seu lloc, els corredors al davant i els caminadors al darrera, i mica en mica tots estàvem cada cop més separats, passats uns kms semblava que anéssim sols, només coincidíem de tant en tant amb una parella de Castelldefels. Vaig tenir un moment xungo, cap al km 60, just abans que es fés de dia perquè, tot i que era el 3r cop que feia aquesta caminada, em vaig confondre i em vaig pensar que estàvem molt més enrere del que realment estàvem i em vaig començar a ratllar psicològicament. Al veure la meva equivocació, a la Font d'Isot, em van passar tots els mals. Quasi en cada caminada tinc algun moment de baixón, però suposo que és normal, són molts kms, una nit sense dormir, etc. Després de la tempesta, després de la nit, després del meu baixón, els darrers 20 kms van ser en un matí de xafogor asfixiant. A l'últim control-avituallament, a Peramola, em van dir que era la 7a dona i que si corria igual pujava al podi perquè no feia gaire que les altres havien passat, sí, estava jo per córrer, jajaja. A l'arribada, al treure'ns les bambes, vam veure que teníem els peus ben arrugats per haver passat tantes hores molls, cada peu sencer semblava una bullofa. Per sort, un cop dutxats i amb la panxa plena, i passades unes hores sense tocar aigua, els nostres peus van recuperar la seva normalitat.

El recorregut, tot i que ja era conegut per nosaltres, no ens va deixar indiferents: els petits pobles i les muntanyes rocoses ens van impressionar un cop més per la seva bellesa. Llàstima que enguany no trobéssim actes de festa major als diferents pobles per on vam passar, potser degut a la pluja.

Que hi hagi senyals fosforescents per una millor visibilitat d'aquestes a la nit, que hi hagi coca-cola a tots els avituallaments, que un cotxe vagi circulant per aquí i per allà per controlar la caminada, o que a l'arribada puguis fer una capbussada refrescant en una piscina, són detalls que conformen un plus en aquesta caminada, per cert, la que més puntua a la CCCR.

6a Marxa de Cap de Rec

Característiques de la Cap de Rec:
52 km
5.100 m desnivell acumulat
En Josep Ventura i jo vam tardar 13 hores 15 minuts

Hagués sigut complicat estar a les 6:00 al punt de sortida, així que amb en Genís vam agafar una mitja pensió a l'Hostal Pas de la Pera, molt recomanable. A part de poder-hi descansar les hores prèvies a la marxa, hi vaig respirar un ambient d'excursionisme semblant al d'un alberg perquè també hi pernoctava una parella i un noi que com jo feien la Cap de Rec i, tot sopant, vam parlar de la marxa de l'endemà i de les marxes que cadascú havia fet, etc. Per cert, flipeu amb el sopar: macarrons o cigrons amb bacallà (que més que una ració eren una doble ració), amanida completa, pollastre amb prunes i pinyons o botifarra (el pollastre era tot un quarter i la botifarra eren 3 trossos de botifarra), poma o iogur (el iogur era un danone normal però la poma eren 2 pomes), i tot això acompanyat d'un dens pa com els d'abans, d'aquells que aguanten dies i dies. Evidentment després de sopar tots vam anar a passejar per fer baixar el menjar, jejeje Va coincidir que aquell cap de setmana eren les festes de molts pobles de la Cerdanya però, clar, nosaltres no vam veure res...

Abans d'iniciar una marxa sempre estic nerviosa però aquest cop estava més nerviosa que de costum perquè era el primer cop que feia una marxa sense la companyia i la guia del meu pare (a la mateixa hora, a les 6:00, jo començava Cap de Rec i el meu pare i l'ultraquim l'Emmona). Però els nervis van durar poc perquè just abans de que donessin el tret de sortida, vaig veure en Josep Ventura que, al contrari del que jo pensava, feia la marxa caminant. I, pràcticament tota la marxa, vaig tenir la seva companyia. I, en alguns trams, també la companyia de l'Albert de Llançà que, com que s'està patejant totes les marxes de la CCCR, anem coincidint amb les marxes que jo faig i anem intercanviant impressions.

En Josep Ventura i l'Albert de Llançà

Amb en Josep Ventura vam començar amb una petita baixada fins a Can Jan de la Llosa per després encarar una pujada llarga però que anava pujant força suaument excepte poc abans d'assolir el Port de Vallcibera que calia superar un curt però pronunciat tram. Cal dir que va valer la pena per les vistes que vam tenir i l'entorn d'alta muntanya que vam trepitjar. Després súper baixada per la Vall del Madriu fins a la Font de la Closa (a Engolasters). A mi m'agraden les baixades però aquesta cap a la meitat ja em tenia farta de lo llarga que era i, per acabar-ho d'adobar, cap al final hi havia una petita pujada que psicològicament em va fer molt mal perquè em va costar de fer-la i vaig començar a pensar que si aquí havia patit doncs a la pujada que vindria després de 1.370 m de desnivell agonitzaria. Per sort, a la Font de la Closa, abans de la gran pujada, a part d'un entrepà, m'hi esperava en Genís per animar-me i el Bitxo per acompanyar-me la resta de la marxa.

Després del dinar, amb en Josep Ventura i ara també amb el Bitxo, vam reemprendre la marxa. Vam baixar fins a Escaldes i vam iniciar la part més dura de la marxa, l'anomenada "gran pujada", l'ascensió al Port de Perafita. Aquí en Josep Ventura es va desmarcar, ja que pujada + calor no és lo meu. Jo i el Bitxo vam anar pujant xino-xano, parant cada dos per tres per refrescar-nos amb l'aigua dels rierols que per sort anàvem vorejant (de no ser per ells, no sé pas si hagués superat la pujada), ens van avançar molts participants, i la majoria ens van animar així que em vaig sentir com una reina (feta caldo però com una reina), agonitzant per la pujada i la calor pensava en el meu pare i en Quim que estaven fent l'Emmona amb el triple de desnivell que jo (ells havient de poder amb allò i jo havia de poder amb això), el tram final el vaig fer amb un tal Quim que em va anar explicant coses de la marxa, em va anar bé la seva companyia. Dalt al Port de Perafita vaig respirar alleujada per haver superat la pujada i vaig admirar les vistes. Seguidament, una mica de baixada fins al Refugi Estanys de la Pera on m'hi esperaven en Josep Ventura i l'Albert de Llançà, una agradable sorpresa! Em van dir que a la pujada no ho havia fet tan malament, que només feia 30 minuts que ells eren allà, a mi encara ara em costa de creure.

Després d'atipar-me de fruita (costava trobar-ne als avituallaments, normalment s'havia acabat), amb en Josep Ventura i el Bitxo vam iniciar els darrers kms. Tot i ser bastant planers, aquests darrers kms es van fer mooolt pesats, sobretot una pista que vam fer, però això sempre sol passar, hi hagi pujada, baixada, corriol, pista, o el que sigui, perquè un ja té ganes d'arribar.

I, per fi, va aparèixer davant nostre el Refugi Cap de Rec, el punt de sortida/arribada. Satisfets, vam menjar i vam estar una bona estona comentant la jugada amb en Josep Ventura i l'Albert de Llançà. Gràcies per la companyia, nois!

Els paisatges per on transcorre aquesta marxa, entre la Cerdanya i Andorra, són espectaculars: la Vall de la Llosa, la Vall del Madriu, varis ports de muntanya (Vallcibera, Perafita), alguns prats, varis estanys (de l'Illa, de la Pera, etc), varis refugis, alguns petits pobles, sempre amb aigua a prop, envoltats de verd, amb la visió de muntanyes rocoses al fons... Val la pena fer-la.

25a Marxa Gràcia-Montserrat

Característiques de la Gràcia-Montserrat:

63 km

5.000 m desnivell acumulat

Vam tardar 15 hores 15 minuts

(Ens van donar un petit llibre dels 25 anys de la marxa on hi diu literalment: "El recorregut total és de 62,1 quilòmetres, amb 2.896 metres de desnivell positiu i 2.146 de desnivell negatiu. El temps estimat per fer la ruta a un pas normal, sense córrer i sense comptar les parades, és de 15 hores 14 minuts." Així, doncs, curiosament, vam tardar lo normal però amb parades incloses!)

El dissabte 2 de juny a les 17:00 vam "tastar" una caminada amb sortida a Barcelona... Acostumats a sortir de pobles petits amb bona senyalització i amb voluntaris aturant el trànsit dels carrers principals i de les carreteres, va ser tota una experiència haver d'anar amb un mapa en mà perquè dins la ciutat no hi havia senyalització, haver-nos d'esperar als semàfors perquè no havien tallat els carrers, i sentir-nos observats per vianants, venedors i clients de botigues, i conductors. Però també va tenir una cosa bona, i és que el meu pare es va deixar el frontal a casa però en va poder comprar un sense problemes abans de començar.

Un cop "abandonada" la civilització i després de pujar en fila índia muntanya amunt fins la Torre de Collserola, vam tenir el plaer de tenir Barcelona sota els nostres peus.

Acte seguit, sorpreeesa! 400 i pico escales per pujar a Vallvidrera. Llàstima que no se'm va acudir tirar-hi fotos, més aviat em vaig dedicar a comptar-les per no estressar-me veient unes escales sense fi.

Més o menys a partir d'aquí representava que la marxa estava senyalitzada amb petits quadradets vermells però més d'un cop vam avisar o vam sentir que avisaven a alguns participants que s'equivocaven de camí, i nosaltres mateixos un parell de cops ens vam liar però per sort també ens van avisar. Entre això i entre que vam fer varis trams que van semblar una cursa d'obstacles (tronc a terra, puja sobre d'ell per seguir el camí, tronc a terra, arrossega't per sota d'ell com una serp per seguir el camí, tronc a terra, puja sobre d'ell, tronc a terra, arrossega't per sota d'ell...), va ser entretingut.

Poc abans d'arribar a Can Maimó, ja al Vallès, on hi havia l'avituallament del sopar, ens va caure la nit a sobre, així que vam dir adéu a la calor però vam haver d'encendre els frontals. I em vaig endur un petit susto al sentir moviment per entremig del bosc, era un porc senglar que volia baixar a la pista on érem però al veure'ns es va desdir i se'n va anar pitant. Uns metres més endavant, ara sí a la pista on érem nosaltres, van aparèixer uns ulls i jo ja em vaig imaginar un altre porc senglar però no, en aquest cas va ser un gos.

A partir d'aquí la senyalització va millorar amb cintes blanques de la FEEC. Sort!, perquè sinó, havent de caminar tota la nit, no sé pas on haguéssim anat a parar sense una bona senyalització.

A continuació vam anar alternant senders i/o pistes de muntanya amb polígons i/o pobles, bé, i vam fer un tram en el que vam creuar rierols d'aigua milions de vegades, tota l'estona bastant sols. Però, quant arribàvem als avituallaments, companyia i animació a tope: un estava al costat d'un restaurant on celebraven una comunió amb festa final amb música inclosa, patxanguera per ser exactes, en un altre tenien música pròpia, en aquest cas rock català. Cal dir que els avituallaments van estar molt bé: van ser variats i abundants, en alguns fins i tot hi havia aigua expressa per rentar-nos les mans, i amb gent simpàtica i amable, en un fins i tot quant els vaig donar el got perquè me l'omplissin em van dir que primer me'l rentaven. I em vaig fixar que a la sortida i als primers avituallaments hi havia avis, a l'avituallament del sopar gent adulta, als avituallaments de la nit gent jove, i més cap a l'arribada gent jove i gent adulta, una bona estratègia, sí senyor. Als avituallaments em vaig fer un fart de beure coca-cola (per cert, coca-cola catalana!) perquè sobretot al començament però també una mica al final de la nit vaig patir mooolta son.

Tot i haver fet altres marxes amb + o - la mateixa distància i desnivell que aquesta, el fet que en aquesta caminéssim tota la nit i sobretot que els darrers kms tinguessin el desnivell xungo, va fer que per a mi aquesta marxa fos més dura que les altres amb + o - la mateixa distància i desnivell. I és que, als darrers 14 kms, amb cansament i son acumulada, vam pujar a la Creueta per una pujada pronunciada i rocosa i amb algunes gotes de pluja que feien presagiar el pitjor, vam trobar a un home dormint al mig del camí amb 1 bamba per aquí, 1 bamba per allà, 1 pot de llet més enllà, 1 plat lluny enllà, etc, després vam baixar i baixar i baixar mentre es feia de dia i anàvem veient Montserrat des d'una perspectiva nova per a nosaltres que ens va agradar molt, vam trobar l'avituallament de l'esmorzar, i vam acabar pujant a Monserrat pel camí de les aigües, és a dir, seguint la canonada d'aigua que puja la muntanya, és a dir, recte amunt primer quasi de 4 potes i després escales amunt. Va ser una penitència pujar a Montserrat, em venien ganes de riure al veure com anava jo i com anava tothom, a pas de tortuga, arrosegant-se, parant-se (no tant exagerat com la Matagalls-Montserrat però Déu n'hi do)... I sort que, tot i que fes xafogor, durant la pujada ens va ploure una mica cosa que va fer que ens refresquéssim. Jo vaig deixar passar a molt gent però a mi també alguns em van deixar passar. Suposo que no vaig anar tant lenta com em pensava perquè vaig fer la pujada amb 1 h 15 m quant l'indicador deia 1 h 30 m.

Ja a Montserrat, a més de l'alegria d'haver assolit la marxa, els de l'avituallament de l'arribada em van dir que m'havia tocat una samarreta Lafuma, genial, jejeje! I foto de rigor, tirada per l'Albert de Llançà que vam conèixer als 7 cims i que vam anar trobant en alguns punts de la Gràcia-Montserrat. Després, per primera vegada en les nostres vides, vam anar a veure la Moreneta sense fer cua, clar, a les 8 i pico d'un diumenge al matí qui hi ha Montserrat? Ningú! I, més fotos, en aquest cas, tirades per un de TV3 que no sabem ben bé què muntava/preparava però que va ser molt amable, li vam dir que ens tirés una foto i ens en va tirar quatre. Sí, estava treballant, però no hi havia ningú més per demanar-li...

Cansats però satisfets, vam baixar amb el cremallera veient com anava plovent cada cop més. A baix, ens esperava en Genís amb el cotxe. Un cop a casa, ja dutxada i dinada, a la tarda, estirada al llit, vaig contemplar com plovia a bots i barrals i fins i tot queia pedra, un moment de relax i plaer.

Moltes marxes diuen que no són competitives però aquesta ho compleix al peu de la lletra: a la web hi han penjat el llistat d'arribats per cognoms i punt, ni temps ni ordre d'arribada ni res. I el caràcter no competitiu no només és de l'organització, durant la marxa vam comprovar que molta gent caminava, no com en d'altres on la gran majoria corre.

Aquesta marxa, a més, va ser solidària amb l'AFANOC, l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya. 

En fi, una caminada de resistència de la CCCR més al sac. Ara queda Cap de Rec per a mi i Emmona per al papa, ambdues amb sortida el dissabte 16 de juny a les 06:00, i descans fins al setembre...

 

37a Travessa del Montseny

Característiques de la Travessa del Montseny:

Recorregut: Aiguafreda (sortida) + Tagamanent + port de muntanya Collformic + Matagalls + coll de St Marçal + Les Agudes + Turó de l'Home + pantà de Sant Fe + Gualba (arribada)

47 km

5.332 m desnivell acumulat

Vam tardar 11h 29m (de 600 inscrits, 444 vam acabar, molts no van prendre la sortida degut a la meteorologia)

Meteorologia: pluja d'intensitat normal ja des d'un bon principi i posteriorment va reincidir algunes vegades, forta calamarsada un parell de vegades, boira, només en algunes poques ocasions i durant uns breus minuts el sol es va deixar veure

Companyia: Pere + papa + jo tot el recorregut, Josep V. des de la sortida fins a Matagalls i durant la pujada a Les Agudes (la resta del corregut va anar més ràpid que nosaltres), Lluís Pratdesaba des de Collformic fins a Gualba

Retiro el que vaig dir fa uns dies de que "darrerament el temps ens acompanya": en aquesta ocasió vam acabar xops i amb multitud de cops de calamarsa al cos! D'Aiguafreda a Tagament pluja, fins a Collformic pluja ara sí ara no, pujant i baixant del Matagalls el temps es va comportar, a Sant Marçal primer pluja i després calamarsa fins a Les Agudes, al Turó de l'Home pluja, a Santa Fe altra cop calamarsa. En els darrers kms el sol es va deixar veure i el cel es va destapar, així que vam pensar que arribaríem sota un sol esplèndid i una mica secs, però al cap d'una estona vam pensar just el contrari, que arribaríem tal com havíem començat, amb pluja, perquè estàvem sota un cel amenaçador. Ni una cosa ni l'altre, vam arribar que el cel semblava que havia de petar però ens va donar una petita treva. Ara bé, va ser pujar al cotxe d'en Genís, que ens havia vingut a buscar, i caure'n altra cop una de grossa, però ara ja estàvem sota cobert tots junts, comentant l'aventura.

Em va saber greu no pujar a les Agudes grimpant pels Castellets però sort de no ser així perquè, amb la que ens va caure a sobre, hagués sigut un perill. Però sens dubte la travessa no hagués sigut igual d'aventurera i no haguéssim rigut tant si la meteorologia hagués estat una altra.

Tinc varis records al cap:

Pujant a Les Agudes érem potser una dotzena de persones, una rere l'altre, en fila índia, a pas lent però constant, amb el cap cot, sense dir res, aguantant els cops de calamarsa (i sort que els arbres ens protegien una mica).

Mentre estàvem a l'avituallament de Sant Fe es va posar a caure calamarsa un cop més. Un de l'avituallament ens deia que, com que anàvem bé de temps, podíem esperar una estona a que parés. Però a aquelles alçades ja estàvem xops i ja no ens venia d'aquí, així que vam continuar, ara sense la protecció dels arbres.

El terra va quedar blanc, com si hagués nevat. La calamarsa, tot i trepitjar-la, no es desfeia. El nostre cos no parava de rebre impactes de la calamarsa.

Amb en Pere ens vam anar intercanviant els guants del papa, ara tu, ara jo, perquè en algunes ocasions vam arribar a tenir els dits congelats, per exemple, esperant que el papa i en Lluís Pratdesaba fessin els cims de Les Agudes i del Turó de l'Home. I és que, enguany, degut al temps, els controls d'aquests cims estaven just uns metres abans d'ells, i era optatiu assolir-los.

La veritat és que primer sorpresa i un cert temor, però després gaudiment total de l'aventura. Segurament irrepetible. A vegades es busquen aquestes coses i no es troben. Nosaltres vam tenir la sort de viure aquesta aventura sense buscar-la. Bé, en Lluís Pratdesaba va estar a punt de perdre-se-la perquè a Collformic, veient el temps que feia, estava decidit a no acompanyar-nos. Però, mentre ens refèiem a l'avituallament, el cel es va destapar momentàniament, just per convèncer en Lluís d'acompanyar-nos. Com ens van dir més d'un cop, si fèiem aquella caminada en aquelles condicions, érem capaços de fer qualsevol cosa. I nosaltres orgullosos. I amb aquella sensació que et queda després d'haver estat exposat a un cert risc, d'haver notat una pujada d'adrenalina, hi ha qui no li agrada, hi ha qui ens agrada.

Aquí una petita selecció de la multitud de vídeos d'en Lluís Pratdesaba per immortalitzar la calamarsa que va caure:

pujant a les Agudes
al control de Santa Fe
sortint del control de Santa Fe
a Santa Fe (I)
a Santa Fe (II)

I què més comentar de la Travessa del Montseny? Doncs poca cosa més. Em va impactar tant la meteorologia que lo demés ho trobo insignificant... Per conèixer el Montseny és una caminada ideal però si es coneix igualment és una bona caminada (amb el papa l'havíem fet el 2009 i teníem ganes de repetir-la) perquè passa per alguns dels cims i algunes de les zones més emblemàtiques, així que amb un sol dia es veuen moltes de les millors coses del Montseny, això sí, fent un senyor desnivell. La veritat és que als avituallaments no hi ha molta abundància, hi ha lo just, però són variats (a cada un hi ha coses diferents) i la gent és simpatiquíssima. I a l'arribada et reben amb aplaudiments, cosa que et fa sentir molt bé.

Total, que entre la meteorologia i la companyia d'en Pere, en Josep V, i en Lluís Pratdesaba, el recorregut, sense vistes a causa dels núvols i la boira, va ser d'allò més distret i divertit. Res a veure amb quant la vam fer el papa i el Bitxo el 2009 sota un sol espeterrant. I, no, enguany el Bitxo no ha vingut, i va ser un encert, perquè igual la forta calamarsa me l'hagués lesionat!

En aquesta ocasió, totes les fotos aquí presents són del papa, jo no em vaig atrevir a treure la càmara de fotos!

9a Marxa Resistència "7 cims"

Característiques dels 7 cims:
Zona del Penedès
58 km
4.912 m desnivell acumulat

Vam tardar 12h 31m
Darrerament el temps ens acompanya perquè, a l'estar mig ennuvolat, ni ens plou ni fa molta xafogor, és ideal per caminar!

Havíem vist alguna cosa de la zona del Penedès la passada tardor fent la trenkakames (no vaig poder evitar recordar la meva pàjara al veure la carena on vaig patir degut a la calor i a la pujadeta). Ara hem vist alguna cosa repetida (com el cim de la Talaia del Montmell, tot i que en aquesta ocasió hem pujat per allà on vam baixar de nit; el poble "Pla de Manlleu" que no és el nostre Manlleu, jejeje) però moltes coses noves, i amb la claror del dia. La zona està plegada de vinyes (evidentment, ja que hi ha D.O. Penedès) i els cims que hi ha, tot i que no tenen pujades molt llargues, són bastants dretes, o sigui que te'ls has de guanyar. Potser el més dur va ser la Talaia del Montmell però cada pujada de cada cim tenia el seu què. A l'arribar a casa vaig descobrir que havia foradat un mitjó, però no de la punta dels dits com em passa a vegades, sinó de la planta del peu, i també una mica de plantilla de la bamba, increïble!

Només hi va haver 3 avituallaments sòlids però van estar compensats per molts avituallaments líquids (de coca-coles, aigua, taronges i fruits secs o codonyac), si hagués fet xafogor segurament els haguéssim apreciat molt. Ara bé, a la sortida van donar una ampolla petita d'aigua a cada participant a guardar per reemplenar als avituallaments però ningú la va guardar i als avituallaments no hi havia gots, així que tothom bebia a morro, poc higiènic com podeu comprovar. Abans estava de moda donar gots reutilitzables i ara s'està posant de moda donar ampolles petites d'aigua però, com que la majoria de gent corre i va sense gaire equipatge, els fa nosa i ho acaben tirant. Som poc cívics. Ah, un cop que el meu pare va beure vi d'un porró, un home de l'avituallament li va demanar si era pagès perquè es va sorprendre que sapigués beure tan bé d'un porró. Es veu que tothom que bebia aigua d'un càntir o vi d'un porró o bé es tacava o bé no tenia l'estil del meu pare, jejeje

A la sortida vam veure el Panxo, el gos que fa totes les caminades de resistència de per allà baix, crec que és conegut per tothom perquè a la sortida molta gent el cridava, jejeje. Fins al 1r-2n cim més o menys vam anar veient una fila de participants però a partir d'aquí moltes persones van esprintar al trobar baixada/pla i van anar desapareixent. Teòricament, com totes les  caminades de resistència, és no competitiva però veient el ritme de la gent i que ens van donar un xip (a més de la típica targeta de pas), no ho semblava. En certa manera, però, millor anar una mica sol per gaudir més de l'entorn. Com quasi sempre, vam conèixer algú, en aquest cas a l'Albert, un dels organitzadors de la Marxa 24 Hores del Cap de Creus, un paio curiós que es mou dins la Unió Excursionista Llançanenca que és molt activa. Vam compartir amb ell els darrers 13 kms.

A l'arribada ens esperaven en Genís i el Bitxo, per felicitar-nos. I uns obsequis fantàstics: una samarreta groga + 1 ampolla de cava D.O. Penedès + 1 diploma amb una foto molt xula.

Per cert, gràcies a aquesta marxa hem fet quatre 100 cims (haguéssin sigut 5 si amb anterioritat no haguéssim fet la Talaia del Montmell):

Clapí Vell 704m

Montagut d’Ancosa 962m

Puig de Solanes 914m

Puig Castellar (Serra d’Ancosa) 943m

10a Caminada Riudoms - La Mola - Riudoms

Tot i que no es pot subestimar, de les caminades de la CCCR que tenim pensades fer amb el meu pare aquesta és la més "light", perquè és la que té menys km i menys desnivell.

Inclús vam convèncer en Lluís Pratdesaba perquè hi participés. Després dels 30 i pico kms de la Matagalls - Vic i dels 40 i pico kms de la Rupit - Taradell, li tocava fer 50 i pico kms, així que Riudoms - La Mola era ideal. I la va superar amb èxit, sí senyor. Ara bé, deixant anar algun renec entremig, jejeje. Per un cop, no vaig ser jo la queixica, eh? Properament podreu llegir la seva crònica al seu blog.

Característiques:

52,5 km (segons la web de l'organització) / 54,9 km (segons la targeta de fitxar)

3.600 m desnivell acumulat (segons la web de l'organització, però no està clar)

nosaltres vam tardar 12h 36m (vam preferir la opció "Torre de Fontaubella" a la clàssica, per poder grimpar una mica)

En Genís ens va fer de taxista i ens va portar en cotxe tant a l'anada com a la tornada. La idea era que a l'anada dormíssim per compensar que ens havíem aixecat d'hora (a les 03:30) però evidentment amb els nervis ningú va aclucar els ulls. I a la tornada havíem de dormir per compensar el cansament però només ho vam aconseguir durant petites estones perquè vam anar comentant la jugada.

La veritat és que durant els primers 15 kms i els darrers 15 kms vam fer massa asfalt pel nostre gust, però, és clar, són els kms que hi ha abans/després de la zona muntanyosa i s'han de fer. Per sort, des del Castell d'Escornalbou fins a l'Ermita Mare de Déu de la Roca, guai. Sí, la part xula va començar després de pujar al Castell d'Escornalbou per una pista asfaltada, ja que després vam baixar-ne per un corriol, vam pujar al Collet dels Feixos (un gran parc eòlic), vam baixar-ne per acte seguit pujar a la Mola de Colldejou grimpant (per cert, vam ser de les poques persones que vam escollir aquesta opció, només 40 participants de 500! i, per error, un que anava darrera nostre i que no hi volia passar hi va acabar passant seguint els nostres passos, jejeje), després vam baixar i baixar i baixar, i vam pujar a un lloc impressionat, l'Ermita de Mare de Déu de la Roca, un lloc rocós vermellós, amb moltes cavitats i una ermita enfilada dalt una roca. A partir d'aquí, a fer kms sobre asfalt com al començament.

El temps ens va acompanyar perquè, tot i que dissabte havia plogut, diumenge no va caure ni una gota. I, com en totes les caminades que hem fet cap allà baix a Tarragona, avituallaments variats i abundants (feia temps que no menjava donnettes, amb lo bons que estan) i la gent molt simpàtica.

En aquí, sorpresa, vam retrobar a la rossa estrangera i a la seva parella que havíem conegut a la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades i que havíem trobat a faltar a la Marxa 24 hores del Cap de Creus. I també al gos de la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades, jejeje.

A part d'aquests coneguts, vam fer noves coneixences. Al cim de la Mola de Colldejou (que, per cert, ens compta pels 100 cims), vam conèixer una parella de cosins que, casualitats de la vida, feia temps que no es veien i va i es van trobar allà dalt. Ara bé, el cosí estava una mica enfadat perquè la cosina no l'havia saludat (perquè senzillament no l'havia vist). Va ser tot un espectacle sentir-los, jejeje